PLANTEJAMENT I OBJECTIUS

 

Aquestes activitats són una mostra, i espero també que un estímul, de com enfocar la lectura i, concretamente, la comprensió i l’exploració literàries, de manera que ens permetin cultivar la humanitat eludint algunes paranys: el reduccionisme, els culs de sac, el llocs comuns i la manipulació. Intentaré explicar-ho de la manera més concisa i clara posible.

 

CULTIVAR LA HUMANITAT

 

Significa per Petrarca, el primer humanista modern, llegir els textos literaris de manera que la lectura arribi al cor i a la intel.ligència del lector, per tal de fer-lo millor espiritual i moralment (la docta pietas). Per Petrarca, Horaci és més gran filòsof que Aristòtil perquè no es limita a identificar i definir els vicis i les virtuts, sinó, sobretot, perquè aconsegueix moure'm a obrar, fent-me sentir l'atractiu d'aquestes i el reprovable d'aquells.

 

… seeing, I was led

Gravely to ponder ―judging between good

And evil, not as for the mind’s delight

But for her guidance ― one who was to act.

(Wordsworth, El Preludi VIII, 519-522)


Els studia humanitatis conformen tot allò que es descobreix més enllà de l'esfera del què és instrumental i rendible, s'ocupen de "la forma completa de la condició humana", per tal que pugui "regular-se, conduir-se, patir-se" o alleujar-se (Montaigne).

En la tradició humanista de les arts liberals, "no hem d'estudiar, sinó haver estudiat" (Sèneca) o dit d'una altra manera: la humanitat és allò que queda després d'haver oblidat tota la resta, ja que "a l'escola de Ciceró no s’ensenya a ser Ciceró, sinó a ser persona "-deien els mestres del Renaixement. I com reconeixerà Descartes, al començament del seu Discurs del mètode, l'estudi de les Lletres ens ensenya "a descobrir cada vegada millor la nostra pròpia ignorància".


Però perquè la lectura arribi al cor i a la intel ligència del lector, com volia Petrarca, hem de recordar que llegir no és només descodificar signes, sinó

 

a més a més, reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir ―saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar [i llegir] és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar [i llegir] és una forma de l’amor ―en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. (Josep Pla, El quadern gris, 19 d’octubre de 1919).

 

Per això he intentat fer atractiu aquest esforç, seleccionant una sèrie de textos multimodals (literaris en la seva majoria, però també no literaris) que ens permetin cultivar la humanitat de cada un de nosaltres desenvolupant el discerniment, l'autonomia i l'empatia.


I ser humanament millors requereix tres habilitats, segons Marta C. Nussbaum:

1)     fer un examen crític d'un mateix i del que ens envolta, és a dir, no acceptar l'autoritat de cap creença pel sol fet que sigui comú o hagi estat transmesa per la tradició o el costum. Això implica

a)  ser capaç de posar a prova el que un llegeix o diu des del punt de vista de la solidesa del raonament, l'exactitud dels fets i la precisió del judici

b) i tenir en compte que, generalment, no ens guiem per la raó, sinó pel gust, la suggestió, els desitjos, la imitació, les ganes d'agradar, els impulsos inconscients...

 

2)     veure's a si mateix no només com a pertanyent a alguna regió o grup, sinó amb una identitat oberta i lliure, ja que hi ha estàndards interculturals per sobre de les normes establertes per cada tradició local; una idea tant occidental (de Diògenes i els estoics, que Ciceró va fer compatible amb la lleialtat local i va passar a la modernitat) com oriental (l'indi Rabindranath Tagore) i africana (del ghanès Kwan Anthony Appiah)

 

3)      tenir imaginació narrativa, és a dir, entendre el significat i la importància d’allò que algú expressi (idees, emocions, desitjos) per poder jutjar-lo no només en el context de la història i el món en què viu aquest individu, sinó també amb relació a nosaltres. Ja que

a) per comprendre cal tenir imaginació, no és suficient acumular coneixements (Jorge Luis Borges, Historia de los dos que soñaron)

b) i educar consisteix a acompanyar en el propi descobriment, no a ensenyar a ser irreprotxable (la diferència entre Vera i la seva germana Natasha, filles dels comtes Rostov, en Guerra i pau, de Tolstoi)

 

Del que s'infereix que una forma privilegiada de conrear la humanitat és fer-ho

 

A TRAVÉS DE LA LITERATURA

 

L'ensenyament de la literatura, és a dir, del coneixement empíric dels autors i l'exegesi de les seves obres (no només de la història i les formes literàries), en el trivium de les arts liberals es deia gramàtica. I "com gramma significa lletra, els romans van traduir grammatica per literatura. El literatus era el lletrat: aquell que coneixia les lleis del llenguatge i de l'expressió i freqüentava als poetes" (Finkielkraut).

Però a diferència de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, quan les arts liberals eren una preparació per a la metafísica i la teologia, a partir del Renaixement valen per si mateixes. Responen a una curiositat per la vida humana en la seva totalitat.


Els textos literaris són especialment valuosos per a comprendre'ns a nosaltres mateixos i comprendre el món, per diverses raons:

 

I.         Per la seva capacitat de representar les circumstàncies i problemes específics de les persones de diferent època, lloc, classe i condició (descobrim formes d'interacció social en diferents escenaris i amb dinàmiques diferents)

 

II.      Per la seva invitació a preocupar-nos amb el destí dels personatges, que no es mostra completament als altres, i a fer conjectures sobre la seva vida interna

 

III.   En mostrar les possibilitats i també les debilitats humanes en un context determinat i amb un interès pràctic, mostrant-nos punts de vista sobre què val la pena que prenguem seriosament i com és el món en què vivim.

 

IV.   De manera que arribem a identificar-nos no només amb aquells que podem arribar a ser, sinó també amb els qui mai arribarem a ser (descobrim destins diferents del nostre, però amb els quals compartim la mateixa condició humana), alhora que anem aprenent, com a lectors , a atribuir als altres i reconèixer en nosaltres l'esperança, la por, el coratge, la fragilitat, la dignitat, la perseverança...

 

Els poetes tràgics de l'antiga Grècia van escriure escenes en les quals mostraven raonaments sobre aspectes fonamentals de la moral i les decisions vitals i polítiques, i així mateix familiaritzaven als joves amb els esquinçaments que els esperaven a la vida, abans que ella mateixa s'encarregués de fer-ho. Per exemple:

 

1) Una moralitat basada en regles, principis i deures, sense considerar les seves conseqüències, és adequada a les complexes contingències de la vida? En Ifigenia en Áulide, Eurípides és crític i escèptic amb el discurs que fonamenta les accions morals i polítiques sense reparar en les conseqüències. Recordem el contrast entre la carta que Lord Jim, de Joseph Conrad, rep del seu pare (un capellà que li exposa els seus principis morals i una rectitud impertorbable), amb la vida real de Jim, obligat a mesurar les seves forces amb una vida imprevisible i ambigua

 

2) Les fonts d'irracionalitat en la vida humana són moltes i profundes. El Cor de la Antígona, de Sòfocles, canta aquest misteri de l'home: "ell s'ha procurat el llenguatge i els sentiments que regulen les nacions"; per altra banda, Fedra sap, a l’Hipòlit d'Eurípides, que les desgràcies dels humans "no depenen del seu enteniment, doncs ja coneixem el que és bo, però no ho complim: els uns, per covards; els altres, per preferir un plaer en lloc del què és honrós"

 

3) Com fer front al desastre i a la vergonya? Com ser fidels al nostre destí i afrontar-lo, deixant de ser el nen que "no se n’adona de les coses, fins que aprèn a sentir alegries i tristors i busca, per més que li pesi, la veritat" (com va fer Èdip, rei i com Ayax espera que faci el seu fill, en les dues tragèdies de Sòfocles)? Rellegim de Konstantin Kavafis, Ítaca i El Déu abandona a Antonio

 

