|
Índex
Tornar
Platón on de rocs
Platón
Plató
Alguns mites
LA REPUBLICA. Comentari
Platón y la reforma política
L'ensenyament platònic
Un Plató esotèric.
El inicio de la filosofía
El mite de la caverna
Articles
El "Teeteto" y el "Sofista"
Paseo guiado
El prisionero
"Parménides"
Emilio Lledó
Esquemes
Exercicis: Comentaris
| |
| |
Enllaços |
UN PLATO ESOTERIC
Francesc Fortuny
Sembla molt acceptable la hipòtesi d'un Plató esotèric. Ni tot el que
deia Plató està escrit en els diàlegs, ni tan sols allò principal. El
filòsof desconfiava profundament de la lletra escrita, encara que en fos
un mestre insuperable. La lletra està indefensa en mans del lector que
la pot malentendre. Si el lector és un home en perfecta harmonia amb el
tot, l'escrit l'ajuda a recordar; si no és això, no pot entendre res,
malmetrà el text, creurà saber mentre es fortifica en la seva ignorància
i en la seva pobra entitat. Per a Plató saber és ser, i no un embotiment
d'idees assimilades d'una manera superficial.
Plató no confia, doncs, a la lletra allò que és el cim i lligam del seu
pensament. Aquests punts culminants sols s'ofereixen oralment a
l'Acadèmia i, any rera any, es verifica la seva bona intel•lecció, la
seva incorporació vital, la seva aplicació intel•lectual i ètica. La
convivència i el diàleg viu són els vehicles naturals per accedir a una
vida filosòfica, que és molt més que una doctrina i no té res de
receptari. L'Acadèmia s'assembla més a un ordre religiós que a un centre
docent d'avui, monument al consumisme cultural efímer.
Totes les escoles filosòfiques antigues han estat això: els pitagòrics,
certament, però també totes les hereves del socratisme, l'Estoa
especialment, i les generades per reacció com ara l'epicureisme. Adhuc
en cultures no hel•lèniques, i fins i tot no indoeuropees, en l'estadi
d'evolució paral•lel al grec dels segles VII a II aC., l'accés al
pensament és ensinistrament en un mode de vida: a Egipte, a l'India,
entre els hebreus (amb les "escoles de profetes", rabíniques més tard),
en el budisme... L'esoterisme no comporta en Plató doctrines místiques
inefables, terrorífiques o màgiques. Simplement és el límit dels
coneixements assolibles segons el grau de maduresa i de perfecció
personal.
En aquest context, Plató té especial cura de no parlar
indiscriminadament de certes coses: què és el Bé o l'Un, què entén per
"matemàtiques" i com fonamenten les Idees i la dialèctica quin sentit
tenen unes idees supralunars tan equívoques. En els seus escrits no
dubta a tallar bruscament el diàleg quan arriba a aquests punts. Parla
aleshores amb metàfores, mites, remissions a d'altres moments de la
conversa que mai no quedaren escrits. Plató també parla amb "paràboles"
a qui no pot entendre.
En una de les metàfores més cèlebres -i arcaitzant, ja que pertany al
nucli indoeuropeu més estès- Plató parla del Bé comparant-lo amb el sol,
amb l'origen puntual de la llum com a font de vida i coneixement. La
llum és un dels temes més perdurables de l'àrea indoeuropea amb molt
diverses funcions, sempre paradigmàtiques. Sols cal pensar en l'ús que
en fan Aristòtil, Plotí, Agustí d'Hipona.
Per a PLató el Bé és l'arjé de la vida i el coneixement, tal com el sol
es relaciona amb la vista i la vida. Deixem-ho ben subratllat: El Bé és
l'arjé. Un, superior al ser, a la vida i a la veritat. Subratllem-ho
també: l'accés de l'home a la consideració del Bé-Un ensopega amb una
limitació fàctica, però remobible almenys pel que fa als millors, la
pobresa ontològica de la persona. I és a la "Politeia" on Plató proclama
més clarament la doctrina sobre l'arjé, amb el mite de la caverna i la
substitutiva fórmula proporcional del Bé i del sol.
(En homenatge al mestre Francesc J. Fortuny) |
|
|