Enllaços

Plató: el mite de la caverna, un retrat d'ahir i d'avui

1. La imatge platònica de la condició humana

Plató (Atenes, -428/-347) és un dels pensadors més originals i influents de tota la Filosofia Occidental: la seva obra defineix un dels dos grans eixos que guien i travessen tota la història del pensament humà. Amb seductora bellesa literària i amb profunda mirada filosòfica, fa brollar, en els seus diàlegs, els grans problemes o qüestions que mai han deixat d'inquietar als humans.
Podríem afirma que en l'estrany i bell mite de la caverna es concentra el més profund de tot el seu pensament. El mite, fent ús d'imatges dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva coneguda teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc. El mite, ple de sublims metàfores i obert a pluralitat d'interpretacions, és font permanent d'inspiració per als artistes i per als pensadors en general.

En el mite, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó, també, lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant a causa de les cadenes sense poder mai girar el cap. La llum que il•lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.
Arribats aquí, Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem entre el foc i els encadenats un camí elevat al llarg del qual s'ha construït un mur, per aquest camí hi passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, unes amb forma humana i d'altres amb forma d'animal; aquests vianants que transporten estàtues a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna -talment una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses- i s'arriben a creure, mancats d'una educació diferent, que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.

En aquestes, Glaucó, l'interlocutor de Sòcrates, afirma que està absolutament convençut que els encadenats no poden considerar altra cosa vertadera que les ombres dels objectes. A causa de l'obnubilació dels sentits i l'ofuscació mental estan condemnats a prendre per vertaderes totes i cadascuna de les coses falses. Un cop Sòcrates ha comprovat que Glaucó l'ha entès, que s'ha après bé la lliçó, li explica que si un d'aquests captius fos alliberat i sortís al món exterior tindria greus dificultats per adaptar-se a la llum enlluernadora del sol; d'antuvi, per no quedar encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant i de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria tota la bellesa del cosmos. Astorat, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les amb tota la riquesa policroma i en l'esplendor de les seves figures.

No acaba aquí el mite, sinó que Sòcrates fa entrar de nou el presoner a l'interior de la caverna perquè doni la bona notícia a aquella gent presonera de la foscor i esclavitzada, tot fent-la joiosament participar del gran descobriment que acaba de fer, alhora que ha de procurar convèncer-la que viu en l'engany, en la més aclaparadora falsedat. Infructuós intent, aquells pobres alienats des de la infància per l'obscuritat de l'antre el prenen per un boig i es riuen d'ell. Fins i tot, Sòcrates afirma que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la boca de la caverna, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien; així són els presoners: ignorants, incultes i violents.

Resum adaptat de l'article d'Agustí Casanova,
titulat El mite de la caverna, Diari de Girona, 23-11-1994.

2. L'actualitat del retrat platònic

Els quatre àmbits o espais del mite de la caverna mostren diferents situacions de la nostra actual condició.

1r En la caverna, els encadenats mirant les ombres
No és la nostra vida una existència encadenada? Naixem en una societat no elegida, amb una estructura social ben travada, amb unes ideologies, un llenguatge, uns costums.

I nosaltres, encadenats a la nostra societat, veiem com van desfilant als nostres ulls unes ombres. No és una desfilada d'aparences la televisió? I el cinema —Plató en seria l'inventor— no és un seguit d'imatges i no de realitats? Aquestes ombres encanten als presoners, creuen que són la realitat. I que feliços que són en el seu engany! Que bé que s'hi està mirant la televisió!

2n Es deslliura de les cadenes

Però Plató introdueix una nota d'optimisme: l'encadenat —no sabem com— es deslliura o el deslliuren de les cadenes. Qui deslliga?

És possible, en la nostra societat, que un presoner se senti insatisfet, que dubti, que qüestioni les seves cadenes. És possible arribar a descobrir el muntatge, descobrir que en la nostra societat hi ha molta mentida i simulació. Hi ha uns homes i uns artefactes que produeixen engany: publicitat, informació filtrada, ...

Què és el que podia motivar la insatisfacció o el dubte del presoner? Els enganyadors segueixen incessantment el seu camí traçat i enganyador. Estan també ells encadenats?

3r El camí abrupte i costerós d'ascensió

El foc —l'electricitat, la tècnica— és el que possibilita aquest enorme muntatge. Amb el descobriment del foc l'home comença el seu camí de superació.

Qui ha organitzat aquest gran muntatge? Aquesta complicada mentida? Quina és la intenció de l'engany múltiple? Existeix un enganyador no enganyat?

Quan el presoner s'allibera de les seves cadenes, aleshores pot començar el llarg i costerós camí d'emancipació, d'alliberament.


4t La sortida al món exterior i "real"

Després d'un dolorós camí d'ascensió, el presoner arriba a entreveure la vertadera realitat. Què vol dir "vertadera realitat"? Quina és la "vertadera realitat" en la nostra societat?

Quan hom descobreix el gran muntatge i surt de l'engany, ha de tornar a dins, informar i alliberar els seus antics companys? Una disjuntiva moral! Què feu Sòcrates?

Adaptació feta a partir de l'article d'Emilio Lledó,
Lecturas de un mito filosófico, Resurgimiento, núm. 1, 1980.
 

Mito de la caverna (Rep. VII, 514a-518e)