4) L'argument per preferir la democràcia a altres formes de govern es debilita quan reduïm la pràctica política al simple xoc d'interessos oposats. Sòcrates, en canvi, prefereix la democràcia que reconeix i respecta la capacitat deliberativa i les facultats morals dels individus. Diu Orestes en l'Electra, d'Eurípides: "Es posaran de part meva si guanyem?"I l’Ancià respon: "Sens dubte, aquesta és la condició dels esclaus". Céline ens ofereix diversos exemples d'aquesta conducta tan comú, en el seu Viatge al fons de la nit, on també s'afirma: "rejovenim a mida que envellim si intentem perdre pel camí la mentida, la por i el innoble desig d'obeir". El pitjor és que el benestar no vol saber res de la veritat.

 

5) Algunes emocions com la por i la ira són reaccions induïdes pels convencionalismes socials, transmesos per l'hàbit, la tradició i la política: signes externs de posició social, valors vigents i pressupostos identitaris fonamenten el que es considera socialment ofensiu, amenaçant, de mal gust, intocable (Konstantino Kavafis, Esperant els bàrbars)

 

Són també importants les propostes originalment estòiques, però desenvolupades per la literatura universal, de què

 

6) En cap cas hauríem de posar en primer lloc la nostra lleialtat a cap forma de govern, poder temporal o conveniència política, sinó a la comunitat moral constituïda per tots els éssers humans. (W.B. Yeats, Un aviador irlandès preveu la seva mort; W.H. Auden, Un altre temps). Davant el dany que els bàndols i les lleialtats produeixen en la vida política, la raó és difícil de falsejar.

 

No obstant això, també cal saber que

 

7) Ni la raó ni la moral són guies ni elements decisius en la política, com ja van explicar Maquiavel (Discursos sobre la primera Dècada de Tito Livio) Max Weber (La política com a professió) i Norbert Elias (La societat dels individus)

 

8) Mantenir un distanciament crític respecte dels 'ídols de la tribu' (l'home creu que és veritat allò que desitja, prefereix, espera o li emociona -observaren Sèneca i Francis Bacon) és una forma d'exili, en perdre la càlida sensació d'aixopluc de qui es troba envoltat per persones que comparteixen unes mateixes conviccions i passions. Si un comença a viure com un nen que estima i confia en els seus pares, resulta temptador voler reconstruir la ciutadania seguint les mateixes pautes, com pretenen en va els herois dels romans i els llibres de cavalleries. Per això, molts preferiran després renunciar a la llibertat (Étienne de la Boétie, Discurs sobre la servitud voluntària) i l'autonomia personal (Alberto Moravia, El conformista), al inrevés del que feia William Wordsworth  quan llegia:

 

Reading or thinking; either to lay up

New stores, or rescue from decay the old

 

(El Preludi  I, 116-118)

 

9) Gran part de la vida humana es basa en el costum més que en la raó; però fins i tot si alguna cosa fòs 'natural' o 'pròpia', no es podria deduir que no podem ni hem de regular-ho o fins i tot canviar-ho. Som éssers escindits i dividits tant individual com històricament, però aquestes determinacions no constitueixen, per Goethe, motiu suficient per convertir-les en un valor. En les seves Converses amb Eckermann, explica com la literatura és capaç de superar i transcendir les diferències de segle, raça, llengua i cultura. També de cultura, perquè com va advertir Julio Caro Baroja, a El laberinto vasco, pàg. 112-113,

 

 

la incultura también se cultiva. Hoy lo vemos mejor que nunca […] ¿Qué es un pub, qué es una taberna, qué es un partido de fútbol o un hincha de un equipo? ¿No son otras tantas cosas cultivadas y con estiércoles mucho más ricos que los que nutren a una Facultad de Letras? ¿No son focos de incultura? ¿No son cultivos en el sentido más estricto de la palabra, los de la plantas que producen la droga y la locura? ¿No es un rico y productivo cultivo el de los alcoholes mortales? ¿No hay que poner mucho esfuerzo, atención y ciencia en la fabricación de armas mortíferas? Todo esto es cultivo. ¿Todo será Cultura? Sí. Hasta la incultura, objeto de grandes siembras, de metódicas siembras, regadas con las aguas (¿fecales?) de la propaganda, del mitin y del articulazo del periódico doctrinal […]

