Enllaços

1. Recerca i sospita freudianes
2. Sigmund Freud: explorant la ment humana i la cultura
3. Elements de la teoria psicoanalítica
3.1 Estructura de la ment: conscient, preconscient i inconscient
3.2 Les manifestacions de l'inconscient
3.3 Els impulsos que ham moure l'ésser humà
3.4 Una visió dinàmica de la ment
3.5 El complex d'Èdip i la personalitat
4. Interpretació i crítica de la cultura
4.1 La violència fundadora de l'ordre social
4.2 La religió, desig il•lusori d'un pare
4.3 Malestar en la cultura
5. Més enllà de Freud
 

1. Recerca i sospita freudianes
L'obra de Freud constitueix una de les més conegudes aportacions sobre la natura humana. Originàriament, cercava un mètode per a guarir trastorns psíquics com ara les neurosis, però la anàlisi de les causes d'aquests el conduí a l'elaboració d'una teoria general sobre la vida psíquica, la societat i la cultura. Així, la psicoanàlisi és una investigació científica sobre les malalties o trastorns mentals, i en segon lloc, una investigació filosòfica sobre l'home i la cultura.
Com altres pensadors, Freud percep una profunda analogia o semblança entre el que és individual i el que és social, entre els trastorns psíquics i els trastorns socioculturals. Els grans impulsos que mouen els individus són les grans forces que imperen en les societats: Eros (principi de vida) i Thanatos (principi de mort) regeixen tant les accions personals com els comportaments col•lectius; igualment, el complex d'Èdip que viuen els infants té el seu correlat social en el tabú de l'incest. De la mateixa manera que l'individu reprimeix la seva sexualitat, la cultura imposa sacrificis i renúncies que generen malestar.
Freud comparteix amb Marx i Nietzsche l'actitud filosòfica de sospita i denúncia. Els tres són filòsofs de la sospita i del desemmascarament: posen de manifest els condicionaments ocults que determinen múltiples comportaments. Freud sospita que les més nobles idees i els més bons sentiments vénen originats per forces inconscients i d'ordre libidinós. Freud, igual que Marx i Nietzsche, vol arrencar la màscara. Quina màscara? La màscara de la consciència. Per sota de la consciència es troba el vertader condicionat d'aquesta: l'inconscient. Freud sospita que l'home no és tan racional com clàssicament s'ha pensat; ben altrament, pensa que impulsos irracionals determinen la nostra racionalitat, determinen el que pensem, el que somnien, el que fem.

«L'home ni tant sols és amo i senyor de la seva pròpia casa: dins seu hi ha forces impulsives que governen la seva voluntat i ell les desconeix, només té informació escassa i fragmentària sobre el que s'esdevé fora de la seva consciència en la vida psíquica.»
Freud, Introducció a la psicoanàlisi
Però l'ésser humà, fent conscient el que és inconscient, pot accedir a altes cotes de llibertat.


2. Sigmund Freud, explorant la ment i la cultura
Sigmund Freud naixé el 1856 a Freiberg, una petita ciutat de Moràvia, integrada aleshores en l'Imperi Austrohongarès. La seva família es traslladà a Viena quan ell tenia cinc anys. Tant en el Gymnasium com en la Facultat de Medicina hagué d'aguantar les rialles i els insults dels companys a causa del seu origen jueu, unes experiències de juvenils que l'enfortiran i l'ensenyaran a formar part dels marginats i sempre criticats; amb elles es preparà per a resistir l'escàndol i el rebuig que les seves teories desencadenaran en la conservadora societat vienesa.
Sigmund era un jove inquiet, amb molts i variats interessos intel•lectuals. Més enllà dels estudis de medicina, l'apassionaven els clàssics grecollatins, els genis literaris com Shakespeare, Cervantes o Goethe. Estudiant a la Universitat, assistia a cursos de filosofia. Llegeix i aprèn del filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860): la voluntat de viure d'aquest constituirà un rerafons de la teoria freudiana de les pulsions. La seva amplia formació el capacità per a percebre les més profundes motivacions del comportament humà.

