Enllaços

Sigmund Freud va néixer el 6 de maig de 1856 a Freiberg, actualment anomenat Pribor, un poble de la regió de Moràvia, a Txèquia. El seu pare era un comerciant de teixits jueu que es va casar tres vegades. Freud va ser el primer fill del tercer matrimoni. Posteriorment va tenir 7 germans. Va estar molt lligat a la seva mare Amalie, que tenia 21 anys quan ell va néixer.

El 1860 el seu pare, mig arruïnat, va decidir traslladar-se a Viena, una ciutat de 700.000 habitants que seria des d’aleshores el lloc on Freud creixeria i desenvoluparia les seves activitats. Viena va convertir-se en els anys següents en el centre cultural europeu, amb la presència de grans artistes, pintors,músics, escriptors: J. Brahms, G. Mahler, A. Sxhönberg, G. Klimt, O. Kokoschka, R. Musil i d’altres.

Freud va ser un estudiant molt brillant, el primer de la classe. Als 17 anys va acabar els seus estudis de batxillerat amb notes excel•lents. Li apassionava la literatura i les llengües. Coneixia a la perfecció Shakespeare i va estudiar llatí, grec, francès, anglès i també sabia italià i espanyol. El cantó fosc de la seva vida d’estudiant de secundària, ja en aquesta època, eren els insults i bromes pel fet de ser jueu.

Va entrar a la universitat per estudiar medicina, tot i que no li interessava massa. També assistia a les classes de filosofia de Franz Brentano. Mentre estudiava, va entrar d’ajudant al laboratori d’Erns Brücke. El 1885, gràcies a una beca, va anar a París a estudiar amb el famós doctor Charcot. Aquesta estada a París va canviar totalment la vida de Freud. Charcot era un metge que estudiava neurologia i els processos psíquics. El seu mètode més conegut en l’aplicació de la hipnosi, Charcot els feia parlar i descobria els motius dels seus conflictes psíquics. El treball de Charcot va fer pensar a Freud sobre la possibilitat de l’existència de mecanismes inconscients que regulen la nostra vida i que més endavant desenvoluparà a la seva teoria de la psicoanàlisi.

Freud va conèixer Martha Bernays el 1882, amb qui va festejar durant 4 anys. Durant aquest temps, Freud només va veure sis vegades la seva promesa, però en canvi li va escriure un total de 1.500 cartes d’una mitjana de 12 pàgines. La mare de Martha no els deixava casar perquè no veia clara l’estabilitat econòmica de Freud. El 1886, Freud va complir 30 anys, es va casar amb Martha i va obrir el seu consultori particular a Viena.

L’interès de Freud pel psiquisme humà té un referent clàssic: en un dels primers casos que va tractar i que es considera la gènesi de la psicoanàlisi. Es tracta del cas d’una noia jove que es deia Berta Pappenheim, però que es va donar a conèixer amb el pseudònim d’Anna O. Aquest cas va tractar-lo el 1880 Josef Breuer, un metge amic i col•laborador seu. El 1895 van publicar plegats el llibre “Estudis sobre la histèria”, on s’explica el cas i es parla dels primers elements teòrics que seran la base de la psicoanàlisi. Aquest primer llibre de Freud va ser rebut amb fredor i escepticisme entre els metges vienesos. La importància que donava el llibre a la sexualitat per explicar la histèria i d’altres malalties mentals no era ben vista en la puritana societat vienesa. Al mateix temps, Freud proposava una nova relació entre metge i pacient mental, una relació que qüestionava els mètodes tradicionals de la psiquiatra de l’època, ja que Freud escolta el pacient i intenta buscar en la seva explicació el sentit de la seva malaltia.