Ahora no sabemos distinguir el Bien y el Mal, porque hay honrado u honrada vecina de nuestra casa aldeana que está en la situación del niño romano que, en el circo, compadecía al pobrecito león que no tenía cristiano que comer. Acaso este niño inocente era un precursor de Nietzsche sin saberlo, pero lo cierto es que ahora hay miles de nietzscheanos de perra gorda, no sólo entre artistas y literatos tan mediocres como altisonantes y despectivos, sino donde menos se piensa: en las cererías de los pueblos, en los mercados, vendiendo anchoas o bonito a su tiempo. […]

¡Qué suerte en esta época en que todos buscamos afanosos las raíces de nuestra “identidad cultural”! ¡Ser idéntico a sí mismo! Lo malo es que nosotros en estado de cultivo no lo somos [y puede pasarnos como a] Behrish, el amigo de Goethe, que se pasó toda la vida creyendo que cultivaba geranios y cuando los botánicos le dijeron que parte de quellas plantas no eran geranios, sino pelargonias, cosideró que los tales botánicos eran unos majaderos y les mandó a paseo.

 

Un tret d'humanitat fonamental és l'amor cap al qual està més proper i amb el qual hem adquirit responsabilitats: en la novel.la de Boris Pasternak, Doctor Jivago, hi ha un personatge anomenat Rastrelnikov (el que afusella), que assassina revolucionàriament en nom de 'la humanitat '; ho fa basant-se en el general (la raça, la classe i la nació) i convençut que cal seguir una determinada doctrina per aconseguir la perfecció.

Hauríem de dur a terme les tasques que ens corresponen a la vida que, en part, ens ha tocat i, en part, hem triat (Konstantino Kavafis, La ciutat). Un individu no és de tots els temps ni de tots els llocs ni la llengua que parla ni la història en la qual està immers, però la Bondat, la Noblesa i la Bellesa no estan lligades a cap nació, país o regió del món.

Veure els altres com a éssers concrets i no com clons d'un prototip social suposa convertir-se en un intèrpret sensible i empàtic. Marc Aureli ho expressa així en les seves Meditacions: "acostuma't a no distreure't davant el que una altra persona diu i al significat d’allò que expressa i, en la mesura del possible, penetra en els seus impulsos, interessos i pensaments". Sòfocles planteja al Filoctetes la necessitat política de no utilitzar a un ésser humà com a instrument del bé comú. I en el Licenciado Vidriera, Cervantes denuncia la incapacitat dels altres per veure la realitat de la persona que està davant d'ells, en lloc de veure només el que les seves pròpies ments han creat.

Tot això, en suma, ho descobrim a través de la literatura, però llegir amb profit requereix anar

 

 

DEFUGINT ALGUNS PARANYS

 

La lectura i l’exploració literàries poden, en efecte, ajudar-nos a eludir els llocs comuns, a saber:

 

1) EVITAR EL REDUCCIONISME

 

Trasímac, un personatge platónic, ja deia el mateix que alguns repeteixen en els nostres dies: que ‘tot és política’, en el sentit de què totes les decisions socials i culturals es deriven de la lluita pel poder i qui mana és qui decideix què és el que és verdader, bo, just, raonable i convenient. Però no és ni deu ser així; pel contrari,

 

- la política és una dimensió, entre altres, de la vida humana, la seva intromissió en tots els àmbits de la vida individual i social, privada i pública és el símptoma més clar de totalitarisme (no es pot legislar sobre qualsevol cosa, tampoc s'ha de confondre 'vida pública' amb 'esfera de l'Administració de l'Estat' o dels poders públics)

- La recerca de la veritat, bo, just i convenient és també una tasca privada de l'individu, que no pot ser soscavada ni monopolitzada per la política i els seus programadors,

 