Com un espeleòleg o arqueòleg mental
El 1885, acabats els estudis de medicina i enllestit el servei militar, obté una beca i se'n va a París a estudiar amb el neuròleg Jean Martin Charcot, conegut per l'ús de la suggestió hipnòtica en el tractament de la histèria. La relació amb Charcot fou clau en el camí vers la intuïció i descoberta de l'inconscient: si els símptomes histèrics podien ser produïts i desplaçats per hipnosi, sense la intervenció conscient del malalt, aleshores aquest posseïa una informació de la que no n'era conscient però que modificava la seva conducta.

L'any següent, de retorn a Viena, es casa i obra el seu consultori privat. Amb moltes privacions econòmiques, comença la seva pràctica clínica i l'elaboració del que serà la psicoanàlisi. En aquest camí, pren relleu l'amistat, suport econòmic i fructífera col•laboració amb el psiquiatre vienès Joseph Breuer; conjuntament van escriure i publicar uns Estudis sobre la histèria (1895). Breuer intentava fer reviure els traumes o conflictes emocionals que els seus malalts havien viscut en la infància; quan aquest trauma amagat i reprimit emergia a la consciència, la ment quedava alliberada (catarsi) i desapareixien els símptomes o trastorns psíquics.
Freud, a diferència de Breuer, tendí a abandonar la suggestió hipnòtica com a mètode per arribar al trauma sepultat i causant del trastorn psíquic; poc a poc anà adoptant tècniques alternatives com ara la interpretació dels somnis o la tècnica de la lliure associació d'idees, en la qual l'analista, deixant parlar sense reserves al pacient, es comportava com un espeleòleg o un arqueòleg mental. La més insignificant paraula, excavant en la profunditat de l'inconscient, podia conduir a les antigues vivències traumàtiques amagades.
Així, del 1900 és un dels grans textos de Freud, La interpretació dels somnis: els somnis no són absurdes histories, sinó manifestacions disfressades -per això s'han d'interpretar- dels més profunds desitjos de la persona. I en l'obra de 1905, Tres assaigs sobre la vida sexual, ja afirma que la sexualitat no sorgeix en la pubertat sinó en la més tendra infància: la libido o energia pulsional, concepte proper però més ampli que el de sexualitat, és la gran força que fa moure l'ésser humà.

Intèrpret de la cultura
Sense oblidar la recerca estrictament psicoanalítica i la constant revisió de les seves concepcions sobre la personalitat, Freud s'interessa progressivament per qüestions socials i culturals establint una analogia o semblança entre les vivències individuals i les vivències socials. El primer resultat d'aquesta nova recerca és el llibre Tòtem i tabú publicat el 1913, on estableix que el complex d'Èdip, vivència individual, ha estat viscut a escala sociocultural.

Acabada ja la Gran Guerra, el 1919, Freud publica Més enllà del principi del plaer; el llibre és una revisió de la seva visió monista de la motivació humana. Ara ja no només parla d'impuls sexual, de força d'amor o de libido, sinó que parla també d'impulsos destructius o de mort.
Seguiran les obres més crítiques respecte a les organitzacions socials i culturals; primer, el 1927, El futur d'una il•lusió sobre la funció de la religió en la societat; el 1929, any de l'inici de la gran depressió econòmica d'occident, Malestar en la cultura. El preu que paga l'home pel seu progrés és excessivament alt: la seva felicitat. La cultura no es preocupa en absolut per la felicitat humana; tot el llibre és una mirada pessimista sobre l'orgullós món del progrés.
El 1933, poc després de l'arribada de Hitler a la cancelleria alemanya, els nazis cremen públicament totes les obres que troben del jueu Sigmund Freud. Comenta: «Anem progressant, a l'Edat Mitjana m'haurien cremat a mi». Ni ell mateix, el gran analista i crític de la societat, sospitava que s'acostava una barbàrie al costat de la qual l'Edat Mitjana era ben poca cosa.
Quan el 1938 es produí l'Anschluss o annexió d'Àustria a l'Alemanya nazi, veié tots els seus béns confiscats i la pròpia vida en perill; la intervenció personal del president dels EUA facilità escapar d'Àustria i refugiar-se a Londres, dues germanes seves moriran en camps d'extermini. Després d'horribles dolors a conseqüència d'un llarg càncer de mandíbula, Sigmund Freud, d'acord amb el seu metge, deixà de viure aplicant la eutanàsia, el dia 23 de setembre de 1939, a l'edat de 83 anys.

