Enllaços

- ELS STRINGERS "VIDEOVOLTORS" I LA TERAPIA PLATONICA(J. Ortiz.. L'Esternut nº 1, desembre 1993).

- LOS DIOSES SE HAN MARCHADO, NOS QUEDA LA TELEVISION.
Manuel Vázquez Montalbán: "Panfleto desde el planeta de los simios". Edit. Crítica. Abril 1995.

- ETERNIDAD E INMORTALIDAD
(Hannah Arendt: "La condición humana", 1958. Ed. Paidos)

- MATEMATIQUES I MORAL
(Una interpretació ètica del Teorema de Pitàgoras)
(J. Ortiz.. L'Esternut nº 2, març 1994).
 

ELS STRINGERS "VIDEOVOLTORS" I LA TERAPIA PLATONICA


A les grans ciutats nordamericanes ha nascut una nova raça de caçadors d'imatges. A Los Angeles se'ls anomena stringers, un vell mot heretat de l'època heroica de la premsa abans de la Segona guerra mundial. Els stringers són càmares independents, solitaris que actuen pel seu compte i busquen únicament una cosa: acció i sang... i a aquestes ciutats passen moltes coses en una nit. Les seves eines bàsiques són una càmara barata, un cotxe ràpid i una ràdio per tal d'escoltar les transmissions de la policia. Durant tota la nit roden incansables pels carrers. En el moment en què s'assabenten d'un crim o d'una catàstrofe s'hi atansen com un llamp. Si arriben allí abans que la policia poden filmar les víctimes encara agonitzant o inclòs els assassins en acció. Immediatament després telefonen als estudis de televisió per a vendre'ls el reportatge. I si aconsegueixen interessar-los travessen la ciutat a tot drap per a entregar-los el video. Aquests videos seran passats als noticiaris o bé seran utilitzats pels reality shows per a composar les falses/vertaderes històries.

Els "stringers" no són només aventurers. Representen una feina malpagada i són els qui millor palesen la situació que travessen d'un temps ençà els mitjans de comunicació de masses. La mateixa idea d'informació ha canviat. Fa poc, informar era, en certa manera, proporcionar no sols la descripció precisa -i comprovada- d'un fet, d'un esdeveniment, sinó també un conjunt de referències contextuals que permetessin al lector comprendre el seu significat profund. Es tractava també de contestar a preguntes bàsiques: Qui ha fet què ? Amb quins mitjans ? On? Com ? Per què ? I quines són les conseqüències ? Tot això ha canviat completament sota la influència de la televisió, la qual, a partir d'ara, ocupa en la jerarquia dels mitjans d'informació un lloc dominant.

Gràcies a la seva ideologia del directe i del temps real, el telediari ha anat imposant una concepció radicalment diferent de la informació. A partir d'ara, informar és "mostrar la història en marxa". L'objectiu prioritari per al televident, la seva satisfacció, ja no resideix en comprendre l'abast de l'esdeveniment, sinó simplement veure com esdevé davant els seus ulls. Tanmateix, d'aquesta manera es va forjant la falsa il•lusió de que veure és comprendre i de que qualsevol esdeveniment, per abstracte que sigui, ha de presentar obligatòriament una part visible que es pot mostrar i televisar. De mica en mica s'estableix dins els televidents la idea de que la importància dels esdeveniments és proporcional a la seva riquesa en imatges. Dit d'una altra manera, un esdeveniment que es pot mostrar és més interessant, més eminent que el que roman invisible i la importància del qual és abstracta.

A tot això es suma un malentès principalíssim. Molts ciutadans consideren que tot "arrepapats" al sofà de la sala d'estar mirant la tele un sensacional allau d'esdeveniments a base d'imatges fortes, violentes i espectaculars, poden informar-se seriosament. Error greu, perquè el voler informar-se sense esforç és una tasca feixuga i és a aquest preu que el ciutadà adquireix el dret a participar de manera intel•ligent en la vida democràtica, si no vol ser manipulat per aquells que controlen la tele o la ràdio.

