Documento sin título

1950s

La dècada dels cinquanta foren els anys més gloriosos i tristos a la vegada pels musicals de Hollywood. En un negoci on els marges de benefici ho són tot, els grans musicals eren dinosaures: per què invertir temps i gran quantitat de diners si comèdies més ràpides, barates i senzilles donaven el mateix resultat econòmic?

Uns quants musicals dels anys cinquanta foren rodats amb un baix pressupost. És el cas del hit de Broadway Top Banana (1953), Brigadoon (1953), Damn Yankees (Warner, 1958) i Li'l Abner (Paramount, 1959).

Tot i això, Hollywood va arreglar-se-les per crear un nombre important de pel·lícules musicals sòlides (algunes originals, d’altres adaptacions d’èxits teatrals). A continuació les més destacades:

20th Century Fox va gravar tots els èxits teatrals de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II: Oklahoma (1955), Carousel (1956), King and I (1956) i South Pacific (1958). De tota manera, l’adaptació de la Fox de Rodgers i Hammerstein més popular vindria el 1960.

La Warner Brothers va crear una sèrie de vehicles per a Doris Day, una cantant de big band que prometia esdevenir una sòlida actriu a la pantalla. Aconseguí l’èxit amb Tea For Two (1950), On Moonlight Bay (1951) i Calamity Jane (1953). Aquells que encara subestimaven Doris Day quedaren meravellats amb la seva interpretació de Ruth Etting en un musical biogràfic anomenat Love Me or Leave Me (1955). Doris Day formà part també de l’equip de càsting originial de Broadway per rodar The Pajama Game (1957), i va fer la seva última aparició en un musical a Jumbo (1962).

White Christmas (1954) de la Paramount contenia els intèrprets Bing Crosby, Danny Kaye i vells èxits del compositor Irving Berlin. Fred Astaire no hi pogué participar per malaltia.

Walt Disney va produir una cadena de musicals animats que avui han sobreviscut com a clàssics: Cinderella (1950), Alice In Wonderland (1951), Peter Pan (1953), The Lady and the Tramp (1955) and Sleeping Beauty (1959). Tot i que totes elles tenien bones bandes sonores, el bon treball fet pels dibuixants és el que donà la clau per a la popularitat d’aquests films. Encara que Disney va fer forces pel·lícules musicals amb actors reals la dècada dels seixanta (el més notable serà Mary Poppins), els musicals animats continuaran fins el 1967 amb l’aclamat Jungle Book (1967).

MGM

Encara que la resta d’estudis es defensaven bé en el món del musical, els millors films provenen de la Metro Goldwyn Mayer:

Royal Wedding (1951) amb Fred Astaire ballant al sostre, explica què passa amb una parella de ball de germà i germana quan ella decideix casar-se amb un noble britànic. L’argument es va inspirar en la vida real de Fred Astaire, que el 1932 trencà l’equip de ball amb la seva germana Adele per un motiu semblant.
Kiss Me Kate (1953) com a adaptació cinematogràfica de l’èxit teatral amb música de Cole Porter. Ann Miller interpretà el paper de Lois amb un càsting acompanyat de Bob Fosse, que hi intervingué com a ballarí i coreògraf.
High Society (1956) es basa en la partitura original de Cole Porter basat en el llibre The Philadelphia Story, i interpetat per Bing Crosby, Grace Kelly i Frank Sinatra.

Però tot i que els anteriors foren exitosos, els grans grans musicals foren...

An American in Paris (1951)

El pintor Gene Kelly s’enamora de la dependenta Leslie Caron en un film dirigit per Vincente Minnelli amb els temes de George i Ira Gershwin By Strauss i I Got Rhythm i el sublim ballet fantasiós de 17 minuts de durada (que trigà més de dos mesos a rodar-se) amb música del famosíssim poema simfònic dels mateixos autors American in Paris. El film s’endugué sis estatuetes de l’Academy Awards.

Singin’ in The Rain (1952)

Aquest musical inspirat en la bogeria que regnà a Hollywood quan el sonor fou introduït, conté una de les imatges cinematogràfiques més famoses quan Gene Kelly ballant sota la pluja canta el conegut Singin' in the Rain. Sovint els experts l’anomenen la millor comèdia musical. Sens dubte, serà per sempre més tot un referent.

The Band Wagon (1953)

Dirigit per Vincente Minnelli, i interpretat per Fred Astaire, Cyd Charisse inclou els temes Dancing in the Dark i That’s Entertainment.

Seven Brides f or Seven Brothers (1957)

És l’únic film d’aquest quartet de la MGM no creat per la unitat de Freed. Produït per Jack Cummings i dirigit per Stanley Dohenestà coprotagonitzat per Jane Powell i Howard Keel, tot i que la seva fama prové de les escenes de dansa coreografiades per Michael Kidd. Explica la història d’un llenyataire que després de casar-se amb una noia del poble, inspira als seus sis germans esperitats a segrestar sis noies que acabaran enamorant-se i casant-se amb cada un dels germans.

Funny Face (1957) fou concebuda a la MGM, però quan la Paramount es va negar a cedir l’actriu Audrey Hepburn, els membres de l’equip de Freed van anar-se’n a la Paramount. La banda sonora està formada per quatre temes de George i Ira Gershwin juntament amb altres números nous. Hepburn aconseguí una excel·lent interpretació com a bellesa intel·lectual desitjada pel fotògraf Fred Astaire mentre treballen a les desfilades de moda de París.

L’èxit més important de la Warner Brothers fou un musical amb direcció de George Cukor, lletrista Ira Gershwin i actriu Judy Garland. L’èxit A Star is Born (1954) tracta d’una actriu supervivent de Hollywood víctima d’un desengany amorós.

La MGM els havia despatxat com a empleats, però un Arthur Freed desafiant aconseguí un últim triomf. Amb la direcció de Vincente Minnelli, Freed demanà als autors de My Fair Lady Alan Jay Lerner i Frederick Loewe a musicar l’obra de la novel.lista francesa Colette que tracta d’una noia educada per a ser una cortesana però que aconsegueix enamorar-se i casar-se amb un milionari. El resultat de tot això fou el film Gigi (1959). El càsting incloïa a Leslie Caron i Maurice Chevalier. Minnelli mostra un París des del punt de vista dels seus mateixos ciutadans, deixant de banda les imatges turístiques i amb un brillant ús de la il·luminació.

Aquests set últims musicals comentats dels 50s tenen dos factors en comú: