Llucià
LLUCIÀ Λουκιανός ca. 120 - post 180
p e r s o n a: Λουκιανός, ὁ σκωπτολόγος, Σαμοσατεὺς ἦν τὸ γένος. γίνεται περὶ τὸ ἔτος 120 μετὰ τὴν Χριστοῦ γενετήν, τελευτᾶι δὲ μετὰ τὸ ἔτος 18.
Llucià de Samósata, o de Samosata (Samosata, Siria, ca. 120 - post 180), Dins l'obra de Llucià, autor grec del segle II p.C., i representant insigne del corrent literari conegut amb el nom de Segona Sofística, els diàlegs ofereixen una mostra significativa del seu pensament i del seu estil literari.
Pel que fa al pensament, destacaríem l'escepticisme filosòfic, la incredulitat religiosa i l'estimació pels homes senzills, honestos i instruïts. Pel que fa a l'estil, cal subratllar el domini i la facilitat de paraula, la ironia, l'humor i un impressionant coneixement de la cultura àtica.
Els Diàlegs dels morts agrupen trenta escenes on intervenen diversos personatges, bé històrics, bé contemporanis de l'autor, i posen de relleu la simpatia de Llucià per la filosofia cínica i per un dels seus principals defensors, el filòsof cínic Menip, del segle III a.C.
Els Diàlegs marins, en número de quinze, ofereixen en un to més tranquil i amable la representació d'unes vivències marines protagonitzades per diverses divinitats; tot i que l'humor és menys agre, les divinitats del mar també són objecte de blasme.
Els Diàlegs dels déus, vint-i-cinc, presenten deu dels dotze déus i deesses del panteó grec en situacions pintoresques i, fins i tot, compromeses, en una visió còmica i racionalista d'algunes de les més inversemblants tradicions mítiques. Per exemple, el naixement d'Atena. Podríem dir que Llucià representa uns déus, en els quals no creia, en escenes familiars i amb gairebé tots els vicis humans.
Els Diàlegs de les heteres, quinze episodis de vida quotidiana, escenifiquen des dels carrers d'Atenes, lluny de l'Hades, de l'Olimp o del mar, les habilitats, neguits i recursos de l'ofici més vell del món. Les protagonistes, femenines majoritàriament, no en surten gens ben parades, cosa fàcil de preveure, i, com la comèdia de Menandre, ofereixen un exemple molt entenedor del comportament humà. La caricatura, la ironia i, sovint, l'exageració, provoquen el somriure.
Bibliografía: Obra propia en castellano : Luciano de Samosata (1988/1997), Obras, Obra completa. (4 vols.) Madrid: Editorial Gredos. ISBN 9788424916022.
- (1962/1966), Obras, Edición bilingüe de J. Alsina (2 vols.). Barcelona: Alma Mater..
Sobre Luciano [Montero Díaz, Santiago (1946), Literatura griega, Pags. 203-204. Madrid.
Marichalar, Salvador (1983), "Introducción" a Luciano, Diálogos. Historia verdadera., Págs. ix-xxvii. México.
Obtenido de "http://es.wikipedia.org/wiki/Luciano"
Els textos procedeixen de la selecció feta pel Grup Electra,
6.1. Llucià de
Samósata El somni 1 Els Los padres de Luciano deciden qué educación le darán. Participio
predicativo. Optativo oblicuo. δοκέω con oración de infinitivo. Condicionales potenciales.
1. Ἄρτι μὲν ἐπεπαύμην εἰς τὰ
διδασκαλεῖα φοιτῶν ἤδη τὴν ἡλικίαν πρόσηβος ὤν, ὁ δὲ πατὴρ ἐσκοπεῖτο
μετὰ τῶν φίλων, ὃ τι καὶ διδάξαιτό με. Τοῖς πλείστους οὖν ἔδοξε παιδεία μὲν καὶ πόνου πολλοῦ καὶ χρόνου
μακροῦ καὶ δαπάνης οὐ μικρᾶς καὶ τύχης δεῖσθαι λαμπρᾶς, τὰ δ᾿ ἡμέτερα μικρὰ τε εἶναι
καὶ ταχεῖάν τινα τὴν ἐπικουρίαν ἀπαιτεῖν·
εἰ δέ τινα τέχνην τῶν βαναύσων ἐκμάθοιμι τούτων, τὸ μὲν πρῶτον εὐθὺς ἄν αὐτὸς ἔχειν τὰ ἀρκοῦντα παρὰ τῆς τέχνης καὶ
μηκέτ᾿ οἰκόσιτος εἶναι τηλικοῦτος ὤν, οὐκ
εἰς μακρὰν δὲ καὶ τὸν πατέρα εὐφρανεῖν
ἀποφέρων ἀεὶ τὸ γιγνόμενον.
