Llucià

LLUCIÀ Λουκιανός ca. 120 - post 180

p e r s o n a: Λουκιανός, ὁ σκωπτολόγος, Σαμοσατεὺς ἦν τὸ γένος. γίνεται περὶ τὸ ἔτος 120 μετὰ τὴν Χριστοῦ γενετήν, τελευτᾶι δὲ μετὰ τὸ ἔτος 18.

 

Llucià de Samósata, o de Samosata (Samosata, Siria, ca. 120 - post 180), Dins l'obra de Llucià, autor grec del segle II p.C., i representant insigne del corrent literari conegut amb el nom de Segona Sofística, els diàlegs ofereixen una mostra significativa del seu pensament i del seu estil literari.

Pel que fa al pensament, destacaríem l'escepticisme filosòfic, la incredulitat religiosa i l'estimació pels homes senzills, honestos i instruïts. Pel que fa a l'estil, cal subratllar el domini i la facilitat de paraula, la ironia, l'humor i un impressionant coneixement de la cultura àtica.

Els Diàlegs dels morts agrupen trenta escenes on intervenen diversos personatges, bé històrics, bé contemporanis de l'autor, i posen de relleu la simpatia de Llucià per la filosofia cínica i per un dels seus principals defensors, el filòsof cínic Menip, del segle III a.C.

Els Diàlegs marins, en número de quinze, ofereixen en un to més tranquil i amable la representació d'unes vivències marines protagonitzades per diverses divinitats; tot i que l'humor és menys agre, les divinitats del mar també són objecte de blasme.

Els Diàlegs dels déus, vint-i-cinc, presenten deu dels dotze déus i deesses del panteó grec en situacions pintoresques i, fins i tot, compromeses, en una visió còmica i racionalista d'algunes de les més inversemblants tradicions mítiques. Per exemple, el naixement d'Atena. Podríem dir que Llucià representa uns déus, en els quals no creia, en escenes familiars i amb gairebé tots els vicis humans.

Els Diàlegs de les heteres, quinze episodis de vida quotidiana, escenifiquen des dels carrers d'Atenes, lluny de l'Hades, de l'Olimp o del mar, les habilitats, neguits i recursos de l'ofici més vell del món. Les protagonistes, femenines majoritàriament, no en surten gens ben parades, cosa fàcil de preveure, i, com la comèdia de Menandre, ofereixen un exemple molt entenedor del comportament humà. La caricatura, la ironia i, sovint, l'exageració, provoquen el somriure.

Bibliografía: Obra propia en castellano : Luciano de Samosata (1988/1997), Obras, Obra completa. (4 vols.) Madrid: Editorial Gredos. ISBN 9788424916022.

 

- (1962/1966), Obras, Edición bilingüe de J. Alsina (2 vols.). Barcelona: Alma Mater..

Sobre Luciano [Montero Díaz, Santiago (1946), Literatura griega, Pags. 203-204. Madrid.

Marichalar, Salvador (1983), "Introducción" a Luciano, Diálogos. Historia verdadera., Págs. ix-xxvii. México.

Obtenido de "http://es.wikipedia.org/wiki/Luciano"

Els textos procedeixen de la selecció feta pel Grup Electra,

6.1. Llucià de Samósata  El somni 1 Els Los padres de Luciano deciden qué educación le darán. Participio predicativo. Optativo oblicuo. δοκω con oración de infinitivo. Condicionales potenciales.

1. Ἄρτι μὲν ἐπεπαύμην εἰς τὰ διδασκαλεῖα φοιτῶν ἤδη τὴν ἡλικίαν πρόσηβος ὤν, ὁ δὲ πατὴρ ἐσκοπεῖτο μετὰ τῶν φίλων, ὃ τι καὶ διδάξαιτό με. Τοῖς πλείστους οὖν ἔδοξε παιδεία μὲν καὶ πόνου πολλοῦ καὶ χρόνου μακροῦ καὶ δαπάνης οὐ μικρᾶς καὶ τύχης δεῖσθαι λαμπρᾶς, τὰ δ᾿ ἡμέτερα μικρὰ τε εἶναι καὶ ταχεῖάν τινα τὴν ἐπικουρίαν ἀπαιτεῖν· εἰ δέ τινα τέχνην τῶν βαναύσων ἐκμάθοιμι τούτων, τὸ μὲν πρῶτον εὐθὺς ἄν αὐτὸς ἔχειν τὰ ἀρκοῦντα παρὰ τῆς τέχνης καὶ μηκέτ᾿ οἰκόσιτος εἶναι τηλικοῦτος ὤν, οὐκ εἰς μακρὰν δὲ καὶ τὸν πατέρα εὐφρανεῖν ἀποφέρων ἀεὶ τὸ γιγνόμενον.

