Dagoll Dagom

• Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974) - Basada en el poema de Rafael Alberti del mateix nom.
• Nocturn per a acordió (1975) - Basada en el llibre de poemes del mateix títol de Joan Salvat Papasseit.
• No hablaré en clase (1977) - L’escola de l’època franquista i els records de la infància van originar que l’espectacle es convertís en un dels espectacles més representatius de la transició política espanyola. La mateixa nit de l’estrena es va poder veure que l’obra havia fet diana. Van començar a ploure contractes d’arreu de l’estat espanyol, la qual cosa obligà a tots els membres de la companyia a plantejar-se seriosament la possibilitat d’haver d’optar per una dedicació exclusiva.
• Antaviana (1978) - Antaviana és la paraula màgica que s’inventa un nen d’un conte de Pere Calders per fugir de l’avorriment dels deures escolars.
  El ressò que va tenir Antaviana, espectacle màgic i quotidià alhora, fou possible, en gran mesura, perquè per primera vegada al país una companyia de teatre independent havia abandonat els temes polítics i s’endinsava en el món de la poesia i de la tendresa. La música és d’en Jaume Sisa.
• Nit de Sant Joan (1981) - El tema unitari de l’espectacle era "La nit del solstici d’estiu en la qual tradicionalment, al voltant del foc, es barregen la màgia dels follets i dels astres". Amb la Nit de Sant Joan Dagoll Dagom va intentar crear un espectacle de revista amb continguts moderns.
• Glups! (1983) – Espectacle de poesia destil·lada dels concerts de rock, dels programes concurs de la televisió, de l’estètica de les discoteques, dels còmics i de les rebaixes dels grans magatzems. Es va buscar intencionadament una base no literària, el còmic. En aquest cas els còmics del dibuixant francès Gérard Lauzier.
• El Mikado (1986) - L’opereta còmica de Gilbert i Sullivan la trama de la qual es situa a l’antic Japó pre-industrial de personatges pintats en tassetes de te, en ventalls i ombrel·les, un país on tot és possible, on el poder és objecte de burla i l’amor és la riota de la gent.
• Mar i Cel (1988) – És un espectacle de lluita entre dos móns, dues cultures irreconciliables, una bella història d’amor entre el capità pirata musulmà Saïd i la cristina Blanca que la intransigència torna tràgica. Una història d’incomprensió situada al segle XVII que per desgràcia compta amb innombrables paral·lelismes d’intolerància en el món en que vivim. Basada en l’obra homònima d’Àngel Guimerà. La música és d'Albert Guinovart.
• Flor de Nit (1992) - Flor simbòlica de la doble vida, la doble conducta, que ens serveix tant per reflectir una ciutat, Barcelona, com la protagonista principal de la comèdia musical. Però Flor De Nit no és només el símbol d’aquella curiositat laboriosa i noctàmbula que fou la Barcelona d’entreguerres o la metàfora que representa Rosa, la protagonista de la comèdia, sinó que també és el nom del cabaret on es reuneix la Barcelona dels artistes i dels rics, dels senyorets i de les dones d’alterne, com si fos una cruïlla de frontera, precisament al Paral·lel.
  Any 1991. Els Jocs Olímpics s’acosten i cal destruir per construir. Cal enderrocar el vell local de Flor de Nit i, en les hores prèvies a l’enderroc, Sebastià Reynals, el vell cronista de la ciutat, rememora allò que va ser Flor De Nit en aquells anys d’esperança que anaren del 1929 al 1936. Sobre aquest fons, el triangle format per Quimet, l’anarquista idealista sense sort; Rosa, la noia obrera que vol assolir la seva pròpia identitat, i Sebastià Reynals, l’intel·lectual que juga a relacionar-se de nit amb les flors prohibides o del mal, serveix d’ordit sentimental bàsic per a totes les altres relacions socials i psicològiques. El text és de Manuel Vázquez Montalbán i a la música repeteix Albert Guinovart.
• Historietes (1993) - Fou un punt de reunió de totes les experiències teatrals que Dagoll Dagom ha anat acumulant al llarg dels anys fins al moment.
• T'odio amor meu (1995) - Basada en histories de l’escriptora Dorothy Parker.
• Els Pirates (1997) – Amb llibret de Gilbert & Sullivan que, com totes les seves cèlebres "Savoy Operas", demanen bons còmics i bones còmiques, cantants excel·lents, avesats ballarins de claqué, acròbates de circ, la trama es situa en un reialme absurd i una mica naïf, tot plegat esdevenint una extravagància musical on les melodies s’entrecreuen amb els petons, on les bales són confits i les bufetades de per riure, i on tot és lleuger, frívol i banal.
• Cacao (2000) – Amb música de Santiago Auserón i amb el treball de gent de l’altre costat d’aquest pati de veïns que es la llatinitat. Cubans, dominicans... caribenys en general, aquest muntatge explica la fascinació per l’exotisme que es troba a la base de tota la nostra patètica i tragicòmica relació amb el carib, que va començar molt malament amb el colonialisme i segueix pitjor amb el vergonyós turisme sexual de la contemporaneïtat. I alhora hi eren ells, els immigrants, els exiliats; buscant un forat pel qual esmunyir-se en la societat del benestar de la qual ens sentim tan orgullosos i en som tan mereixedors com ells.
• Poe (2002) - Basat en l’obre d’Egdar Allan Poe, l’espectacle ens ofereix una història de por dins d’una estètica romàntica, gòtica.
• La Perritxola (2003) - Es va estrenar el 25 de juny al Festival del Grec a Barcelona. La Perritxola de Jacques Offenbach, en una versió de Xavier Bru de Sala i de Joan Vives. És la prodigiosa alquímia de la crítica a la misèria latent del poder abusiu. Amb l’acció situada a un Perú d’opereta, en aquest país "imaginari" governa el Virrei amb maneres caciquils i autoritàries, al mig d’una gran profusió de signes i símbols militars i patriòtics.

Per a més informació, visiteu la web de la companyia: www.dagolldagom.com