El cinema musical aparegué amb el cinema sonor, cap els anys 1927-28. Des de The jazz singer (El cantor de jazz, 1927, d'Alan Crosland) fins a The phantom of the opera (El fantasma de l'òpera , 2005, de Joel Schumacher, amb llibret d'Andrew Lloyd Webber), que és el darrer musical estrenat fins ara, aquest gènere ha tingut moments de gran brillantor.

En un principi es va pensar que el cinema musical havia de traslladar-hi els music-hall,s filmats amb càmera fixa i amb l'escenari teatral com a enquadrament, afegint cançons a l'argument, però no diàleg, és a dir, gairebé sense trama argumental.

Fins que no arriba a Hollywood el gran director Busby Berkeley, que pensa que el cinema musical és un espectacle total, que ajunta cançons, música, interpretacions i coreografia, no d'admet la possibilitat d'interrompre la narració amb un número musical, realitzat a qualsevol lloc -no exclusivament sobre un escenari teatral- , per després reprendre el fil de la història.

Escena de El cantor de jazz

Aquesta primera etapa, a finals dels anys 20, té pel.lícules com la ja esmentada The jazz singer , el primer film sonor i musical de la història, que incloïa cançons de compositors molt famosos d'aquell temps, com Irving Berlin. També es va filmar Applause (Aplaudiment, 1929, de Rouben Mamoulian), Broadway Melody (Melodia de Broadway,1929) , de Harry Beaumont, On with the show (1929), d'Alan Crosland, i The Love parade (La desfilada de l'amor, 1929), d'Ernst Lubitsch.

Escena de Broadway Melody

Escena de The love parade, amb Jeannette Macdonald i Maurice Chevalier

En la dècada dels 30, el musical es va sofisticant, i porta a les pantalles els grans decorats, les coreografies, els moviments de càmera i l'ús espectacular del color, un dels cavalls de batalla de gènere .

Algunes de les grans pel.lícules d'aquest moment són: Forty-second Street (El carrer 42, 1933) ; The wizard of Oz (El mag d'Oz, 1939, de Victor Fleming), protagonitzada per la famosa Judy Garland ; o Rose Marie (1936, de W.S. Van Dyke), que va fer dels seus dos protagonistes, Jeannette MacDonal i Nelson Eddy, dues estrelles de gran renom.

Cartell de El carrer 42

Cartell de Rose Marie

Escena de El mag d'Oz, amb Judy Garland, el lleó, l'espantaocells i l'home de llauna

El musical es va anar convertint en sinònim d'elegància i fastuositat escènica, com es pot comprovar a The Merry Widow (La viuda alegre, 1934, d'Ernst Lubitsch); The Gay Divorcee (L'alegre divorciada, 1934, de Mark Sandrich) ; Broadway Melody (La melodia de Broadway, 1937,1938, de Roy del Ruth);i El gran Ziegfeld (1936). També s'arriba a conèixer Marlene Dietrich com a cantant, en una pel.lícula alemanya que es fa famosa arreu: L'àngel blau (1930) i la productora de Walt Disney estrena Snow White and the seven dwarfs (Blancaneus i els set nans, 1937) que conté diversos números musicals. I no oblidem la dolça veu de Bing Crosby a Pennies from heaven (1936)

Escena de La viuda alegre

Escena de Ziegfeld Follies

En aquesta època es funda la famosa parella de ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers, que fan pel.lícules com Top Hat (Barret de copa, 1935, de Mark Sandrich), o Follow the fleet (Seguim la flota, 1936) . Heus aquí una galeria d'imatges de Top Hat:

 

Als anys 40 hi ha pel.lícules com On the town (Un dia a Nova York, 1949, de Stanley Donen) , on el musical es trasllada dels escenaris artificials al carrer real i fa famós internacionalment al ballarí Gene Kelly . També hi ha altres films destacables: Meet me in Saint Louis (Cita a Sant Lluís, 1944, de Vincente Minnelli, un dels grans directors de musicals de tots els temps, marit de Judy Garland); Easter Parade (La desfilada de Pasqua , 1948, de Charles Walters),o bé The Ziegfeld Follies (1946).