Malgrat el rebuig de determinats sectors mèdics i universitaris de Viena, Freud era valorat per alguns psiquiatres i per molts pacients que trobaven la solució dels seus problemes en els nous mètodes de la psicoanàlisi. D’aquesta manera, el 1902, Freud va organitzar unes trobades setmanals amb col•legues propers per discutir els treballs que duien a terme. Aquesta associació va rebre elnom de Societat Psicoanalítica de Viena. El reconeixement del treball de Freud es va concretar de manera definitiva el 1906 en iniciar una llarga amistat amb Carl-Gustav Jung. Aleshores Jung treballava en una de les clíniques psiquiàtriques més prestigioses d’Europa. A partir d’aquell moment Freud i Jung van treballar plegats i van fundar l’Associació Internacional de Psicoanàlisi. Però després l’any 1914, Jung va deixar l’Associació i va iniciar una nova branca de la reflexió psicoanalítica que encara vull té seguidors.

La Primera Guerra Mundial (1914-1919) va fer donar un tomb al pensament de Freud. Durant 20 anys havia elaborat els conceptes més importants de la psicoanàlisi i la seva visió de l’ésser humà era bàsicament optimista. Professionalment, s’havia reconegut el seu treball, i la seva família ja estava formada per 6 fills, el darrer dels quals, l’Anna, nascuda el 1895, va ser posteriorment una important psicoanalista. Però, la duresa de la guerra i especialment de la postguerra va canviar la percepció que Freud tenia de la humanitat i del psiquisme. El 1920publica un treball on parla d’una nova estructura de la personalitat i més endavant escriurà sobre un principi de mort i sobre visions pessimistes de l’agressivitat humana i del desenvolupament de la cultura.

En l’àmbit personal, els anys de la postguerra van ser molt durs per a Freud. A Viena hi havia mancances de menjar i de calefacció. La misèria tornava ala casa de Freud a causa de la inflació. Al mateix temps, diverses morts de gent propera el van afectar moltíssim. Primer fou la seva filla Sophie l’any 1920, i al cap de tres anys el seu nét Heinz, l’únic que tenia, fill precisament de Sophie. També aquest any es va diagnosticar a Freud un càncer de mandíbula i va sofrir la primera de les 33 operacions que li van fer fins a la seva mort.

En els seus darrers anys de vida, Freud va publicar diversos estudis on definia de manera més completa la seva teoria psicoanalítica, que ja tenia un ressò mundial i era utilitzada per molts professionals. Per exemple, el 1922 es tradueixen les seves obres al castellà, el 1926 és visitat per Einstein i el 1929 Thomas Mann, premi Nobel, escriu un text sobre la importància de Freud en la cultural. El surrealisme, moviment artístic i literari que utilitza les aportacions de la psicoanàlisi en les seves obres, es desenvolupa els anys 20 i 30. D’aquest període també són les seves reflexions més filosòfiques sobre el desenvolupament de la cultura humana motivades,entre d’altres coses, pel naixement dels feixismes que s’estava produint a Europa.. El 1933 Hitler és proclamat canceller d’Alemanya i es cremen públicament a Berlín les obres de Freud. És famós el comentari que va fer Freud sobre aquesta crema: “Aquests són els progressos que fem. A l’edat mitjana m’haguessin cremat a m. Ara en tenen prou cremant els meus llibres”. El 1938 les tropes nazis envaeixen Àustria. Malgrat que Freud no volia marxar de Viena, els seus amics el convencen i, gràcies a la protecció, entre d’altres, del president dels Estats Units Franklin Roosevelt, Freud va poder exiliar-se a Londres, on morí el 23 de setembre de 1939.

Ampliació

SIGMUND FREUD (1856 – 1939)

La llarga vida de Freud, de 1856 a 1939, aplega un dels períodes més fecunds de la història de la ciència. Als 3 anys es publicà l’”Origen de les espècies” de Darwin, llibre que estava destinat a revolucionar la concepció de l’ésser humà sobre si mateix. Abans de Darwin l’ésser humà se separava a si mateix de la resta del regne animal perquè posseïa una ànima. La doctrina evolucionista convertí l’ésser humà en part de la natura, en un animal més entre els animals. L’acceptació d’aquesta opinió radical significà que podia enfocar-se l’estudi de l’ésser humà segons plantejaments naturalistes. L’individu es va convertir en objecte d’estudi científic, no pas diferent, excepte per la seva complexitat, de la resta d’altres formes de vida.
Quan Freud tenia 4 anys d’edat, Gustav Fechner fundà la ciència de la psicologia. Home de ciència i filòsof alemany del segle XIX demostrà que lament podia estudiar-se científicament i mesurar-se quantitativament. A partir de llavors la psicologia ocupà el seu lloc entre les ciències naturals.