Después de eso —proseguí— compara nuestra naturaleza respecto de su educación y de su falta de educación con una experiencia como ésta. Represéntate hombres en una morada subterránea en forma de caverna, que tiene la entrada abierta, en toda su extensión, a la luz. En ella están desde niños con las piernas y el cuello encadenados, de modo que deben permanecer allí y mirar sólo delante de ellos, porque las cadenas les impiden girar en derredor la cabeza. Más arriba y más lejos se halla la luz de un fuego que brilla detrás de ellos; y entre el fuego y los prisioneros hay un camino más alto, junto al cual imagínate un tabique construido de lado a lado, como el biombo que los titiriteros levantan delante del público para mostrar, por encima del biombo, los muñecos.
—Me lo imagino.
—Imagínate ahora que, del otro lado del tabique, pasan sombras que llevan toda clase de utensilios y figurillas de hombres y otros animales, hechos en piedra, madera y de diversas clases; y entre los que pasan unos hablan y otros callan.
—Extraña comparación haces, y extraños son esos prisioneros.
—Pero son como nosotros. Pues en primer lugar, ¿crees que han visto de sí mismos, o unos de los otros, otra cosa que las sombras proyectadas por el fuego en la parte de la caverna que tienen frente a sí?
—Claro que no, si toda su vida están forzados a no mover las cabezas.
—¿No sucede lo mismo con los objetos que llevan los que pasan del otro lado del tabique?
—Indudablemente.
—Pues entonces, si dialogaran entre sí, ¿no te parece que entenderían estar nombrando a los objetos que pasan y que ellos ve?
—Necesariamente.
—Y si la prisión contara con un eco desde la pared que tienen frente a sí, y alguno de los que pasan del otro lado del tabique hablara, ¿no piensas que creerían que lo que oyen proviene de la sombra que pasa delante de ellos?
—¡Por Zeus que sí!
—¿Y que los prisioneros no tendrían por real otra cosa que las sombras de los objetos artificiales transportados?
—Es de toda necesidad.
—Examina ahora el caso de una liberación de sus cadenas y de una curación de su ignorancia, qué pasaría si naturalmente les ocurriese esto: que uno de ellos fuera liberado y forzado a levantarse de repente, volver el cuello y marchar mirando a la luz y, al hacer todo esto, sufriera y a causa del encandilamiento fuera incapaz de percibir aquellas cosas cuyas sombras había visto antes. ¿Qué piensas que respondería si se le dijese que lo que había visto antes eran fruslerías y que ahora, en cambio, está más próximo a lo real, vuelto hacia cosas más reales y que mira correctamente? Y si se le mostrara cada uno de los objetos que pasan del otro lado del tabique y se le obligara a contestar preguntas sobre lo que son, ¿no piensas que se sentirá en dificultades y que considerará que las cosas que antes veía eran más verdaderas que las que se le muestran ahora?
—Mucho más verdaderas.
—Y si se le forzara a mirar hacia la luz misma, ¿no le dolerían los ojos y trataría de eludirla, volviéndose hacia aquellas cosas que podía percibir, por considerar que éstas son realmente más claras que las que se le muestran?
—Así es.
—Y si a la fuerza se lo arrastrara por una escarpada y empinada cuesta, sin soltarlo antes de llegar hasta la luz del Sol, ¿no sufriría acaso y se irritaría por ser arrastrado y, tras llegar a la luz, tendría los ojos llenos de fulgores que le impedirían ver uno solo de los objetos que ahora decimos que son los verdaderos?
—Por cierto al menos inmediatamente.
—Necesitaría acostumbrarse, para poder llegar a mirar las cosas de arriba. En primer lugar miraría con mayor facilidad las sombras y después las figuras de los hombres y de los otros objetos reflejados en el agua, luego los hombres y los objetos mismos. A continuación contemplaría de noche lo que hay en el cielo y el cielo mismo, mirando la luz de los astros y la luna más fácilmente que, durante el día, el Sol y la luz del Sol.
—Sin duda.
—Finalmente pienso, podría percibir el Sol no ya en imágenes en el agua o en otros lugares que le son extraños, sino contemplarlo cómo es en sí y por sí, en su propio ámbito.
—Necesariamente.
—Después de lo cual concluiría con respecto al Sol, que es lo que produce las estaciones y los años y que gobierna todo en el ámbito visible y que de algún modo es causa de las cosas que ellos habían visto.
—Es evidente que, después de todo esto, arribaría a tales conclusiones.
—Y si se acordara de su primera morada, del tipo de sabiduría existente allí y de sus entonces compañeros de cautiverio, ¿no piensas que se sentiría feliz del cambio y que los compadecería?
—Por cierto.
—Respecto de los honores y elogios que se tributaban unos a otros y de las recompensas para aquel que con mayor agudeza divisara las sombras de los objetos que pasaban detrás del tabique, y para el que mejor se acordase de cuáles habían desfilado habitualmente antes y cuáles después, y para aquel de ellos que fuese capaz de adivinar lo que iba a pasar, ¿te parece que estaría deseoso de todo eso y que envidiaría a los más honrados y poderosos entre aquéllos? ¿O más bien le pasaría como al Aquiles de Homero, y «prefiriría ser un labrador que fuera siervo de un hombre pobre» o soportar cualquier otra cosa, antes que volver a su anterior modo de opinar y a aquella vida?
—Así creo también yo, que padecería cualquier cosa antes que soportar aquella vida.
—Piensa ahora esto, si descendiera nuevamente y ocupara su propio asiento, ¿no tendría ofuscados los ojos por las tinieblas, al llegar repentinamente del Sol?
—Sin duda.
—Y si tuviera que discriminar de nuevo aquellas sombras, en ardua competencia con aquellos que han conservado en todo momento las cadenas, y viera confusamente hasta que sus ojos se reacomodaran a ese estado y se acostumbraran en un tiempo nada breve, ¿no se expondría al ridículo y a que se dijera de él que, por haber subido hasto lo alto, se había estropeado los ojos, y que ni siquiera valdría la pena intentar marchar hacia arriba? Y si intentase desatarlos y conducirlos hacia la luz, ¿no lo matarían, si pudieran tenerlo en sus manos y matarlo?
—Seguramente.
—Pues bien, querido Glaucón, debemos aplicar íntegra esta alegoría a lo que anteriormente ha sido dicho, comparando la región que se manifiesta por medio de la vista con la morada-prisión, y la luz del fuego que hay en ella con el poder del sol; compara, por otro lado, el ascenso y contemplación de las cosas de arriba con el camino del alma hacia el ámbito inteligible, y no te equivocarás en cuanto a lo que estoy esperando, y que es lo que deseas oír. Dios sabe si esto es realmente cierto; en todo caso, lo que a mí me parece es que lo que dentro de lo cognoscible se ve al final, y con dificultad, es la Idea del Bien. Una vez percibida, ha de concluirse que es la causa de todas las cosas rectas y bellas, que en el ámbito visible ha engendrado la luz y al señor de ésta, y que en el ámbito inteligible es señora y productora de la verdad y de la inteligencia, y que es necesario tenerla en vista para poder obrar con sabiduría tanto en lo privado como en lo público.
—Comparto tu pensamiento, en la medida que me es posible.
—Mira también si lo compartes en esto: no hay que asombrarse de que quienes han llegado allí no estén dispuestos a ocuparse de los asuntos humanos, sino que sus almas aspiran a pasar el tiempo arriba; lo cual es natural, si la alegoría descrita es correcta también en esto.
—Muy natural.
—Tampoco sería extraño que alguien que, de contemplar las cosas divinas, pasara a las humanas, se comportase desmañadamente y quedara en ridículo por ver de modo confuso y, no acostumbrado aún en forma suficiente a las tinieblas circundantes, se viera forzado, en los tribunales o en cualquier otra parte, a disputar sobre sombras de justicia o sobre las figurillas de las cuales hay sombras, y a reñir sobre esto del modo en que esto es discutido por quienes jamás han visto la Justicia en sí.
—De ninguna manera sería extraño.
—Pero si alguien tiene sentido común, recuerda que los ojos pueden ver confusamente por dos tipos de perturbaciones: uno al trasladarse de la luz a la tiniebla, y otro de la tiniebla a la luz, y al considerar que esto es lo que le sucede al alma, en lugar de reírse irracionalmente cuando la ve perturbada e incapacitada de mirar algo, habrá de examinar cuál de los dos casos es: si es que al salir de una vida luminosa ve confusamente por falta de hábito, o si, viniendo de una mayor ignorancia hacia lo más luminoso, es obnubilada por el resplandor. Así, en un caso se felicitará de lo que le sucede y de la vida a que accede; mientras en el otro se apiadará, y, si se quiere reír de ella, su risa será menos absurda que si se descarga sobre el alma que desciende desde la luz.
—Debemos considerar entonces, si esto es verdad, que la educación no es como la proclaman algunos. Afirman que, cuando la ciencia no está en el alma, ellos la ponen, como si se pusiera la vista en ojos ciegos.
—Afirman eso, en efecto.
—Pues bien, el presente argumento indica que en el alma de cada uno hay el poder de aprender y el órgano para ello, y que, así como el ojo no puede volverse hacia la luz y dejar las tinieblas si no gira todo el cuerpo, del mismo modo hay que volverse desde lo que tiene génesis con toda el alma, hasta que llegue a ser capaz de soportar la contemplación de lo que es, y lo más luminoso de lo que es, que es lo que llamamos el Bien. ¿No es así?
—Sí.
—Por consiguiente, la educación sería el arte de volver este órgano del alma del modo más fácil y eficaz en que puede ser vuelto, mas no como si le infundiera la vista, puesto que ya la posee, sino, en caso de que se lo haya girado incorrectamente y no mire adonde debe, posibilitando la corrección.
—Así parece, en efecto.

