CONCEPTES FONAMENTALS DE LA TEORIA
PSICOANALÍTICA.
La psicoanàlisi pot definir-se de tres maneres:
- Com una teràpia per tractar i
curar malalties mentals.
- Com una teoria o model que
explica l’estructura de la personalitat i el funcionament del psiquisme humà
(és a dir una teoria o escola psicològica).
- Com una teoria de la
cultura que explica el perquè de l’art, la religió, el llenguatge, la vida
social, etc..
GUIÓ
1.Teoria de la
personalitat i mecanismes de defensa.
1.1. Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò.
2. Teoria dels instints.
2.1 La nova teoria dels instints: eros i thànatos.
3. Teoria de la sexualitat.
3.1. Fase oral
3.2 Fase anal.
3.3 Fase fàl•lica (complex d’Èdip)
3.4. Fase de latència
3.5. Pubertat.
4. Els somnis
5. Teoria de la cultura.
TEORIA DE LA PERSONALITAT I
MECANISMES DE DEFENSA.
Freud elabora dues teories de la personalitat. La primera teoria correspon a
l’època en què Freud parla per primer cop del terme inconscient. Arran de
les seves investigacions sobre la hipnosi i la histèria, Freud va proposar
la teoria segons la qual els processos psicològics són regulats per una part
oculta i desconeguda de la nostra personalitat que s’anomena inconscient. El
“descobriment” de l’inconscient pot considerar-se un fet revolucionari
perquè fins aleshores es creia que la psicologia només tractava de fets
conscients. L’estructura de la personalitat quedaria completada amb el
conscient –la part que ens lliga amb el món exterior i que coneixem, o sigui,
que ens n’adonem –records inconscients però que fàcilment poden tornar a ser
conscients, com per exemple un nom o una situació que hem oblidat
momentàniament-. La diferència amb l’inconscient és que aquest no és
accessible, mentre que el preconscient sí que ho és. En resum, el conscient
és allò que coneix una persona; el preconscient, allò que no coneix però que
pot conèixer fàcilment; i l’inconscient, allò que no pot conèixer de cap
manera..
L’any 1923, Freud va millorar i polir aquesta teoria de la personalitat
proposant un nou model més útil i més explicatiu que es basa, en part, amb
el primer model. Aquesta segona teoria de la personalitat considera tes
parts: l’allò, el jo i el superjò.
L’allò és la part més antiga de la nostra personalitat i la font de tota
l’energia mental. És totalment inconscient i primitiva. El seu mecanisme de
funcionament consisteix en la satisfacció immediata de les necessitats,
sense cap altra consideració; en aquest sentit es diu que l’allò és
totalment instintiu. Quan una persona neix és únicament allò, o sigui només
és instint. De l’allò, en contacte amb el món exterior, naixerà el jo.
L’allò no té valors morals ni actua pensant en els altres, només actua
d’acord amb el principi de plaer, és a dir que la seva conducta va únicament
encaminada a aconseguir el plaer i evitar les coses desagradables..
El jo s’origina a partir de l’allò en el nen petit. A mesura que l’infant
creix i entra en contacte amb el món exterior, va elaborant el seu jo, que
es convertirà en la part mental de control de la conducta. El jo té com a
finalitat el contacte amb la realitat i l’autoconservació enfront d’aquesta
realitat exterior. Quan actua el jo ha de considerar les conseqüències dels
seus actes més enllà del possible plaer o satisfacció. Aquest criteri, que
considera la realitat abans que el plaer, s’anomena principi de realitat, i
s’oposa al principi de plaer propi de l’allò. El jo és qui controla el
parlar i el pensament, els moviments i les tensions psíquiques internes de
les persones. El jo té elements del conscient –el contacte amb la realitat
exterior-, del preconscient –records- i de d’inconscient –el contacte i el
control de l’allò.
El tercer element de la personalitat és el superjò. El superjò es
constitueix al voltant dels 5-6 anys, quan els nens i les nenes idealitzen
la imatge dels pares i aprenen el sentit de les normes que cal respectar.
Aquestes normes i prohibicions s’integren en la personalitat del nen i es
converteixen en inconscients. Quan el superjò queda desenvolupat, representa
la consciència i les pautes morals, és a dir, és el punt de referència moral
de la persona.. Les característiques del superjò dependran de la moral de
cada societat i del model educatiu que hagin inculcat als nens els pares o
altres adults que hi estiguin en contacte. En una persona adulta equilibrada
el superjò ajuda el jo a controlar les exigències instintives de l’allò.
a. Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò.
Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò poden ser senzilles o
complexes. En molts casos, són la causa de més d’un conflicte psíquic. Com
diu el mateix Freud, el jo ha de servir dos amos: l’allò i el superjò. Si
estan d’acord, no hi ha problema, però quan l’allò –mogut per l’instint i el
principi de plaer- vol alguna cosa que el jo –la realitat- i el superjò –la
moral- no poden acceptar, s’origina una tensió i un conflicte interns, tan
si guanya l’un com l’altre. El jo ha d’intentar mantenir l’equilibri i
eliminar les tensions.
Posem-ne un exemple pràctic: imagina’t que tens molta gana i que veus un
pastís que et ve molt de gust però no tens prou diners. L’allò, mogut pel
principi de plaer, entraria a la botiga i agafaria el pastís. Però el jo no
ho fa perquè segueix el principi de realitat –et podrien acusar e lladre- i
el superjò tampoc no ho accepte –perquè la moral diu que robar no està bé-.