1. Ἄρτι μν ... δ...  σκοπετο: parataxis amb valor temporal; en contextos similars, és més normal κα, i no δ  .-  πρσηβος: és el noi entre 14 i 15 anys.- σκοπετο “estava considerant”.- κα  “precisament”, reforça el interrogatiu indirecte.- διδξαιτ  “em faria ensenyar”, veu mitjana causativa.- παιδεα aquí, estudis superiors.- τ δ᾿ μτερα “nostra situació econòmica”.- εναι, εφρανεν, χειν, παιτεν infinitius que s’expliquen per el δοξε que els antecedeix.-  οκ ες μακρν lítotes freqüent en Llucià: “en poc temps”.- τ γιγνμενον “el jornal, el guany”.

Acababa de dejar la escuela, entrado ya en la pubertad, y mi padre consideraba con los amigos el oficio que había de enseñarme. La mayoría opinaba al respecto que las letras exigían un gran esfuerzo, largo tiempo, no poco dinero y brillante fortuna, cuando nuestros recursos eran escasos y reclamaban una pronta ayuda : si aprendia algún oficio manual, de entrada cubriría mis propias necesidades con mi trabajo y dejaría de resultar gravoso a mi edad, y no tardaría en compensar a mi padre con la aportación regular de mi sueldo

6.2.El somni 2 Como el niño sabe hacer figuritas de cera será escultor. Imperativo. Optativo de repetición en el pasado. Acusativo de dirección y de relación.

2. Δευτέρας οὖν σκέψεως ἀρχὴ προὐτέθη, τίς ἀρίστη τῶν τεχνῶν καὶ ῥᾴστη ἐκμαθεῖν καὶ ἀνδρὶ ἐλευθέρῳ πρέπουσα καὶ πρόχειρον ἔχουσα τὴν χορηγίαν καὶ διαρκῆ τὸν πόρον. Ἄλλου τοίνυν ἄλλην ἐπαινοῦντος, ὡς ἕκαστος γνώμης ἢ ἐμπειρίας εἶχεν, ὁ πατὴρ εἰς τὸν θεῖον ἀπιδών,-- παρῆν γὰρ ὁ πρὸς μητρὸς θεῖος, ἄριστος ἑρμόγλυφος εἶναι δοκῶν [καὶ λιθοξόος ἐν τοῖς μάλιστα εὐδοκίμοις] – “οὐ θέμις”, εἶπεν, “ἄλλην τέχνην ἐπικρατεῖν σοῦ παρόντος, ἀλλά τοῦτον ἄγε” -δείξας ἐμὲ- “καὶ δίδασκε παραλαβὼν λίθων ἐργάτην ἀγαθὸν εἶναι καὶ συναρμοστὴν καὶ ἑρμογλυφέα· δύναται γὰρ καὶ τοῦτο φύσεως γε. Ὡς οἶσθα, τυχὼν δεξιᾶς”. Ἐτεκμαίρετο δὲ ταῖς ἐκ τοῦ κηροῦ παιδιᾶς· ὁπότε γὰρ ἀφεθείην ὑπό τῶν διδασκάλων, ἀποξέων ἄν τὸν κηρὸνβόας ἢ ἵππους ἢ καὶ νὴ Δι᾿ ἀνθρώπους ἀνέπλαττον, εἰκότως, ὡς ἐδόκουν τῷ πατρὶ· ἐφ᾿ οἷς παρὰ μὲν τῶν διδασκάλων πληγάς ἐλάμβανον, τότε δὲ ἔπαινος εἰς τὴν εὐφυίαν καὶ ταῦτα ἦν, καὶ χρηστάς εἶχον ἐπ᾿ ἐμοὶ τὰς ἐλπίδας, ὡς ἐν βραχεῖ μαθήσομαι τὴν τέχνην, ἀπ᾿ ἐκείνης γε τῆς πλαστικῆς.

