ELS INICIS DEL FUTBOL. F. C. Barcelona

Eren els últims dies del segle XIX, Hans Gamper, un jove suís establert a Barcelona , i els seus amics tenien al cap la idea de fundar un club de futbol a la ciutat. Aquest esport es començava a popularitzar a Catalunya. No era gens estrany veure nois jugant a futbol al carrer, en decampats, i fins i tot, en algun recinte esportiu, com el velòdrom de la Bonanova. A Palamós ja s'havia constituït un club. Gamper, va haver d'afrontar fracassos i negatives, però se'n va sortir. El cas més flagrant va ser el de Jaume Vilà, propietari dels gimnàs Tolosa, que no li va oferir col·laboració, perquè la seva intenció era crear un conjunt només de jugadors catalans. Amb el suport de Manuel Solé, l'amo d'un altre gimnàs, va néixer el Foot-ball Club Barcelona. El 22 d'octubre, a "Los Deportes", Gamper demanava col·laboradors:
"Nuestro amigo y compañero Mr. Hans Gamper, de la Sección de Foot-Vall (sic) de la "Sociedad Los Deportes" y antiguo campeón suizo, deseoso de poder organizar algunos partidos en Barcelona, ruega a cuantos sientan aficiones por el referido deporte se sirvan ponerse en relación con él, dignándose al efecto pasar por esta redacción los martes y viernes por la noche de 9 a 11".
"Los Deportes". Revista Semanal Ilustrada. 22 d'octubre de 1899.
La nota va fer efecte. El 29 de novembre de 1899 es va constituir oficialment l'entitat, que immediatament va ser inscrita en el Govern Civil.
El 18 de desembre, al velòdrom de la Bonanova, el Barça va disputar el primer partit de la seva història amb l'equip de la colònia anglesa resident a Barcelona. El 1900 es va disputar la primera competició oficial de futbol a Catalunya. El 23 de desembre va jugar el seu primer partit contra un club anomenat Sociedad Española de Fútbol ( que havia estat fundat dos mesos i mig abans, per un grup d' universitaris) que al cap d un any, va passar a dir-se Español. Començava la màxima rivalitat del futbol català. Al juny de 1902, amb motiu de les festes de coronació del rei Alfons XIII, es va organitzar, a Madrid un torneig de futbol que va adquirir la categoria de "Campionat d'Espanya". S'hi va invitar el Barcelona i l'Espanyol com a representants de Catalunya. El 1910 el club tenia 560 socis i s'adherí a la Federació Espanyola, amb la qual cosa donava suport al projecte d'un torneig internacional. El decenni 1910-20 correspon a la primera gran etapa del club, justament quan s'inicia el pas del futbol amateur al professional. El 1922 s'inaugurà el primer gran estadi amb la construcció del camp de Les Corts que tenia una capacitat per 20.000 espectadors, en una època en què els socis anaven creixen ràpidament (12.000 socis el 1924). La història del F.C. Barcelona continua amb els diversos campionats fins ara.
En les primeres reunions es van tractar molts assumptes, però s'ha de remarcar l'elecció dels colors de l'uniforme de l'equip -el blau i el grana- i l'adopció de l'escut de la ciutat amb el nom de l'entitat circumdant-lo. Sobre el primer punt, sembla que aquests colors eren d'un club en què Gamper va jugar al seu país. Respecte a l'emblema, molt aviat es va veure que no era lògic portar el municipal i desprès, encara que no va ser fàcil arribar a un acord, se'n va dissenyar un altre que és l actual.
Al marge dels fets estrictament esportius, la història del Barça és testimoni d'una realitat política i social . Sense dubte forma part de la memòria col·lectiva de Catalunya. En temps difícils el futbol era el mitjà per exterioritzar els sentiments i El Barça va patir moments negatius. Era un club que molt sovint havia estat qualificat de separatista i, de fet, durant un temps es va separar de l'organisme estatal, juntament amb La Reial Societat de Sant Sebastià. Gairebé tota la dècada dels vint, els ideals polítics havien estat reprimits per la dictadura de Primo de Rivera i el Barça era líder perquè representava els anhels de Catalunya i una vàlvula d'escapament. Era un club repudiat pel poder establert. El 14 de juny de l'any 1925, es va organitzar un partit homenatge a l'Orfeó Català en què el Barcelona s'havia d enfrontar amb el Júpiter. A la llotja es van congregar personalitats il·lustres com Francesc Cambó i Lluís Millet. En el descans del partit van sonar, entre altres, l'himne nacional i l'himne del Regne Unit. La xiulada dels 12.000 espectadors presents per al primer i l'ovació per al segon va ser impressionant. L'incident va costar molt car. El 16 de juny, el general Milans del Bosch, com a capità general de la IV Regió Militar, comunicava al president barcelonista que "hasta la resolución que proceda quedava suspendida la celebración de partidos, reuniones, etc". El càstig definitiu va ser "sis mesos de clausura a les Corts i el desterrament de Gamper". La política es va barrejar amb l'esport. L episodi va servir per comprovar el problema polític, la reacció inflexible de les autoritats militars i la reacció dels socis i algunes institucions per poder fer front als compromisos. El 14 d abril de 1931 es va proclamar la República i això va incidir notablement en el Barça, però molt més el període de la gerra civil i la postguerra, que va ser quan el Barça va passar els seus pitjors moments: dels anys 1936 a 1939, per exemple, el nombre de socis va quedar reduït a 3.500. Però aquesta història ja no ens pertoca contar-la aquí.

