Allí on s’esdevé l’acte educatiu, sense cap mena de dubte, és a l’aula. Per tant és allí on s’ha de buscar i articular el treball del grup, de manera que tothom aprengui de tothom, on uns ens ajudem als altres, on l’aprenentatge esdevingui continu, coherent i acompanyat. L’aula és la comunitat d’aprenentatge bàsica, en la que tothom estem inserits, i on la nostra acció sense cap mena de dubte, té una repercussió directa.
Convé, per tant, aprendre a treballar de forma col·laborativa, en equip. Els temps ho imposen. L'abundància d'informació ha fet canviar el rol de docent. Més que ser un expert en la matèria, cal saber dinamitzar equips de treball i tenir habilitats comunicatives, per fer que els alumnes avancin en el seu procés d'aprenentatge. Per aconseguir-ho és necessari crear les condicions comunicatives i de treball que permetin optimitzar l'aprenentatge. A nivell d’usuari final, existeixen diverses eines TIC que faciliten la comunicació, participació, coordinació i treball conjunt. De fet cada dia en surten de noves, amb noves funcionalitats i orientacions. És evident que els nostres alumnes, en major o menor grau, interaccionen socialment els uns amb els altres. En el cas específic de les eines TIC, és de tots conegut, que més enllà del marc horari dels centres, estenen les seves relacions a través d’eines com el Messenger (http://es.msn.com/), Myspace (http://www.myspace.com/), fotologs (http://www.fotolog.com/) o altres de similars. Així que és evident que d’una forma o una altra, ells s’organitzen socialment fent ús de les eines TIC que tenen a l’abast. Els centres educatius no poden estar d’esquenes a aquest fet, tal i com ha passat en molts altres aspectes. Cal veure de quina manera, amb quines finalitats educatives, amb quins canvis metodològics dins l’aula, mirem d’incorporar aquest fenomen. Donat que estem parlant d’estudiants que, la majoria de vegades són menors d’edat, cal tenir en compte tot un seguit d’aspectes.
|
|
Logo Linkat
Autors: Marià Cano i Artur Tallada
|
Cada dia apareix una nova eina, utilitat, servei web, ... com a conseqüència de l’evolució lògica que sofreix la xarxa. Cada vegada més també, es va adaptant més l’eina a l’usuari, de manera que poc a poc es van disposant d’utilitats que fan que la interacció entre els usuaris i la xarxa sigui més transparent, més senzilla. En aquest esdevenir, el naixement d’una nova eina acostuma a anar lligat o associat a un servei web extern. És a dir, les noves eines i/o serveis es troben instal·lats en servidors fora del nostre control, i sovint gestionats per persones o empreses que de forma més o menys directa miren d’obrir-se pas dins el món dels negocis. Per aconseguir una massa crítica d’usuaris, moltes vegades ofereixen els seus serveis de forma totalment gratuïta. És destacable la possibilitat de poder disposar de diverses plataformes web que ofereixen els serveis simplement donant-se d’alta l’usuari en qüestió, prèvia acceptació d’unes condicions d’ús, en general, assumibles. Però cal també mantenir la prudència adequada, si la proposta és utilitzar aquestes eines web amb l’alumnat. El motiu bàsic que ens ha de fer estar alerta, és que estem forçant als alumnes a sortir a Internet, i fer ús d’un servidor aliè a nosaltres i que no podem controlar, per a treballar amb uns documents i unes dades sobre els que tampoc tenim control total. És evident que els nostres alumnes, la gran majoria, estan molt més inserits en el món digital del que ho estem nosaltres, i amb tota seguretat, molts disposen d’un compte de Messenger o de MySpaces o de Fotolog; però és diferent a que ho facin de forma voluntària i lliure, a que ho facin impulsats per la institució educativa, o per nosaltres, com a representants que en som.
Sota aquesta perspectiva sempre serà millor poder utilitzar una eina, servei o plataforma web, on siguem nosaltres qui tenim el control total de la mateixa. Acostuma a ser habitual, que cert temps després del naixement d’una nova eina, aparegui un grup de desenvolupadors que crei un software per instal·lar en servidors propis i que emula o millora el funcionament de l’eina web inicial. Aquest pas és significatiu, ja que suposa que l’eina inicial aporta prou elements i prou interessants per tal que un grup de desenvolupadors s’hagi plantejat crear un software per a que tothom pugui oferir el servei de forma particular, amb el control total sobre l’aplicació i sense cap dependència d’un servei aliè. Cal afegir també la potencialitat del software lliure (http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_abierto). En aquesta línia les administracions públiques estan desenvolupant polítiques encaminades a l'impuls en l'adopció i ús de software lliure. Uns bons exemples d'aquest fet ho constitueixen la distribució educativa del sistema operatiu Linkat (http://linkat.xtec.cat/portal/), desenvolupat i impulsat pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya i el full de ruta per al Programari Lliure presentat per la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (http://www.lafarga.cat/node/1984). El mateix portal de "La Farga" (http://www.lafarga.cat/), és un espai que combina la reflexió, el debat i el desenvolupament de programari lliure en català. Actualment, l’Oficina Tècnica de Programari Lliure (OTPL, http://www.lafarga.cat/otpl/), impulsa aquest projecte que es va iniciar l’octubre del 2004.