________________________________________
Ejercicios

1. Haz un dibujo de la caverna en el que indiques la posición de cada uno de los elementos que intervienen.

2. Asigna a cada uno, de mayor a menor, su valor en el camino del conocimiento.

3. ¿El Sol se ve como una más de las cosas existentes fuera de la caverna?

4. El sabio regresa con sus antiguos compañeros. Pero no le va muy bien. ¿Qué conclusiones debemos sacar de ahí?

 

República VI: El símil de la línea  (Rep., 510a-511e)

--Ahora bien, también sabes que, para las más de las gentes, el bien es el placer; y para los más ilustrados, el conocimiento.
--¿Cómo no?
--Y también, mi querido amigo, que quienes tal opinan no pueden indicar qué clase de conocimiento, sino que al fin se ven obligados a decir que el del bien.
--Lo cual es muy gracioso --dijo.
--¿Cómo no va a serlo --dije--, si después de echarnos en cara que no conocemos el bien nos hablan luego como a quien lo conoce? En efecto, dicen que es el conocimiento del bien, como si comprendiéramos nosotros lo que quieren decir cuando pronuncian el nombre del bien.
--Tienes mucha razón --dijo.
--¿Y los que definen el bien como el placer? ¿Acaso no incurren en un extravío no menor que el de los otros? ¿No se ven también éstos obligados a convenir en que existen placeres malos?
--En efecto.
--Les acontece, pues, creo yo, el convenir en que las mismas cosas son buenas y malas. ¿No es eso?
--¿Qué otra cosa va a ser?
--¿Es, pues, evidente, que hay muchas y grandes dudas sobre esto?
--¿Cómo no?
--¿Y qué? ¿No es evidente también que mientras con respecto a lo justo y lo bello hay muchos que, optando por la apariencia, prefieren hacer y tener lo que lo parezca, aunque no lo sea, en cambio, con respecto a lo bueno, a nadie le basta con poseer lo que parezca serlo, sino que buscan todos la realidad, desdeñando en ese caso la apariencia?
--Efectivamente --dijo.
--Pues bien, esto que persigue y con miras a lo cual obra siempre toda alma, que, aun presintiendo que ello es algo, no puede, en su perplejidad, darse suficiente cuenta de lo que es ni guiarse por un criterio tan seguro como en lo relativo a otras cosas, por lo cual pierde también las ventajas que pudiera haber obtenido de ellas… ¿Consideraremos, pues, necesario que los más excelentes ciudadanos, a quienes vamos a confiar todas las cosas, permanezcan en semejante oscuridad con respecto a un bien tan preciado y grande?
--En modo alguno --dijo.
--En efecto, creo yo --dije-- que las cosas justas y hermosas de las que no se sabe en qué respecto son buenas no tendrán un guardián que valga gran cosa en aquel que ignore este extremo; y auguro que nadie las conocerá suficientemente mientras no lo sepa.
--Bien auguras --dijo.
--¿No tendremos, pues, una comunidad perfectamente organizada cuando la guarde un guardián conocedor de estas cosas?
--Es forzoso --dijo--.
--Pero tú, Sócrates, ¿dices que el bien es el conocimiento, o que es el placer, o que es alguna otra distinta de éstas?
--¡Vaya con el hombre! --exclamé--. Bien se veía desde hace rato que no te ibas a contentar con lo que opinaran los demás acerca de ello.
--Porque no me parece bien, ¡oh Sócrates! --dijo--, que quien durante tanto tiempo se ha ocupado de estos asuntos pueda exponer las opiniones de los demás, pero no las suyas.
--¿Pues qué? --dije yo--. ¿Te parece bien que hable uno de las cosas que no sabe como si las supiese?
--No como si las supiese --dijo--, pero sí que acceda a exponer, en calidad de opinión, lo que él opina.
--¿Y qué? ¿No te has dado cuenta --dije-- de que las opiniones sin conocimiento son todas defectuosas? Pues las mejores de entre ellas son ciegas. ¿O crees que difieren en algo de unos ciegos que van por buen camino aquellos que profesan una opinión recta pero sin conocimiento?
--En nada --dijo.
--¿Quieres, entonces, ver cosas feas, ciegas y tuertas, cuando podrías oírlas claras y hermosas de labios de otros?
--¡Por Zeus! --dijo Glaucón--. No te detengas, ¡oh Sócrates!, como si hubieses llegado ya al final. A nosotros nos basta que, como nos explicaste lo que eran la justicia, templanza y demás virtudes, del mismo modo nos expliques igualmente lo que es el bien.
--También yo, compañero, --dije--, me daría por plenamente satisfecho. Pero no sea que resulte incapaz de hacerlo y provoque vuestras risas con mis torpes esfuerzos. En fin, dejemos por ahora, mis bienaventurados amigos, lo que pueda ser el bien en sí, pues me parece un tema demasiado elevado para que, con el impulso que llevamos ahora, podamos llegar en este momento a mi concepción acerca de ello. En cambio, estoy dispuesto a hablaros de algo que parece ser hijo del bien y asemejarse sumamente a él; eso si a vosotros os agrada, y si no, lo dejamos.
--Háblanos, pues --dijo--. Otra vez nos pagarás tu deuda con la descripción del padre.
--¡Ojalá --dije-- pudiera yo pagarla y vosotros percibirla entera en vez de contentaros, como ahora, con los intereses! En fin, llevaos, pues, este hijo del bien en sí, este interés producido por él, mas cuidad de que yo no os engañe involuntariamente, pagándoos los réditos en moneda falsa.
--Tendremos todo el cuidado posible --dijo--. Pero habla ya.
--Sí --contesté--, pero después de haberme puesto de acuerdo con vosotros y de haberos recordado lo que se ha dicho antes y se había dicho ya muchas otras veces.
--¿Qué? --dijo.
--Afirmamos y definimos en nuestra argumentación --dije-- la existencia de muchas cosas buenas y muchas cosas hermosas y muchas también de cada una de las demás clases.
--En efecto, así lo afirmamos.
--Y que existe, por otra parte, lo bello en sí y lo bueno en sí; y del mismo modo, con respecto a todas las cosas que antes definíamos como múltiples, consideramos, por el contrario, cada una de ellas como correspondiente a una sola idea, cuya unidad suponemos, y llamamos a cada cosa «aquello que es».
--Tal sucede.
--Y de lo múltiple decimos que es visto, pero no concebido, y de las ideas, en cambio, que son concebidas, pero no vistas.