Si et quedes sense menjar, s’origina una sensació de frustració perquè
l’allò no ha aconseguit el que volia; però si agafes el pastís, també neix
un sentiment de culpa perquè no has fet cas del superjò. Aquesta dialèctica
es produeix contínuament en la vida quotidiana. Un altre exemple: imagina’t
que t’agrada un noi o noia de la teva classe però tu ja estàs compromès o
compromesa.. El teu allò diu que intentis quedar-hi i sortir-hi, però el teu
superjò et diu que no està bé perquè ja surts amb algú. El jo haurà de
buscar l’equilibri en aquesta situació. Habitualment el jo i el superjò són
aliats enfront de l’allò, però pot passar que el superjò s’enfronti amb el
jo. Un exemple: t’agrada molt menjar xocolata però a casa teva t’han
inculcat que la xocolata és molt dolenta. Al mateix temps, el teu jo i la
teva experiència et demostren que menjar xocolata en quantitats raonables no
és perjudicial. Aleshores es produeix un conflicte entre el superjò –la
prohibició paterna- i el teu jo –l’ús d’arguments racionals i d’experiències
demostrades empíricament.
Per tal d’ajudar el “pobre” jo, que està tan pressionat per l’allò i pel
superjò, Freud diu que el jo disposa d’unes tècniques per evitar aquestes
pressions: els mecanismes de defensa. Aquests mecanismes de defensa
demostren que hi ha un conflicte interior. Els més importants són:
Repressió: És el més corrent. Consisteix en el fet que el superjò frena els
impulsos de l’allò. D’aquesta manera, ajuda el o, però al mateix temps li
crea conflictes. El jo intenta mantenir reprimits aquests desitjos, però de
fet són vius a l’inconscient i són la causa de les tensions que s’anomenen
neurosis, és a dir, el conflicte que neix d’un desig que no es pot dur a
terme.
Racionalització: Consisteix a inventar-se arguments racionals per justificar
la conducta que exigeix l’allò.
Negació de la realitat: Consisteix a negar un fet de la realitat, o bé a
deformar aquesta realitat. És la conducta típica del qui diu “jo no ho he
fet” quan en realitat és qui ho ha fet, o de qui no vol reconèixer un fracàs
o frustració.
Projecció: Consisteix a veure en els altres sentiments o idees propis d’un
mateix però que no es volen acceptar.
Regressió: Davant d’una dificultat o d’una situació inesperada, el nen o
l’adult tenen comportaments propis d’èpoques anteriors, més infantils o
inapropiades per l’edat. És una manifestació d’immaduresa.
Reacció: Es tracta de manifestar una conducta externa contrària a un
sentiment o afecte refusat. D’aquesta manera s’amaga el veritable sentiment
que està reprimit. També s’anomena formació reactiva.
Sublimació: Consisteix a canviar l’objectiu de les pulsions (o també
instints) cap a finalitats que socialment siguin acceptades i per tant
tolerades pel superjò. L’art, la literatura, l’esport, són resultats molt
sovint de sublimació. Freud considera que aquest mecanisme de defensa dóna
una sortida constructiva i eficaç a les pulsions.
TEORIA DELS INSTINTS
Un dels conceptes claus de la teoria de la psicoanàlisi és el concepte
d’instint, que de fet anomena pulsió (Trieb, en alemany). Per Freud,. Els
instints són difícils de definir, però imprescindibles per analitzar la vida
humana. Representen una mena de força o energia constant que prové de dins
del cos i que estan a la frontera entre la part psíquica i la biològica. Un
instint té un origen, un objecte i una finalitat. L’origen és una excitació
dins de l’organisme causada per algun desequilibri, per exemple la gana..
L’objecte pot ser el mateix cos o bé un objecte extern, per exemple una
poma. I la finalitat és restablir l’equilibri, o sigui, en aquest cas,
menjar i saciar la gana. Freud deia que tots els éssers vius tenien dos
instints. L’instint d’autoconservació i l’instint sexual. La força de
l’instint sexual s’anomena libido. En general, tant els instints sexuals com
els d’autoconservació es regeixen pel principi de plaer. Però com que el
principi de plaer també considera que cal evitar el dolor, molt sovint cal
controlar els instints per tal d’evitar el dolor. En aquest cas els instints
es regeixen pel principi de realitat. Per exemple, si un animal té molta
gana i veu que el seu menjar es troba al costat d’un depredador seu, deixarà
aquest menjar i el buscarà en un altre lloc perquè si seguís el principi de
plaer segurament acabaria morint. En el cas de les persones, la satisfacció
dels instints és també molt flexible. Si tens set i desitges una beguda de
cola però només tens aigua a disposició, t’adaptes i beus aigua abans que
morir de set.
Freud va donar molta importància a l’instint sexual en la vida de les
persones. Considera que la sexualitat també té un origen, un objecte i una
finalitat. L’origen és una estimulació nascuda d’una part de l’organisme,
anomenada zona erògena. Aquesta part de l’organisme que estimula la
sexualitat va evolucionant al llarg de la vida d’una persona i pot ser
qualsevol part del cos, tot i que els òrgans genitals són una de les
principals zones erògenes. L’objecte pot ser una persona de l’altre sexe,
del mateix sexe o el propi cos. La finalitat de la sexualitat és restablir
l’equilibri que neix de l’impuls sexual, la libido. La manera de restablir
aquest equilibri evoluciona des del nen fins a l’adult. Freud és el primer
psicòleg que parla de sexualitat infantil en tant que primera etapa d’un
procés que evolucionarà fins a arribar a la sexualitat de la persona adulta.
Aquesta concepció li va comportar molts problemes perquè la moral de la seva
època era molt estricta en aquests temes.
a. La nova teoria dels instints: eros i thànatos.