Després de la seva mort, el moviment psicoanalític estava estès per tot el món occidental. Els conceptes fonaments de les seves teories com inconscient, repressió, complex, libido, ... avui formen part dels nostre bagatge cultural.


3. Elements de la teoria psicoanalítica
3.1. Estructura de la ment: conscient, preconscient i inconscient
Assumida la descoberta d'una dimensió inconscient en l'home, Freud elabora un primer sistema per a representar la ment humana. La ment o aparell psíquic està estructurat en tres regions nivells o llocs: conscient, preconscient i inconscient. Tres estrats o «tres províncies mentals» que indiquen la profunditat dels processos psíquics.
El nivell més perifèric és el conscient, el lloc on temporalment es posen les informacions que reben del món que ens envolta i les experiències que vivim. Ben aviat, les informacions rebudes i les experiències viscudes passen a un nivell més profund, el preconscient; amb relativa facilitat podem accedir als continguts mentals aqui amagatzamats. El nivell més profund és l'inconscient i els seus continguts, difícilment accessibles a la consciència, són vivències traumàtiques, informacions reprimides, allò desagradable que no ens convé recordar. En aquest marc, la repressió té un paper molt actiu; és com una energia o un esforç que s'exerceix a fi d'evitar que continguts desagradables penetrin en el conscient. La repressió és un dels mecanismes de defensa que permet viure mantenint soterrat tot allò que dificultaria la vida de la persona.


3.2. Les manifestacions de l'inconscient
Si bé l'inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en les somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscient i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s'han d'interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí reial» vers l'inconscient.
L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai haurien desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen dels nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d'alliberament de les nostres tensions inconscients.
Però on és més intensa i dolorosa la manifestació de l'inconscient és en les trastorns mentals, especialment els neuròtics. La neurosi és una malaltia en la qual uns símptomes externs (temors, manies, crits histèrics, dolors físics, paràlisis,…) són expressió d'un conflicte intern que té el seu origen el la història infantil del pacient, quan el nen sofreix una lluita entre el desig i la seva prohibició.