--En absoluto.
--Ahora bien, ¿con qué parte de nosotros vemos lo que es visto?
--Con la vista --dijo.
--¿Y no percibimos --dije-- por el oído lo que se oye y por medio de los demás sentidos todo lo que se percibe?
--¿Cómo no?
--¿No has observado --dije-- de cuánta mayor generosidad usó el artífice de los sentidos para con la facultad de ver y ser visto?
--No, en modo alguno --dijo.
--Pues considera lo siguiente: ¿existe alguna cosa de especie distinta que les sea necesaria al oído para oír o a la voz para ser oída; algún tercer elemento en ausencia del cual no podrá oír el uno ni ser oída la otra?
--Ninguna --dijo.
--Y creo también --dije yo-- que hay muchas otras facultades, por no decir todas, que no necesitan de nada semejante. ¿O puedes tú citarme alguna?
--No, por cierto --dijo.
--Y en cuanto a la facultad de ver y ser visto, ¿no te has dado cuenta de que ésta sí que necesita?
--¿Cómo?
--Porque aunque, habiendo vista en los ojos, quiera su poseedor usar de ella, y aunque esté presente el color en las cosas, sabes muy bien que si no se añade la tercera especie particularmente constituida para este mismo objeto, ni la vista verá nada ni los colores serán visibles.
--¿Y qué es eso --dijo-- a que te refieres?
--Aquello --contesté-- a lo que tú llamas luz.
--Tienes razón --dijo.
--No es pequeña, pues, la medida en que, por lo que toca a excelencia, supera el lazo de unión entre el sentido de la vista y la facultad de ser visto a los que forman las demás uniones; a no ser que la luz sea algo despreciable.
--No --dijo--; está muy lejos de serlo.
--¿Y a cuál de los dioses del cielo puedes indicar como dueño de estas cosas y productor de la luz, por medio de la cual vemos nosotros y son vistos los objetos con la mayor perfección posible?
--Al mismo --dijo-- que tú y los demás, pues es evidente que preguntas por el sol.
--Ahora bien, ¿no se encuentra la vista en la siguiente relación con respecto a este dios?
--¿En cuál?
--No es sol la vista en sí, ni tampoco el órgano en que se produce, al cual llamamos ojo.
--No, en efecto.
--Pero éste es, por lo menos, el más parecido al sol, creo yo, de entre los órganos de los sentidos.
--Con mucho.
--Y el poder que tiene, ¿no lo posee como algo dispensado por el sol en forma de una especie de emanación?
--En un todo.
--¿Más no es así que el sol no es visión, sino que siendo causante de ésta, es percibido por ella misma?
--Así es --dijo.
--Pues bien, he aquí --continué-- lo que puedes decir que yo designaba como hijo del bien, engendrado por éste a su semejanza como algo que, en la región visible, se comporta, con respecto a la visión y a lo visto, del mismo modo que aquél en la región inteligible con respecto a la inteligencia y a lo aprehendido por ella.
--¿Cómo? --dijo--. Explícamelo algo más.
--¿No sabes --dije--, con respecto a los ojos, que, cuando no se les dirige a aquello sobre cuyos colores se extienda la luz del sol, sino a lo que alcanzan las sombras nocturnas, ven con dificultad y parecen casi ciegos, como si no hubiera en ellos visión clara?
--Efectivamente --dijo.
--En cambio, cuando ven perfectamente lo que el sol ilumina, se muestra, creo yo, que esa visión existe en aquellos mismos ojos.
--¿Cómo no?
--Pues bien, considera del mismo modo lo siguiente con respecto al alma. Cuando ésta fija su atención sobre un objeto iluminado por la verdad y el ser, entonces lo comprende y conoce y demuestra tener inteligencia; pero cuando la fija en algo que está envuelto en penumbras, que nace o perece, entonces, como no ve bien, el alma no hace más que concebir opiniones siempre cambiantes y parece hallarse privada de toda inteligencia.
--Tal parece, en efecto.
--Puedes, por tanto, decir que lo que proporciona la verdad a los objetos del conocimiento y la facultad de conocer al que conoce, es la idea del bien a la cual debes concebir como objeto del conocimiento pero también como causa de la ciencia y de la verdad; y así, por muy hermosas que sean ambas cosas, el conocimiento y la verdad, juzgarás rectamente si consideras esa idea como otra cosa distinta y más hermosa todavía que ellas. Y en cuanto al conocimiento y la verdad, del mismo modo que en aquel otro mundo se puede creer que la luz y la visión se parecen al sol, pero no que sean el mismo sol, del mismo modo en éste es acertado el considerar que uno y otra son semejantes al bien, pero no lo es el tener a uno cualquiera de los dos por el bien mismo, pues es mucho mayor todavía la consideración que se debe a la naturaleza del bien.
--¡Qué inefable belleza --dijo-- le atribuyes! Pues, siendo fuente del conocimiento y la verdad, supera a ambos, según tú, en hermosura. No creo, pues, que lo vayas a identificar con el placer.
--Ten tu lengua --dije--. Pero continúa considerando su imagen de la manera siguiente.
--¿Cómo?
--Del sol dirás, creo yo, que no sólo proporciona a las cosas que son vistas la facultad de serlo, sino también la generación, el crecimiento y la alimentación; sin embargo, él no es generación.
--¿Cómo había de serlo?
--Del mismo modo puedes afirmar que a las cosas inteligibles no sólo les adviene por obra del bien su cualidad de inteligibles, sino también se les añaden, por obra también de aquél, el ser y la esencia; sin embargo, el bien no es esencia, sino algo que está todavía por encima de aquélla en cuanto a dignidad y poder.
Entonces Glaucón dijo con mucha gracia:
--¡Por Apolo! ¡Qué maravillosa superioridad!
--Tú tienes la culpa --dije--, porque me has obligado a decir lo que opinaba acerca de ello.
--Y no te detengas en modo alguno-- dijo--. Sigue exponiéndonos, si no otra cosa, al menos la analogía con respecto al sol, si es que te queda algo que decir.
--Desde luego --dije--; es mucho lo que me queda.
--Pues bien --dijo--, no te dejes ni lo más insignificante.
--Me temo --contesté-- que sea mucho lo que me deje. Sin embargo, no omitiré de intento nada que pueda ser dicho en esta ocasión.
--No, no lo hagas --dijo.