L’any 1920 Freud revisa la seva teoria dels instints a causa d’una sèrie de
problemes que tenia amb l’antiga teoria dels instints únics: el de la
sexualitat i el de l’autoconservació. Fonamentalment, Freud no podia
explicar per què les persones tenien tendències agressives, odis, etc.
Possiblement la Primera Guerra Mundial també va influir en aquest canvi de
pensament. Aquests problemes i d’altres que es trobava a la consulta van fer
que Freud elaborés una nova teoria dels instints. En aquesta teoria, els
instints també eren dos, però ben diferents. Un instint seria l’instint de
vida,que englobaria la sexualitat i l’autoconservació. Aquest instint o
principi el va anomenar eros, en record del mite grec, el déu de l’amor.
L’altre instint seria el principi de mort o de destrucció, que explicaria
les conductes agressives de les persones, com el sadisme, el masoquisme,
l’instint de domini i l’instint de destrucció. Aquest principi de mort va
ser anomenat thànatos pel seu deixeble Fedem. La finalitat d’eros és crear
vida; la finalitat de thànatos és destruir la vida. D’aquesta manera, la
vida de les persones estaria regulada per aquests dos principis oposats:
vida i mort, amor i odi. Aquesta dualitat explicaria no solament la conducta
dels individus sinó també l’evolució de la cultura humana.
TEORIA DE LA SEXUALITAT
L’experiència clínica de Freud amb els seus pacients va demostrar que la
causa de molts conflictes psíquics es trobava en algun trauma sexual de la
infància o de la madura. Aquest fet i la seva teoria dels instints va
portar-lo a elaborar una teoria de l’evolució de la sexualitat que
explicaria molts dels conflictes dels seus pacients. Va dividir l’evolució
de la sexualitat d’una persona en diverses fases.
a. Fase oral.
En aquesta fase, el plaer sexual es produeix a la boca i als llavis.
Durant aquest període coincideixen l’instint sexual i el d’autoconservació,
perquè el fet de xuclar serveix per satisfer la gana en mamar. Se situa dels
0 als 2 anys.
b. Fase anal.
La zona erògena es relaciona amb l’anus i el fet de controlar l’expulsió
dels excrements i el control dels esfínters. Se situa entre els 2 i els 2
anys, el període en què el nen adquireix aquesta capacitat de control.
c. Fase fàl•lica..
La zona erògena se centra en els òrgans genitals, tant en els nens com
en les nenes. Aquesta etapa se situa entre els 3 i els 5 anys. El factor més
destacable d’aquesta fase és l’aparició e l’anomenat complex d’Èdip. La
mitologia grega parla d’Èdip com d’un personatge que va matar el seu pare,
es va casar amb la seva mare i va esdevenir rei. Èdip no sabia que la
persona que va matar fos el seu pare ni que la persona amb qui es casava era
la seva mare. Quan ho va saber, se’n va penedir i es va castigar arrencant-se
els ulls. Freud creu que tots els nens, en aquest període, tenen un desig
eròtic per la seva mare i veuen el pare com un rival. El mateix els succeeix
a les nenes, però a la inversa, senten un desig pel pare i contemplen la
mare com una rival. Aquesta fantasia es resol amb importants conseqüències.
En primer lloc, enriqueix la vida afectiva del nen o la nena en experimentar
el sentiment d’amor-odi envers el pare o la mare. En segon lloc, serveix per
trobar un model d’identificació sexual: el pare per al noi i la mare per a
la noia. El nen s’identifica amb el seu pare perquè creu que així
aconseguirà l’amor de la mare, i el mateix fa la nena en identificar-se amb
la mare. I en tercer lloc, el nen o la nena, davant de la por al càstig,
aprenen a obeir els pares i en el seu interior es comença a formar el
superjò, la part moral de la personalitat. Freud afirma que el complex
d’Èdip és un fet normal i general. Habitualment aquesta fase se supera de
manera positiva i gens traumàtica. En llenguatge popular, s’utilitza
l’expressió que les nenes són més dels pares, i els nens, de les mares. Si
no se supera correctament la fase fàl•lica, poden sorgir problemes a l’edat
adulta.
d. Fase de latència.
És un període en què disminueix l’interès sexual del nen o de la nena.
Al mateix temps s’interioritzen les prohibicions paternes i es van
conformant el superjò. Dura entre els 6 i els 11 anys i és una etapa en què,
habitualment, els nenes i les nenes juguen separats, sense demostrar gaire
interès entre ells.
e. Pubertat.
En aquesta fase, la libido s’independitza totalment dels pares i arriba
al seu gra de maduresa. L’objecte amorós és habitualment una persona de
l’altre sexe i es manifesta un gran interès per la sexualitat, que
coincideix amb una sèrie de canvis hormonals i fisiològics. Les tendències
amoroses combinen la tendresa i la sexualitat. Correspondria a l’etapa de
l’adolescència.
ELS SOMNIS
.
Tradicionalment, s’han atribuït poders màgics als somnis o bé s’han
considerat visions que anunciaven el futur. Des de la cultura grega amb els
oracles o la cultura jueva amb els somnis d’inspiració divina, les persones
han tingut un respecte sagrat pels somnis. Freud va donar una nova visió del
sentit del somni a partir de la seva experiència clinica. Segons Freud, els
somnis són manifestacions de l’inconscient i per tant són un camí
privilegiat per conèixer l’inconscient de les persones. Sovint els somnis
són desitjos de l’inconscient, de l’allò, que no poden ser acceptats pel jo
o pel superjò. En aquesta senzilla estructura, els somnis són més complexos.