3.3. Els impulsos que fan moure l'ésser humà
Es pot afirmar que el nucli de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud gira entorn de la motivació humana, més concretament, de la presència de motivacions inconscients que determinen les nostres decisions i els nostres actes. La paraula alemanya que utilitzà Freud per referir-se a la motivació humana fou la paraula Trieb; encara que generalment s'ha traduït per 'instint', la seva traducció més adequada i precisa és 'pulsió'. Una pulsió és un impuls que no està fixat i determinat com ho està l'instint; la pulsió, a diferència de l'instint, és moldejable i flexible. La pulsió és una tensió creixent que es resolt en una distensió que provoca plaer.
Si bé s'ha dit que per Freud la pulsió que fa moure fonamentalment l'home és la sexualitat i d'aquí prové la crítica de pansexualisme, aquesta expressió s'ha de matisar. Més aviat parla d'una pulsió més amplia que la sexualitat que anomena libido. «La libido -diu- és una pulsió, una energia pulsional relacionada amb tot allò susceptible de ser comprés sota el nom d'amor, és a dir, amor sexual, amor de l'individu a si mateix, amor matern i amor filial, l'amistat, amor a la Humanitat en general, a objectes i a idees abstractes». Ara bé, considera que totes aquestes tendències o variants constitueixen l'expressió sublimada de l'impuls d'unió sexual.
Al llarg de la seva vida Freud féu i reféu la seva teoria de les pulsions i poden definir-se ben bé quatre etapes o versions de la teoria; això fa encara més imprecís afirmar que la pulsió que fa moure fonamentalment a l'home és la sexualitat. El Freud més madur manté una teoria dualista de la motivació humana en la qual la libido, vista com a pulsió de vida, està interconnectada a una pulsió de sentit contrari, pulsió de mort o impuls destructiu.
«Després de llargs dubtes i vacil•lacions, hem decidit suposar l'existència de dos impulsos bàsics, l'Eros i l'impuls destructiu... El fi del primer d'aquests impulsos bàsics consisteix en establir unitats sempre més grans i preservar-les, és a dir, ajuntar-les; el fi del segon, contràriament, consisteix en desfer connexions i, d'aquesta manera, destruir éssers. Hem de suposar que l'objectiu final de l'impuls destructiu és reduir els éssers vivents a l'estat inorgànic. Per aquesta raó també podem anomenar-lo impuls de mort».
Aquest impuls de mort es manifesta en la tendència a la repetició: els nens fan repetir les mateixes historietes, els malalts tendeixen a repetir l'experiència taumàtica i els adults sovint parlen del mateix; la tendència a repetir és l impuls de tornar al punt de partença de la vida, de tornar al món inorgànic.
Els psicoanalistes més ortodoxos consideren aquesta visió dualista de les pulsions com la més definitiva i madura. En aquesta visió, Eros o principi de vida -la tendència general a unir el que està dispers- i Thanatos o principi de mort -la tendència en direcció contrària- ben interconnectats, constituirien les dues forces que determinen l'evolució de la vida personal i l'evolució de la vida de les societats.

3.4. Una visió dinàmica de la ment: allò, jo i superjò
No només féu i refeu Freud la seva visió de les pulsions humanes sinó també la seva visió o comprensió de la ment. La seva visió topogràfica, aquella que proposava tres regions o llocs mentals, l'inconscient, el preconscient i el conscient, fou substituïda per una visió dinàmica més integradora, la que estableix tres agents dinàmics de la personalitat: l'allò o id, el jo o ego, i el superjò o super-ego.
• L'allò o id és la part més obscura, primitiva i inaccessible de la nostra personalitat. Conté tota el que s'hereta i tota la força pulsional El recent nascut només posseeix id, els altres agents es desenvoluparan més tard i a partir d'ell. L'allò expressa la vertadera intenció de la vida de l'organisme: la immediata satisfacció de les necessitats innates. És un agent totalment inconscient, irracional i il•lògic, que desconeix els valors, només el regula el principi del plaer, és a dir, actua sempre en el sentit de cercar plaer i evitar el desagradable.
• El jo o ego és un agent de la personalitat que sorgeix a partir de l'id, precisament d'un aspecte del principi del plaer: la tendència a evitar el desagradable, a diferir el plaer, fins i tot a suportar un displaer momentani a fi d'obtenir un plaer posterior. La tasca principal del jo és l'autoconservació de l'individu; per això aprèn -poc a poc- a interposar el pensament entre el desig i l'acció. Certament, l'ego, igual que l'id, es regeix pel principi del plaer, però és capaç de calcular les conseqüències de la seva conducta: persegueix racionalment el plaer. Aquesta recerca modificada i limitada del plaer és el que Freud anomena principi de la realitat del jo. El jo integra components conscient, preconscient i inconscients; inconscients són els mecanismes de defensa com ara la repressió, la projecció, la racionalització o la sublimació. El jo, incrementant el coneixement de tots els seus mecanismes, és a dir, fent conscient l'inconscient, pot assolir cotes de llibertat.
• El superjò és un agent o mecanisme de la personalitat que emergeix a partir del jo, de la debilitat del jo infantil. Consisteix, bàsicament, en l'interiorització de les prescripcions paternes; la por al càstig i la necessitat d'afecte i protecció són els que obliguen al nen o nena a acceptar i a percebre com a pròpies les prescripcions familiars. El superjò és, doncs, inicialment, la «veu dels pares», la veu d'unes figures paternes totalment idealitzades, és la consciència moral. Aquestes prescripcions acaben fent-se inconscients i esdevenen una instància que vigila i controla el jo.