·           perquè la política no té res a veure amb la veritat, sinó amb la seducció, com observa Hècuba i exemplifica el cínic i rampant Ulisses del Filoctetes: "amb els xocs de l'experiència he après que és la llengua la que tot el maneja entre els mortals "

 

·           i perquè sovint, i en el pitjor dels casos, "no són els crims els que compten, sinó les ficades de pota" i "l'avorriment" (com resumeix Bardamu en el seu Viatge al fons de la nit)

 

-            En un altre sentit més noble, la política és l'àmbit del debat públic, exercit lliurement, la qual cosa implica

 

·                llibertats específiques, fundades (mai són naturals) i garantides institucionalment

·                decidir prèviament qui és el subjecte d'aquestes llibertats, drets i obligacions (l'individu, el grup, el territori?), ja que la «Declaració dels Pobles» (Alger, 4 de juliol de 1976) està en molts punts en contradicció amb la Declaració dels Drets Humans (ONU, 10 de novembre de 1948)

·                i la distribució d'aquestes llibertats, drets i obligacions (són per a tots o per a alguns? depèn d'on visquin? la violència és monopoli de l'Estat o pot servir també per negociar objectius polítics?)

 

2) ELUDIR ELS CULS-DE-SAC

 

No té valor el que Derrida i la filosofia postmoderna plantegen sobre el relativisme de la veritat i els judicis de valor, ja que els seus arguments són, si més no, simplistes.

Per començar, el relativisme es relativitza a si mateix i podem fer-li la mateixa objecció que Blaise Pascal va fer al pirronisme: "res enforteix més al relativista que el fet que hi hagi qui no són relativistes. Si tots ho fossin, estarien en un error "(Pensaments). O dit amb paraules de Robert L. Stevenson, "és indubtable que el món té raó en milers d'aspectes diferents, però per convèncer-nos d’aquesta veritat necessitem haver anat rebotant durant algun temps d'uns a altres. I mentrestant, hem de fer alguna cosa, ser alguna cosa, creure en alguna cosa" (La vellesa rondinaire i la joventut).

 

…Neither vice nor guilt,

Debasement undergone by body or mind,

Nor all the misery forced upon my sight,

Misery not lightly passed, but sometimes scanned

Most feelingly, could overthrow my trust

In what we may become; induce belief

That I was ignorant, had been falsely taught

 

(Wordsworth, El Preludi VIII, 645-651)

 


D'altra banda, quin sentit té relativitzar cultures que no són relativistes ni utilitzen criteris relativistes d'avaluació? Quines conseqüències tindrà el relativisme dirigit contra la pròpia cultura quan hi ha altres que, per contra, creuen que han d'interferir en les pràctiques culturals alienes? Algunes afirmacions derridianes sobre la cultura occidental vers la cultura xinesa, que suposadament no té la noció d'individu i no diferència entre subjecte i món ni entre fets i valors, són tan simplistes com les de John Locke respecte del pensament indi. Per contra, les cultures

 

-         són plurals, no monolítiques

-         argumenten, resisteixen i contesten les normes (les divisions entre urbà i rural, femení i masculí, ric i pobre són universals)

-         a les veritables cultures, el que la majoria de les persones pensa sol diferir del que pensa la majoria dels artistes i intel.lectuals

-         tenen diversos camps d'activitat i pensament (no només aquell amb què tendim a identificar una cultura estranya)

-         tenen un present i un passat

 

 

3) APRENDRE A JUTJAR

 

Quando s’és jove es tendeix a

 

- Confondre l'examen crític amb l'acceptació de la diferència o dit d'una altra manera, confon la tolerància (tal com la planteja John Locke) amb l'acceptació incondicional de la diferència i la renúncia a avaluar, perquè sent injust o autoritari criticar els valors i creences dels altres. Llavors es refugia en un lloc comú: "totes les opinions són respectables", el que no és cert, ja que per ser tolerant cal tenir punts de vista definits sobre el que és adequat i inadequat, acceptable i intolerable (com el fanatisme, la coerció i la violència indiscriminada). La llibertat personal tampoc ens exigeix ​​considerar totes les opcions com igualment bones i una persona pot tenir punts de vista particulars sobre el que és una conducta bona o dolenta i probablement vulgui educar els seus fills en conseqüència, sense deixar de ser tolerants amb la conducta privada dels seus veïns

