|
Índex
Tornar
Conceptes fonamentals
Biografia
Jean Charcot
Leslie Stevenson
Muy interesante: S. Freud
El cas d'Anna O.
"Esquema del Psicoanálisis"
Cincuenta años después
1939
Sueños y madurez
La lucha entre pulsiones
Los continuadores
Pere Bofill
Ha muerto Freud?
Sexualidad y agresividad
Vigencia de Freud
Levedad del Psicoanálisis
Les forces inconscients
Juego test
Malestar cultura
Marx i Freud
Exercicis
| |
| |
Enllaços |
ERICH FROMM
"Marx i Freud"
Edicions 62, 1976.
EL TERRENY COMU.
Premisses fonamentals que comparteixen ambdós pensadors, el terreny comú
d'on neix el seu pensament.
Aquestes idees fonamentals poden expressar-se amb tres breus
proposicions, dues llatines i la tercera cristiana:
1. De omnibus est dubitandum (Cal dubtar de tot)
2. Humani nihil a me alienum puto. (Res humà no m'és aliè)
3. "La veritat us farà lliures".
La primera proposició expressa allò que podríem dir-ne l'"actitud
crítica".
Marx creia que la majoria de les coses que pensem de nosaltres mateixos
i dels altres són pura il•lusió, "ideologia". Creia que les nostres
idees individuals responen a les idees que desenvolupa cada societat
concreta i que aquestes idees són determinades per l'estructura i el
mode de funcionament de la societat. Una de les característiques de Marx
és l'actitud vigilant, escèptica, dubitativa envers totes les
ideologies, totes les idees, tots els ideals. Sempre sospità que
encobrien interessos econòmics i socials, i el seu escepticisme era tan
fort que difícilment arribava a emprar mots com llibertat, veritat i
justícia, perquè es prestaven a una utilització equívoca, però no perquè
la llibertat, la justícia i la veritat no fossin els valors suprems per
a ell.
Freud també adoptà aquesta "actitud crítica". Podríem descriure tot el
seu mètode psicoanalític com "l'art del dubte". Impressionat per alguns
experiments hipnòtics que demostraven fins a quin punt una persona
hipnotitzada pot creure en la realitat d'allò que és òbviament irreal,
descobrí que la majoria de les idees de les persones en estat de vigília
no corresponen a la realitat i que, d'altra banda, la majoria de les
coses reals no són conscients. Marx creia que la realitat bàsica és
l'estructura socioeconòmica de la societat; Freud, en canvi, creia que
ho era l'organització libidínica de l'individu. Però ambdós sentien la
mateixa aversió implacable pels clixés, les idees, les racionalitzacions
i les ideologies que omplen la ment dels homes i que constitueixen la
base d'allò que prenen, erròniament, per realitat.
Aquest escepticisme envers el "pensament comú" es relaciona
indissolublement amb la creença en la força alliberadora de la veritat.
Marx volia alliberar l'home de les cadenes de la dependència, de
l'alienació, de l'esclavitud econòmica. Amb quin mètode ? No la
violència, com s'acostuma a creure. Volia conquerir les ments de la
majoria dels homes. Creia que la violència es podia emprar si la minoria
s'oposés per la violència a la voluntat de la majoria. Però, per a Marx,
la principal qüestió no era el mecanisme de com assolir el poder en
l'Estat sinó el de com guanyar les ments dels homes. Volia influir no
amb la persuasió demagògica, amb la creació d'estats semihipnòtics
acompanyats d'un sentiment de terror, sinó amb una crida al sentit de la
realitat, mitjançant la veritat. El pressupòsit subjacent en l'"arma de
la veritat" de Marx és el mateix que hi ha en Freud: que l'home viu d'il•lusions
perquè aquestes il•lusions fan suportable l'infortuni de la vida real.
Si l'home arriba a identificar les il•lusions, és a dir, si es desvetlla
de l'estat semihipnòtic, pot retrobar els seus sentits, adquirir
consciència de les seves pròpies forces i canviar la realitat de tal
manera que les il•lusions deixin d'ésser necessàries.
Per això Marx creia que la més important de les seves armes era la
veritat, la revelació de la realitat que hi ha al darrera de les il•lusions
i de les ideologies que l'oculten.
Per a Marx la veritat era una arma per al canvi social; per a Freud, en
canvi, ho era per al canvi individual. El principal agent en la
terapèutica de Freud era la consciència. Per a Freud, si el pacient
arriba a comprendre el caràcter fictici de les seves idees conscients,
si pot copsar la realitat que hi ha darrera aquestes idees, si pot fer
conscient l'inconscient, tindrà prou força per a eliminar les seves
irracionalitats i per a transformar-se ell mateix. La màxima de Freud,
"Allí on hi ha Id, hi haurà Ego", només pot realitzar-se amb l'esforç de
la raó per descobrir les ficcions i atènyer la consciència de la
realitat.
Cada anàlisi d'un pacient és una aventura investigadora nova i original.
Existeixen, evidentment, teories i principis generals que poden
aplicar-se, però no hi ha cap "fórmula" que es pugui aplicar al pacient
individual o que si li és aplicada li sigui d'utilitat.
Tant Freud com Marx volien alliberar l'home de les cadenes de les seves
il•lusions per tal de fer-lo desvetllar i actuar com un home lliure.
El tercer element bàsic en ambdós sistemes és el seu humanisme.
Humanisme en el sentit que cada home representa la humanitat sencera; és
a dir, que res d'humà no li pot ésser aliè. Freud expressà també aquest
humanisme en el seu concepte de l'inconscient, sobretot. Considerava que
tots els homes tenen les mateixes tendències inconscients i que, per
tant, poden comprendre's mútuament quan s'atreveixen a penetrar en les
profunditats de l'inconscient. Examinava les fantasies inconscients dels
seus pacients sense sentir indignació ni sorpresa, sense fer judicis de
valor. El "material de què estan fets els somnis" i tot el món de
l'inconscient esdevingueren objectes d'investigació precisament perquè
Freud en descobrí les qualitats profundament humanes i universals.
Els principis que guien i impulsen l'obra de Marx i la de Freud són el
dubte i el poder de la veritat i l'humanisme, i d'humanitat que, partint
de la tradició judaico-cristiana i greco-romana, penetrà a la història
europea amb el Renaixement i es desplegà a fons durant els segles XVIII
i XIX. L'ideal humanístic del Renaixement era el desenvolupament de
l'home total, universal (uomo universale), considerat com la màxima
expressió del desenvolupament natural.
La defensa, per Freud, dels impulsos naturals de l'home contra les
forces de convenció social, i el seu ideal que la raó controli i
ennobleixi aquests impulsos, és una part de la tradició humanista. La
protesta de Marx contra un ordre social en què l'home és mutilat per la
seva submissió a l'economia, i el seu ideal d'un ple desenvolupament de
l'home total, desalienat, són també una part de la mateixa tradició
humanista.
Malgrat les seves diferències, Marx i Freud tenien en comú una voluntat
decidida d'alliberar l'home, una fe igualment decidida en la veritat com
a instrument d'alliberament i la creença que la condició d'aquest
alliberament és la capacitat de l'home de trencar la cadena de la il•lusió.
|
|
|