--Pues bien --dije--, observa que, como decíamos, son dos, y que reinan, el uno en el género y región inteligibles, y el otro, en cambio, en la visible; y no digo que en el cielo para que no creas que juego con el vocablo. Sea como sea, ¿tienes ante ti esas dos especies, la visible y la inteligible?
--Las tengo.
--Toma, pues,una línea que esté cortada en dos segmentos desiguales y vuelve a cortar cada uno de los segmentos, el del género visible y el del inteligible, siguiendo la misma proporción. Entonces tendrás, clasificados según la mayor claridad u oscuridad de cada uno: en el mundo visible, un primer segmento, el de las imágenes. Llamo imágenes ante todo a las sombras y, en segundo lugar, a las figuras que se forman en el agua y en todo lo que es compacto, pulido y brillante y a otras cosas semejantes, si es que me entiendes.
--Sí que te entiendo.
--En el segundo pon aquello de lo cual esto es imagen: los animales que nos rodean, todas las plantas y el género entero de las cosas fabricadas
--Lo pongo --dijo.
--Accederías acaso --dije yo-- a reconocer que lo visible se divide, en proporción a la verdad o a la carencia de ella, de modo que la imagen se halle, con respecto a aquello que imita, en la misma relación en que lo opinado con respecto a lo conocido?
--Desde luego que accedo --dijo.
--Considera, pues, ahora de qué modo hay que dividir el segmento de lo inteligible.
--Cómo?
--De modo que el alma se vea obligada a buscar la una de las partes sirviéndose, como de imágenes, de aquellas cosas que antes eran imitadas, partiendo de hipótesis y encaminándose así, no hacia el principio, sino hacia la conclusión; y la segunda ,partiendo también de una hipótesis, pero para llegar a un principio no hipotético y llevando a cabo su investigación con la sola ayuda de las ideas tomadas en sí mismas y sin valerse de las imágenes a que en la búsqueda de aquello recurría.
--No he comprendido de modo suficiente --dijo-- eso de que hablas.
--Pues lo diré otra vez --contesté--. Y lo entenderás mejor después del siguiente preámbulo. Creo que sabes que quienes se ocupan de geometría, aritmética y otros estudios similares dan por supuestos los números impares y pares, las figuras, tres clases de ángulos y otras cosas emparentadas con éstas y distintas en cada caso; las adoptan como hipótesis, procediendo igual que si las conocieran, y no se creen ya en el deber de dar ninguna explicación ni a sí mismos ni a los demás con respecto a lo que consideran como evidente para todos, y de ahí es de donde parten las sucesivas y consecuentes deducciones que les llevan finalmente a aquello cuya investigación se proponían.
--Sé perfectamente todo eso --dijo.
--Y no sabes también que se sirven de figuras visibles acerca de las cuales discurren, pero no pensando en ellas mismas, sino en aquello a que ellas se parecen, discurriendo, por ejemplo, acerca del cuadrado en sí y de su diagonal, pero no acerca del que ellos dibujan, e igualmente en los demás casos; y que así, las cosas modeladas y trazadas por ellos, de que son imágenes las sombras y reflejos producidos en el agua, las emplean, de modo que sean a su vez imágenes, en su deseo de ver aquellas cosas en si que no pueden ser vistas de otra manera sino por medio del pensamiento?
--Tienes razón --dijo.
--Y así, de esta clase de objetos decía yo que era inteligible, pero que en su investigación se ve el alma obligada a servirse de hipótesis y, como no puede remontarse por encima de éstas, no se encamina al principio, sino que usa como imágenes aquellos mismos objetos, imitados a su vez por comparación con éstos, son también ellos estimados y honrados como cosas palpables.
--Ya comprendo --dijo-- te refieres a lo que se hace en geometría y en las ciencias afines a ella.
--Pues bien, aprende ahora que sitúo en el segundo segmento de la región inteligible aquello a que alcanza por sí misma la razón valiéndose del poder dialéctico y considerando las hipótesis no como principios, sino como verdaderas hipótesis, es decir, peldaos y trampolines que la eleven hasta lo no hipotético, hasta el principio de todo; y una vez haya llegado a éste, irá pasando de una a otra de las deducciones que de él dependen hasta que de ese modo descienda a la conclusión sin recurrir en absoluto a nada sensible, antes bien, usando solamente de las ideas tomadas en sí mismas, pasando de una a otra y terminando en las ideas.
--Ya me doy cuenta --dijo--, aunque no perfectamente, pues me parece muy grande la empresa a que te refieres, de que lo que intentas es dejar sentado que es más clara la visión del ser y de lo inteligible que proporciona la ciencia dialéctica que la que proporcionan las llamadas artes, a las cuales sirven de principios las hipótesis; pues, aunque quienes las estudian se ven obligados a contemplar los objetos por medio del pensamiento y no de los sentidos, sin embargo, como no investigan remontándose al principio, sino partiendo de hipótesis, por eso te parece a ti que no adquieren conocimiento de esos objetos que son, empero, inteligibles cuando están en relación con un principio. Y creo también que a la operación de los geómetras y demás la llamas pensamiento, pero no conocimiento, porque el pensamiento es algo que está entre la simple creencia y el conocimiento.
--Lo has entendido --dije-- con toda perfección. Ahora aplícame a los cuatro segmentos estas cuatro operaciones que realiza el alma: la inteligencia, al más elevado; el pensamiento, al segundo; al tercero dale el de la creencia y al último la imaginación; y ponlos en ese orden,considerando que cada uno de ellos participa tanto más de la claridad cuanto más participen de la verdad los objetos a que se aplica.
--Ya lo comprendo --dijo--; estoy de acuerdo y los ordeno como dices.
________________________________________
Ejercicios
1. El ejercicio para este texto es doble, como te será fácil de entender: considera, en primer lugar, las características de los modos de conocimiento que describe.