Plató, mestre de filòsofs, va dedicar tota la seva vida a desemmascarar als voltors i a somiar una democràcia transparent. En un llenguatge religiós que molts etiqueten com a teoria de les idees, Plató va fer un cant a l'esforç com a eina per assolir la llibertat en la veritat, entesa com a ordre existent en totes les coses. No serem feliços si no ens prenem la molèstia d'interrogar-nos i de cercar el sentit de la nostra vida. Aquesta pregunta i recerca és personal i intransferible.

El coneixement no és una mercaderia que es pot adquirir en un supermercat de programes televisius i de forma passiva. El coneixement que ens pot menar a la nostra felicitat es troba dins nostre i costa assolir-lo; cal ser actius, perquè ens hem de desfer de molts prejudicis i prepotències adquirits per la desinformació que diuen o donen els mal anomenats periodistes-sofistes, pels quals no hi compte per a res la veracitat o no de les notícies sinó només l'impacte que provoquen en l'auditori. En això consisteix la immortalitat que pregona el vell slogan del temple d'Apol•lo a Delfos: "Coneix-te a tu mateix", recollit per Plató. La humilitat n'és la clau en una democràcia en la que prevalguin els interessos d'aquest ecosistema convivencial anomenat polis, sense menysteniment de la pròpia personalitat.
Consisteix la teràpia platònica en fer vaga de teles ? Potser no, però sí en buscar en un altre lloc l'alternativa del saber i del coneixement.
 

LOS DIOSES SE HAN MARCHADO, NOS QUEDA LA TELEVISION.
Manuel Vázquez Montalbán: "Panfleto desde el planeta de los simios". Edit. Crítica. Abril 1995.


La alegoría de Platón, situada a comienzos del libro VII de la "República" ha sido interpretada y reinterpretada en función de la necesidad de expresar la relación entre el hombre y la realidad o la verdad.

Los prisioneros de la caverna se acostumbran a ver las sombras del exterior y pueden llegar a la conclusión de que son la realidad, pero si alguna vez se liberan de sus cadenas y pueden mirar a las personas y los hechos cara a cara llegarían incluso a contemplar el sol y a la causa última de todo lo existente.

Los hombres se hallan en el interior de la caverna desde la infancia, encadenados por el cuello y las piernas y sin poder volverse, ni siquiera mover la cabeza. Lo único que pueden ver es el fondo de la cueva y las sombras que allí se proyectan de lo que pasa en el exterior... Estamos hablando del espectador de una televisión, independientemente de que sea pública o privada?...

La formación de un saber acerca de nosotros mismos y de nuestra relación con los demás, las cosas y la capacidad de proyectar nuestra finalidad libremente escogida, está condicionada por la pertenencia a un segmento determinado de la sociedad, dentro de un segmento determinado del mundo. A continuación intervienen factores modificadores de esa consciencia espontánea como la sabiduría convencional de nuestra familia, clase, barrio, entorno social inmediato. Luego llega el aparato informativo de la Educación General Básica, algunas veces la educación media y finalmente la superior, aparatos teledirigidos, con escaso margen para la maniobra distanciadora y crítica del sistema establecido.

Para la inmensa mayoría de los seres humanos, terminada la Educación General Básica, su consciencia va a depender del choque directo con lo real y de los medios de información. De ahí la importancia de que en las escuelas se enseñe a leer los medios de comunicación, es decir, a descodificarlos.

No basta con controlar el alfabeto, sino que hace falta entender lo que se lee y lo que se escribe. Ante los medios de comunicación y muy especialmente en el caso de la televisión, el habitante de la caverna, culturalmente disminuido o infradotado para oponerse críticamente al mensaje, puede acabar siendo esclavo de la finalidad del medio, que no es otra que integrar al receptor dentro de la jerarquía de valores de los propietarios del medio, sea público o privada.