1. Per què es diu que "El Barça és més que un club"?

2. Existeix un campionat d'estiu amb el nom de Joan Gamper. Qui fou aquest personatge?

3. Investigueu quins van ser els camps de futbol del Barça.

4. Compareu i comenteu els símbols del segell i l'escut del F.C. Barcelona.

Els textos que llegirem a continuació aprofundiran en alguns aspectes de la introducció i ens permetran, sobretot, copsar a través de la premsa de l'època, algunes situacions del futbol, i en concret de Barça, en el primer terç del segle XX. En alguns casos veurem com els fets i les opinions que apareixen no són gaire diferents de les d'ara, en altres casos pertanyen a un temps ja totalment superat.

El primer text ens pot resultar ben curiós, ja que parteix d'un fet que la majoria desconeixíem i que avui resultaria inimaginable, per bé que algunes de les opinions que s'exposen potser també les sostindríem molts de nosaltres.

TEXT 1

L'entrenador és una mena de camelo indispensable. No fa cap falta en un equip, malgrat el que diuen els entendidos; però tenir-ne, vesteix i fa bonic. Abans, això de l'entrenador era una cosa desconeguda, fantàstica, exòtica, que apareixia als ulls del jugador casolà enmig d'un nimbus de llegenda, com els professionals anglesos... Ara, que dels professionals anglesos en fem el mateix cas que dels saltirons d'en Sami, trobem indispensable tenir un entrenador, si pot ésser estranger millor, perquè faci el que abans no calia fer.
L'entrenador comença per cobrar un sou que Déu n'hi do. Això és fonamental en un entrenador com cal. Després, té l'obligació d'ensenyar a jugar els que ja en saben. Diuen que els encomana una tàctica: romanços. El que fa és ensenyar a donar-se importància, saltar a corda, fer el recader de dalt a baix del camp, i xutar a peu coix per a matar l'estona.
El jugador d'un tercer equip d'Anglaterra, quan posa anys, té el seu esdevenidor a fer d'entrenador. Si porta un nom enrevessat, millor que millor. Surt el seu nom als diaris i els clubs modestos i de poc calé l'envegen. Després es fa vell, es gasta, li perden el respecte i... no se'n va. Es queda a viure a casa.
El qui va inventar els entrenadors estava, tanmateix, força d'ullera. Va assegurar l'esdevenidor dels "asos" anats a menys. Va saber engatussar una generació futbolera.
Ara, els clubs d'upa, no poden alternar sense entrenador. Sols l'Europa no en gasta perquè li va fer el salt.
Però, per nosaltres, el prototipus d'entrenador és en Paco Bru. Llàstima que no sigui anglès!

"L'Esquella de la Torratxa", 31-12-1924

1. Fes un resum de les idees principals del text.

2. L'origen del text, com heu pogut comprovar, sorgeix a partir de l'aparició d'una nova figura dels equips de futbol, l'entrenador, que es mira amb desconfiança per diverses raons. Com es caracteritza, en l'article, el prototipus de l'entrenador?

3. Quina et sembla la crítica més important que es fa als entrenadors?

4. Tu creus que és necessari un entrenador en un equip de futbol? Justifica la resposta. Què passaria si no existís l'entrenador?

5. Al principi del text s'esmenta "Sami" (Samitier). Informa't sobre aquest personatge i la seva importància al Barça de l'època.

Llegirem ara un article que fa referència a la suspensió que va sofrir el Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera. Veureu com no es limita a descriure els fets sinó que pren partit i exposa una opinió molt clara, evidentment no compartida per tota la premsa del moment -per bé que la censura no sempre permetia l'opinió real dels periodistes-.

La suspensió del F.C. Barcelona és per sis mesos, ha ordenat el governador. Sis mesos durant els quals els onze jugadors tindran els peus clausurats com si fossin portes.
Com s'ho farà el públic tot aquest temps? Així com hi ha gent que els puja el vi al cap, als catalans ens hi ha pujat, futbol. Ara, suspès el millor club, és com si ens haguessin privat del vi més fort i selecte. Cal dir, però, que així com ens conformaríem de la privació del vi si aquest vi dugués un perjudici econòmic al país, també sabem conformar-nos de la clausura del Barcelona i dels peus dels seus jugadors. S'ho mereixen. On aneu a parar amb el que han fet! Sí, el governador ha manifestat que al camp s'hi trobaren 14.000 ànimes i que foren comptadíssimes les que escoltaren amb el respecte degut la Marxa Reial, i en canvi el públic era francament hostil a l'himne nacional!
Esperem, però, que amb aquests sis mesos, el F. C. Barcelona canviarà de pensar. Llavors serà un club sa!
De tant en tant, també ens escau parlar seriosament. Però no en volem abusar. Per això, donarem la notícia sense cap comentari:
"Ha estat clausurat indefinidament, l'Orfeó Català". "L'Esquella de la Torratxa", 3-7-1925

1. Quina opinió es manté en l'article sobre la suspensió del Barcelona i sobre el públic que anava al futbol en aquella època?

2. En el segon paràgraf es compara la prohibició d'un vi amb la suspensió del Barça, al·legant que això és el que s'ha de fer si l'un o l'altre perjudiquen el país. Quin perjudici et sembla que podia causar al país el públic que va xiular l'himne nacional? Et sembla justificada la mesura que es va prendre? Per què?

3. Investiga, amb l'ajuda del professor, per veure si hi va haver algun motiu de descontentament que provoqués la xiulada a l'himne nacional. Aprofita per esbrinar en què consistia exactament i que representava l'himne nacional i la Marxa Reial que també s'al·ludeix en l'article. Era el mateix?

4. En el text s'identifiquen els espectadors que van xiular l'himne nacional amb el propi Barça. És correcta aquesta identificació? Per què?

5. Al final de l'article s'esmenta una altra institució que va sofrir la repressió de la Dictadura, l'Orfeó Català. Quin fet es valora com més greu: la suspensió del Barça o el tancament de l'Orfeó? Mira d'informar-te sobre els motius del tancament de l'Orfeó.

El darrer article ens permetrà reflexionar sobre el món del futbol i de l'esport en general: des de la violència que de vegades genera i a la qual se li busquen múltiples justificacions, fins a la politització o, si es vol, la càrrega ideològica, sovint difícilment comprensible que comporta.