Cal distingir entre dos aspectes dels somnis: el contingut manifest i el
contingut latent. El contingut manifest és allò que recordem d’un somni:
situacions estranyes, inconnexes, sense lògica, que poden ser agradables o
desagradables. El contingut latent són realment els desitjos de la persona
que volia manifestar en el somni. És a dir, que els somnis són manipulats,
transformats o tal com es diu en psicoanàlisi censurats pel jo i el superjò.
Allò que somiem, contingut manifest, és diferent d’allò que realment
significa el somni, contingut latent. Aquesta circumstàncies fa que calgui
interpretar els somnis per tal de conèixer què ens vol dir la persona amb
aquest somni. Per poder interpretar un somni, cal conèixer en primer lloc la
vida de la persona, quins fets importants ha viscut, quines persones
l’envoltaven, etc... Aleshores el psicoanalista ha de relacionar el somni
amb la vida de la persona i buscar-li un sentit. Una eina que pot ajudar el
terapeuta és el fet que els somnis utilitzen símbols descriptius. Per
exemple, una casa que representa el cos humà, els pares es presenten com a
reis i reines, l’aigua que simbolitza el naixement, objectes que representen
els òrgans sexuals masculins com pals, claus, ganivets, o els femenins com
bosses, caixes, portes, etc... Molts d’aquests simbolismes són
característics dels contes, la mitologia i el folklore i cal utilitzar-los
amb molta prudència perquè sovint un mateix objecte o situació pot
simbolitzar coses diferents. Al capdavall, la interpretació d’un somni es
basa en la capacitat d’anàlisi del psicoanalista i en el coneixement que
tingui de la biografia del pacient.
TEORIA DE LA CULTURA
En els seus darrers llibres, Freud reflexiona sobre la religió i la cultura.
Els seus punts de vista estan totalment relacionats amb la seva teoria
psicoanalítica.
Freud era jueu si bé no va ser mai practicant ni creient, però coneixia molt
bé la història de la religió. Per Freud la religió és una il•lusió que
comença en els pobles primitius com una actitud davant de fenòmens que no
poden explicar. També relaciona el lligam entre l’ésser humà i déu amb el
complex d’Èdip i l’ambivalència d’amor-odi que s’experimenta davant de la
figura del pare. De fet, Freud afirma que déu és una substitució del pare
que s’ha perdut en el complex d’Èdip. En el vocabulari religiós jueu i
cristià, es parla sempre del pare-déu. Quan la persona adulta ja no té la
protecció dels seus progenitors, se sent dèbil i desemparat davant del món i
busca en el déu-pare la seguretat que tenia abans, quan era petit, amb els
seus pares. Per aquest motiu, a l’adolescència, molt sovint, es produeixen
les crisis religioses de manera paral•lela a les crisis de relació amb els
pares. Quan l’adolescent comença a qüestionar la figura del pare qüestiona
també la figura de déu.
L’any 1930 escriu un dels seus llibres més famosos, “El malestar a la
cultura”, en el qual exposa els seus punts de vista sobre la societat i la
civilització humana. Afirma que l’ésser humà no és feliç després de tants
anys de cultura i civilització, perquè té molts sofriments provinents del
propi cos –malalties,etc-, del món exterior –desgràcies naturals, etc- i
sobretot de la convivència i de les relacions amb les altres persones. La
civilització, la cultura, impedeix que l’ésser humà satisfaci els seus
impulsos i per tant no és feliç. D’altra banda, Freud reconeix que la
repressió que exerceix la cultura sobre aquests instints humans és la base
de la civilització, i que gràcies a aquesta repressió existeixen els grans
llibres, les obres d’art, la música, etc. Però el preu que s’ha de pagar per
aquesta civilització significa l’acceptació de molts prohibicions i normes
morals que reprimeixen els nostres instints, i en aquest sentit creu que
l’ésser humà primitiu era més feliç encara que tenia menys poder i menys
seguretat. Freud accepta que sense les normes, el superjò que fixa la
societat, l’agressivitat de l’ésser humà posaria en perill la convivència.
Ara bé, aquesta estructura comporta que la nostra cultura sigui neuròtica
perquè sempre s’està lluitant entre la força de l’instint i la repressió del
superjò que genera el complex de culpabilitat. Com més cultura, més
repressió i més sentiment de culpa. En certa manera, ens trobem en un carrer
sense sortida: perquè la persona pugui ser considerada com a tal, i no com
un animal, necessita cultura. Però perquè hi hagi cultura, cal repressió. I
no sembla que hi hagi una sortida a aquest conflicte.
LES MALALTIES MENTALS I LA SEVA
TERÀPIA SEGONS LA PSICOANÀLISI.
Bàsicament, la malaltia mental que tracta la psicoanàlisi és la neurosi. La
neurosi és un trastorn mental ocasionat per un conflicte interior entre els
desitjos inconscients de l’allò, o les exigències del superjò, i el jo
conscient. Podríem definir-la com la incapacitat del jo per resoldre els
conflictes inconscients del psiquisme. La persona neuròtica manifesta
determinats símptomes que dependran del tipus de neurosi que pateixi. Són
persones molt inestables emocionalment, a vegades agressives contra elles
mateixes o contra els altres, amb possibles trastorns en el son i també en
aspectes físics com la vista, els moviments de braços i cames, etc. La
psicoanàlisi va estudiar especialment dos tipus de neurosi: la neurosi
histèrica i la neurosi d’angoixa. La causa que desencadena una neurosi pot
ser un conflicte emocional com la mort d’un familiar, un fracàs professional
o personal, un estrès de treball, etc. Però darrera de la causa determinant
s’amaga el conflicte inconscient entre el superjò o l’allò i el jo. Les
relaciones entre el neuròtic i els altres són ambivalents, perquè necessiten
dels altres, però també en desconfien..