Si aprender a leer y escribir implica el conocimiento del alfabeto, aprender a leer medios de comunicación implicaría conocer los códigos lingüísticos de esos medios. Tienen su lenguaje específico y normalmente se puede pasar la vista varias veces por un mismo periódico o escuchar repetidamente una emisión de radio o reproducir un vídeo sin que acabemos de leer bien lo que nos han propuesto y que sin embargo nos han influido.

En la página de un diario, las palabras reproducidas no son todo el lenguaje, sino que el tamaño de la información, el titular, la ubicación de la noticia, la reiteración, la omisión, la jerarquía selectiva de valores informativos son lenguaje. En un programa radiofónico no sólo la palabra emitida es lenguaje. También es la eufonía del locutor, la sustancia de su voz, la sintonía, los acompañamientos musicales, las cuñas radiofónicas, los silencios. Las imágenes de la televisión no son neutrales. La luz, como en el cine, es su material lingüístico fundamental y lo que se quiere ofrecer como negativo está iluminado en negativo. También todo eso es lenguaje, código, a la espera del buen descodificador que lo descodifique.

El abecé del descodificador de cualquier medio de comunicación es saber quién es el propietario de ese medio y qué espera conseguir del control de la conciencia del receptor. Vender ejemplares de diarios, horas de audiencia en radio y televisión? En efecto, algunos medios son negocios en sí mismos, pero otros no, otros con instrumentos de relaciones públicas de grupos de presión que están dispuestos a financiarlos a cambio del efecto benéfico de la alienación del consumidor.

Si hacemos un análisis de contenido de los medios dominantes se percibe unicidad de motivaciones y finalidades en la transmisión de jerarquía de valores, aunque aparentemente unos medios se enfrenten a otros por las audiencias.

Un medio puede apostar por una formación política y los demás por otras, pero la visión de lo humano, de lo histórico, de la finalidad de la relación entre lo humano y lo histórico es esencialmente la misma En qué creen y qué esperan? Cómo van a utilizar la aquiescencia de la consciencia personal y colectiva de los encadenados de la caverna?

Si aun queda cierta capacidad de fijar criterios progresistas en la educación, que se aplique a introducir la enseñanza obligatoria de la descodificación mediática. A los niños de hoy, ciudadanos pasivos o activos del mañana, les interesaría saber qué sentido tienen las sombras de verdades que les transmiten y sobre todo si se corresponden con sus propias necesidades.

ETERNIDAD E INMORTALIDAD
(Hannah Arendt: "La condición humana", 1958. Ed. Paidos)


Inmortalidad significa duración en el tiempo, vida sin muerte en esta Tierra y en este mundo tal como se concedió, según el pensamiento griego, a la naturaleza y a los dioses del Olimpo. Ante este fondo de la siempre repetida vida de la naturaleza y la existencia sin muerte y sin edad de los dioses, se erigen los hombres mortales, únicos mortales en un inmortal aunque no eterno universo, confrontados con las vidas inmortales de sus dioses pero no bajo la ley de un Dios eterno. Si confiamos en Herodoto, la diferencia entre ambos parece haber chocado al propio entendimiento griego antes de la articulación conceptual de los filósofos y, por lo tanto, antes de las experiencias específicamente griegas de lo eterno que subrayan esta articulación.

La preocupación griega por la inmortalidad surgió de su experiencia de una naturaleza y unos dioses inmortales que rodeaban las vidas individuales de los hombres mortales. Metidos en un cosmos en que todo era inmortal, la mortalidad pasaba a ser la marca de contraste de la existencia humana. Los hombres son "los mortales", las únicas cosas mortales con existencia, ya que a diferencia de los animales no existen sólo como miembros de una especie cuya vida inmortal está garantizada por la procreación.

La tarea y potencial grandeza de los mortales radica en su habilidad en producir cosas -trabajo, actos y palabras- que merezcan ser, y al menos en cierto grado lo sean, imperecederas con el fin de que, a través de dichas cosas, los mortales encuentren su lugar en un cosmos donde todo es inmortal a excepción de ellos mismos. Por su capacidad en realizar actos inmortales, por su habilidad en dejar huellas imborrables, los hombres, a pesar de su mortalidad individual, alcanzan su propia inmortalidad y demuestran ser de naturaleza "divina".