La lluita esportiva és una de les coses que més ha apassionat multituds. Els clubs que, com el Barcelona, han pres part repetides vegades en el Campionat d'Espanya, saben què cosa és sortir en camilla del Sardinero, fugir de San Mamés protegits per la benemèrita, quedar colgats sota una pluja de papers a Chamartín i haver de sortir subterràniament de Mestalla. Aquests casos es repeteixen invariablement un any darrera l'altre i ja no sorprenen ningú. Tothom sap que els pobles esperen el Campionat d'Espanya per a demostrar llur supremacia i, quan la superioritat de l'equip contrari no els ho permet, perden el control i cometen tota mena de disbauxes.
No fa gaires anys, a Sant Sebastià, el Barcelona fou empaitat pels carrers i el cotxe de la fonda, que transportava els jugadors, acabà amb la carrosseria com un bolado. Quan això succeïa, els tècnics psicòlegs dèiem que, degut a la censura, a la Dictadura i l'opressió en què vivíem, el poble sentia necessitat de manifestar-se i feia servir el futbol únicament com a pretext per expressionar-se.
I vingué el cop del 14 d'abril. La política ressuscità i tothom tingué ocasió d'expansionar-se lliurement a la seva manera, sense traves ni necessitat de pretextos. Senglars i cavernícoles s'escometeren despietadament. Sindicalistes i socialistes es tragueren el fetge sense contemplacions. Castrenses i secularitzats s'insultaren sense miraments... i els esportius respiràrem tranquils. Per fi l'esport anava a desenrotllar-se sense altra passió i la lluita futbolística no serviria de pretext a ningú. Els que no sentissin l'esport, tindrien els mítings per expansionar-se, i als camps de futbol únicament hi anirien els esportius. I tot succeí com nosaltres prevèiem. El campionat d'Espanya de l'any passat i el de la Lliga d'enguany, havien estat dues basses d'oli. Érem feliços.
Ho érem tant, de feliços, n'estàvem tant, de refiats i tranquils, que la notícia del que succeí la setmana passada a Mestalla ens deixà aclaparats, retuts, esmaperduts. El Barcelona, sota una graciosa pluja d'ampolles, havia estat tractat com en els seus millors temps. El públic que omplia a vessar el camp de Mestalla, s'havia expansionat com si no tingués res més per expansionar-se i havia parlat de l'Estatut.
-Guerra a l'Estatut!
Bufa! Per un moment tinguérem la sensació exacta de les sorpreses que ens reservava el destí en el Campionat d'Espanya d'enguany. Ens imaginàrem la tragèdia del Barcelona, jugant per aquests camps neutrals, i sofrírem com un col·lapse- Estàvem fatalment perduts. El futbol anava a servir, una vegada més, de pretext per a manifestar-se els que no tenien res d esportius.
Quan la pedregada de Sant Sebastià, ens digueren que els autors de l'agressió havies estat quatro mozalbetes. És clar que aquestes explicacions no guariren del tot les escrostonadures dels nostres representants, però ens consolaren bastant. Ara, amb motiu de la pluja d'ampolles del camp de Mestalla i dels crits contra l'Estatut, ens consolem pensant que els autors del seisme eren quatre monàrquics, però si l'Alcoriza no s'ajup a temps, a hores d'ara el tindríem embalsamat.
El que ha succeït a València, podria succeir en un altre camp, i si el campionat d'Espanya fos més llarg, podria fer impossible tot desplaçament del Barcelona. I ja hi tornem a ésser. Si abans la sola presència del Barcelona bastava perquè s'omplissin els camps de futbol, ara els farà sobreeixir. Poques seran les localitats on no hi hagi un centenar d'enemics de l'Estatut que no aprofitin la visita a Barcelona per fer-li una demostració de simpatia i avalar un cant a la unitat nacional amenitzat amb uns quants cops de roc.
És una ocasió única que se'ls presenta i que no deixaran d'aprofitar. Qualsevol s'exposa a organitzar manifestacions pel carrer, corrent el risc que els de l'asalto els estovin, poden hostilitzar tranquil·lament des de les grades d'un camp de futbol el nostre equip representatiu. I, una vegada més, pagaran la festa els jugadors del Barcelona.
És fatal! No té remei. Els esportius estem condemnats a treure les castanyes del foc o a pagar els plats trencats. I no volem ni pensar el que succeirà quan l'Estatut sigui aprovat. És un tema que ens reservem pel campionat de l'any vinent.
"Xut", 24-5-1932

1. Quin és el tema principal de l'article?

2. En el primer paràgraf s'esmenta una possible causa de la violència que hi havia a l'esport de principis dels 30. Quina era? Et sembla creïble? A tu, quines et semblen les causes de la violència a l'esport?

3. En l'article se cita una data, el 14 d'abril, no s'especifica l'any, però es refereix a 1931. Què va passar en aquella data en l'aspecte polític?

4. Per què, segons l'articulista, es pensava que els fets del 14 d'abril acabarien amb la violència en el futbol?

5. Sembla que als camps de futbol que visitava el Barça, si més no al Mestalla, es va trobar un nou motiu per recomençar la violència: la identificació de l'equip amb una ideologia política, la d'aquells qui defensaven l'Estatut. Creus correcta aquesta identificació? Quina ideologia tenien els qui cridaven contra l'Estatut? Per què et sembla que se sol identificar, sobretot fora de Catalunya i des de fa molt temps com has pogut comprovar, el F. C. Barcelona amb un cert sector dels catalans, i per què això mateix no passa amb altres equips del país?

La lletra de l'Himne del Barça és de J. M. Espinàs i Jaume Picas. La música és de Manuel Valls Gorina.