1. Ἄρτι μὲν ... ὁ
δὲ... ἐσκοπεῖτο: parataxis amb
valor temporal; en contextos similars, és més normal καὶ, i no δὲ .- πρόσηβος: és el noi
entre 14 i 15 anys.- ἐσκοπεῖτο “estava considerant”.- καὶ “precisament”, reforça el interrogatiu
indirecte.- διδάξαιτό “em faria ensenyar”, veu mitjana causativa.- παιδεία aquí, estudis superiors.- τὰ δ᾿
ἡμέτερα “nostra
situació econòmica”.- εἶναι, εὐφρανεῖν,
ἔχειν,
ἀπαιτεῖν infinitius que
s’expliquen per el ἔδοξε que els antecedeix.- οὐκ εἰς μακρὰν lítotes freqüent en Llucià: “en poc temps”.- τὸ
γιγνόμενον
“el jornal, el
guany”.
Acababa de dejar la escuela, entrado
ya en la pubertad, y mi padre consideraba con los amigos el oficio que había de
enseñarme. La mayoría opinaba al respecto que las letras exigían un gran
esfuerzo, largo tiempo, no poco dinero y brillante fortuna, cuando nuestros
recursos eran escasos y reclamaban una pronta ayuda : si aprendia algún oficio
manual, de entrada cubriría mis propias necesidades con mi trabajo y dejaría de
resultar gravoso a mi edad, y no tardaría en compensar a mi padre con la
aportación regular de mi sueldo
6.2.El somni 2 Como
el niño sabe hacer figuritas de cera será escultor. Imperativo. Optativo de
repetición en el pasado. Acusativo de dirección y de relación.
2. Δευτέρας οὖν σκέψεως
ἀρχὴ προὐτέθη, τίς ἀρίστη τῶν τεχνῶν καὶ ῥᾴστη ἐκμαθεῖν καὶ ἀνδρὶ ἐλευθέρῳ
πρέπουσα καὶ πρόχειρον ἔχουσα τὴν χορηγίαν
καὶ διαρκῆ τὸν πόρον. Ἄλλου τοίνυν ἄλλην ἐπαινοῦντος, ὡς ἕκαστος γνώμης ἢ ἐμπειρίας εἶχεν, ὁ πατὴρ εἰς
τὸν θεῖον ἀπιδών,-- παρῆν γὰρ ὁ πρὸς μητρὸς θεῖος, ἄριστος ἑρμόγλυφος εἶναι δοκῶν [καὶ λιθοξόος ἐν τοῖς μάλιστα εὐδοκίμοις] – “οὐ
θέμις”, εἶπεν, “ἄλλην τέχνην ἐπικρατεῖν σοῦ παρόντος, ἀλλά τοῦτον ἄγε” -δείξας
ἐμὲ- “καὶ δίδασκε παραλαβὼν λίθων ἐργάτην ἀγαθὸν εἶναι καὶ συναρμοστὴν καὶ
ἑρμογλυφέα· δύναται γὰρ καὶ τοῦτο φύσεως γε. Ὡς οἶσθα, τυχὼν δεξιᾶς”.
Ἐτεκμαίρετο δὲ ταῖς ἐκ τοῦ κηροῦ παιδιᾶς· ὁπότε γὰρ ἀφεθείην ὑπό τῶν
διδασκάλων, ἀποξέων ἄν τὸν
κηρὸν ἢ βόας ἢ ἵππους ἢ καὶ νὴ
Δι᾿ ἀνθρώπους ἀνέπλαττον, εἰκότως,
ὡς ἐδόκουν τῷ πατρὶ· ἐφ᾿ οἷς παρὰ μὲν τῶν διδασκάλων πληγάς ἐλάμβανον, τότε δὲ
ἔπαινος εἰς τὴν εὐφυίαν καὶ ταῦτα ἦν, καὶ χρηστάς εἶχον ἐπ᾿ ἐμοὶ τὰς ἐλπίδας,
ὡς ἐν βραχεῖ μαθήσομαι τὴν τέχνην, ἀπ᾿ ἐκείνης γε τῆς πλαστικῆς.
2. χορηγίαν: pròpiament,
les despeses ocasionades al χορηγός, el director
d’un cor. Aquí, “despeses d’aprenentatge”.- γνώμης
ἢ
ἐμπειρίας: gen. de relació.-
ἑρμόγλυφος
(i ἑρμογλυφεύς), en principi, “esculptor
d’Hermes” (bust d’aquest deu sobre una pilastra); després, “esculptor”.- ἀποξέων...
τὸν
κηρὸν:
els infants
aprenien a escriure en tauletes
recobertes de cera..- ἄν va amb ἀνέπλαττον, indicant repetició
en el passat.- βόας, forma de la koiné; en àtic= βοῦς.- εἰκότως s’entén: “als
de veritat”
Se inició, pues.
La deliberación del segundo punto: cuál era el mejor oficio, de más fácil
aprendizaje, adecuado a un hombre libre, asequible de instalación y rentable en beneficios. Como cada interlocutor
ponderaba uno distinto, según la opinión que cada uno tenía, mi padre volvió la
mirada a mi tío – pues estaba mi tío materno, considerado un excelente
escultor-. “No sería justo, dijo, que triunfara otro oficio estando tú
presente; anda, llévatelo – me señalaba- y encárgate de enseñarle a ser un buen
artesano de la piedra, ajustador y escultor, pues es capaz de ello, ya que,
como sabes, tiene cualidades”. Lo aseguraba por mis muñecos de cera, ya que,
cuando mis maestros me dejaban, manipulando la cera modelaba toros o caballos,
y ¡por zeus! Hasta hombres con parecido, según opinaba mi padre; por todo ello
había cobrado palos de mis maestros, y a la sazón se convertía en elogio para
mis talentos, al tiempo que albergaba en mi interior buenas esperanzas de
aprender pronto el oficio, a partir de aquel modelado
6.3. El somni 9-10 Ventajas de
9. “ἐγὼ δὲ, ὦ τέκνον, Παιδεία εἰμὶ συνήθης σοι καὶ γνωρίμη, εἰ
καὶ μηδέπω εἰς τέλος μου πεπείρασαι. Ἡλίκα μὲν οὖν τἀγαθὰ ποριῇ λιθοξόος γενόμενος, αὕτη προείρηκεν· οὐδὲν γὰρ ὅτι μὴ ἐργάτης
ἔσῃ τῷ σώματι πονῶν κἀν τούτῳ τὴν ἅπασαν ἐλπίδα τοῦ βίου τεθειμένος, ἀφανὴς μὲν
αὐτὸς ὤν, ὀλίγα καὶ ἀγενῆ λαμβάνων, ταπεινὸς τὴν γνώμην, εὐτελὴς δὲ τὴν πρόοδον, οὔτε φίλοις
ἐπιδικάσιμος οὔτε ἐχθροῖς φοβερὸς οὔτε τοῖς πολίταις ζηλωτὸς, ἀλλ᾿ αὐτὸ
μόνον ἐργάτης καὶ τοῦ πολλοῦ δήμου εἷς, ἀεὶ τὸν προὔχοντα ὑποπτήσσνν καὶ τὸν
λέγειν δυνάμενον θεραπεύων, λαγὼ βίον
ζῶν καὶ τοῦ κρείττονος ἕρμαιον ὤν· εἰ δὲ καὶ Φειδίας ἤ Πολύκλειτος γένοιο
καὶ πολλὰ θαυμαστὰ ἐξεργάσοιο, τὴν
μὲν τέχνην ἅπαντες ἐπαινέσονται, οὐκ ἔστι δὲ ὅστις τῶν ἰδόντων, εἰ νοῦν ἔχοι,
εὔξαιτ᾿ ἄν ὅμοιος σοι γενέσθαι· οἷος γὰρ
ἄν ᾖς, βάναυσος καὶ ἀποχειροβίωτος νομισθήσῃ.“
10. “Ἤν δ᾿ ἐμοὶ πείθῃ, πρῶτον μὲν σοι πολλὰ
ἐπιδείξω παλαιῶν ἀνδρῶν ἔργα καὶ πράξεις θαυμαστὰς, καὶ λόγους αὐτῶν
ἀπαγγέλουσα καὶ πάντων ὡς εἰπεῖν ἔμπειρον ἀποφαίνουσα,
καὶ τὴν ψυχὴν, ὅπερ σου κυριώτατόν ἐστι, κατακοσμήσῳ πολλοῖς καὶ ἀγαθοῖς
κοσμήμασι, σωφροσύνῃ, δικαιοσύνῃ, εὐσεβείᾳ, πρᾳότητι, ἐπιεικίᾳ, συνέσει,
καρτερίᾳ, τῷ τῶν καλῶν ἔρωτι, τῇ
πρὸς τὰ σεμνότατα ὁρμῇ· ταῦτα γὰρ
ἐστιν ὁ τῆς ψυχῆς ἀκήρατος ὡς ἀληθῶς κόσμος. Λήσει δὲ σε οὔτε νῦν γενέσθαι δέον, ἀλλὰ καὶ τὰ μέλλοντα πρόψει
μετ᾿ ἐμοῦ, καὶ ὅλως ἅπαντα, ὁπόσα
ἐστὶ, τά τε θεῖα τά τ᾿ ἀνθρώπινα, οὐκ εἰς μακράν σε διδάξομαι.
9.
ποριῇ
fut. àtic, veu mitjana de πορίζω.- οὐδὲν... ὅτι μὴ nihil nisi.- εὐτελὴς
δὲ
τὴν
πρóοδον lit.: “mesquí
en el avançar”, és a dir, sense aparell de criats i servidors en les aparicions
públiques..- φίλοις ἐπιδικάσιμος “capaç de defensar en judici els seus amics”.- λαγὼ
βίον
ζῶν proverbial:
“viure en continua por”.- οἷος γὰρ
ἄν
ᾖς
“doncs, per molt
bó que siguis”.- 10. ἀποφαίνουσα scil. σέ.- τῇ [...] ὁρμῇ “aspiració a ...”.- Λήσει “no
ignoraras”.- ὅλως “en resum, en
una paraula”
“yo, hijo, soy
10. “Mientras que si me
sigues, primero te contaré múltiples hazañas de los antiguos, sus empresas
admirables y sus relatos; en una palabra, te haré conocedor de todo; y en
cuanto a tu alma, que es la parte más noble de tu ser, la embelleceré con
abundantes y hermosos ornatos –sensatez, justicia, piedad, mansedumbre,
equidad, entendimiento, firmeza, amor a lo bello, impulso hacia lo más noble;
que ello es, en verdad, el puro ornamento del alma. Nada te pasará inadvertido,
ni de la antigüedad, ni del porvenir, sino que también el futuro preverás
conmigo y, en suma, te enseñaré en breve plazo todo cuanto existe de divino y
humano.”
6.4. El somni 13.14. Perjuicios de la falta de
formación. Luciano elige
13. Ἀφεὶς δὲ αὐτοὺς τηλικούτους καὶ
τοιούτους ἄνδρας καὶ πράξεις λαμπρὰς καὶ λόγους σεμνοὺς καὶ σχήμα εὐπρεπὲς καὶ
τιμὴν καὶ δόξαν καὶ ἔπαινον καὶ προεδρίας καὶ δυνάμεις καὶ ἀρχὰς καὶ τὸ ἐπὶ λόγοις εὐδοκιμεῖν καὶ τὸ ἐπὶ συνέσει εὐδαιμονίζεσθαι χιτώνιον τὶ πιναρὸν
ἐνδύσῃ καὶ σχήμα δουλοπρεπὲς ἀναλήψῃ καὶ μοχλία καὶ γλυφεῖα καὶ κοπέας καὶ
κολαπτῆρας ἐν ταῖν χεροῖν ἕξεις κάτω
νενευκὼς εἰς τὸ ἔργον, χαμαιπετὴς καὶ χαμαίζηλος καὶ πάντα τρόπον ταπεινὸς,
ἀνακύπτων δὲ οὐδέποτε οὐδὲ ἀνδρῶδες
οὐδὲ ἐλεύθερον οὐδὲν ἐπινοῶν, ἀλλὰ τὰ μὲν ἔργα ὅπως εὔρυθμα καὶ εὐσχήμονα ἔσται
σοι προνοῶν, ὅπως δὲ αὐτὸς εὔρυθμος καὶ κόσμιος ἔσῃ, ἥκιστα πεφροντικώς, ἀλλ᾿
ἀτιμότερον ποιῶν σεαυτὸν λίθων.14. Ταῦτα
ἔτι λεγούσης αὐτῆς οὐ περιμείνας ἐγὼ τὸ τέλος τῶν λόγων ἀναστὰς ἀπεφηνάμην, καὶ τὴν ἄμορφον ἐκείνην καὶ
ἐργατικὴν ἀπολιπὼν μετέβαινον πρὸς τὴν Παιδείαν μάλα γεγηθώς, καὶ μάλιστα ἐπεί
μοι καὶ εἰς νοῦν ἦλθεν ἡ σκυτάλη καὶ ὅτι πληγὰς εὐθὺς οὐκ ὀλίγας ἀρχομένῳ
μοι χθὲς ἐνετρίψατο. ἡ δὲ ἀπολειφθεῖσα τὸ μὲν πρῶτον ἠγανάκτει καὶ τὼ χεῖρε
συνεκρότει καὶ τοὺς ὀδόντας συνέπριε,
τέλος δέ, ὥσπερ τὴν Νιόβην ἀκούομεν,
ἐπεπήγει καὶ εἰς λίθον μετεβέβλητο. εἰ δὲ παράδοξα ἔπαθε, μὴ ἀπιστήσητε?
θαυματοποιοὶ γὰρ οἱ ὄνειροι.
“si dejas a varones de tanta influencia
y calidad, acciones brillantes, palabras augustas, vestido elegante, honra,
gloria, elogio, asientos preferentes, poder, cargos, fama por tus palabras y
parabienes por tu inteligencia, vestirás una ridícula y sórdida túnica y
adoptarás hábitos de esclavo; palanquetas, cinceles, martillos, escoplos
tendrás en tus manos, encorvado sobre tu obra, en tierra humillado, mísero en
todos los sentidos, sin jamás levantar cabeza ni concebir proyecto alguno digno
de un hombre libre, pensando tan sólo en lograr tus obras equilibradas y
elegantes, pero apenas procurando ser tú mismo equilibrado y decoroso, mientras
–por el contrario- te haces valer menos que las piedras”. 14 Aún decía ella estas palabras y yo, suin aguardar el término del
discurso, me había incorporado decidido; abandoné a la fea obrera y me pasé a
13. Ἀφεὶς amb sentit hipotètic.- τὸ [...]εὐδοκιμεῖν la fama basada en la
eloqüència.- κάτω νενευκὼς ... ἀνακύπτων δὲ οὐδέποτε del sentit literal es passa al figurat de l’home
abatut que no aixeca el cap. 14. ἀπεφηνάμην em vaig decidir, vaig
expressar la meva opinió [(envers ella). De vegades pot portar γνώμην com a
complement.- εὐθὺς ...ἀρχομένῳ μοι “ben bé en començar”.- τοὺς ὀδόντας συνέπριε “cruixir el dents” (de ràbia).- ὥσπερ τὴν Νιόβην Níobe es convertí en roca
després de verure morir els seus fills a mans d’Apol·lo i Àrtemis.
6.5. ΝΕΚΡΙΚΟΙ ΔΙΑΛΟΓΟΙ Diàlegs dels Morts
6.5.1. ΝΕΚΡΩΝ ΠΛΟΥΤΩΝΙ ΚΑΤΑ ΜΕΝΙΠΠΟΥ
ΚΡΟΙΣΟΣ
Οὐ φέρομεν, ὦ Πλούτων, Μένιππον τουτονὶ τὸν κύνα παροικοῦντα· ὥστε ἢ
ἐκεῖνόν ποι κα- τάστησον ἢ ἡμεῖς μετοικήσομεν εἰς ἕτερον τόπον.
ΠΛΟΥΤΩΝ
Τί δ' ὑμᾶς δεινὸν ἐργάζεται ὁμόνεκρος ὤν;
ΚΡΟΙΣΟΣ
Ἐπειδὰν ἡμεῖς οἰμώζωμεν καὶ στένωμεν ἐκείνων μεμνημένοι τῶν ἄνω, Μίδας μὲν οὑτοσὶ τοῦ χρυσίου, Σαρδανάπαλλος δὲ τῆς πολλῆς τρυφῆς, ἐγὼ δὲ Κροῖσος τῶν θησαυρῶν, ἐπιγελᾷ καὶ
ἐξονειδίζει ἀν- δράποδα καὶ καθάρματα ἡμᾶς
ἀποκαλῶν,
ἐνίοτε δὲ
καὶ ᾄδων ἐπιταράττει ἡμῶν τὰς
οἰμωγάς, καὶ ὅλως λυπηρός ἐστιν.
ΠΛΟΥΤΩΝ Τί ταῦτά φασιν, ὦ Μένιππε;
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Ἀληθῆ, ὦ Πλούτων· μισῶ γὰρ αὐτοὺς ἀγεννεῖς καὶ ὀλεθρίους ὄντας, οἷς οὐκ
ἀπέχρησεν βιῶναι κα- κῶς, ἀλλὰ καὶ ἀποθανόντες ἔτι μέμνηνται καὶ περιέχονται
τῶν ἄνω· χαίρω τοιγαροῦν ἀνιῶν αὐτούς.
ΠΛΟΥΤΩΝ Ἀλλ' οὐ χρή· λυποῦνται γὰρ οὐ μικρῶν στερόμενοι.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Καὶ σὺ μωραίνεις, ὦ Πλούτων, ὁμόψηφος ὢν τοῖς τούτων στεναγμοῖς;
ΠΛΟΥΤΩΝ Οὐδαμῶς, ἀλλ' οὐκ ἂν ἐθέλοιμι στασιάζειν ὑμᾶς.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Καὶ μήν, ὦ κάκιστοι Λυδῶν καὶ Φρυγῶν καὶ Ἀσσυρίων, οὕτω γινώσκετε ὡς οὐδὲ παυσομένου μου· ἔνθα γὰρ ἂν ἴητε, ἀκολουθήσω
ἀνιῶν καὶ κατᾴδων καὶ καταγελῶν.
ΚΡΟΙΣΟΣ Ταῦτα οὐχ ὕβρις;
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Οὔκ, ἀλλ' ἐκεῖνα ὕβρις ἦν, ἃ ὑμεῖς ἐποιεῖτε, προσκυνεῖσθαι ἀξιοῦντες καὶ
ἐλευθέροις ἀνδράσιν ἐντρυφῶντες καὶ τοῦ θανάτου παράπαν οὐ μνημονεύοντες·
οιγαροῦν οἰμώξεσθε πάντων ἐκείνων ἀφῃρημένοι.
ΚΡΟΙΣΟΣ Πολλῶν γε, ὦ θεοί, καὶ μεγάλων κτημάτων.
ΜΙΔΑΣ Ὅσου μὲν ἐγὼ χρυσοῦ.
ΣΑΡΔΑΝΑΠΑΛΛΟΣ Ὅσης δὲ ἐγὼ τρυφῆς.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Εὖ γε, οὕτω ποιεῖτε· ὀδύρεσθε μὲν ὑμεῖς, ἐγὼ δὲ τὸ γνῶθι σαυτὸν πολλάκις συνείρων ἐπᾴσομαι ὑμῖν· πρέποι γὰρ ἂν ταῖς τοιαύταις οἰμωγαῖς ἐπᾳδόμενον.
NOTES: τουτονὶ (< οὑτοσί): la iota deíctica amb el pronom demostratiu
apareix sovint en els diàlegs per indicar la presència
τῶν ἄνω: Adv substantivat per l'Art, equival a un sintagma
adjectival: «les coses de dalt».
ἀνδράποδα καὶ καθάρματα ἡμᾶς ἀποκαλῶν: ἀποκαλέω amb doble Ac
χαίρω ... ἀνιῶν: Construcció de Vb
de sentiment amb participi predicatiu.
λυποῦνται : Vb de sentiment + part. pred.
γινώσκετε ὡς οὐδὲ παυσομένου μου: construcció en Gn dependent de Vb
de percepció
τὸ γνῶθι σαυτὸν: l'art. substantiva la màxima grega «coneix-te tu
mateix». La forma verbal és l'imperatiu de γιγνώσκω.
Plutón contra Menipo
CRESO.- ¡Oh
Dios Plutón!, ya no soportamos más tener al cínico de Menipo de vecino. Así que
lo cambias de domicilio o nos trasladamos nosotros a otro lugar.
PLUTÓN.-
Decidme en qué os perjudica, pues está muerto como vosotros.
CRESO.-
Se burla y nos insulta cada vez que nosotros nos lamentamos y lloramos echando
de menos la vida anterior en la tierra. Midas, se acuerda del oro; Sardanápalo,
de los grandes lujos, y yo, Creso, de mis tesoros ahora perdidos, se ríe y nos
ultraja sin cesar, llamándonos esclavos y basura, llegando incluso a veces a
turbar con su canto nuestros gemidos. En resumen, se nos hace bastante molesto.
PLUTÓN.-
¿Es verdad lo que dicen, Menipo?
MENIPO.-
No mienten, Plutón. Sufren un castigo por su vileza y mezquindad, les odio. No
han tenido suficiente con haber tenido una vida miserable y ruin arriba en la
Tierra, ahora incluso, estando muertos, constantemente recuerdan las cosas de
allí e intentan recuperarlas de algún modo. Por todo ello me place tanto su
sufrimiento.
PLUTÓN.- Pues
no deberías hacerlo. Les deben faltar grandes bienes si realmente están tan
apenados.
MENIPO.-
Entonces Plutón, ¿tú también defiendes sus necedades y suspiros?
PLUTÓN.-
No, claro que no, pero creo que no es necesaria tanta riña.
MENIPO.-
Pues os aviso a vosotros, que sois lo peor de los lidios, frigios y asirios,
que os seguiré con mi obra a cualquier lugar donde vayáis, molestándoos con mis
cantos y burlas.
CRESO.-
Esto sería una insolencia.
MENIPO.-
Te equivocas. Vuestros actos sí que eran insolentes, exigiendo que os adoraran,
humillando a hombres libres sin acordaros para nada de la muerte. Por esta
razón ahora vais a ser privados de todo aquello llorando sin cesar.
CRESO.-
En realidad, ¡oh dioses!, de muchas y grandes riquezas.
MIDAS.-
Y yo, ¡de todo mi oro!
SARDANAPALO.-
¡Sin todo el lujo, no!
MENIPO.-
¡Bravo!, seguid así, lo hacéis muy bien. Lamentaos mientras yo canturreo sin
parar mi estribillo conócete a ti mismo, pues creo que es digno de vuestros
lamentos.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ
Ποῦ δαὶ οἱ καλοί εἰσιν ἢ αἱ καλαί, Ἑρμῆ; ξενάγησόν με νέηλυν ὄντα.
ΕΡΜΗΣ Οὐ σχολὴ μέν, ὦ Μένιππε· πλὴν κατ' ἐκεῖνο ἀπόβλεψον, ἐπὶ τὰ δεξιά, ἔνθα ὁ Ὑάκινθός τέ ἐστιν καὶ Νάρκισσος καὶ Νιρεὺς καὶ Ἀχιλλεὺς καὶ Τυρὼ καὶ Ἑλένη καὶ Λήδα καὶ ὅλως τὰ ἀρχαῖα πάντα κάλλη.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Ὀστᾶ μόνα ὁρῶ καὶ κρανία τῶν σαρκῶν γυμνά, ὅμοια τὰ πολλά.
ΕΡΜΗΣ Καὶ μὴν ἐκεῖνά ἐστιν ἃ πάντες οἱ ποιηταὶ θαυμάζουσι τὰ ὀστᾶ, ὧν σὺ ἔοικας
καταφρονεῖν.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Ὅμως τὴν Ἑλένην μοι δεῖξον· οὐ γὰρ ἂν διαγνοίην ἔγωγε.
ΕΡΜΗΣ Τουτὶ τὸ κρανίον ἡ Ἑλένη ἐστίν.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Εἶτα διὰ τοῦτο αἱ χίλιαι νῆες ἐπληρώθησαν ἐξ ἁπάσης τῆς Ἑλλάδος καὶ τοσοῦτοι ἔπεσον Ἕλληνές τε καὶ βάρβαροι καὶ τοσαῦται
πόλεις ἀνάστατοι γεγόνασιν;
ΕΡΜΗΣ Ἀλλ' οὐκ εἶδες, ὦ Μένιππε, ζῶσαν τὴν γυναῖκα· ἔφης γὰρ ἂν καὶ σὺ
ἀνεμέσητον εἶναι «τοιῇδ' ἀμφὶ γυναικὶ πολὺν χρόνον ἄλγεα
πάσχειν»· ἐπεὶ καὶ τὰ ἄνθη ξηρὰ ὄντα εἴ τις βλέποι ἀποβεβληκότα τὴν βαφήν, ἄμορφα δῆλον ὅτι αὐτῷ δόξει, ὅτε μέντοι ἀνθεῖ καὶ
ἔχει τὴν χρόαν, κάλλιστά ἐστιν.
ΜΕΝΙΠΠΟΣ Οὐκοῦν τοῦτο, ὦ Ἑρμῆ, θαυμάζω, εἰ μὴ συνίεσαν οἱ Ἀχαιοὶ περὶ πράγματος οὕτως
ὀλιγοχρονίου καὶ ῥᾳδίως ἀπανθοῦντος πονοῦντες.
ΕΡΜΗΣ Οὐ σχολή μοι, ὦ Μένιππε,
συμφιλοσοφεῖν σοι. ὥστε σὺ μὲν ἐπιλεξάμενος τόπον, ἔνθα ἂν ἐθέλῃς, κεῖσο
καταβαλὼν σεαυτόν, ἐγὼ δὲ τοὺς ἄλλους νεκροὺς ἤδη μετελεύσομαι.
πλὴν κατ' ἐκεῖνο: es refereix a la pregunta
formulada en primer lloc.
τοιῇδ' ἀμφὶ γυναικὶ πολὺν χρόνον ἄλγεα πάσχειν: la cita de la Il.
III, 157 fa la funció de subjecte d' εἶναι
ὄντα εἴ τις βλέποι ἀποβεβληκότα: ὄντα part. apositiu,
ἀποβεβληκότα part. pred.
δῆλον
ὅτι: cal sobreentendre el Vb.: δῆλον ἐστιν ὅτι...
εἰ μὴ συνίεσαν ... πονοῦντες: εἰ introdueix una interrogativa
indirecta.
Trad.
Menipo
y Hermes
MENIPO.-
Hermes, ¿dónde están los guapos y las guapas? Hazme de guía, pues soy recién
llegado.
HERMES.-
Menipo, ahora tengo mucha prisa. Busca por ahí, a la derecha, y encontrarás a
Jacinto, Narciso, Nireo, Aquiles, Tiro, Helena, Leda, o sea, todas las bellezas
de la antigüedad.
MENIPO.-
Sólo veo huesos, sobre todo cráneos desnudos de carne, todos muy parecidos.
HERMES.-
Pues esos huesos que tú tanto desprecias, fueron en vida, las personas más
admiradas por todos los poetas.
MENIPO.- Bien;
pero dime quién de ellos era Helena, pues yo no la reconozco.
HERMES.- Helena
es el cráneo que tienes ante ti.
MENIPO.- ¿Qué?
¿Y por esto se equiparon las famosas mil naves con hombres de toda Grecia,
perdieron la vida tantos griegos y bárbaros y se destruyeron tantas ciudades?
HERMES.- Eso
es que no la conociste en vida, Menipo. De ser así, tú también dirías que no
era censurable pasar cualquier pena por esa mujer. Por este motivo, cuando las
flores ya marchitas, se ven privadas de su color, parecen feas; mientras que en
su plenitud y con todo su color, son realmente hermosas.
MENIPO.- Pues
eso es precisamente lo que me extraña, Hermes: que los aqueos no vieran que sus
fatigas eran a causa de una cosa tan efímera y fácilmente marchitable.
HERMES.- Menipo,
ahora no tengo tiempo de filosofar contigo. Así que escoge el lugar que más te
guste, túmbate y descansa mientras yo voy a buscar a los otros muertos.