 

2. χορηγαν: pròpiament, les despeses ocasionades al χορηγς, el director d’un cor. Aquí, “despeses d’aprenentatge”.- γνμης μπειρας: gen. de relació.- ρμγλυφος (i ρμογλυφες), en principi, “esculptor d’Hermes” (bust d’aquest deu sobre una pilastra); després, “esculptor”.- ποξων... τν κηρν: els infants aprenien  a escriure en tauletes recobertes de cera..-  ν va amb νπλαττον, indicant repetició en el passat.- βας, forma de la koiné; en àtic= βος.- εκτως s’entén: “als de veritat”

Se inició, pues. La deliberación del segundo punto: cuál era el mejor oficio, de más fácil aprendizaje, adecuado a un hombre libre, asequible de instalación y rentable  en beneficios. Como cada interlocutor ponderaba uno distinto, según la opinión que cada uno tenía, mi padre volvió la mirada a mi tío – pues estaba mi tío materno, considerado un excelente escultor-. “No sería justo, dijo, que triunfara otro oficio estando tú presente; anda, llévatelo – me señalaba- y encárgate de enseñarle a ser un buen artesano de la piedra, ajustador y escultor, pues es capaz de ello, ya que, como sabes, tiene cualidades”. Lo aseguraba por mis muñecos de cera, ya que, cuando mis maestros me dejaban, manipulando la cera modelaba toros o caballos, y ¡por zeus! Hasta hombres con parecido, según opinaba mi padre; por todo ello había cobrado palos de mis maestros, y a la sazón se convertía en elogio para mis talentos, al tiempo que albergaba en mi interior buenas esperanzas de aprender pronto el oficio, a partir de aquel modelado

 

6.3. El somni  9-10 Ventajas de la Paideia o educación literaria. Participios muy variados. Serie de acusativos de relación y dativos de interés. Optativos. Dativo instrumental en serie. Futuros variados.

9. “ἐγὼ δὲ, ὦ τέκνον, Παιδεία εἰμὶ συνήθης σοι καὶ γνωρίμη, εἰ καὶ μηδέπω εἰς τέλος μου πεπείρασαι. Ἡλίκα μὲν οὖν τἀγαθὰ ποριῇ λιθοξόος γενόμενος, αὕτη προείρηκεν· οὐδὲν γὰρ ὅτι μὴ ἐργάτης ἔσῃ τῷ σώματι πονῶν κἀν τούτῳ τὴν ἅπασαν ἐλπίδα τοῦ βίου τεθειμένος, ἀφανὴς μὲν αὐτὸς ὤν, ὀλίγα καὶ ἀγενῆ λαμβάνων, ταπεινὸς τὴν γνώμην, εὐτελὴς δὲ τὴν πρόοδον, οὔτε φίλοις ἐπιδικάσιμος οὔτε ἐχθροῖς φοβερὸς οὔτε τοῖς πολίταις ζηλωτὸς, ἀλλ᾿ αὐτὸ μόνον ἐργάτης καὶ τοῦ πολλοῦ δήμου εἷς, ἀεὶ τὸν προὔχοντα ὑποπτήσσνν καὶ τὸν λέγειν δυνάμενον θεραπεύων, λαγὼ βίον ζῶν καὶ τοῦ κρείττονος ἕρμαιον ὤν· εἰ δὲ καὶ Φειδίας ἤ Πολύκλειτος γένοιο καὶ πολλὰ θαυμαστὰ ἐξεργάσοιο, τὴν μὲν τέχνην ἅπαντες ἐπαινέσονται, οὐκ ἔστι δὲ ὅστις τῶν ἰδόντων, εἰ νοῦν ἔχοι, εὔξαιτ᾿ ἄν ὅμοιος σοι γενέσθαι· οἷος γὰρ ἄν ᾖς, βάναυσος καὶ ἀποχειροβίωτος νομισθήσῃ.“