Darwin i Fechner, exerciren una tremenda influència en el desenvolupament intel•lectual de Freud.

L’interès per les ciències biològiques i la psicologia experimentà un gran salt endavant durant la segona meitat del segle XIX:

- Louis Pasteur – Robert Koch: Bacteriologia.
- Gregor Mendel: moderna genètica (investigacions en els cultius de pèsols)
- Els nous descobriments de la física influïren també profundament en Freud. A mitjans de segle, el físic alemany Hermann von Helmoltz formulà el principi de la conservació de l’energia. Aquest principi afirmava que, al igual que la massa, també l’energia és quantitat, i que pot transformar-se però no ser destruïda. Quan l’energia desapareix d’una part d’un sistema ha d’aparèixer en una altra part del mateix. Per exemple, quan un objecte es refreda, un altre objecte adjacent s’escalfa.

La nova física possibilità una visió encara més radical de l’individu: pot concebre’s que l’ésser humà és un sistema d’energia i que obeeix les mateixes lleis físiques que regulen la bombolla de sabó i el moviment dels planetes.

Deixeble d’Ernst Brücke (1874): Aquest exposava la radical opinió de que l’organisme viu és un sistema dinàmic al qual s’apliquen les lleis de la química i la física.

1894: Freud descobreix que podia aplicar-se la llei de la dinàmica tant a la personalitat de l’ésser humà com al seu aspecte corporal. Un cop fet aquest descobriment, Freud va procedir a crear la psicologia dinàmica, que estudia les transformacions i intercanvis d’energia dins la personalitat.

Freud fou, a la vegada, metge, psiquiatra, científic i psicòleg. I també fou quelcom més. Fou filòsof.

Més enllà dels estudis de medicina, l’apassionaven els clàssics grecollatins, els genis literaris com Schakespeare, Cervantes o Goethe. Estudiant a la Universitat, assistia a cursos de filosofia. Llegeix i aprèn del filòsof alemany Arthur Shopenhauer (1788 – 1860): la voluntat de viure d’aquest constituirà un rerafons de la teoria freudiana de les pulsions. La seva amplia formació el capacità per a percebre les més profundes motivacions del comportament humà

El gran coneixement que de la naturalesa humana tenia Freud el feu també pessimista i crític. No tenia una opinió molt elevada de la majoria de la humanitat. Sentia que les forces irracionals de la naturalesa humana són tan fortes que les forces racionals tenen escasses possibilitats d’èxit. Una petita minoria podria viure una vida raonable, però la majoria dels individus se senten còmodes tot vivint amb els seus enganys i supersticions en lloc de la veritat. Freud havia vist que els individus es resisteixen a conèixer la veritat sobre si mateixos.

Freud fou també un crític social. Creia que la societat, creada pels humans, reflecteix en alt grau la irracionalitat humana. En conseqüència, cada nova generació es corromp en néixer en una societat irracional. La influència de l’ésser humà en la societat i de la societat en l’humà és un cercle viciós del que només unes poques persones poden deslliurar-se.

Freud creia que la situació podia millorar si en la criança i educació dels nens s’apliquessin principis psicològics. Això significa, naturalment, que els pares i els mestres haurien de ser objecte d’una reeducació psicològica per tal de poder ser agents eficaços de la raó i la veritat.

Un dels grans mèrits de Freud és la hipòtesi de que la major part del nostre psiquisme és de caràcter inconscient. La descoberta és revolucionària ja que contradiu les afirmacions de la majoria dels filòsofs anteriors que identificaven el psiquisme amb la consciència.