La neurosi histèrica es caracteritza perquè es manifesta en forma de mals
funcionaments corporals, motors, visuals, d’oïda, d’alimentació, etc.
La neurosi és una malaltia que també s’ha analitzat en altres escoles
psicològiques que defensen unes causes i unes teràpies diferents de les
proposades per la psicoanàlisi..
La teràpia psicoanalítica ha anat evolucionant des que Freud va començar a
investigar. La primera teràpia era la hipnosi. S’hipnotitzava el pacient i,
en l’estat hipnòtic –és a dir, en un estat de somni en el qual el pacient
pot ser suggestionat-, era possible que l’inconscient del malalt es
manifestés sense por de la repressió. D’aquesta manera, l’analista podia
conèixer el conflicte que originava la neurosi. Freud va abandonar aviat
aquesta teràpia , el 1892, a partir d’un cas en què la pacient no va
respondre a la hipnosi però en canvi va poder ser curada. De fet la hipnosi
era un recurs per aconseguir fer funcionar el mètode anomenat catàrtic, que
van experimentar amb èxit Breuer i Freud. El mètode catàrtic consisteix a
fer reviure en el pacient –és a dir, tornar-li a la consciència- una
situació emocional conflictiva reprimida. El fet de tornar a viure el trauma
comportava un efecte curatiu i servia per eliminar el trauma que ocasionava
la neurosi. En aquest sentit, la psicoanàlisi busca les representacions
reprimides, inconscients, per tal d’integrar-les al conscient. Mentre
aquests impulsos inconscients estan reprimits i no poden aflorar, es genera
un trauma, un conflicte psíquic. El més difícil del mètode catàrtic és el
fet d’arribar a aquests traumes amagats en l’inconscient.
La hipnosi no era un bon mètode per arribar a conèixer els traumes i Freud
el va substituir pel mètode de les associacions lliures, que funciona de la
manera següent: al despatx del psicoanalista, el pacient s’ajeu en un divan,
mig a les fosques, i va dient lliurement i sense cap criteri tot el que li
ve el cap. La repetició d’algunes paraules, la inquietud que generen
d’altres, van donant pistes al psicoanalista sobre els conflictes del
pacient. El desordre i l’aparent incoherència amb què es diuen les paraules
fan que la repressió no hi intervingui.
A més de les associacions lliures, l’altre mètode per conèixer l’inconscient
del pacient és l’anàlisi i interpretació dels seus somnis. Aquesta anàlisi
la duen a terme el psicoanalista i el pacient conjuntament.
El mètode psicoanalista és lent i demana un tractament llarg, d’un any o més
a raó de dues a tres sessions setmanals d’una hora. En primer lloc,cal que
el pacient tingui confiança en l’analista, que li aboqui la seva intimitat i
que es produeixi una bona transferència. Per transferència s’entén el fet
que el pacient projecti en l’analista les seves angoixes i traumes. En
aquest sentit, l’analista fa el paper de pare, de germà, etc., segons el
conflicte que tingui el pacient. Després cal lluitar contra la força de la
repressió del superjò que impedeix que els desitjos de l’inconscient es
manifestin. Sovint la resistència del pacient és tan gran que el procés
fracassa. D’altra banda, el mètode catàrtic és dolorós perquè implica
reviure traumes i situacions desagradables. De tota manera, molts pacients
han aconseguit una vida psíquica equilibrada després d’un tractament
psicoanalític.
ESTRUCTURA DE LA PERSONALITAT
En principi, (Primera Tòpica, 1913) Freud distingeix dos àmbits o
estructures ("instàncies", en la terminologia de Freud): El pre-conscient i
l'inconscient.
El Pre-conscient es compon de records i aprenentatges que no són
conscients, però poden arribar a ser-ho fàcilment: és "disponible" i es
regeix pel "principi de realitat".
L'Inconscient és un conjunt d'energia (forces instintives),
continguts reprimits i representacions que escapen al nostre control perquè
una barrera (censura) no els permet d'exterioritzar-se.
L'inconscient no és conscient ni pot ser-ho, ja que és reprimit, i es compon
de pulsions innates, desigs i records reprimits que procuren per trobar
satisfacció (es regeixen pel "principi del plaer"); per això l'inconscient
és dinàmic.
Per fi, entre el Pre-conscient i l'Inconscient Freud situa la Censura, això
és, la funció de repressió (en aquest moment de la seva teoria, Freud encara
no s'aclareix prou bé sobre la censura, però cal dir que la compara amb un
guardià vigilant que no permet que passi a la consciència allò que es troba
en l'inconscient; durant el son, la vigilància de la censura es relaxa una
mica i llavors els desigs reprimits poden aflorar, però "disfressats" en
formes simbòliques; d'aqui ve la necessitat d'interpretar els somnis).
Manifestacions de l'Inconscient.
Els somnis: Satisfacció simbòlica de desigs inconscients reprimits que
escapen a la censura.
Actes fallits: Actes no resolts satisfactòriament per l'acció de forces
inconscients que ho impedeixen.
Lapsus (linguae i calami): Oblits aparentment intranscendents que obeeixen a
bloqueigs de l'inconscient.
Acudits: Construccions lingüístiques que provoquen la sortida d'idees
latents, que la consciència no accepta. Es la disfressa de continguts
perillosos que s'amaguen a la censura.
Neurosi: Malaltia psíquica, que mitjançant uns símptomes, manifesta
simbòlicament un conflicte entre uns desigs fortament reprimits, i un Jo
feble que no aconsegueix la seva satisfacció.