La distinción entre hombre y animal se observa en la propia especie humana: sólo los mejores ("aristoi"), quienes constantemente se demuestran ser los mejores ("aristeuein", verbo que carece de equivalente en ningòn otro idioma) y "prefieren la fama inmortal a las cosas mortales", son verdaderamente humanos; los demás, satisfechos con los placeres que les proporciona la naturaleza, viven y mueren como animales. Esta era la opinión de Heráclito.

La experiencia del filósofo sobre lo eterno, que para Platón era "arhéton" ("indecible") y "aneu logou" ("sin palabra) para Aristóteles sólo se da al margen de los asuntos humanos y de la pluralidad de hombres, como sabemos por el mito de la caverna en la "República" de Platón, habiéndose liberado de las trabas que le ataban a sus compañeros, abandona la caverna en perfecta "singularidad", por decirlo así, ni acompañado ni seguido por nadie. Políticamente hablando, si morir es lo mismo que "dejar de estar entre los hombres", la experiencia de lo eterno es una especie de muerte, y la ònica cosa que la separa de la muerte verdadera es que no es final, ya que ninguna criatura viva puede sufrirla durante ningún espacio de tiempo.

"Theoria" o "contemplación" es la palabra dada a la experiencia de lo eterno, para distinguirla de las demás actitudes, que como máximo pueden atañer a la inmortalidad. Cabe que el descubrimiento de lo eterno por parte de los filósofos se viera ayudado por su muy justificada duda sobre las posibilidades de la polis en cuanto a inmortalidad o incluso permanencia, y cabe que el choque sufrido por este descubrimiento fuera tan enorme que les llevara a despreciar toda lucha por la inmortalidad como si se tratara de vanidad y vanagloria, situándose en abierta oposición a la antigua ciudad-estado y a la religión que había inspirado.

 

MATEMATIQUES I MORAL
(Una interpretació ètica del Teorema de Pitàgoras). Inspirat en els comentaris del doctor Sales.
(J. O.. L'Esternut nº 2, març 1994).



La història de la ciència occidental s'ha caracteritzat per una contínua especialització, per l'augment del coneixement en àrees cada cop més petites. Com deia J. Zimman: "S'aprèn més i més sobre menys i menys, fins a donar la impressió que se sap tot sobre no res". Probablement les disciplines anomenades "humanístiques" han sortit perjudicades; en canvi, les més tècniques, entre elles, les "mates" n'han sortit "guanyant". Aquest és el rerafons d'una disputa que tinc amb el meu amic Jordi.

En Jordi considera que les matemàtiques és el que compta, la resta d'assignatures serien quelcom semblant als "floreros": "Vaja, que queda maco, però en realitat, " 'caca' de la vaca". A ell, doncs, li dedico aquestes ratlles, que volen palesar que les matemàtiques no poden romandre al marge de la "història", la "literatura" o la "filo" perquè estan al servei de les persones i de les seves aspiracions més íntimes, com ara la immortalitat.

Amb aquest motiu haig de recórrer de bell nou al mestre Plató. A l'escola on ensenyava Plató hi havia un ambient d'amics, més a prop d'un monestir que d'una universitat, on convivien plegats, fins i tot dècades. Intentaven assolir l'excel•lència com deien ells, o la virtut com diem nosaltres, a ser bones persones, per a que ens entenguem (la saviesa total).

Quan algun fill de casa bona ambiciós s'hi atansava, atret per l'anomenada del mestre, tot pensant que amb una mena de "màster" d'un o dos anys podia arribar a ser "savi" i forjar-se així una carrera plena d'èxit social, i esperava escoltar alguns discursos sobre com assolir el prestigi i el reconeixement públic ( el Bé, la virtut), quedava astorat. Per què? Perquè Plató parlava de nombres. Aleshores aquell aspirant a "executiu agressiu", enfurismat blasmava i "s'obria", com si l'haguessin timat.