Les investigacions de Freud buscaven un mètode terapèutic per intentar curar les malalties nervioses i van convertir-se poc a poc en una veritable analítica del psiquisme, és a dir, en una psicoanàlisi, un estudi de la personalitat, de la ment humana en general. Fins el s. XIX s’acceptava, per amplis sectors, el paper de la consciència com a figura principal de la ment humana. El model era l'individu que regula i dirigeix la seva vida, que sap el que fa i el que ha de fer, guiat sempre per la raó. Un ésser conscient, autònom, lliure en les seves decisions i actes, en definitiva un animal racional.

Un fet molt important va fer que Freud abandonés aquesta concepció i sospités que alguna cosa desconeguda es movia en el psiquisme, va ser el seu contacte amb les malalties nervioses, amb la malaltia mental, amb la ment desequilibrada. Aquells primers casos d’histèria que Freud va analitzar el portaren a pensar que darrera d’uns símptomes orgànics existien unes causes psíquiques que no eren presents a la consciència, en una paraula, que no es coneixien. Freud va certificar l’existència en el psiquisme humà d’experiències i records dels quals no tenim consciència, però que exerceixen una gran influència sobre la personalitat. També va descobrir nombroses forces de caràcter instintiu que dirigeixen els nostres actes en determinades direccions no controlades per la voluntat conscient.

Amb el material patològic que Freud va recollir dels seus pacients, i amb la seva experiència personal, la psicoanàlisi va ampliar ràpidament el seu àmbit inicial fins a convertir-se en:

1. Tècnica terapèutica per tractar la neurosi, en especial la histèria.
2. Teoria general de la personalitat, que pretén explicar la seva estructura i el seu funcionament.
3. Teoria de la sexualitat humana.
4. Una interpretació o reconstrucció històrica de la cultura.

Acabada la carrera de medicina, Freud es va desplaçar a París ((1885-86) amb la intenció de seguir els cursos que el Dr. Charcot feia a l'Hospital de la Salpetrière. Freud estava molt interessat a trobar altres tècniques terapèutiques per guarir la histèria i la utilització de la hipnosi que feia Charcot en aquests casos, semblava tenir grans possibilitats.

Les classes de Charcot van reforçar la seva idea de que darrera les accions humanes existien uns processos mentals inconscients que les condicionen. Els símptomes dels histèrics eren una prova evident de la complexitat d’un psiquisme amagat, que amb l’ajut de la hipnosi es podia descobrir lentament.

Al costat de Charcot, Freud va aprendre que mitjançant l'estat hipnòtic el metge podia controlar els símptomes d'una malaltia que no tenia unes causes d'origen orgànic. L'origen de la histèria es trobava en uns conflictes psíquics desconeguts pel propi malalt i que podien ser manipulats mitjançant la hipnosi.

Poc a poc la hipnosi es va anar manifestant una tècnica molt irregular i és abandonada per una altra que s'anomena de les lliures associacions d'idees. Consisteix a deixar que el malalt vagi descabdellant els seus problemes més desconeguts i complexos a partir d'idees aparentment simples i poc rellevants (el malalt construeix cadenes d'idees que el porten a poc a poc al conflicte reprimit). Així també s'aconseguia reconstruir la memòria d'aquelles experiències conflictives (catarsi) que el malalt ignora perquè estan reprimides, perquè són, en definitiva, inconscients.

La "repressió" és el segon gran descobriment de Freud: hi ha impulsos reprimits a l'interior de l'individu i que, per tant, resten com submergits en l'"inconscient". Allò reprimit procura per sortir (l'inconscient és, per tant, dinàmic, actiu), però no pot fer-ho a causa de la barrera de la repressió. Aleshores es manifesta mitjançant símptomes neuròtics: angoixa, fòbies, símptomes histèrics, obsessions, idees fixes, etc. Així s'expliquen les neurosis: la repressió n'és la causa.