Dues imatges de Un dia a Nova York

 

Durant aquesta època tenim grans figures del ball, com Gene Kelly, Cyd Charise o Esther Williams (especialista en ball aquàtic) , i grans cantants, com Frank Sinatra, o còmics que canten, com Danny Kaye.

Esther Williams

Cyd Charisse i Fred Astaire a The band wagon

Als anys 50 s'esdevé l'etapa daurada dels musicals, quan les productores creen equips de professionals destinats exclusivament a fer-ne, com la Metro Goldwyn Mayer i la unitat d'Arthur Freed, que va fer pel.lícules com Singing in the rain (Cantant sota la pluja 1952, de Stanley Donen), amb actors com Gene Kelly, Cyd Charisse, Donald O'Connor i Debbie Reynolds ; i també un grup de films del mateix director: An American in Paris (Un americà a París , Òscar del 1951), The Band Wagon (Melodies de Broadway, 1955) , Gigi (1958), protagonitzada per Leslie Caron,o Brigadoon (1954), totes elles dirigides per Vincente Minnelli o Stanley Donen.

Escena de Un americà a París, amb Gene Kelly

Cartell de Brigadoon, amb Gene Kelly

Cartell de Singing in the rain, amb Gene Kelly

 

Al mateix període d'esplendor corresponen les pel.lícules següents: Guys and Dolls (de J.L.Mankiewicz), A star is born (Ha nascut una estrella, 1954) Seven brides for sever brothers (Set núvies per a set germans, 1954, de Stanley Donen), Hight Society (Alta societat, 1956, de Charles Walters) , i The king and I ( El rei i jo, 1956), de Walter Lang . També canta Doris Day, en pel.lícules com Tea for two (1950)

La parella protagonista de Guys and Dolls: Marlon Brando i Jean Simmons

Escena de Ha nascut una estrella, amb Judy Garland

Escena de salts coreografiats a 7 núvies per a 7 germans

Durant la dècada dels 60, el gènere entrà en una profunda crisi , superada per èxits aïllats, com West Side Story (Òscar de 1961 , de Robert Wise i Jerome Robbins); The sound of music ( Somriures i Llàgrimes, 1965, de Robert Wise); Mary Poppins (1964, de Robert Stevenson); o My Fair Lady (Òscar de 1964, de George Cukor), protagonitzada per Audrey Hepburn, que només hi balla, perquè és doblada en les cançons. Una de les estrelles d'aquesta època és Julie Andrews. Billy Wilder dirigeix Irma la Douce (1963), amb Jack Lemon i Shirley McLaine. També hi hagué produccions més a l'estil del naixent pop-rock, com A Hard Day's night (Quina nit la d'aquell dia!, 1964), de Richard Lester, protagonitzada pels Beatles. També podem citar totes les pel.lícules musicals protagonitzades per Elvis Presley, el rei del rock:

Blue Hawaii, 1962

El ball dels escura-xemeneies a Mary Poppins

Maria i el seu amor, a West side story

Cartell de la pel.lícula dels Beatles

A la fi dels anys 60 , hi hagué un renaixement del musical, amb títols com Funny Girl (1968, de William Wyler), amb l'actriu Audrey Hepburn, Camelot (1968, de Joshua Logan) i Hello,Dolly! (1969, de Gene Kelly). Llavors, l'estrella fou Barbra Streisand.

Cartell de Hello, Dolly! i també el cartell de Camelot, un musical sobre la vida del rei Artús

 

Els anys 70 , el musical no va recuperar l'empenta anterior, però també hi ha alguns títols aïllats, que solen reprendre èxits del teatre, com ara Jesucrist Superstar (1972), The fiddler on the Roff (El violinista a la teulada, 1971, de Norman Jewison) , i Man of La Mancha (L'home de La Manxa, 1972, una versió de El Quixot, d'Arthur Hiller) ; o bé també van aparèixer versions teatrals que rebien un context més seriós, com Cabaret (1972, de Bob Fosse).

