Documento sin título

El 1929, la borsa de valors col·lapsà creant un profund impacte en la majoria d’aspectes de la cultura nord-americana. Tot i això, la indústria del cinema va sobreviure la Gran Depressió gràcies a respondre a una necessitat vital del gran públic: evasió i diversió en època de crisi.

Cole Porter

Irving Berlin

Marlene Dietrich

Fred Astaire i Ginger Rogers

Bing Crosby

Després de l’èxit de Broadway Melody cada estudi de cine va provar almenys una vegada el llançament de revistes musicals, recollint un efecte més desastrós cada vegada. Les xifres ho posaran en clar: de les cent pel·lícules musicals rodades el 1930 passaren a les catorze de 1931. Fins i tot es van anar a buscar temes de musicals al Broadway del moment, transportant a la pantalla les músiques de Cole Porter a Fifty Million Frenchmen (1931) i d’Irving Berlin a Reaching for the Moon (1931) amb resultats ineficaços.

Mentre el musical perdia força, l’única estrella que va aparèixer amb talent suficient i un important sex appeal fou Marlene Dietrich amb la pel·lícula The Blue Angel (1930) amb la qual va fascinar ambdós costats de l’Atlàntic. Mesos més tard causa furor amb el seu debut a Morocco (1930), on un Dietrich vestit amb smoking acabava un tema amb un petó als llavis d’una admiradora. Elegant, exòtica i atrevida, Dietrich s’ha convertit en una de les icones el segle XX. Tot i que aparegué en pocs musicals, sí que va cantar un bon nombre de cançons populars en els seus drames i comèdies. Mostrant oposició al nazisme des de bon principi, actuà per a les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial. Fou sempre coneguda i respectada fins a les seves últimes aparicions la dècada dels setanta.

A la Paramount Studios, Richard Rodgers i Lorentz Hart van continuar amb l’estil innovador que havia marcat les seves produccions teatrals. Una de les seves obres mestres, Love Me Tonight (1932) està impregnada d’una forta inventiva en cada una de les escenes de la mateixa manera que les cançons s’entrellacen amb el diàleg, impulsant la trama i el desenvolupament dels personatges. A Hallelujah, I’m a Bum (1933) Rodgers i Hart construïren una banda sonora integrada i vàries escenes de diàleg musical rítmic. Al Jolson interpreta un vagabund que intenta reformar-se per enamorar a la noia que estima. Tot i això, Hollywood no va saber aprofitar el talent de Rodgers i Hart, a qui els productors assignaves projectes poc imaginatius. L’únic hit d’aquesta època fou el conegut tema Blue Moon. El duo deixà Hollywood el 1935 adonant-se que les seves millor opcions creatives eren a Broadway.

Busby Berkeley es va forjar una bona reputació com a director coreogràfic en nombrosos espectacles de Broadway i films sonors, però va redimensionar la seva carrera i el futur del cinema musical quan va coreografiar les seqüències del film Forty-Second Street (1933) per a la Warner Brothers. El sorprenent èxit del film fa establir nombrosos clixés per a trames dins del show business com:

Berkeley va perfeccionar la tècnica encara embrionària de sincronització entre imatge i la banda sonora pregravada, dotant a la càmera de moviment fluid.

Quan una sèrie d’escàndols fora de la pantalla van portar a una reacció anti-Hollywood a principis dels anys vint, la majoria d’estudis uniren forces per a contractar a Will Hays i restaurar així la reputació de la indústria cinematogràfica, instituint el 1930 el Production Code. Aquest codi incloïa una llarga llista de normes que potser ara ens semblarien fora de lloc com:

Els petons en pantalla havien de ser amb la boca tancada i estaven limitats a 6 segons.
Sempre que dos personatges s’abracessin, almenys un d’ells havia de mantenir un peu a terra.
Un home i una dona no podien ser vistos compartint el mateix llit, encara que estiguessin casats.
Cap trama podi presentar un personatge malvat de forma atractiva.
La seducció no podia ser el tema principal d’una comèdia.
Paraules com prostituta o prenyada eren prohibides.