I és que Plató emprava les matemàtiques com a entrenament per a ser persones "legals" o "quadrades", és a dir, que no s'apunten a la última moda o es fan seguidores de l'última xerrameca. En aquell temps es designava a una persona com a "quadrada" perquè tenia gruix, relleu, personalitat. Els individus superficials no passen de ser una "línia", no tenen gruix, ni criteri propi. Mai no seran res (en allò més íntim), seran com la corrent del riu: aniran on els portin.

Plató explicava que Pitàgoras, que fou el fundador d'una secta religiosa secreta havia formulat el teorema que porta el seu nom com un missatge moral i religiós codificat per aquells que volguessin assolir la divinitat o, si voleu, la immortalitat (si no del cos, sí de l'esperit). A això Plató l'anomenava excel•lència.

Vejam: En un principi cadascú de nosaltres creu allò que li han ensenyat i ho accepta com si no res, però vet aquí, que creixem i un dia comencem a ser crítics, a posar en dubte tot això. En aquest moment la "línia" comença a limitar, a construir la seva personalitat, a esdevenir un quadrat. Es a partir d'aquesta condició de quadrat com la persona pot encarar els conflictes de la vida, i pot aspirar a que la solució a aquests problemes sigui duradora i per a sempre (el que en termes matemàtics seria l'elevació al quadrat d'un quadrat donat).

El camí per a resoldre el teorema és a través del "diametrós", la diagonal. Què significa actuar com a "diametrós"? Què significa comportar-se en la vida segons la diagonal?

L'individu savi és el "diametrós", aquell que no és indolent ni mandrós, ni cregut, sinó aquell que passa per la desesperació que provoca el punt mort de la ignorància i la mira cara a cara i troba el coratge en el seu interior, tot intentant-lo de nou, interrogant-se un altre cop. Com el pagès treballa la terra així s'assoleix la fecundidat, la immortalitat, perquè la solució no ens la donarà ningú, sinó que ha de sortir dins nostre, perquè la solució no és una "mercaderia" que poguem trobar en el supermercat.

Això sembla molt abstracte, però en la vida ens trobem sovint en situacions que requereixen "l'elevació al quadrat" i no tenim cap punt de referència: Donar o no donar almoina, per exemple? Donar almoina no és una solució definitiva perquè així no solucionem la pobresa: el captaire demà hi tornarà; però i si això l'ha ajudat a tenir sostre en una nit freda? Entre la puresa d'aquells que no estan d'acord amb res i que volen estripar-ho tot (com aquelles noies antigues que sospiraven lligar-se un príncep blau sense sortir de casa), i aquells que no gosen a criticar res; entre composar una cançó "pastelera" que guanyi el primer lloc dels 40 principals durant 2 setmanes i s'oblidi per a sempre i composar cançons sense cap concessió a la comercialitat i inintel•ligible, hi ha el camí del diametrós.

Aquells compositors que s'anomenen clàssics han pagat en part la hipoteca dels gustos musicals del moment, però encara continuen vigents. Qui se'n recorda de la "xuminada" pastelera dels TOP TEN de fa tres mesos? Mentrestant, en BACH continua amb el heavy Deep Purple. Això representa el compromís de l'esforç interior, la immortalitat, l'elevació al quadrat del quadrat mitjançant la diagonal, el "diametrós".

També la geometria ens ajuda a ser ciutadans polítics, és a dir, solidaris i respectuosos amb la comunitat, perquè la geometria és la ciència dels límits i s'oposa a l'ambició personal i egoista. Les matemàtiques ensenyen l'ordre de les coses que cal preservar davant la voracitat i la insaciabilitat individualista dels ambiciosos.

Benvolgut Jordi, ja ho saps: si a les matemàtiques li traiem aquesta dimensió humana podem pagar una factura amb molts zeros.
 

(Dedicat a en Jordi Guerrero)