Edupunk com a opció metodològica
De manera lenta però progressiva, s'ha de dir que en els centres, l'ús d'internet i la formació digital va creixent, bé sigui impulsada pels equips docents o bé sigui per la pròpia dinàmica de desenvolupament a la qual estem abocats. Els docents que fan ús de la xarxa de manera habitual en el desenvolupament de la seva activitat professional, es podrien classificar en tres categories, atenent al "grau d'oficialitat" dels recursos que utilitzen:
- aquells que fan ús de les eines que l'administració educativa posa al servei de tota la comunitat i de les quals en garanteix una certa estabilitat, seguretat d'ús, fiabilitat i solvència pel que fa a la informació rebuda i a la que s'intercanvia, i per què no dir-ho, un cert aire d'oficialitat. Són aquells usuaris que utilitzen de forma escrupolosa el servei de correu "oficial", els fòrums de debat que s'ofereixen, els recursos educatius que de manera regular es van publicitant en els espais web de l'administració educativa, les plataformes d'aprenentatge per les quals opta de manera generalitzada, i fins i tot les eines requerides per realitzar les tasques més habituals com la redacció d'un document o la gestió del correu. Portant-ho a un extrem, com és el cas, es podria dir que per a aquests usuaris no existeix (o no es considera suficientment validada) cap eina que no tingui un cert recolzament de l'administració educativa corresponent;
- un altre grup d'usuaris està format per aquells que es mostren emetents a les darreres novetats tecnològiques i de la xarxa, no tant pel fet d'estar al cas de la darrera tendència, si no més bé, per mirar de fer-ne un ús profitós, adaptat als seus interessos o necessitats. La seva frenètica activitat i el fet d'estar aportant contínuament noves possibilitats, eines, i alternatives, a la resta de la comunitat, fa que en moltes ocasions siguin catalogats com a "frikies" (http://es.wikipedia.org/wiki/Friki , Wikipedia), quan en realitat els escauria molt millor l'adjectiu de "hackers" ja que és en l'ètica hacker (http://es.wikipedia.org/wiki/%C3%89tica_hacker , Wikipedia) on es pot trobar una bona explicació de la seva manera de procedir. Pekka Himanen, en la seva obra anomenada "L'ètica del hacker i l'esperit de l'era de la informació" desenvolupa de forma extensa els fonaments i les conseqüències d'aquesta (http://www.educacionenvalores.org/IMG/pdf/pekka.pdf). Aquest grup d'usuaris decideixen utilitzar unes o altres eines en funció de la seva funcionalitat, més enllà de cap altra consideració;
- hi ha un tercer grup que es troba entre els dos primers que s'han detallat. Per una banda coneixen i són conscients de l'evolució que es va produint, però per l'altra, esperen que l'administració educativa, de la qual depenen, prengui algun tipus de decisió al respecte. No és que no entenguin els avantatges que es deriven de noves aportacions tecnològiques, si no que els manquen elements de judici suficientment sòlids per tal prendre una decisió al respecte. Algunes d'aquests mancances són: orientacions al voltant de la privadesa i seguretat de les dades, orientacions sobre els tipus de llicències i continguts sobre els que interaccionar, orientacions pedagògiques clares al voltant de l'ús de les diverses eines existents, exemples de bones pràctiques, ..... És aquí on ens trobem amb una gran dispersió i gradació. Cadascú busca l'equilibri (entès de forma subjectiva) entre l'ús d'aquelles eines que, sembla que estiguin promocionades per l'administració educativa, i aquelles altres que es troben a la xarxa de forma oberta, però per les quals no es disposa de cap orientació clara. Això sí, per a l'ús personal, no hi ha dubte, sempre s'escull aquella que dóna més bon resultat i té més bones prestacions;
A la llum dels resultats que s'obtenen en els diversos estudis realitzats, es fàcil concloure que la gran majoria d'usuaris es troben en aquest tercer grup, o que en tot cas, el procés evolutiu personal que porta del primer grup al segon, no és ni immediat, ni ràpid, ni senzill. En paraules de Tony Bates (http://www.tonybates.ca/) "la tecnologia sempre va per davant actuant com a impulsor del canvi; al seu darrera va la societat, adoptant aquelles solucions tecnològiques que li resulten més interessants; i al darrera de la societat, en aquest procés d'integració tecnològica, hi van les administracions". Per tant, sota aquesta perspectiva, es pot entendre la gradació temporal que hi ha entre l'impuls tecnològic i la seva assimilació per part de la societat i l'administració. I aquesta és la realitat amb la que ens trobem en el nostre temps: l'administració és influïda per decisions i hàbits tecnològics que la societat ha incorporat de manera molt ràpida.