Escena de Cabaret

Altres films van procurar tornar als esquemes primitius del gènere, com The Boy-Friend (1971), At Long Last Love (1975), o New York, New York (1977). I d'altres es van plantejar com una paròdia del gènere, un cert punt experimental, com Phantom of the Paradise (El fantasma del Paradís, 1974, de Brian de Palma) o bé The rocky horror picture show (1975, de Jim Sharman)

Caràtula de The horror rocky picture show

 

A més, van aparèixer els musicals pop, que per fi van aconseguir contactar amb el públic més jove, en la línia de Tommy (1975) , Grease (1978, de Randal Kleiser) , Hair (1979) o Saturday Night Fever (Febre del dissabte al vespre, 1977, de John Badham). Aquesta darrera pel.lícula va encapçalar una moda, amb pel.lícules com Per fi ja és divendres, Xanadú ...

John Travolta i Oliva Newton-John, a Grease

Escena de ball a Saturday Night Fever

Una peça important del moment és All That Jazz (1979), una reflexió sobre els mecanismes de la comèdia musical, a càrrec del coreògraf Bob Fosse.

Caràtula de All that jazz

El musical va tornar, als anys 80, a una altra època de decadència, on es va limitar a les pel.lícules de dibuixos animats, com The Little Mermaid (La sireneta, 1989, de John Musker i Ron Clements). Ni l'originalitat de One from the Heart (Corazonada, 1982, de Francis Ford Coppola) o The Wall , del grup de rock Pink Floid (1982), ni la intensitat del musical Fama (1980, d'Alan Parker) o l'èxit de Dirty Dancing (1987, Emile Ardolino) van contrarrestar la tendència a la baixa del gènere. Altres musicals del moment són A chorus Line (1985, de Sir Richard Attemborough) o Víctor / Victòria (del 1982, de Blake Edwards) o A Little shop of horrors (La botiga dels horrors, de 1982, de H. Aschman)

Escena de Corazonada

 

Als anys 90 es va intentar revitalitzar el gènere amb pel.lícules protagonitzades per grans estrelles del pop, com fa Madonna amb Evita (1996) o bé amb incursions com les del gran director Woody Allen, a Everyone says I love you (1996). En canvi, és l'època daurada de les pel.lícules musicals de la factoria Disney, com La Bella i la Bèstia (1991), Aladí (1992), El rei lleó (1994), Pocahontas (1995), El geperut de Notre Dame (1996) etc.

Actualment, sembla que hi ha una altra època de renaixement, amb pel.lícules com Loves Labour's Lost (Treballs d'amor perduts , 2000, de Kenneth Branagh), que és una versió musical d'una obra de Shakespeare, Nightmare before Christmas (Malson abans de Nadal, de Tim ), Moulin Rouge (2001, de Baz Luhrmann ), Chicago (2002, de John Kander i Fred Ebb ) o El fantasma de l'òpera (2004, de Joel Schumacher)

Fotograma de Nigthmare before Christmas

Madonna a Evita

Catherine Zeta-Jones, protagonista de Chicago

Hi ha certes variants que es localitzen en altres països que no són EUA: el "cinéma musette" , desenvolupat a França per Maurice Chevalier; el musical argentí, amb Carlos Gardel i Libertad Lamarque; i la comèdia ranxera mexicana, iniciada amb el llargmetratge Allá en el Rancho Grande (1936), de Fernando de Fuentes. Als països escandinaus s'ha produït Dancer in the dark, protagonitzada i escrita per Björk.

Dancer in the dark

A Espanya cal citar les pel.lícules protagonitzades per Sara Montiel, Joselito, Rocío Dúrcal o Marisol, Manolo Escobar , etc. durant l'etapa franquista. Darrerament sembla que el gènere torna a reaparèixer, més a l'estil americà, amb títols com Al otro lado de la cama, o bé 20 centímetros (2005).

Informació extreta de :

Gran Encicopèdia Catalana

http://iris.cnice.mecd.es/media/cine/bloque4/

http://www.musicals101.com

(web realitzada durant el segon trimestre de 2005)