2. Y ahora, en segundo lugar, a qué realidades corresponden esos modos de conocimiento.

3. De hecho, tenemos ya siempre esos conocimientos universales, organizados en un sistema: la justicia, la humanidad, la verdad. ¿Eso es argumento suficiente para concluir que existe esa realidad aparte? ¿Qué otro sentido puede tener para Platón esa afirmación?
 

Plató La República, 505a-511e

XVII. Opinions sobre el bé i sentit del vertader saber del bé.

«Vet aquí que segurament també saps això, que per a la majoria el plaer sembla ser el bé, i per als més il•lustrats l'enteniment.»
«Sí, com no?»
«I certament, també saps que els qui creuen això últim no ens poden indicar l'enteniment què és, i no tenen cap més remei que acabar dient que és el bé.»
«I de manera ben còmica» —apuntà.
«Sí, com no ho seria?» —vaig reblar— «Perquè per un cantó ens retreuen que no sabem, el bé, què és, i després ens parlen com si ho sabéssim: ens diuen que és l'enteniment del bé, com si ara nosaltres entenguéssim què volen dir quan pronuncien el mot "bé".»
«Dius una gran veritat» —assentí.
«I què els qui defineixen el bé com el plaer? Es que potser s'hi perden menys que els altres? O és que aquests no es veuen forçats a reconèixer que hi ha plaers dolents?»
«Sí, i molt.»
«Els resulta, doncs, pel que em penso, que han de reconèixer que bo i dolent és el mateix. O no?»
«Sí, no és possible res més.»
«Doncs no és evident que sobre això hi ha moltes i grans discussions?»
«Evidentment que sí.»
«I què? No és evident també que pel que fa al just i al bell, molts escolliran l'aparença, encara que en realitat no ho sigui, i voldran fer-ho, i posseir-la, i semblar-ho, però que pel que fa al bé, ningú no en tindrà prou amb adquirir-ne l'aparença, sinó que en cercaran la realitat, perquè en aquest punt, l'aparença, ningú no la vol?»
«I tant que ningú!» —va fer ell.
«Vet aquí que el que percaça tota ànima, per la qual ho fa tot, pressentint que hi ha una cosa així, però tanmateix vacil•lant i no aconseguint encertar de ple de què es tracta ni arribar a una convicció ferma com en les altres coses, i, per tant, errant també en elles si és que alguna és de profit, en això tan gros i tan important, direm que és inevitable que vagin a les palpentes fins i tot els màxims a la ciutat, a les mans dels qui ho dipositarem tot?»
«No, ni de bon tros» —va dir.
«Per tant» —vaig continuar—, «em penso que el just i el bell, si d'ells s'ignora que, com sigui, participen del bé, no atenyeran un guardià massa especial d'ells mateixos en el qui ignori aquest aspecte. I endevino que abans d'això ningú no en posseirà un saber suficient.»
«Doncs ho endevines com cal» —va dir ell.
«En conclusió, la nostra constitució tindrà un ordenament total quan la custodiï un guardià que domini aquests aspectes.»

XVIII. Promesa de Sòcrates: mostrarà un rebrot molt clar del bé, i ho farà amb una comparació. Distinció entre les idees i el perceptible; primacia del sentit de la vista.

«Conclusió indefugible!» —exclamà—. «Però, a veure: tu, Sòcrates, dius que el bé és el saber, que el bé és el plaer, o que és alguna altra cosa al marge d'aquestes?»
«Ep, home!» —jo que vaig fer-li—, «ja fa estona que es veia molt clar que no et bastaria el parer dels altres pel que fa a aquest tema.»
«Però tampoc no em sembla correcte, Sòcrates» —va dir—, «que puguis manifestar les opinions dels altres reservant-te la teva, i això quan fa tanta estona que toques aquestes qüestions.»
«Doncs què?» —vaig objectar-li— «Et sembla correcte que algú parli com aquell que sap una cosa quan en realitat no la sap?»
«Com aquell que la sap no, de cap manera, però sí, tanmateix, que s'ha de prestar a exposar la seva opinió, el que ell creu.»
«Doncs què? —vaig insistir—. «No t'has adonat que les opinions desproveïdes de saber són totes defectuoses? D'elles les més bones són cegues. O et sembla que hi ha alguna diferència entre els cecs que tot i això van pel seu camí i els qui sense tenir-ne enteniment posseeixen alguna opinió vertadera?»
«No n'hi ha cap» —concedí.
«T'estimes més, doncs, veure coses defectuoses, cegues i tortes, quan t'és possible sentir-ne dels altres de clares i belles?»
«Per Zeus, Sòcrates» —va prorrompre Glaucó—, «si més no, mira que no acabis deixant-nos a l'estacada. Perquè a nosaltres ens bastarà que, de la justícia, de la temprança i de les altres virtuts, ens en facis una revisió tal com la que has fet del bé.»
«I també jo, company» —vaig indicar-li—, «en tindré ben bé prou. Però em fa por no ser-ne capaç, i demostrar la meva ineptitud, convertint-me en la vostra riota. Però, oh benaurats!, què és el bé en si mateix, de moment, deixem-ho córrer, perquè veig que l'empenta que portem és insuficient per arribar ara al que jo en penso; el que vull és parlar-vos d'un rebrot del bé que se li assembla moltíssim, això si us sembla oportú; altrament no hi pensem més.»
«Parla» —va dir ell—, «la descripció del pare, ja ens la pagaràs una altra vegada.»
«El que jo voldria» —vaig puntualitzar— «és poder-vos pagar, i vosaltres cobrar, però no només com ara, els interessos. Per tant, ingressem ara els interessos, el rebrot del bé en si. Però vigileu que no us enganyi, a desgrat meu, naturalment, i us aboni aquests rèdits amb moneda falsa.»
«Vigilarem tot el que podrem» —va dir— «però tu parla.»
«Serà certament» —jo que vaig fer— «només quan ens hàgim posat d'acord i us hagi fet memòria del que hem dit fins ara, i que en altres llocs havíem repetit moltes vegades.»
«A què et refereixes?» —va preguntar.
«Acceptem i definim en el nostre discurs» —vaig explicar— «que hi ha moltes coses bones i moltes coses belles, i moltes també de les altres menes.»
«Sí, ho acceptem.»
«Però també, indubtablement, el bé en si, i el bell en si, i exactament igual de tot allò de què establíem la pluralitat, ho establim com una única idea de cada cosa, i d'aquesta única idea en diem "el que és"».
«Exacte.»
«Doncs, aquelles coses primeres, diem que les veiem, però no que les pensem, de les idees, a l'inrevés, que les pensem, però no que les veiem.»
«Sí, en tot i per tot.»
«Amb què, de nosaltres mateixos, veiem el que veiem?»
«Amb la vista» —va respondre'm.
«Per tant» —vaig argüir—, «amb l'oïda el que oïm, i amb els altres sentits tot el que és sensible.»
«No és possible res més.»
I vaig preguntar-li: «Per cert, has observat l'artífex dels sentits, com construí amb molta més perfecció la potència de veure i de ser vistos?»
«No gens» —confessà.
«Doncs mira-ho així: és que l'oïda i la veu necessiten quelcom més d'un altre gènere, aquella per oir i aquesta per ser oïda, i si no se'ls afegeix aquest tercer element, ni l'oïda no oirà ni la veu no serà oïda?»
«No els cal res més» —declarà.
«I em penso, certament» —vaig afegir— «que hi ha moltes altres facultats, per a no dir totes, que no necessiten aquest tercer element. O és que tu en podries citar alguna?»
«Jo no» —va dir.
«Però la vista, i el que és visible, no t'adones que necessiten aquest tercer element?»
«Sí? Com?»
«Com sigui: encara que en els ulls hi hagi la vista, i el qui la tingui provi d'usar-la, i encara que per a ella hi hagi colors, saps molt bé que si no se'ls ajunta un tercer ser nascut especialment per a això, la vista no veurà res i els colors romandran invisibles.»
«Què és això a què et refereixes?» —em preguntà.
«El que tu concretament anomenes "llum"» —vaig fer-li.
«Tens tota la raó» —concedí.
«O sigui que no és pas per una potència petita que el sentit de la vista i la capacitat de ser vistos estan junyits; el seu jou és més honrós, tret que la Llum sigui quelcom indigne.»
«No ho és, ni de bon tros» —ell que va fer-me.