A aquest nivell, actualment, el software que ens permetria crear, gestionar i controlar una xarxa social de forma virtual és Elgg (
http://elgg.org/) i Mahara (
http://www.mahara.org/). Amb el temps poden sorgir-ne d’altres, però en l’actualitat, aquests dos es presenten com els més evolucionats. Es poden instal·lar en servidors locals i permeten la creació de grups i xarxes de persones. A més, en els dos casos, hi ha portafolis personals, a mode de llibreta digital per recopilar i realitzar treballs, espais de comunicació i intercanvi amb la resta de membres, i s’ha previst la seva integració amb algunes de les plataformes d’ensenyament-aprenentatge virtual més esteses, com ara Moodle.
És cert que les comunitats d'aprenentatge no es poden qualificar com un fenomen acabat de sorgir en els darrers temps. Amb anterioritat a l’aparició d’aquestes eines, es podien constituir grups d’aprenentatge sota el concepte de comunitats, utilitzant altres eines i tecnologies existents en cada moment. Així, en certa manera, es podien utilitzar els blogs per a tal fi, o el correu electrònic, o les llistes de distribució de correu, o fins i tot prescindir de les eines digitals i crear verdaderes comunitats d’aprenentatge amb el treball i els mitjans d’una aula ordinària. Si es proposen noves eines com Elgg i Mahara, es degut a que, com s’ha explicat anteriorment, aquestes permeten una aproximació més real a allò que entenem per grups de treball, on es connecten persones per grups d’interès, afinitats, projectes de treball, ... mantenint un cert nivell de privacitat i confidencialitat amb la resta d’usuaris d’Internet, aliens a la comunitat, i on el control del sistema es troba en tot moment en les nostres mans i no en mans de tercers.
L'ús d'aquestes eines comporta una gran quantitat de problemes associats, tots ells relacionats amb el nivell de privacitat de les dades que s'hi poden trobar. A tall d'exemple, fixem-nos amb el cas que es detalla. En tot aquest procés d’implantació de les TIC a l’educació existeix un problema real que fa referència a la utilització d’imatges dels propis alumnes en espais web o similars. De forma sorprenent, tothom accepta de bon grat el fet de sortir en alguna televisió local, o fins i tot en la premsa escrita (a qui no li agrada sortir entrevistat o fotografiat amb el seu equip de futbol guanyant el darrer trofeu?), però hi ha moltes reticències per part de les famílies a que les institucions educatives facin ús de la seva imatge ni tant sols en els actes acadèmics que organitzen els mateixos centres. Aquest és un fre important per portar endavant qualsevol activitat que involucri les TIC, ja que una part fonamental d’aquestes és la imatge.
Per tal de salvar aquest tipus de problemes i altres de naturalesa similar, cal fer més pedagogia entre els pares, explicant millor l'ús que es vol donar des dels centres a les eines TIC i a Internet. S’ha de ser capaç de transmetre seguretat i rigor en el tractament d’aquelles dades més sensibles. En definitiva, els pares han de saber amb exactitud allò que des del centre s’està treballant, i de quina manera s’està fent, mentre que els docents hem de conèixer fins a quin punt o sota quines condicions podem utilitzar determinades dades, imatges o documents.
En aquest camp, cal unes orientacions clares, que siguin conegudes per tothom i evitar que cadascú faci allò que cregui que és més “convenient”. Caldria disposar d’un document de base per a tots els docents, amb indicacions sobre aquells aspectes en els que cal ser més curosos en l’ús de les eines TIC a l’aula. Per altra banda, també hi hauria d’haver una comunicació clara i directa amb les famílies, on es notifiques l'ús que la institució educativa voldria fer de la imatge i altres dades dels alumnes. El fet d’explicitar-ne l’ús, mitjançant un document escrit o similar, podria facilitar l’entesa amb les famílies i l’anulació de les reserves existents.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. [Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada]
Llicenciat sota la Creative Commons Attribution Non-commercial Share Alike 3.0 License