10. “Ἤν δ᾿ ἐμοὶ πείθῃ, πρῶτον μὲν σοι πολλὰ ἐπιδείξω παλαιῶν ἀνδρῶν ἔργα καὶ πράξεις θαυμαστὰς, καὶ λόγους αὐτῶν ἀπαγγέλουσα καὶ πάντων ὡς εἰπεῖν ἔμπειρον ἀποφαίνουσα, καὶ τὴν ψυχὴν, ὅπερ σου κυριώτατόν ἐστι, κατακοσμήσῳ πολλοῖς καὶ ἀγαθοῖς κοσμήμασι, σωφροσύνῃ, δικαιοσύνῃ, εὐσεβείᾳ, πρᾳότητι, ἐπιεικίᾳ, συνέσει, καρτερίᾳ, τῷ τῶν καλῶν ἔρωτι, τῇ πρὸς τὰ σεμνότατα ὁρμῇ· ταῦτα γὰρ ἐστιν ὁ τῆς ψυχῆς ἀκήρατος ὡς ἀληθῶς κόσμος. Λήσει δὲ σε οὔτε νῦν γενέσθαι δέον, ἀλλὰ καὶ τὰ μέλλοντα πρόψει μετ᾿ ἐμοῦ, καὶ ὅλως ἅπαντα, ὁπόσα ἐστὶ, τά τε θεῖα τά τ᾿ ἀνθρώπινα, οὐκ εἰς μακράν σε διδάξομαι.

9. πορι fut. àtic, veu  mitjana de πορζω.- οδν... τι μ nihil nisi.- ετελς δ τν πρóοδον lit.: “mesquí en el avançar”, és a dir, sense aparell de criats i servidors en les aparicions públiques..- φλοις πιδικσιμος “capaç de defensar en judici els seus amics”.- λαγ βον ζν proverbial: “viure en continua por”.- οος γρ ν ς “doncs, per molt bó que siguis”.- 10. ποφανουσα scil. σέ.- τ [...] ρμ “aspiració a ...”.- Λσει “no ignoraras”.- λως “en resum, en una paraula”

 

“yo, hijo, soy la Literatura, ya asidua y conocida tuya, aun cuando no me hayas conocido hasta el fin. Los beneficios que obtendrías de hacerte escultor ésta acaba de decírtelos; en verdad, no serás sino un obrero que trabaja físicamente y que en ello ha depositado toda su esperanza de sustento, un perfecto desconocido, ganando un mísero salario, escaso de entendimiento, limitado de horizontes, ni valedor de los amigos, ni temor de los enemigos, ni envidia de los ciudadanos; tan sólo eso: un obrero, y uno más del pueblo llano, siempre temiendo al poderoso y lisonjeando al individuo de palabra fácil, viviendo una existencia de liebre y sirviendo de presa al más fuerte. Y, en el supuesto de que llegues a ser un Fidias o un Policleto y realices muchas obras maestras, por tu arte te admirarán todos, pero no habrá nadie que te vea, si es sensato, y desee asemejarse a tí; pues, por perfecto que seas, te considerarán un trabajador manual asalariado.

10. “Mientras que si me sigues, primero te contaré múltiples hazañas de los antiguos, sus empresas admirables y sus relatos; en una palabra, te haré conocedor de todo; y en cuanto a tu alma, que es la parte más noble de tu ser, la embelleceré con abundantes y hermosos ornatos –sensatez, justicia, piedad, mansedumbre, equidad, entendimiento, firmeza, amor a lo bello, impulso hacia lo más noble; que ello es, en verdad, el puro ornamento del alma. Nada te pasará inadvertido, ni de la antigüedad, ni del porvenir, sino que también el futuro preverás conmigo y, en suma, te enseñaré en breve plazo todo cuanto existe de divino y humano.”

 

6.4. El somni  13.14. Perjuicios de la falta de formación. Luciano elige la Paideia. Indefinidos. Futuros medios. Complementos predicativos encadenados. Acusativo de relación. Oraciones consecutivas. Superlativos y comparativos irregulares.

