A continuació presentem una relació de les diferents modalitats d’estils de musical que podem trobar. Evidentment, no és la única, però si ens pot ajudar a clarificar els diferents tipus possibles fins al moment:

L’OPERETA MUSICAL

És la forma més antiga, i en la qual treballaven Frimi, Romberg i algunes vegades Kern, fins i tot. Un primer requisit són les veus ben treballades i semi-operístiques. Les trames argumentals solen incloure princeses, reis, reines, estranys i llunyans regnes o simples personatges populars que un cop han viatjat a la ciutat i han estat ferits per la seva manera de fer sofisticada, decideixen tornar al lloc d’on provenen. Però els rerefons dels arguments amaguen infelicitat, o si més no, amors insatisfets entre reis i personatges corrents. Exemples en són The Student Prince in Heidelberg, The Vagabond King i Bitter Sweet.

EL MUSICAL HISTÒRIA

En general aquesta és una forma que no té un repartiment d’estrelles però que permet als actors i actrius interpretar i cantar amb sinceritat i convicció. El focus central de l’obra és la història i el personatge. L’heroi i/o l’heroïna està sotmès a un judici, prova o procés, que el portarà a ser algú millor, o més fort, o si més no, aquest obstacle farà que el personatge protagonista agafi confiança en ell mateix i el llanci cap a un futur més exitós i prometedor.

Rodgers i Hammerstein foren mestres d’aquest tipus d’espectacle. Oklahoma i Carousel foren obres que sense tenir un càsting estel·lar demostraren ser els primers musicals història exitosos que començaren a meitat dels anys quaranta. Aportaren al teatre musical noves maneres d’interpretar, cantar i nous patrons per a l’escenografia, estenent així els límits de la història i la dansa. Els anys quaranta i cinquanta s’explota aquest estil amb prou èxit: The Pajama Game i Damn Yankees d’Adler i Ross, el Guys and Dolls de Frank Loesser, Fiddler on the Roof de Bock i Harnick són només uns exemples del nivell que poden tenir aquest gènere d’espectacles. Més recentment, Les Miserables, Miss Saigon i Aspects of Love han continuat aquesta tradició.

EL MUSICAL POP/ROCK

Normalment és l’espectacle que més ràpidament passa de moda, ja que l’estil musical reflexa les tendències pop del moment o reviu tendències musicals passades. La majoria de compositors convencionals de Broadway han evitat aquesta forma. A causa d’això, la majoria d’espectacles en aquest gènere han estat escrits per nous compositors de Londres o Broadway. Com a exemples tenim a Galt McDermot per Hair, i Jim Jacobs i Warren Casey per Grease.

El musical rock negre és un subgènere del musical pop/rock – modern i realista, elegant, amb música que reflexa la música contemporània d’escena. Les històries mostren situacions corrents i l’opressió. Exemples en són Purlie de Gary Geld, The Wiz de Charlie Smalls i Dreamgirls i The Tap Dance Kid ambdós de Henry Krieger.

Generacions prèvies havien ofert espectacles d’escriptors no afro-americans que havien explotat aquests aspectes. Com a exemples citarem a Lost in the stars de Kurt Weill, House of Flowers de Harold Arlen i Hallelujah Baby de Julie Styne.

EL CONCERT DE ROCK DISFRESSAT

És un format inventat en gran part pels britànics. En aquestes sèries d’èxits pop/rock els temes estan ordenats i confeccionats en un format adequat per a que segueixin un fil argumental. L’espectacle doncs, consisteix en un conjunt de temes interpretats pels actors. Alguns d’aquests musicals són semi-biogràfics: Buddy, Good Rocking Tonight, Are You Lonesome Tonight?, Ferry Cross, The Mersey i Return to the Forbidden Planet, que és una versió rock de La Tempesta de Shakespeare.

UN VEHICLE PER A UNA ESTRELLA

Sovint els pilars del Broadway de l’epoca vintage són espectacles construïts al voltant de la figura d’una estrella que fa omplir la caixa de recaptació de la taquilla de forma espectacular. Evidentment, aquestes figures tenen també dins l’espectacle els millors números i temes. Com a exemples d’aquest tipus de musicals tenim Wonderful Town amb Rosalind Russell, Hello Dolly! amb Carol Channing, Gypsy i Annie Get Your Gun amb Ethel Merman, Mame amb Angela Lansbury, Julie Andrews a Victor/Victoria, Barbra Streisand a Funny Girl i la més recent successió de figures a Sunset Boulevard amb Glenn Close, com a exemple.

EL MUSICAL SENSE EIX ARGUMENTAL

En aquest tipus d’obres no hi trobem una història. D’altres elements es consideren més importants. Espectacles com Company o Pacific Overtures de Sondheim, A Chorus Line de Hamlisch o les obres de Lloyd Webber Cats i Starlight Express ofereixen personatges i situacions, però no una història ben construïda. Confien en la força de la música i les lletres de les cançons, sovint combinada amb una bona caracterització dels personatges.

EL MUSICAL GAIREBÉ-UNA-ÒPERA

Encara que a Sondheim no li faria gaire gràcia sentir-ho, Sweeney Todd cau dins d’aquesta categoria, juntament amb l’obra més important de Loesser, Happy Fella. La gràcia i l’estil de A Little Night Music de Sondheim en fan del musical un altre bon candidat per a aquesta secció. Aquests espectacles contenen molta música que fixa i premia a la vegada les actuacions. Normalment revivals d’aquestes obres són realitzades per companyies d’òpera.

EL MUSICAL REVISTA O LA REVISTA INTIMISTA

Originàriament concebuda com a forma d’entreteniment híbrida, la revista consisteix en sèrie d’sketches i cançons no relacionades entre sí. És una forma molt popular a banda i banda de l’Atlàntic, com The Band Wagon (totes les cançons són de Schwartz i Dietz), The Music Box Revue (Berlin), As Thousands Cheer (Berlin) i At Home Abroad (Schwartz i Dietz) són obres representatives a Amèrica. També en aquesta categoria hi encabim Ziegfeld Follies. Les revistes angleses tendeixen a tractar afers íntims amb pocs personatges. Com a exemples: Beyond the Fringe, Sweet and Low i On the Brighter Side.

EL MUSICAL RECULL

Molt popular i sovint eficient econòmicament, és una forma de musical entreteniment. Els espectacles d’aquesta categoria estan formats per un conjunt de cançons provinents d’una o diverses obres, i estan pensats per un grup reduït de cantants amb un fons orquestral. Exemples d’aquest tipus són: Marry me a Little (Sondheim), Ain’t Misbehavin’ (Waller), Cole (Porter) i el més recent Sophisticated Ladies (Duke Ellington).

EL TEATRE MUSICAL INFANTIL I EL MÓN DISNEY

 No podem oblidar una franja de públic menut (o no tan menut) però no per això menys important. Les produccions de la companyia Walt Disney converteixen les seves pel·lícules gairebé en musicals, algunes de les quals han estat transformades per a estar dalt d’un escenari. Entre elles destaquem The Lion King (amb música d’Elton John i lletres de Tim Rice), Beauty and the Beast, The Hunchback of Notre Dame, entre d’altres.

TORNAR A L'ÍNDEX