- Experimentar un sentiment de rebel.lia contra la pròpia cultura (que deixa de ser entesa com a instrument emancipador de la seva minoria d'edat, segons Kant, gràcies a les exigències, obligacions i jerarquies que comporta) i desitjar substituir-la per una altra, facultativa (no obligatòria) i entretinguda (Finkielkraut). Des d'antic, una manera de fer-ho ha estat mitjançant la sublimació de la vida preurbana (l'Arcàdia), allunyada en el temps (l'Edat d'Or) o en l'espai (el Bon Salvatge-Indígena-Nadiu). En aquest sentit, cal distingir el multiculturalisme, associat al relativisme i les polítiques d'enfortiment de la identitat social (que suggereix el reconeixement acrític i l'exaltació de les diferències, com si totes les pràctiques culturals fossin neutres o legítimes) de l'interculturalisme (que reconeix les necessitats, drets, aspiracions i problemes comuns que travessen les diferents cultures i el diàleg crític a l'interior de les mateixes).

 

 

4) I DETECTAR LA MANIPULACIÓ

 

Hem d'aprendre a detectar l'adoctrinament i la propaganda a les societats de la informació. El primer es caracteritza perquè:

• les conclusions es donen per suposades per endavant
• es presenten com a part d'un grup unificat de creences, que formen una visió abarcadora del món
• i aquest sistema tancat serveix per interpretar qualsevol nova informació

Així mateix, les preferències individuals poden veure’s distorsionades per un sens fi de factors ideològics: absència, selecció, orientació i reiteració de la informació, errors lògics i emocions derivades de l'educació i les 'preferències adaptatives', a saber: adaptació al desig de control dels altres, per tal de comptar amb oportunitats en el grup.

Per entendre aquests mecanismes, hem de partir de dos conceptes íntimament relacionats: ideologia i discurs. Segons Marx i Engels, la ideologia és el conjunt d'idees, valors i normes destinats a justificar el domini d'una classe social per una altra, encara que el semiòleg Teun Van Dijk distingeix no només ideologies de dominació, sinó també de resistència, de cohesió interna d’un grup, de supervivència i del sentiment (que són les que tenen a veure amb el paràgraf anterior).


Com s'aconsegueix aquest domini o control social? Construint un consens en les rutines i pràctiques quotidianes dels ciutadans, mitjançant els mitjans de reproducció d'idees, valors i normes, a saber: la política, els mass media i l'educació. Un segle després de Marx i Engels, Antonio Gramsci utilitzaria l'expressió hegemonia ideològica per referir-se al mateix (concepte que van desenvolupar els pensadors de l'escola de Frankfurt i sociòlegs com Pierre Bourdieu).


La construcció d'aquest consens passa tan inadvertida als ciutadans que Teun Van Dijk ha eliminat la distinció subjecte-objecte per estudiar la formació i característiques de les ideologies, preferint enfocar la seva anàlisi en el discurs i la representació de les esmentades idees, valors i normes , a través del llenguatge multimodal, simbòlic i ritual.


La importància de posar-nos en guàrdia contra aquest tipus de manipulació salta a la vista si atenem a les conseqüències d'aquesta hegemonia ideològica, ja que una vegada que la ideologia ha estat assumida per la majoria dels ciutadans, impregnant diferents àmbits de la vida social i parasitant les institucions, està disponible per a organitzar i legitimar les accions del grup.


En definitiva, si no som capaços de llegir textos relativament complexos (no només escrits, sinó multimodals i simultanis), és fàcil que interioritzem el que els seus emissors i programadors desitgen; tan fàcil com construir una 'opinió publicada' (que no 'pública' ) i hegemònica, disposant d'uns mitjans de comunicació subvencionats, una legislació coercitiva i un sistema educatiu adaptat i supeditat a aquests mateixos objectius.