13. Ἀφεὶς δὲ αὐτοὺς τηλικούτους καὶ τοιούτους ἄνδρας καὶ πράξεις λαμπρὰς καὶ λόγους σεμνοὺς καὶ σχήμα εὐπρεπὲς καὶ τιμὴν καὶ δόξαν καὶ ἔπαινον καὶ προεδρίας καὶ δυνάμεις καὶ ἀρχὰς καὶ τὸ ἐπὶ λόγοις εὐδοκιμεῖν καὶ τὸ ἐπὶ συνέσει εὐδαιμονίζεσθαι χιτώνιον τὶ πιναρὸν ἐνδύσῃ καὶ σχήμα δουλοπρεπὲς ἀναλήψῃ καὶ μοχλία καὶ γλυφεῖα καὶ κοπέας καὶ κολαπτῆρας ἐν ταῖν χεροῖν ἕξεις κάτω νενευκὼς εἰς τὸ ἔργον, χαμαιπετὴς καὶ χαμαίζηλος καὶ πάντα τρόπον ταπεινὸς, ἀνακύπτων δὲ οὐδέποτε οὐδὲ ἀνδρῶδες οὐδὲ ἐλεύθερον οὐδὲν ἐπινοῶν, ἀλλὰ τὰ μὲν ἔργα ὅπως εὔρυθμα καὶ εὐσχήμονα ἔσται σοι προνοῶν, ὅπως δὲ αὐτὸς εὔρυθμος καὶ κόσμιος ἔσῃ, ἥκιστα πεφροντικώς, ἀλλ᾿ ἀτιμότερον ποιῶν σεαυτὸν λίθων.14. Ταῦτα ἔτι λεγούσης αὐτῆς οὐ περιμείνας ἐγὼ τὸ τέλος τῶν λόγων ἀναστὰς ἀπεφηνάμην, καὶ τὴν ἄμορφον ἐκείνην καὶ ἐργατικὴν ἀπολιπὼν μετέβαινον πρὸς τὴν Παιδείαν μάλα γεγηθώς, καὶ μάλιστα ἐπεί μοι καὶ εἰς νοῦν ἦλθεν ἡ σκυτάλη καὶ ὅτι πληγὰς εὐθὺς οὐκ ὀλίγας ἀρχομένῳ μοι χθὲς ἐνετρίψατο. ἡ δὲ ἀπολειφθεῖσα τὸ μὲν πρῶτον ἠγανάκτει καὶ τὼ χεῖρε συνεκρότει καὶ τοὺς ὀδόντας συνέπριε, τέλος δέ, ὥσπερ τὴν Νιόβην ἀκούομεν, ἐπεπήγει καὶ εἰς λίθον μετεβέβλητο. εἰ δὲ παράδοξα ἔπαθε, μὴ ἀπιστήσητε? θαυματοποιοὶ γὰρ οἱ ὄνειροι.

“si dejas a varones de tanta influencia y calidad, acciones brillantes, palabras augustas, vestido elegante, honra, gloria, elogio, asientos preferentes, poder, cargos, fama por tus palabras y parabienes por tu inteligencia, vestirás una ridícula y sórdida túnica y adoptarás hábitos de esclavo; palanquetas, cinceles, martillos, escoplos tendrás en tus manos, encorvado sobre tu obra, en tierra humillado, mísero en todos los sentidos, sin jamás levantar cabeza ni concebir proyecto alguno digno de un hombre libre, pensando tan sólo en lograr tus obras equilibradas y elegantes, pero apenas procurando ser tú mismo equilibrado y decoroso, mientras –por el contrario- te haces valer menos que las piedras”. 14 Aún decía ella estas palabras y yo, suin aguardar el término del discurso, me había incorporado decidido; abandoné a la fea obrera y me pasé a la Literatura muy gozoso, mayormente cuando aún acudía a mi recuerdo el bastón y la lluvia de palos que diligentemente me había asestado el día anterior. La Escultura, al verse derrotada, daba muestra de enojo batiendo las manos y rechinando los dientes. Por último, al igual que en el mito de Níobe, quedó inmóvil y se convirtó en piedra. Y, por extraña que su suerte resulte, no dudéis de ello, que los sueños son mágicos.

 

13. φες amb sentit hipotètic.- τ [...]εδοκιμεν la fama basada en la eloqüència.- κτω νενευκς ... νακπτων δ οδποτε del sentit literal es passa al figurat de l’home abatut que no aixeca el cap. 14. πεφηνμην em vaig decidir, vaig expressar la meva opinió [(envers ella). De vegades pot portar γνώμην com a complement.- εθς ...ρχομν μοι “ben bé en començar”.- τος δντας συνπριε “cruixir el dents” (de ràbia).- σπερ τν Νιβην Níobe es convertí en roca després de verure morir els seus fills a mans d’Apol·lo i Àrtemis.

 

 

6.5. ΝΕΚΡΙΚΟΙ ΔΙΑΛΟΓΟΙ Diàlegs dels Morts

6.5.1. ΝΕΚΡΩΝ ΠΛΟΥΤΩΝΙ ΚΑΤΑ ΜΕΝΙΠΠΟΥ

ΚΡΟΙΣΟΣ      Οὐ φέρομεν, ὦ Πλούτων, Μένιππον τουτονὶ τὸν κύνα παροικοῦντα· ὥστε ἢ ἐκεῖνόν ποι κα- τάστησον ἢ ἡμεῖς μετοικήσομεν εἰς ἕτερον τόπον.