A partir del 1920 (Segona Tòpica) Freud descobreix nous fets
importants: la repressió és realment també inconscient; l'angoixa significa
la por del "jo" enfront de l'amenaça de la censura (que aleshores s'anomena
"super-jo); per això el "jo" reacciona mitjançant mecanismes de defensa.
Freud llavors conclou que el "jo" s'angoixa no tant pels desigs reprimits
com per l'amenaça del "super-jo"; que és el "jo" el que es defensa i
reprimeix.
- que aquesta repressió la realitza inconscientment, i
-que, per tant, ja no es pot identificar (com havia fet fins aleshores)
l'inconscient i allò reprimit: també en el "jo" hi ha elements inconscients.
-D'aqui que Freud proposi una nova estructura de la personalitat:
EL "JO".
Es compon d'elements conscients (percepció externa o del món, percepció
interna, processos intel•lectuals).
Es compon d'elements pre-conscients (records no reprimits, aprenentatges), i
Es compon d'elements inconscients (mecanismes de defensa).
Els mecanismes de defensa.
Per combatre l'angoixa el "jo" disposa d'uns anomenats mecanismes de defensa
que tenen com a objectiu satisfer a les dues instàncies (Allò i Super-JO),
però no en les seves manifestacions pròpies sinó en un terreny diferent del
seu objectiu inicial.
Els principals mecanismes de defensa, elaborats per la seva filla Anna
Freud, són estratègies que el "jo" utilitza per mantenir l'equilibri,
quan se sent amenaçat, ja sigui per les instàncies psíquiques interiors o
per les imposicions del món exterior.
Repressió. Es un dels mecanismes de defensa més importants. Es la negació de
les pulsions no acceptables pel Super-Jo.
Explicació: Consisteix a esborrar un desig que la consciència moral no
accepta. Quan la repressió és molt intensa el "jo" pot caure en la neurosi.
Exemple: l'incest.
Regressió.
Retorn a etapes anteriors de la vida on el "Jo" no tenia els conflictes
actuals. Es típic en la infància. Exemple: Una nena en tenir una germaneta
adopta conductes més infantils per reclamar més atenció.
Sublimació.
Es la transformació dels impulsos instintius en activitats considerades
superiors i per tant més acceptades. Exemple: Està socialment en la gènesi
de la cultura, art, religió, les tres serien la sublimació dels instints
elementals.
Projecció.
Atribuir als altres aquells impulsos, idees, o sentiments que el "Jo"
considera perillosos. Les fòbies serien pulsions sexuals no acceptades per
l'individu que les projecta a l'exterior com a temors. Exemple:
Claustrofòbia, agorafòbia.
Desplaçament.
Consisteix a canviar l'objecte inicial d'una pulsió per un substitut que el
"Jo" considera menys complicat o perillós. Exemple: L'amor als animals de
les persones solitàries.
Reacció.
Consisteix a desenvolupar una conducta externa contrària a un sentiment o
impuls refusat per les imposicions del Super-Jo. Exemple: Una persona
agressiva es converteix en sospitosament pacífica.
L'ALLÒ.
Es compon de totes les pulsions innates (agressives i sexuals) reprimides i,
a més, de tot el que ha anat essent reprimit (desigs, records): L'allò és la
part més primitiva de l'aparell psíquic i, a més, d'un caràcter dinàmic.
EL SUPER-JO
Es l'"hereu del complex d'Edip" i equival a una mena de "moral arcaica" que
resulta de la interiorització de les prohibicions familiars: el nen, que
primitivament és amoral (no posseeix més que l'"allò" no reprimit encara),
comença a percebre les prohibicions familiars, que acaben introduint-se en
el seu interior, fent-se inconscients i convertint-se en una instància que
vigila i amenaça el "jo".
P U L S I O N S
L'allò és inconscient i dinàmic: es mou contínuament i posseeix un "poder",
com diu Freud, tot i trobar-se reprimit. No pot ser observat en si mateix,
però es dedueix que es compon de pulsions, desigs i records reprimits. Les
pulsions són la part més primitiva i profunda de l'"allò".
Al principi, Freud reduí totes les pulsions a dues de principals: les
pulsions sexuals i les pulsions d'autoconservació. L'energia de les pulsions
sexuals rep el nom de "libido". (Sexual: tota sensació agradable localitzada
en un òrgan).
Les pulsions sexuals -"sexual" té aqui un sentit molt més ampli que en la
seva significació habitual-, al principi es troben molt fragmentades i
disperses: es fixen en diferents òrgans del cos i es satisfan també amb
objectes molt diferents; només al final s'unificaren amb la primacia de la
genitalitat.
Aquestes pulsions es regeixen pel "principi de plaer". En canvi, les
pulsions d'autoconservació es regeixen pel "principi de realitat"; el seu
prototipus és la gana, però Freud sembla admetre'n tantes com funcions
orgàniques (nutrició, defecació, activitat muscular, visió, etc.). En
realitat, les pulsions pròpiament dites són les sexuals, i Freud sovint
anomena les d'autoconservació, simplement, "necessitats". Per últim, cal dir
que les "necessitats" serveixen de suport a les pulsions sexuals: la
necessitat d'aliment en el lactant, per exemple, serveix de "suport" a la
pulsió sexual, que es localitza a la bosca i busca el seu objecte de
satisfacció en el pit de la mare. Tal com es veu, efectivament, "sexualitat"
significa aqui quelcom de força llunyà de l'ús habitual del mot.
A partir del 1920, Freud modifica la seva teoria de les pulsions: les
pulsions d'autoconservació i sexuals s'integren en una única pulsió,
l'"eros", i s'hi afegeix una pulsió nova, la pulsió de mort (Thànatos).