XIX. El sol com a rebrot del bé: explicació de l'essència analogada del bé en si.

«Doncs a quin dels déus del cel pots atribuir el domini d'això, la llum del que fa que la nostra vista hi vegi magníficament i que el visible sigui vist?»
«Al mateix que tu i que qualsevol altre, perquè és evident que em preguntes pel sol.»
«Doncs bé: la relació natural de la vista amb el sol no serà aquesta?»
«Quina?»
«El sol no és la vista en si, ni tampoc no és allò on la vista radica, el que, naturalment, anomenem "ull".»
«No, no ho és.»
«Però sí que em sembla que és el més semblant al sol d'entre els òrgans sensorials.»"'
«Sí, i de bon tros.»
«I la potència que té, no s'adquireix com un doll extret d'ell, del sol?»
«Indiscutiblement.»
«De manera que el sol no és la visió, sinó que n'és la causa, i és percebut per la visió mateixa.»
«Exactament» —va dir ell.
«Per tant, afirmaràs que jo dic» —vaig demanar-li— «que precisament el sol, l'entenc com el rebrot del bé que el bé ha engendrat com a analogat d'ell mateix, de manera que, tam com el bé es comporta, en el domini del pensament, amb el pensament i el pensat, igualment el sol en el domini del visible es capté en relació amb la visió i el vist.»
«Com?» —va dir— «Torna-m'ho a explicar.»
«Els ulls» —vaig raonar-li—, «saps que, quan algú no els adreça a coses sobre les quals caigui la llum del dia, sinó un llambreig nocturn, és com si s'esmussessin, i no es diferencien gaire dels dels cecs, perquè en ells no hi ha una visió nítida?»
«Ho sé molt bé» —va respondre.
«En canvi, sempre que el sol cau de ple en alguna cosa, els ulls hi veuen clarament, i es fa evident que la visió radica en aquests mateixos.»
«Sí, no pot ser l'altra manera.»
«Doncs el de l'ànima, pensa-ho igualment: quan es fixa en allò on el ser i la veritat brillen, ella sempre ho coneix i ho entèn, i es veu clar que té enteniment, però quan es fixa en quelcom barrejat amb tenebres, el que neix i pereix, aleshores opina i es torna com cega, canviant les opinions amunt i avall i s'assembla, al seu torn, a un que no té enteniment.»
«Sí, fa aquest efecte.»
«Això, doncs, que proporciona la veritat a l'intel•ligible i la potència al sabedor, tu digues que és la idea del bé, però per tal com ella, en últim terme, és causa de la veritat com a realitat sabuda, pensaràs correctament només si per belles que siguin les dues coses, el saber i la veritat, penses que la idea del bé és diversa i més bella que elles dues. Però saber i veritat, tal com allà concretament era correcte tenir la llum i la visió com assimilables al sol, però no ho era tenir-les pel sol mateix, també aquí és correcte tenir-los per assimilables al bé, però pel bé en si és incorrecte, i tant li fa que considerem el saber com la veritat, perquè cal apreuar encara més carament la condició del bé.»
«Dius una bellesa indicible» —exclamà— «si ens proporciona el saber i la veritat, i en bellesa tanmateix els supera. Per descomptat, suposo que no et referiràs al plaer, naturalment.»
«El déu ens en reguard!» —jo que vaig fer—. «Tu considera encara la imatge com segueix.»
«Com?»
«El sol, a les coses vistes crec que diràs que no els dóna únicament la possibilitat de ser-ho, sinó també la gènesi i el creixement i el nodriment; tot i que ell tanmateix no és gènesi.»
«No, com ho seria?»
«Doncs paral•lelament pots dir que a l'intel•ligible no solament el ser sabut li advé del bé, sinó que també del bé té el ser i l'essència, encara que el bé en si no és el ser, sinó que li és més amunt i el supera en poder i en dignitat.»

XX. Exposició de la situació en el domini del visible i de l'intel•ligible, amb l'ajuda de la comparació de la ratlla.
I Glaucó cridà molt còmicament: «Per Apol•lo, una superació genial!»
«Doncs tu n'ets la causa» —jo que vaig fer-li—, «perquè m'has obligat a exposar el meu parer pel que fa a això.»
«Mira, res de fer-hi estaries» —exclamà—, «si més no tornant a resseguir la semblança del sol, si és que hi mancava alguna cosa.»
«Ben cert» —vaig afirmar—, «me n'he deixades moltes, de coses.»
«Doncs no te'n deixis cap» —va dir-me— «ni la més mínima.»
«Home, jo em penso que, inevitablement, me'n deixaré moltes; de tota manera, faré el que pugui per a no deixarme'n cap expressament.»
«No, no te'n deixis cap» —va demanar-me.
«A veure, pensa» —vaig fer-li— «el que diem: dues coses que dominen, una el llinatge i el domini intel•ligible, i l'altra, el visible, això per evitar que tu, si jo dic "el cel" pensis que vull fer sofismes verbals. Entens del tot, doncs, que hi ha les dues menes, l'intel•ligible i el visible?»
«Ho entenc del tot.»
«Si és així, imagina't una ratlla dividida en dues seccions desiguals, i, aquestes seccions desiguals,"' les divideixes, al seu torn, segons la mateixa relació, la mena del visible i la de l'intel•ligible: aleshores tindràs diversa foscor i claredat relatives. Així hi haurà, primerament, en la mena del visible, una secció d'imatges. Anomeno "imatges" en primer lloc les ombres, després els reflectiments a l'aigua, i totes les coses que, per la seva índole, són denses, llises i brillants, i tot el que és així. Estàs al cas?»
«Sí, hi estic.»
«Posa ara l'altra secció de la qual la ratlla t'ofereix imatges; a aquesta secció corresponen els animals que viuen en el nostre entorn, i també tot el que creix, i també tot el llinatge de les coses fabricades per l'home.»
«Ho poso on dius» —va fer-me.
«I d'aquesta secció t'avindràs a sostenir» —vaig preguntar-li— «que en relació a veritat i no veritat el semblant i allò a què s'assembla hi són repartits en la mateixa proporció en què ho són l'opinable i el cognoscible?»
«Sí, totalment d'acord» —va dir.
«Ara examina si cal també dividir la secció de l'intel.ligible.»
«I com?»
«Així: per un cantó, en la primera part d'ella, l'ànima, tot emprant les coses abans imitades com si fossin imatges, es veu forçada a esbrinar a partir de supòsits, progressant no fins a un principi, sinó cap a una conclusió. Per l'altre cantó, a la segona part, l'ànima avança fins a un principi no suposat a partir d'un supòsit, i sense recórrer a imatges (a diferència del primer cas) fa el camí amb idees en si i mitjançant idees.»
«Això que dius, no ho acabo d'entendre» —va confessar.
«Doncs tornem-hi» —jo que vaig fer-li—, «i ho entendràs més fàcilment si abans t'explico això altre: suposo que saps que els qui es dediquen a la geometria i al càlcul i a matèries similars, suposen el parell i el senar, les figures i tres menes d'angles, i altres coses afins segons el mètode de cadascuna. I com si les entenguéssim les prenen per supòsits i a partir d'elles no pensen que els calgui explicar-les ni als altres, ni tampoc a si mateixos, com si fossin supòsits evidents universalment; més aviat des d'ells travessen la resta de manera coherent i acaben en allò que es proposaven esbrinar.»
«Sí, això ho sé bé.»
«Per tant, saps que empren figures vistes i que fan demostracions pel que fa a elles, baldament no pensin en elles sinó en aquelles coses amb les quals aquestes s'assemblen, i discorren pel quadrat en si i per la diagonal en si, i no referintse a la que dibuixen. I igualment amb la resta. De les coses mateixes que configuren i dibuixen hi ha ombres i imatges a l'aigua, i aquestes coses que dibuixen, les empren a tall d'imatges, intentar albirar aquelles coses en si que no podrien albirar d'altra manera que no fos amb el pensament.»
«Tens raó.»