3.5. El complex d'Èdip en la formació de la personalitat
En el desenvolupament de la personalitat, la sexualitat té un paper decisiu. Freud trenca amb la tradició segons la qual l'infant és un ésser asexual; ben al contrari, la sexualitat infantil determina el nivell de maduresa de la futura personalitat adulta. El nen és un pervers polimorf, és a dir, un ésser que en el seu procés de creixement passa per diferents etapes -oral, anal, fàl•lica,…- que s'han de superar per arribar a una sana sexualitat adulta. Els individus que es detenen o fixen en alguna de les etapes cauen en la perversió a ella associada. En l'etapa fàl•lica, que es viu al voltant dels cinc anys, es desenvolupa el complex d'Èdip situació que es caracteritza per un sentiment ambivalent d'amor i d'odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena. Només qui el supera esdevindrà una persona sana i madura.
El complex d'Èdip i la seva universalitat ha estat un dels punts més polèmics de la psicoanàlisi. Freud defensa que el drama que visqué Èdip, tal com l'exposa Sòfocles en la seva tragèdia Èdip Rei, és el drama pel qual passem tots els humans en el procés de formació de la nostra personalitat. Quan naixé Èdip, fill de Lai, un oracle proclamà que estava condemnat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Per evitar la predicció el nadó fou abandonat, però malgrat tot, va sobreviure i , ja crescut, sense saber-ho, matà el seu mare i es casà amb la seva mare. Quan Èdip s'adonà dels seus crims, desesperat, s'arrencà els ulls. Aquest relat tràgic de Sòfocles, diu Freud, proclama d'una manera literària i simbòlica el drama que tot ésser humà, en la seva infància, ha de superar.
«Ja en els primers anys infantils comença el nen a sentir per la seva mare una especial tendresa. La considera com una cosa seva i veu el pare com una espècie de competidor que li disputa la possessió. Anàlogament considera la nena a la seva mare com algú que li destorba les seves afectuoses relacions amb el pare i que ocupa el lloc que ella voldria monopolitzar».
La superació del complex d'Èdip o complex d'Electra, en el cas de les nenes, consisteixen en el procés d'identificació del nen amb el pare i de la nena amb la mare. Aquest procés d'identificació comença en una etapa de tranquil•litat pulsional en la qual el nen i la nena abandonen els interessos per les persones del sexe oposat. Al mateix temps i tot debilitant-se els sentiments adversos, nens i nenes van imitant les pautes de comportament del pare del propi sexe i interioritzen els seus preceptes. A més de formar-se una personalitat adulta normal es va constituint el superjò del nen o de la nena.

4. Interpretació i crítica de la cultura
4.1 La violència fundadora de l'ordre social
Freud parteix de l'analogia entre els fenòmens individuals i els fenòmens socioculturals. A la patologia psíquica individual s'hi correspon una patologia col•lectiva; les pulsions personals de vida i de mort -Eros i Thanatos- són pulsions presents en les societats, aquestes creen institucions però també encenen guerres. Més encara, partint del positivista Comte i del biòleg Haeckel, assumeix que les vicissituds per les quals passa l'individu són un resum de les vicissituds per les quals ha passat la humanitat. Conseqüentment, el complex d'Èdip, el complex nuclear que tot individu viu, té el seu correlat social i històric. On es troba aquest correlat? En el totemisme i els seus tabús.
Freud recull les dades etnològiques més importants del seu temps i conclou que el totemisme és la forma religiosa més antiga i universal. Inspirant-se també en els escrits de Darwin, suposa que l'home primitiu vivia en petites hordes dominades per un mascle poderós, amo i senyor de totes les femelles. La situació dels fills mascles era dura, si despertava els recels del pare eren morts o proscrits; estaven condemnats a viure en petites comunitats i a aconseguir femelles raptant-les. Els impulsos sexuals del fills i germans es dirigien cap a la seva mare i germanes però, de la mateixa manera que s'esdevé en el nen, el gran obstacle que frenava els seus desitjos era el pare. La situació despertà un sentiment d'odi i de mort cap a ell, un afany d'eliminar-lo i ocupar el seu lloc. El que s'esdevingué ens ho exposa clarament Freud en el seu Tòtem i tabú:

«La teoria darwiniana suposa l'existència d'un pare violent i gelós que es reserva per a ell mateix totes les femelles i expulsa els seus fills a mesura que van creixent. [...] Els germans expulsats es van reunir un dia, van matar el pare i devoraren el seu cadàver posant així fi a l'existència de l'horda paterna. Units, portaren a terme allò que, individualment, no hauria estat possible realitzar. Ja que es tractava de salvatges caníbals fou natural que devoressin el cadàver. El banquet totèmic, potser la primera festa de la humanitat, seria la reproducció commemorativa d'aquest acte criminal i memorable, que constituí el punt de partença de les organitzacions socials, de les restriccions moral i de la religió.»
Què s'esdevingué després de l'assassinat del pare? Per una banda, segueix Freud, es visqué una llarga època de desordre social en la qual els germans es disputaven la successió paterna i en la qual cadascun d'ells pretenia ocupar el lloc covejat; però el principi de la realitat s'imposà i els germans comprengueren que per a sobreviure calia reprimir el principal mòbil del parricidi, la possessió de les femelles. Per altra banda, sorgí una forta consciència o sentiment de culpabilitat com a conseqüència de l'ambivalència dels sentiment, l'odi i l'amor envers el pare.
El principi de la realitat i el sentiment de culpabilitat són el que feren néixer les organitzacions socials, normes morals i la religió, en especial, la religió totèmica. Així, pel bé de tots s'imposà la necessitat de renunciar a l'ideal d'imitar al pare en la possessió de la mare i les germanes, necessitat que donà lloc a les primeres normes morals:
a. el tabú de l'incest, a saber, l'horror i prohibició de tenir relació sexuals amb familiars i
b. el precepte de l'exogàmia, l'obligació de cercar marit o muller fora del propi grup.
El desig per suavitzar el remordiment féu que el primitiu es servís d'un animal fort i temut, el totem de la comunitat, per a substituir el pare. Les anteriors dues normes junt amb la següent, formen el nucli de la religió totèmica:
c. la prohibició de matar l'animal totèmic representació del pare assassinat.
El banquet totèmic recordava el parricidi original i comprometia als participants a mantenir l'ordre instaurat. Freud considera que l'assassinat del pare s'ha anat reproduint històricament: el poble jueu assassinà Moisès -hipòtesi formulada a Moisès i el monoteisme- i, posteriorment, assassinà Jesús.

4.2. Religió, desig il•lusori d'un pare
En Tòtem i tabú, Freud sospita la presència de la violència en l'origen de les institucions socials, en la moral i en la religió. En el llibre de 1927, El futur d'una il•lusió, parla de la societat i de la religió no tant des d'una perspectiva etnològica com des d'una perspectiva psicològica. Segueix amb la seva analogia entre els fenòmens individuals i els fenòmens col•lectius comparant el comportament dels neuròtics amb els ritus religiosos; en tots ells la figura del pare, el patriarca tan divinitzat en el judaisme, torna a ser l'element explicatiu clau. La profunda sensació d'impotència que tots experimentem en la nostra infància i que també experimentà la família humana en els temps primitius fou el que despertà la necessitat de protecció amorosa. En la nostra infància, el nostre pare satisfetà aquesta necessitat; l'adult, indefens i desemparat, recorda amb enyorança la protecció que gaudia quan era infant i, tot projectant-la, crea la il•lusió de l'exitència d'un Déu pare i protector.
Freud defensa que les idees religioses són il.lusions, realitzacions dels més antics i intensos desitjos de la humanitat. Quins desitjos? Els desitjos que tot home té, en el seu desempar, de ser protegit dels perills de la vida, de que es faci justícia a la societat, de que l'existència humana no s'acabi amb la mort. Segueix remarcant els grans serveis que amb gran eficiència la religió ha ofert a la humanitat al llarg de la seva història. Satisfent profundes necessitats humanes, ha fet que la felicitat fos més accessible a l'home. L'home només podrà abandonar la religió el dia en que la seva vida psíquica estigui sotmesa a la dictadura de la Raó; si abandona la religió sense tenir assumida una autèntica moral, aleshores no tindrà res.