ELS PRINCIPIS
Els "principis" que enuncia Freud vénen a ser, més o menys, les lleis que
regeixen el desenvolupament de les pulsions. En la primera etapa, Freud ho
explica tot pel "principi de plaer" (al qual s'afegeix el "principi de
realitat"). A partir de 1920 la preponderància correspon a la "compulsió de
repetició".
Principi de plaer:
Tota l'activitat psíquica té per finalitat evitar el desplaer i procurar-se
el plaer. Per "plaer" s’entén aquí la disminució de l'excitació, això és,
reduir les tensions, aconseguir una descàrrega de les pulsions.
La finalitat del principi de plaer es deslliurar la persona de la tensió, o,
si això és impossible -com ho és habitualment-, reduir la quantitat de
tensió a un nivell baix i mantenir-lo tan constant com sigui possible.
La tensió s'experimenta com a dolor o incomoditat, mentre que
l’alleugeriment de la tensió s'experimenta com a plaer o satisfacció. Pot
dir-se, aleshores, que la finalitat del principi de plaer consisteix a
evitar el dolor i trobar el plaer.
El principi de plaer és un cas especial de la tendència universal de tot
organisme viu a mantenir el seu equilibri davant els desordres interns i
externs.
Principi de realitat.
Es una modificació del principi anterior: la recerca del plaer no es fa pel
camí més curt, sinó mitjançant tombs i ajornaments, en funció de les
condicions externes. Les satisfaccions poden diferir-se (per exemple, no
"menjar ara i allò que m'agrada", sinó "en el seu moment i allò que em
convé, o allò que tinc a casa").
Sorgeixen així les funcions d'ajustament o adaptació a la realitat: atenció,
memòria, judici, acció adaptada a la realitat, etc. Amb tot, la imaginació
roman sempre subordinada al principi de plaer (somnis en què es "realitza"
l'irreal i impossible) i les pulsions -sobretot les sexuals- es rebel•len i
s'escapen amb excés.
Freud insisteix -i això és molt important en la seva concepció- en això que
el "principi de realitat" és el fonament de l'ordre social, de la cultura,
de l'educació, la moral, l'art, etc.. Per això Freud va escriure una obra
que es titula: "El malestar en la cultura".
Realitat significa allò que existeix.
La finalitat del principi de realitat és demorar la descàrrega d'energia
fins que es trobi o es presenti l'objecte real que satisfarà la necessitat.
Per exemple, el nen ha d'aprendre a no dur-se qualsevol cosa a la boca cada
cop que té gana. Ha d'aprendre a reconèixer l'aliment, i a postergar el
menjar fins que hagi localitzat un objecte comestible. D'altra forma, tindrà
experiències doloroses.
El demorar l'acció significa que el "jo" ha de ser capaç de tolerar la
tensió fins que aquesta pugui ser descarregada per una forma apropiada de
comportament. La institució del principi de realitat no implica que el
principi de plaer sigui rebutjat. Tan sols es suspèn temporalment en interès
de la realitat. Al seu degut temps, el principi de realitat porta al plaer,
per bé que la persona hagi de suportar certa incomoditat mentre busca la
realitat.
Compulsió de repetició:
En "Més enllà del principi de plaer", 1920, i el títol és molt significatiu-
Freud afirma que existeix quelcom de més radical que el principi de plaer:
"la compulsió de repetició, que és la tendència a repetir les experiències
fortes, siguin quins siguin els seus efectes, agradables o desagradables.
Aquesta "compulsió" permet la conservació de les pulsions i és la base de la
pulsió de mort.
Primer Esquema de la personalitat (Primera tòpica)
| Instàncies |
Pulsions |
Principis |
|
Conscient |
|
|
| Pre-conscient |
Sexuals |
Principi de plaer |
|
Inconscient |
D'autoconservació |
Principi de realitat |
Segon Esquema de la personalitat (Segona tòpica , 1920)
|
Instàncies |
Pulsions |
Principis |
| |
|
|
|
JO |
De
l'Eros |
Principi de plaer |
|
SUPERJÒ |
De
Thànatos |
Principi de realitat |
|
ALLÔ |
|
Principi de compulsió
de repetició |
EVOLUCIO POSTERIOR DE LA PSICOANALISI
Entre els que varen desenvolupar les idees de Freud podem destacar:
A. Adler (1870-1937)
Psiquiatre austríac que va treballar amb Freud fins el 1911. Adler no
acceptava l'origen sexual de totes les neurosis, defensava l'existència de
factors socials i professionals que les provoquen. Desenvolupà la idea d'un
complex d'inferioritat que ha de ser compensat mitjançant l'autoafirmació
del "Jo".
C.G. Jung (1875-1961)
Psiquiatre suís que va treballar amb Freud fins el 1913. Defensa
l'existència d'un inconscient col•lectiu que es manifesta mitjançant uns
arquetips que es transmeten de generació en generació. Aquests arquetips són
l'equivalent dels complexos en l'inconscient individual.
M. Klein (18 2-1960)
Psicoanalista austríaca. Desenvolupa l'aplicació de la psicoanàlisi a la
infància. Analitza les fantasies infantils arcaiques i les conseqüències
psíquiques que la valoració entre objectes bons i dolents té en el
desenvolupament de la seva conducta.
J. Lacan (1901-1981)
Psicoanalista francès. Fundador de l'Escola Freudiana de Paris. Es dedica a
una nova lectura del pensament de Freud. Estableix una nova tòpica del
psiquisme: el real (l'allò), l'imaginari (JO) i el simbòlic (Super-JO).
Considera que l'inconscient està organitzat com un llenguatge que s'expressa
metafòricament.
El freudo-marxisme.
W. Reich (1897-1957). Herbert Marcuse (1898-1980). Erich Fromm
(1900-1980).
Es una interpretació més ideològica que psicològica. Tots ells intenten unir
el marxisme amb la psicoanàlisi. Defensen una societat sense classes, que no
reprimeixi la sexualitat. Justícia social i llibertat sexual,
possibilitarien l'emancipació de l'home alienat. La seva influència ha estat
molt important en els moviments contraculturals com els hippyes, Maig del 68
francès, etc.
PSICOANÁLISI. Glossari
ALLÒ
Conjunt de pulsions primàries dels instints. És l’energia que ens mou.
Obeeix al principi de plaer. És inconscient
CENSURA
Control dels actes d’una persona. La consciència rebutja els desitjos,
pensaments o actes que són perillosos o no estan d’acord amb actes que les
normes socials. Aquests impulsos censurats queden reprimits, però són actius
a l’inconscient.
COMPLEX
Grup de representacions mentals i sentiments, en connexió entre ells i
inconscients o subconscients.
COMPLEX D’ÈDIP
Etapa normal del creixement d’un nen o una nena que es caracteritza per
una sèrie de sentiments de tipus eròtic envers el progenitor del sexe
oposat. Es produeix al voltant dels 4-5 anys.
CONSCIENT
Coneixement que hom té d’ell mateix, d’allò que l’envolta i de la seva
conducta. S’oposa a inconscient.
EROS
Nom que es dóna a l’instint o principi de vida en la segona teoria dels
instints que va elaborar Freud. És el contrari de l’instint de mort.
HIPNOSI
Estat de somni parcial provocat artificialment en el qual la persona pot
obeir determinades suggestions que li fa l’hipnotitzador.
Estat de son profund en el qual resulta tan exaltada la suggestibilitat de
l’individu que aquest pot obeir, fins i tot un cop despert, les ordres que
li dóna aquell qui, emprant diversos mitjans, pot sumir-lo en aquest son.
La psicoteràpia recorre a la hipnosi per tal d’eliminar pertorbacions
funcionals de caràcter psíquic.
HISTÈRIA
És una neurosi que s’expressa físicament. Els símptomes de les crisis
histèriques són paràlisis parcials, pèrdua de la visió o de la parla, etc..
No tenen una base física sinó psíquica. Són manifestacions de l’inconscient.
INCONSCIENT
Conjunt de processos que actuen sobre la conducta però que s’escapen de
la consciència. A l’inconscient neixen els desitjos i les conductes humanes.
Es manifesta a través dels lapsus, oblits, somnis i en els símptomes
neuròtics.
INSTINT
Comportament innat, espontani, invariable i comú als individus de la
mateixa espècie. La psicoanàlisi distingeix dos instints bàsics: l’instint
d’autoconservació i l’instint sexual. L’any 1920, Freud revisa la teoria i
parla de dos altres instints: l’instint de vida (eros) i l’instint de mort (thànatos)
JO
És el conjunt de motivacions i d’actes d’una persona que permeten
l’adaptació a la realitat, satisfan les seves necessitats i resolen els
conflictes fruit dels desitjos impossibles. Funciona a nivell conscient per
mitjà del raonament i a nivell inconscient per mitjà dels mecanismes de
defensa.
LÍBIDO
Nom donat a l’energia dels instints vitals. Aquesta energia es localitza
en diverses zones erògenes que varien segons l’edat. És també un sinònim de
l’energia o pulsió sexual.
MECANISMES DE DEFENSA
Mecanismes o recursos psicològics que serveixen per reduir les tensions
que es creen quan el jo el superjò no poden satisfer les demandes de l’allò.
Els mecanismes de defensa funcionen reprimint una activitat o un desig o bé
transformant el desig en una activitat socialment ben considerada.
NEUROSI
Trastorn mental que reflecteix un conflicte interior entre les forces de
l’allò i les instàncies morals del superjò. La persona neuròtica té
consciència del seu conflicte però se li n’escapen les causes.
Desordre lleu de la conducta. El símptoma general més important de la
neurosi és l’angoixa.
A l’inversa de les Psicosis, els símptomes en el neuròtic mai no representen
un canvi radical en la interpretació del món exterior; els neuròtics són
relativament conscients de la seva situació anormal i, per bé que no
necessiten internament psiquiàtric, poden ser subjectes de tractament.
Dins les neurosis més importants sobresurten les d’angoixa (preocupació
excessiva per l’existència).
Histèries
Fòbies.
PRECONSCIENT
Conjunt de processos psíquics latents però que es poden fer assequibles,
és a dir, conscients.
PRINCIPI DE PLAER
Tendència de l’organisme a satisfer les seves necessitats quan es
produeix un desequilibri o una excitació. És el principi pel qual es mou
l’allò.
PRINCIPI DE REALITAT
És un principi de plaer adaptat a les exigències de la realitat i al món
exterior. La persona aprèn a renunciar a un plaer immediat bé per evitar un
sofriment bé per aconseguir una satisfacció més gran. El jo funciona d’acord
amb el principi de realitat.
PULSIÓ SEXUAL
Tota sensació agradable localitzada en un òrgan.
SOMNI
Les imatges i situacions dels somnis són manifestacions de l’inconscient
i la realització de desitjos reprimits. Habitualment, els somnis estan
disfressats i cal un treball d’interpretació per descobrir-ne el significat.
SUPERJÒ
Conjunt de normes morals inconscients que regulen la conducta. El
superjò té una funció autoritària tant en relació a l’allò com al jo.
THÀNATOS
Nom donat al principi o instint de mort en la segona teoria dels
instints de Freud. S’oposa a eros.
TRAUMA
Ferida psíquica.