 |
|
Jim Groom, poster boy del concepte edupunk Font: http://nomada.blogs.com/ |
No és pot dir que es tracti d'una tendència totalment nova. Escudant-se en la llibertat de càtedra, que es troba recollida a la Constitució Espanyola de 1978 en el seu article 20.1 de forma explícita, els docents han vingut fent una interpretació massa generosa del concepte. Així les adaptacions curriculars i metodològiques, els recursos utilitzats en diverses ocasions, la forma d'exposar determinats temes i conceptes, ... i en general, tot allò relacionat amb la pràctica docent, s'ha justificat o defensat sota l'empara de la llibertat de càtedra (terme que necessitaria d'una anàlisi detallada, per delimitar-ne el seu abast). De fa un temps ençà, existeix un terme per definir aquesta actitud: "edupunk". El concepte neix en el post The Glass Bees, que va publicar Jim Groom (especialista en tecnologia educativa i professor de la University of Mary Washington) en el seu blog el 25 de Mayo de 2008. El post que va escriure feia referència a la novel·la de Ernst Jünger, The Glass Bees (http://en.wikipedia.org/wiki/The_Glass_Bees) i que va ser reeditada en el 2000 per New York Review of Books, amb una introducció de Bruce Sterling (disponible aquí en pdf). La novel·la, però en espacial, la seva introducció, van motivar la reflexió de Jim Groom i el naixement del terme "edupunk". ës un nou terme, que ha nascut a la xarxa, i que gràcies a la capacitat de difusió d'aquesta ha cobrat una gran notorietat en poc temps. Dins l'estat espanyol, un dels primers bloggers que va parlar-ne va ser Juan Freire (http://nomada.blogs.com/jfreire/2008/07/educacin-abiert.html), en el seu blog (http://nomada.blogs.com/).
De manera similar a allò que va significar el punk per a la música fa unes dècades, el moviment "edupunk" es defineix com una resposta radical i amb dosis de utopia als poders i els costums establerts, i que tracta de promoure la llibertat i la participació activa de les persones implicades en els processos d'aprenentatge. Identifica un seguit d'actituds, comunitats i l'ús de la tecnologia que són tan vells com la mateixa internet, i que s'han desenvolupat de manera extraordinària en els darrers anys, sota l'empara de l'explosió de la web 2.0 . Com en el cas del moviment punk, es fonamenta amb l'ètica del DIY (Do It Yourself, http://es.wikipedia.org/wiki/DIY), aplicat al camp de l'educació i l'aprenentatge.
Actualment es disposen de prou eines tecnològiques 2.0 per a poder fer el mateix que amb els LMS convencionals (creació, gestió, col·laboració i publicació). A més aquestes noves eines acostumen a ser de codi obert, gratuïtes o de baix cost, fàcils d'aprendre, adaptables a les pròpies necessitats, i integrables. El terme és molt interessant per les idees que porta implícites: recull les inquietuds d'aquells docents que buscant millorar de forma contínua les seves pràctiques i no disposen de solucions tecnològiques implementades en les seves institucions, també dóna més fonamentació a la corrent de l'e-learning 2.0 i, serveix de pal de paller o concepte aglutinador per a un seguit d'inquietuds presents en el moviment dels recursos educatius oberts. També implica que són les persones i les xarxes que entre elles s'estableixen el centre del procés d'aprenentatge i la innovació, més que la tecnologia per ella mateixa.
"Edupunk" està alineat amb els nous rols que han de jugar els diversos actors involucrats en els processos d'aprenentatge, en els que prima la iniciativa de l'estudiant i les seves capacitats creatives i innovadores. Han de participar activament i col·laborar entre ells i amb els professors, i aprendre a treballar tant de forma individual com en equip. Pel que toca als professors, els caldrà canviar les funcions que han anat desenvolupant fins ara per jugar un paper més de consultors, orientadors, facilitadors de informació, dissenyadors de mitjans, moderadors, tutors (virtuals o no) i agents avaluadors en continu. Si bé la funció avaluadora no desapareix, si que es modifica en fer-se més transparent i objectiu. Amb tot, aquesta funció avaluadora és, tal vegada, la que queda més desdibuixada i la que rep la part més important de crítiques del concepte "edupunk" en el seu conjunt.
Altres autors, prefereixen donar-li un nom diferent al concepte, i depurar o matisar el seu significat. Pensen que el concepte "punk" porta implícita un idea més combativa que no pas creativa. Que no és sinònim de llibertat, diversitat, creació i coneixement. En retreuen el fet que sigui un moviment cultural poc tolerant amb les diferències, amb allò que s'allunya del prototip "punk". Sota aquesta perspectiva, el "punk" suposa una visió anòmala de la realitat, de la societat, de les relacions humanes i de l'aprenentatge. A partir d'aquí és d'on ha surgit el terme "edupop".
A l'estiu del 2008, Emilio Quintana i David Vidal (http://www.languagelearningfactory.com/), publiquen el Manifest Edupop (http://www.scribd.com/doc/4292613/Edupop-Manifesto). "Edupop" vol mantenir la concepció bàsica de l' "edupunk" però sense la radicalitat que aquest conté, i amb la idea que des d'una actitud pop, qualsevol perspectiva cultural pot encaixar en un sistema on les categories són borroses, sense límits clars. Allò més important és trobar la melodia que més bona sigui per transmetre allò que volem dir i de la manera que ho vulguem fer, que no fer-ho de forma totalment radical. No importa la distorsió, sinó l'actitud. Al cap i a la fi, aquest és el fonament de la Web 2.0 i la manera de concebre el procés d'ensenyament-aprenentatge. En termes d'educació, no es tracta tant d'optar per les eines que les pròpies institucions educatives posen al servei dels seus usuaris o per les eines que van sorgint de forma espontània a la xarxa, més bé es tractaria de realitzar hibridacions entre les dos opcions, cercant les millors qualitats de cada eina per tal d'assolir els objectius marcats.
Més radicals o menys, "edupunk" o "edupop", o qualsevol altre nom que s'acabi imposant, el més important és el fet descriptiu d'una situació que s'està donant en el món educatiu en relació a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, i que a jutjar pels esdeveniments que es venen succeint, està més prop d'anar augmentant que de remetre. Les institucions capdavanteres en aquest camp, com ara la pròpia UOC (http://www.uoc.edu), també estan detectant i caracteritzant aquest fenomen (http://unescochair.blogs.uoc.edu/15072008/edupunk-second-coming/).
Al davant de les plataformes educatives, àmpliament utilitzades, hi sorgeix la proposta de plataforma invisible, de caràcter obert. El concepte de plataforma invisible sorgeix davant la diversitat d'eines que la web posa a l'abast dels usuaris. Existeixen multitud d'entorns de lliure accés que ens permeten realitzar els mateixos, si no més, processos que es desenvolupen de forma tradicional a les aules. En el quadre següent es poden observar les diverses alternatives que tenim a l'abast per tal de dur al món digital allò que realitzem, normalment, de forma analògica o tradicional:
Font : http://edorigami.wikispaces.com/Traditional+and+Digital+Practice
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. [Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada]
Llicenciat sota la Creative Commons Attribution Non-commercial Share Alike 3.0 License