4.3. Malestar en la cultura
«No ens sentim còmodes en la civilització del present». Aquestes paraules de Freud expressen el seu desencant respecte la nostra cultura i el reconeixement de la incapacitat d'aquesta a l'hora de destruir la infelicitat humana. La cultura, inclosa en ella la tècnica, no ha contribuït al benestar de la humanitat; ha dotat a l'home de molts objectes, però no l'ha fet feliç. En què consisteix i quin és l'origen d'aquest malestar de l'home en la cultura? Aquest és el tema del seu llibre El malestar en la cultura, publicat el 1930 i escrit l'any anterior, l'any de la gran depressió econòmica.
«La felicitat no és un valor cultural», la cultura implica la substitució del principi del plaer pel principi de la realitat i aquesta subtitució crea malestar. Per una banda, l'home ha de reprimir la seva agressivitat o impulsos destructius i, per altra banda, ha de sublimar la seva sexualitat vers objectius d'interés comú. Els afanys i interessos culturals han introduït excessives restriccions en la satisfacció de les pulsions humanes, han inhibit la sexualitat i exigeixen transformació d'impulsos libidinosos en activitats substitutives, a saber, en hores de treball ben disciplinat. La cultura porta a substituir la satisfacció immediata per una satisfacció retardada, a substituir la llibertat i l'absència de repressió per seguretat.

«Si la cultura no solament imposa sacrificis tan grans a la sexualitat, sinó també a la tendència agressiva de l'home, compredrem més bé que a aquest li sigui difícil de trobar la felicitat en la cultura. Val a dir que l'home primitiu ho tenia millor, perquè desconeixia qualsevol limitació dels instints. En canvi, la garantia de poder fruir llargs temps d'aquesta felicitat era molt escassa per a ell. L'home civilitzat ha baratat una part possible de felicitat per una altra de seguretat. Però no hem d'oblidar que en la família primitiva només el cap fruïa d'una tal llibertat dels instints; els altres vivien sotmesos a esclavitud.»
Freud Malestar en la cultura, V
La renúncia, restricció i desviament de la libido, a més de crear malestar, fa que ella esdevingui impotent per a frenar les poderoses tendències agressives existents entre els homes. I, estant debilitada la libido, com s'ho fa la cultura per frenar l'agressivitat natural en l'home? Dirigint cap a un mateix aquesta tendència agressiva, enfortint el superjò o consciència moral. El pobre jo -diu Freud- té una tasca de difícil realització, "serveix tres amos i s'esforça a conciliar-en les exigències i ordres: el món exterior, el superjò i l'allò". El jo ha de conciliar les exigències de la realitat exterior que l'envolta, els impulsos agressius de l'allò i l'estricte autoritat del super-jo. De la tensió entre el jo i el super-jo neix el complex de culpabilitat o sentiment de culpa, sentiment que manté el malestar de l'home en la cultura. La cultura ha creat les institucions, les normes i lleis, els sistemes polítics per a controlar la destructora agressivita humana, fent possible així un constant progrés, però no la felicitat.
Tant en la vida personal com en la vida de les col•lectivitats operen dos impulsos interconnectats i en conflicte; però és innegable el predomini de l'impuls destructiu o de mort. El llibre, malgrat tot, acaba amb una tímida esperança:
«I bé cal esperar que l'altra de les dues «potències celestials», l'eros etern, farà un esforç per a vèncer en la lluita contra el seu adversari, també immortal. Però, ¿qui en podria predir la victòria i el desenllaç?»