La Production Code Administration va prendre part en l’escriptura, el rodatge i l’edició posterior de cada un dels projectes de Hollywood des de 1934 fins a meitats dels 60s, de manera que el codi va tenir també un fort impacte en el cinema musical. Sexe i adulteri no eren acceptats com a temes per a la comèdia, per tant, els estudis van haver de trobar noves maneres creatives de portar el sexe a la pantalla de forma encoberta, en unes formes que s’adaptessin al codi. Com a exemple, el descobriment dels estudis RKO de fer ballar els seus personatges cheek to cheek.

Els veterans de Broadway Fred Astaire i Ginger Rogers començaren a destacar a Hollywood a partir de la pel·lícula dels estudis RKO anomenada Flying Down To Rio (1933). A The Gay Divorcee (1934) ballaven tot inventant una nova fórmula: una història romàntica entre un perillós playboy i una noia dolça en un embolic d’identitats equivocades amb un enamorament final a la pista de ball. Mentre Astaire aportava la tècnica i classe, Rogers aportava el sex appeal, aconseguint ambdós un efecte irrepetible. A Top Hat (1935) la fórmula millorada es repeteix amb música d’Irving Berlin. Posteriorment sortiran d’aquí cinc pel·lícules més amb la mateixa forma:

Roberta (1935), amb música de Jerome Kern.
Follow The Fleet (1936) amb música d’Irving Berlin.
Swing Time (1936).
Shall We Dance (1937) oferia els temes de George i Ira Gershwin Let’s Call the Whole Thing Off i They Can’t Take That Away From Me.
Carefree (1938) amb música de Berlin, també.

La majoria d’estudis de Hollywood van desenvolupar durant els anys trenta el seu propi estil de cinema musical, amb les seves estrelles pròpies de cada estudi.

Amb Bing Crosby com a estrella, destaquen els films Mississippi (1935), Pennies From Heaven (1936) and Sing You Sinners (1938).

Amb Eddie Cantor com a actor principal, destaquem les pel.lícules Whoopee (1930), Roman Scandals (1933), Kid Millions (1934) i Strike Me Pink (1936).

La soprano Deanna Durbin en fou l’estrella amb pel·lícules com Three Smart Girls (1936), 100 Men and a Girl (1937) i Mad About Music (1938) . Els seus films van tenir tant d’èxit que van salvar els estudis de la ruïna financera durant la Depressió.

Shirley Temple fou l’estrella de finals dels anys trenta. El seu entusiasme i encant natural semblaven irresistibles. Encara que moltes de les pel·lícules de Shirley Temple no eren musicals complets, els temes que cantava a les seves pel·lícules es convertiren en èxits populars. Com a pel·lícula a destacar The Little Colonel (1935) on ballava claqué amb Bill “Bojangles” Robinson esdevenint la primera parella interracial amb èxit en un film comercial, trencant així una barrera de Hollywood.

Walt Disney havia provat durant anys de crear un film d’animació musical, però ells experts sempre prengueren poc seriosament aquesta idea, ja que creien que tindria poca audiència. Gràcies però a la insistència de Disney en el tema de la qualitat, Snow White and the Seven Dwarfs (1937) tingué una producció cara. Fantasia (1940), una pel·lícula que barrejava imatges animades amb música clàssica crearia una posterior successió de films en la mateixa línia esdevenint tot un clàssic.

La Metro-Goldwyn Mayer tenia el sistema de producció més sòlid de Hollywood. Era l’únic estudi que pagà dividends als seus accionistes durant la Gran Depressió. Gestionat per Louis B. Mayer, amb ull clínic pel talent, la seva insistència per l’entreteniment familiar i la seva passió pels grans cantants, el portaren a produir el 1934 una nova versió de The Merry Widow sense reparar en despeses. Altres musicals destacats foren Born to Dance (1936) i Rosalie (1937).