Qualitat de l'aigua

La qualitat de l'aigua es determina principalment per la quantitat i el tipus de substàncies dissoltes, el contingut en oxigen, el grau d'acidesa, la temperatura, la matèria en suspensió (valorada a travès de la transparència de l'aigua) i la presència de microorganismes.

En aigües naturals superficials (o aigües "dolces") hi ha entre 20 i 2.000 (0,2 %) parts per milió (ppm) de substàncies dissoltes (calci, magnesi, sodi, potassi, sulfats, nitrats, nitrits, amoni, clorurs, carbonats, bicarbonats i silicats són les principals sals contingudes en les aigües dolces)

La composició de l'aigua es deguda sobretot a les característiques litològiques (composició de les roques) i climàtiques (la temperatura determina la solubilitat i mobilitat de les substàncies dissoltes). La concentració d'aquestes substàncies en un compartiment d'aigua per a un moment donat depèn de la velocitat de flux, o el que és el mateix, de la taxa de renovació. Per tant, per a unes mateixes circumstàncies de composició de la roca i climàtiques, els rius porten aigua més pura que els llacs, i aquests que les aigües subterrànies.

El pH es la mesura de l'acidesa de l'aigua. . El pH es mesura en una escala que va de 0 a 14. En aigües naturals oscil·la entre 6.5 i 8.5, però l'aigua de pluja és més àcida (pH=5,5). Un valor menor que 7 significa acidesa, i si és més gran, alcalinitat.

La majoria dels organismes aquàtics només poden viure en un estret marge de variació de pH. Per tant, l'acidificació o l'alcalinització de les aigües fa que visquin unes o altres poblacions d'organismes.

La quantitat de matèria en suspensió pot oscil·lar entre 100 ppm i 100.000 ppm, amb grans variacions en curts períodes de temps. Un alt contingut en matèria en suspensió resta transparència a l'aigua i obstaculitza la realització de la fotosíntesi, en detriment de la concentració d'oxigen.

Per a que l'aigua sigui apta per al consum deu estar desproveïda, a més, de matèria orgànica, que afavoriria l'existència de bacteris, virus i d'altres microorganismes que podrien causar-nos greus infeccions. Quan les aigües naturals contenen molta matèria orgànica diem que estan eutrofitzades.

La matèria orgànica, i per tant els microorganismes, s'eliminen de manera natural quan l'aigua conté un alt contingut en oxigen dissolt. Això és el que passa en aigües fredes i agitades, les quals s'autodepuren de forma natural, ja que van carregant oxigen des de l'atmosfera. Al contrari, les aigües calentes o entollades són altament perilloses per a la salut humana.

Que l'aigua sigui clara no significa, però, que no pugui contenir virus i bacteris que podrien provocar-nos un greu problema de salut (moltes malalties, com el tifus, el còlera, i la majoria de les diarrees, es transmeten a través de l'aigua). Només l'aigua que ha sigut tractada prèviament per al consum humà, o la de manantials que han estat analitzats, ofereix plenes garanties.

En el món desenvolupat, pobles i ciutats compten amb plantes potabilitzadores, que són instal·lacions que eliminen de l'aigua tots els organismes que pugui contenir, a més d'altres substàncies perilloses. Allí es filtra i s'oxigena l'aigua per tal que arribi als habitatges en bones condicions, i se l'afegeix després algun producte (generalment clor o ozó) que elimini totalment qualsevol microorganisme. De fet, l'aigua que ofereix majors garanties de control és la que surt per les aixetes de les nostres cases, encara que a vegades no tingui molt bon sabor.

Com que vivim en un país on l'aigua surt per les aixetes, ens és difícil imaginar que les coses puguin ser d'una altra manera. Així i tot, encara avui, la majoria de la humanitat no té accés, no ja a l'aigua corrent, en molts països un autèntic luxe, sinó ni tan sols a l'aigua potable. Milers de persones, especialment nens, moren cada dia per infeccions provocades per l'aigua.

Cal no confondre la potabilització amb la depuració. Potabilitzar significa deixar l'aigua en condicions sanitàries óptimes per a ser consumida. La depuració, en canvi, està destinada a "netejar" les aigües residuals, un cop utilitzades, abans d'abocar-les als sistemes naturals.