ΠΛΟΥΤΩΝ       Τί δ' ὑμᾶς δεινὸν ἐργάζεται ὁμόνεκρος ὤν;

ΚΡΟΙΣΟΣ       Ἐπειδὰν ἡμεῖς οἰμώζωμεν καὶ στένωμεν ἐκείνων μεμνημένοι τῶν ἄνω, Μίδας μὲν οὑτοσὶ τοῦ χρυσίου, Σαρδανάπαλλος δὲ τῆς πολλῆς τρυφῆς, ἐγὼ δὲ Κροῖσος τῶν θησαυρῶν, ἐπιγελᾷ καὶ ἐξονειδίζει ἀν- δράποδα καὶ καθάρματα ἡμᾶς ἀποκαλῶν, ἐνίοτε δὲ

καὶ ᾄδων ἐπιταράττει ἡμῶν τὰς οἰμωγάς, καὶ ὅλως λυπηρός ἐστιν.

ΠΛΟΥΤΩΝ      Τί ταῦτά φασιν, ὦ Μένιππε;

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Ἀληθῆ, ὦ Πλούτων· μισῶ γὰρ αὐτοὺς ἀγεννεῖς καὶ ὀλεθρίους ὄντας, οἷς οὐκ ἀπέχρησεν βιῶναι κα- κῶς, ἀλλὰ καὶ ἀποθανόντες ἔτι μέμνηνται καὶ περιέχονται τῶν ἄνω· χαίρω τοιγαροῦν ἀνιῶν αὐτούς.

ΠΛΟΥΤΩΝ      Ἀλλ' οὐ χρή· λυποῦνται γὰρ οὐ μικρῶν στερόμενοι.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Καὶ σὺ μωραίνεις, ὦ Πλούτων, ὁμόψηφος ὢν τοῖς τούτων στεναγμοῖς;

ΠΛΟΥΤΩΝ      Οὐδαμῶς, ἀλλ' οὐκ ἂν ἐθέλοιμι στασιάζειν ὑμᾶς.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Καὶ μήν, ὦ κάκιστοι Λυδῶν καὶ Φρυγῶν καὶ Ἀσσυρίων, οὕτω γινώσκετε ὡς οὐδὲ παυσομένου μου· ἔνθα γὰρ ἂν ἴητε, ἀκολουθήσω ἀνιῶν καὶ κατᾴδων καὶ καταγελῶν.

ΚΡΟΙΣΟΣ      Ταῦτα οὐχ ὕβρις;

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Οὔκ, ἀλλ' ἐκεῖνα ὕβρις ἦν, ἃ ὑμεῖς ἐποιεῖτε, προσκυνεῖσθαι ἀξιοῦντες καὶ ἐλευθέροις ἀνδράσιν ἐντρυφῶντες καὶ τοῦ θανάτου παράπαν οὐ μνημονεύοντες· οιγαροῦν οἰμώξεσθε πάντων ἐκείνων ἀφῃρημένοι.

ΚΡΟΙΣΟΣ      Πολλῶν γε, ὦ θεοί, καὶ μεγάλων κτημάτων.

ΜΙΔΑΣ      Ὅσου μὲν ἐγὼ χρυσοῦ.

ΣΑΡΔΑΝΑΠΑΛΛΟΣ      Ὅσης δὲ ἐγὼ τρυφῆς.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Εὖ γε, οὕτω ποιεῖτε· ὀδύρεσθε μὲν ὑμεῖς, ἐγὼ  δὲ τὸ γνῶθι σαυτὸν πολλάκις συνείρων ἐπᾴσομαι  ὑμῖν· πρέποι γὰρ ἂν ταῖς τοιαύταις οἰμωγαῖς  ἐπᾳδόμενον.

 

NOTES: τουτονὶ (< οὑτοσί): la iota deíctica amb el pronom demostratiu apareix sovint en els diàlegs per indicar la presència

τῶν ἄνω: Adv substantivat per l'Art, equival a un sintagma adjectival: «les coses de dalt».

ἀνδράποδα καὶ καθάρματα ἡμᾶς ἀποκαλῶν: ἀποκαλέω amb doble Ac

χαίρω ... ἀνιῶν: Construcció de Vb de sentiment amb participi predicatiu.

λυποῦνται : Vb de sentiment + part. pred.

γινώσκετε ὡς οὐδὲ παυσομένου μου: construcció en Gn dependent de Vb de percepció

τὸ γνῶθι σαυτὸν: l'art. substantiva la màxima grega «coneix-te tu mateix». La forma verbal és l'imperatiu de γιγνώσκω.

Plutón contra Menipo

CRESO.- ¡Oh Dios Plutón!, ya no soportamos más tener al cínico de Menipo de vecino. Así que lo cambias de domicilio o nos trasladamos nosotros a otro lugar.

PLUTÓN.- Decidme en qué os perjudica, pues está muerto como vosotros.

CRESO.- Se burla y nos insulta cada vez que nosotros nos lamentamos y lloramos echando de menos la vida anterior en la tierra. Midas, se acuerda del oro; Sardanápalo, de los grandes lujos, y yo, Creso, de mis tesoros ahora perdidos, se ríe y nos ultraja sin cesar, llamándonos esclavos y basura, llegando incluso a veces a turbar con su canto nuestros gemidos. En resumen, se nos hace bastante molesto.

PLUTÓN.- ¿Es verdad lo que dicen, Menipo?

MENIPO.- No mienten, Plutón. Sufren un castigo por su vileza y mezquindad, les odio. No han tenido suficiente con haber tenido una vida miserable y ruin arriba en la Tierra, ahora incluso, estando muertos, constantemente recuerdan las cosas de allí e intentan recuperarlas de algún modo. Por todo ello me place tanto su sufrimiento.

PLUTÓN.- Pues no deberías hacerlo. Les deben faltar grandes bienes si realmente están tan apenados.

MENIPO.- Entonces Plutón, ¿tú también defiendes sus necedades y suspiros?

PLUTÓN.- No, claro que no, pero creo que no es necesaria tanta riña.

MENIPO.- Pues os aviso a vosotros, que sois lo peor de los lidios, frigios y asirios, que os seguiré con mi obra a cualquier lugar donde vayáis, molestándoos con mis cantos y burlas.

CRESO.- Esto sería una insolencia.

MENIPO.- Te equivocas. Vuestros actos sí que eran insolentes, exigiendo que os adoraran, humillando a hombres libres sin acordaros para nada de la muerte. Por esta razón ahora vais a ser privados de todo aquello llorando sin cesar.

CRESO.- En realidad, ¡oh dioses!, de muchas y grandes riquezas.

MIDAS.- Y yo, ¡de todo mi oro!

SARDANAPALO.- ¡Sin todo el lujo, no!

MENIPO.- ¡Bravo!, seguid así, lo hacéis muy bien. Lamentaos mientras yo canturreo sin parar mi estribillo conócete a ti mismo, pues creo que es digno de vuestros lamentos.

 

6.5.2. ΜΕΝΙΠΠΟΥ ΚΑΙ ΕΡΜΟΥ

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Ποῦ δαὶ οἱ καλοί εἰσιν ἢ αἱ καλαί, Ἑρμῆ; ξενάγησόν με νέηλυν ὄντα.

ΕΡΜΗΣ Οὐ σχολὴ μέν, ὦ Μένιππε· πλὴν κατ' ἐκεῖνο ἀπόβλεψον, ἐπὶ τὰ δεξιά, ἔνθα ὁ Ὑάκινθός τέ ἐστιν καὶ Νάρκισσος καὶ Νιρεὺς καὶ Ἀχιλλεὺς καὶ Τυρὼ καὶ Ἑλένη καὶ Λήδα καὶ ὅλως τὰ ἀρχαῖα πάντα κάλλη.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Ὀστᾶ μόνα ὁρῶ καὶ κρανία τῶν σαρκῶν γυμνά, ὅμοια τὰ πολλά.

ΕΡΜΗΣ   Καὶ μὴν ἐκεῖνά ἐστιν ἃ πάντες οἱ ποιηταὶ θαυμάζουσι τὰ ὀστᾶ, ὧν σὺ ἔοικας καταφρονεῖν.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ      Ὅμως τὴν Ἑλένην μοι δεῖξον· οὐ γὰρ ἂν διαγνοίην ἔγωγε.

