És la transformació de les fibres tèxtils en fils.  Les fibres són multifilaments de llargada variable. Les d'origen animal i vegetal són més aviat curtes. Per a convertir-les en fil cal disposar-les de manera que formin un conjunt prou prim, llarg i resistent per a poder-lo teixir sense que es trenqui, això és especialment important. Aquest procés se'n diu filatura. Mitjançant la filatura, les fibres es retorcen sobre elles mateixes i queden enllaçades, cosa que permet obtenir un fil prou llarg per a fer-ne la tela.  Cada tipus de fibra rep un tractament específic que depèn de la seva procedència i les seves característiques. En general, la filatura de les fibres naturals se segueixen els passos següents: · Netejar les fibres. · Pentinar-les perquè quedin paral·leles. · Estirar, torçar i cargolar les fibres.  Aquestes diverses operacions es fan en màquines adaptades a les fibres treballades. Màquina de cardar   Per tant, existeixen diversos tipus de filatura: -La filatura del cotó o de fibres curtes, que tracta el cotó des de la matèria bruta fins el fil, ja sigui segons el cicle de cardat (fils gruixuts) o segons el de pentinat (fils fins i resistents, com, per exemple, el fil de cosir); -La filatura de la llana, o filatura de fibres llargues, pentinat o semi-pentinat, les matèries estan en forma de cintes, havent estat fetes les primeres operacions en els pentinatges. Contràriament, en el cicle cardat, la filatura utilitza moltes matèries de recuperació i les transforma a partir del seu estat brut; -La filatura del lli que s'alimenta amb la filosa de lli espadat. El fil es fabrica en màquines filadores en sec (fils grossos) o en moll (fils fins); La filatura del jute; La filatura del cànem. El procés antic de filatura: la llana La llana, que actualment és una fibra molt usual, sola o barrejada amb d'altres, generalment sintètiques, era l'element més important per a fer fils fins ben entrada l'època industrial.  La llana obtinguda d'esquilar ovelles i moltons era bruta. S'havia de rentar i esbandir bé amb aigua corrent fins a obtenir fibres fines i esponjoses. Després s'havia de cardar, pentinar-la, antigament amb les flors punxoses dels cardots i posteriorment amb estris de ferro. Així s'obtenen les fibres estirades disposades paral·lelament. Després es procedia a filar. Les fibres es cargolaven al voltant d'un bastó llarg anomenat filosa. La filadora estirava amb els dits les fibres de la filosa o directament d'un cistell i les torçava amb un fus penjat al fil, que també feia girar amb els dits. Un cop ben torçat, el fil obtingut s'enrotllava en a l'eix del mateix fus fins que quedava ple. Després, del fil es feien troques, es tenyien amb productes naturals i posteriorment es feien els cabdells, que servien per a teixir amb telers o a mà fent punt de mitja. A l'edat mitjana va aparèixer la roda de filar. Una roda, muntada en pla vertical sobre un peu, feia girar el fus a gran velocitat. El fil es torçava i s'enrotllava en un cantó enfilat al mateix fus. Roda de filar   Fus     Amb l'aparició dels grans telers mecànics es va incrementar considerablement la producció de fil, sobretot des del moment en què es van fer funcionar automàticament amb energia hidràulica i més tard amb vapor. Les fibres, sobretot de cotó, venien amb vaixells de les colònies asiàtiques i americanes i arribaven a les fàbriques en forma de bales premsades. Un cop a fàbrica, les bales s'obrien i les fibres es batien i es barrejaven en unes màquines anomenades obridores. Després les fibres es pentinaven amb cardes, unes màquines proveïdes de grans corrons o cilindres amb pues. Acabat aquest procés s'estiraven i es disposaven paral·lelament formant metxes llestes per a ser filades. Per a filar les metges es van desenvolupar màquines que treballaven amb molts fusos alhora. Les primeres màquines eren intermitents. Tenien una part mòbil on hi havia els fusos, el carro, que anava endavant i endarrera. Quan el carro anava endavant, el fil s'estirava i es torçava, i quan anava endarrera, es cargolava a les bitlles. Al segle XIX va aparèixer un altre tipus de filadora, la continua, que filava directament la fibra amb un sistema de cilindres que estiraven el fil i amb uns anells que, en girar, el torçaven i el cargolaven.  Aquestes filadores tan complexes realitzaven el mateix procés tradicional de filar, però automàticament i amb molta més efectivitat i rapidesa. La filatura en l'actualitat Ara, el conjunt d'operacions que feien diferents màquines, està molt automatitzat. Les fibres passen d'una fase a una altre arrossegades per corrents d'aire. Es netegen, s'espongen i es barregen adequadament. A continuació es carden i es fan les madeixes, que serveixen per alimentar les filadores, segons la qualitat i la varietat del fil que es vol obtenir. El procés es du a terme sense la intervenció humana. Un operari es limita a controlar les diferents fases amb procediments electrònics i informàtics.