5. Més enllà de Freud
La psicoanàlisi de Freud fou una resposta a un conjunt de qüestions que la psicologia oficial de canvi de segle no sabia tractar; avui, els conceptes clau d'aquesta resposta psicoanalítica com impuls sexual, inconscient, repressió, mecanismes de defensa, complex d'Èdip, superjò,... han entrat a formar part de la visió i comprensió que els humans tenim de nosaltres mateixos.
L'afany freudià de curar malalties mentals no mitjançant fàrmacs, sinó fent parlar l'inconscient, fou interpretat en el seu moment com una prometedora innovació. També el món de l'art, pintura, literatura i cinema, es sentí estimulat davant la possibilitat de fer parlar l'inconscient. Com la psicoanàlisi, l'art surrealista cercarà la lliure expressió de les estructures més profundes de la ment: en les pintures de Salvador Dalí o de René Magritte parla l'inconscient i es dissolen les fronteres entre somni i realitat.
El conjunt de l'obra de Freud no ha constituït un «corpus» de pensament perfilat i tancat sinó que ha evolucionat, s'ha fet i refet com ja en donà exemple el seu fundador. Les escissions, polèmiques i reformulacions han estat una constant. En vida del mateix Freud, dos col•laboradors seus, l'austríac Alfred Adler (1879-1937) i el suís Carl Gustav Jung (1875-1961) encapçalaren les primeres escissions del moviment psicoanalític. Adler no acceptava l'origen sexual de tots els trastorns mentals, també els pot causar un complex d'inferioritat provocat per factors socials. Jung s'enfrontà amb Freud remarcant l'existència d'un inconscient col•lectiu que, com mites o arquetips profundament arrelats, pauten el comportament humà.
Posteriorment, sorgiren reformulacions de la perspectiva freudiana com el freudo-marxisme i l'estructuralisme psicoanalític. El freudo-marxisme de Herbert Marcuse (1898-1980) i Erich Fromm (1900-1980) proposen, com ja permet copsar el seu nom, la conciliació dels anhels d'ambdós pensadors a fi de fer possible l'aparició d'un ésser humà plenament emancipat, un ideal només possible reconeixent el risc tant d'alienació social i econòmica com d'alienació o oblit de la dimensió sexual i inconscient. L'estructuralisme psicoanalític, impulsat pel francès Jacques Lacan (1901-1981) és una relectura de Freud des de l'estructuralisme lingüístic; d'acord amb l'interès de Freud pel llenguatge, que escoltava el lliure discurs del pacient, Lacan manté que els trastorns vius en l'inconscient parlen i parlen dels seus sofriments, però el seu discurs és d'entrada indesxifrable. L'inconscient està «estructurat com un llenguatge» que s'expressa metafòricament, per a la seva interpretació Lacan recorre a la lingüística estructuralista.
Tot el segle XX ha estat marcat pel pensament de Freud. El complex d'Èdip o el tema de l'assassinat del pare establint que l'ordre social no és fruit d'un pacte sinó de la violència, per posar alguns exemples, han despertat entusiastes aprovacions i apassionats rebuigs.
Per altra banda, han estat freqüent la crítica de manca de rigor científic en bona part de l'obra freudiana. Wittgenstein, per exemple, posava objeccions a les categories psicoanalítiques qualificant-les de «fantasioses pseudoexplicacions» i, com es ben conegut, Karl Popper posava la psicoanàlisi com a model de pseudociència: davant dos enunciats psicoanalítics oposats no hi ha manera d'eliminar, empíricament, cap d'ells. Potser s'ha de reconèixer la immensa dificultat que suposa provar, científicament, el vincle entre una vivència infantil conflictiva i un trastorn adult. Com es pot demostrar que una repressió és la causa d'una determinada patologia? Sigui el que sigui, és innegable que la psicoanàlisi ha il•luminat molts aspectes de la condició humana.