ΕΡΜΗΣ      Τουτὶ τὸ κρανίον ἡ Ἑλένη ἐστίν.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ   Εἶτα διὰ τοῦτο αἱ χίλιαι νῆες ἐπληρώθησαν ἐξ ἁπάσης τῆς Ἑλλάδος καὶ τοσοῦτοι ἔπεσον Ἕλληνές τε καὶ βάρβαροι καὶ τοσαῦται πόλεις ἀνάστατοι γεγόνασιν;

ΕΡΜΗΣ   Ἀλλ' οὐκ εἶδες, ὦ Μένιππε, ζῶσαν τὴν γυναῖκα· ἔφης γὰρ ἂν καὶ σὺ ἀνεμέσητον εἶναι «τοιῇδ' ἀμφὶ γυναικὶ πολὺν χρόνον ἄλγεα πάσχειν»· ἐπεὶ καὶ τὰ ἄνθη ξηρὰ ὄντα εἴ τις βλέποι ἀποβεβληκότα τὴν βαφήν, ἄμορφα δῆλον ὅτι αὐτῷ δόξει, ὅτε μέντοι ἀνθεῖ καὶ ἔχει τὴν χρόαν, κάλλιστά ἐστιν.

ΜΕΝΙΠΠΟΣ  Οὐκοῦν τοῦτο, ὦ Ἑρμῆ, θαυμάζω, εἰ μὴ συνίεσαν οἱ Ἀχαιοὶ περὶ πράγματος οὕτως ὀλιγοχρονίου καὶ ῥᾳδίως ἀπανθοῦντος πονοῦντες.

ΕΡΜΗΣ Οὐ σχολή μοι, ὦ Μένιππε, συμφιλοσοφεῖν σοι. ὥστε σὺ μὲν ἐπιλεξάμενος τόπον, ἔνθα ἂν ἐθέλῃς, κεῖσο καταβαλὼν σεαυτόν, ἐγὼ δὲ τοὺς ἄλλους νεκροὺς ἤδη μετελεύσομαι.

NOTES

πλὴν κατ' ἐκεῖνο: es refereix a la pregunta formulada en primer lloc.

τοιῇδ' ἀμφὶ γυναικὶ πολὺν χρόνον ἄλγεα πάσχειν: la cita de la Il. III, 157 fa la funció de subjecte d' εἶναι

ὄντα εἴ τις βλέποι ἀποβεβληκότα: ὄντα part. apositiu, ἀποβεβληκότα part. pred.

δῆλον ὅτι: cal sobreentendre el Vb.: δῆλον ἐστιν ὅτι...

εἰ μὴ συνίεσαν ... πονοῦντες: εἰ introdueix una interrogativa indirecta.

Trad. Menipo y Hermes

MENIPO.- Hermes, ¿dónde están los guapos y las guapas? Hazme de guía, pues soy recién llegado.

HERMES.- Menipo, ahora tengo mucha prisa. Busca por ahí, a la derecha, y encontrarás a Jacinto, Narciso, Nireo, Aquiles, Tiro, Helena, Leda, o sea, todas las bellezas de la antigüedad.

MENIPO.- Sólo veo huesos, sobre todo cráneos desnudos de carne, todos muy parecidos.

HERMES.- Pues esos huesos que tú tanto desprecias, fueron en vida, las personas más admiradas por todos los poetas.

MENIPO.- Bien; pero dime quién de ellos era Helena, pues yo no la reconozco.

HERMES.- Helena es el cráneo que tienes ante ti.

MENIPO.- ¿Qué? ¿Y por esto se equiparon las famosas mil naves con hombres de toda Grecia, perdieron la vida tantos griegos y bárbaros y se destruyeron tantas ciudades?

HERMES.- Eso es que no la conociste en vida, Menipo. De ser así, tú también dirías que no era censurable pasar cualquier pena por esa mujer. Por este motivo, cuando las flores ya marchitas, se ven privadas de su color, parecen feas; mientras que en su plenitud y con todo su color, son realmente hermosas.

MENIPO.- Pues eso es precisamente lo que me extraña, Hermes: que los aqueos no vieran que sus fatigas eran a causa de una cosa tan efímera y fácilmente marchitable.

HERMES.- Menipo, ahora no tengo tiempo de filosofar contigo. Así que escoge el lugar que más te guste, túmbate y descansa mientras yo voy a buscar a los otros muertos.