XXI. Procediment i objecte de la ciència dialèctica en oposició a les ciències matemàtiques.
«D'aquesta faisó, doncs, deia en últim terme que també és intel.ligible, però que en la seva investigació l'ànima es veu forçada a emprar supòsits per tal com no remunta al principi, perquè no pot anar més amunt d'aquests supòsits, sinó que els empra precisament a tall d'imatges d'allò que és exposat per les coses més inferiors, i, a més a més, de les coses també que en comparació amb aquelles seves imatges són glorificades com a netes i clares i en aquest grau són tingudes en honra.»
«Entenc» —va dir— «que et refereixes als continguts de la geometria i de les matèries que li són afins.»
«Per tant, adona't també que per l'altra secció de l'intel.ligible entenc aquell que la raó emprèn per si mitjançant el poder dialèctic, per tal com dels supòsits no en fa principis, sinó supòsits genuïns, és a dir, en fa impuls i accés, que l'enlairi al principi de tot, on no hi ha supòsits, abraci aquest principi, i així, al seu torn, atenent-se a tot el que depèn d'ell, davalli cap al final sense emprar res perceptible sensorialment, sinó només les idees en si, i així culmini en les idees.»
«Entenc» —va dir ell—, «encara que de manera no absolutament clara, perquè em sembla que em vols dir coses molt grosses, que tanmateix vols determinar que el que resulta contemplat pel saber dialèctic del ser i de l'intel.ligible és més clar que el que resulta contemplat per les que normalment anomenem ciències, de les quals són principi els supòsits. I els qui consideren els objectes de les ciències, ho han de fer, concretament, amb el pensament, i no amb els sentits, perquè no contemplen remuntant al principi, sinó mitjançant els supòsits. I a tu et sembla que no tenen enteniment dels objectes, tot i que són intel.ligibles amb el principi. I crec que l'operació dels geòmetres i la dels altres com ells l'anomenes saber discursiu, però no enteniment, perquè el saber discursiu ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i l'enteniment.»
«Ho has entès tot molt rebé» —vaig dir-li—. «Ara aplica a les quatre seccions les quatre operacions realitzades per l'ànima: la intel•ligència a la més enlairada; el saber discursiu a la segona, a la tercera me li dónes la creença i a la quarta la conjectura, i posa aquestes operacions en ordre, considerant que cadascuna d'elles participa tant més de la claror com més participen de la veritat els objectes a què s'aplica.»
«Ho entenc» —va dir-me—, «hi estic d'acord i els ordeno tal com dius.»

 

Filosofia Matrix, la contracultura i el mite de la caverna.

(o la falsa rebel·lió)

 (o quan la "rebel·lió" es posa de moda)

Moltes interpretacions s’han fet sobre la trilogia “Matrix”, moltes d’elles descontextualitzades o errònies.

En l’origen de les pelis de “Matrix” hi ha una guerra comercial entorn d’unes sabatilles esportives, les “Black Spot”. Les sabatilles d’esport Black Spot vindrien a ser unes sabatilles “subversives” que vindrien a representar la cultura alternativa enfront la cultura consumista convencional. Les sabatilles Black Spot representarien la rebel•lia cultural.

La rebel•lió cultural contra el consumisme ha cregut que si deixem de comprar determinats productes que ens alienen i ens “aborreguen” podem fer encallar el sistema i transformar-lo. De fet, aquestes tendències el que han fet ha estat substituir un producte per un altre. Aquests productes que se suposava que estaven contra el sistema s’han convertit també en el sistema.

A la generació de 1960 i al moviment hippy l’obsessionaven els cotxes; la generació X sembla haver tingut una fixació pel calçat. Les sabates sempre van ser una part de la indumentària bàsica de l’estètica punk, des de les botes militars i les esportives Converse fins les botes Doc Martens i Bundstone. Per això el paper del “dolent de la pel•lícula” va passar del sector de l’automòbil al del calçat i va quedar en mans de l’empresa Nike. Per als detractors de la globalització, Nike representava tot allò de dolent que té el capitalisme mundial i globalitzat.

En el film “Matrix” hi ha un fil conductor similar. Si milers de joves es neguen a comprar Nike, constitueixen un mercat potencial per al calçat “alternatiu”. Atents a aquest fenomen Vans i Airwalk aconseguiren aprofitar part de la “rebel•lia” associada al monopatí per vendre milions d’euros en calçat esportiu.

A la primera escena de Matrix, el personatge Neo veu el conill blanc (referent: Alícia en el país de les meravelles”, que és un llibre de Lewis Carroll crític amb la societat victoriana “carca”anglesa del segle XIX). Matrix intenta retratar un complex món il•lusori que enganya el nostre cervell mitjançant unes màquines sensorials que ens convencen de que vivim i interactuem en un món d’objectes físics, és a dir, un experiment mental.

Però Matrix és una metàfora d’una idea política que té els seus orígens en la dècada de 1960, basat en obres d’autors de la dècada de 1960 (Jean Baudrillard, “Simulacres et simulation, 1981”;  Guy Debord, “La sociedad del espectáculo”, 1977). La seva tesi és clara: el món en el que vivim no és real. El capitalisme consumista engoleix totes les experiències humanes autèntiques, les transforma en un producte consumible i ens les revén (de revendre) a través de la publicitat i els mitjans de comunicació. El capitalisme converteix tots els components de la vida humana en un “espectacle” en si mateix, és a dir, en un sistema de símbols i representacions governat per la seva pròpia lògica interna.

En definitiva, vivim en un món en el que estem totalment alienats de la nostra naturalesa essencial. L’espectacle és un somni que s’ha fet necessari, és el “malson de la societat moderna, presonera de si mateixa, que finalment expressa tan sols la seva necessitat de dormir”.

En aquesta societat ja no importa la lluita per la igualtat ni l’abolició de la societat de classes. Tot això sembla que ja no està de moda. Aquesta és la línia argumental de Matrix, tot seguint aquests autors: En la societat consumista, de l’espectacle, el rebel i revolucionari ha de trobar formes de plaer independents de les necessitats que ens imposa el sistema i hem de despertar del malson de l’”espectacle”. Com ho fa Neo, hem de triar la píndola vermella.

L’activitat política queda així desacreditada per inútil. És inútil fins i tot intentar canviar els petits detalls del sistema. Tan se val qui sigui ric i qui sigui pobre, tan se val si hi ha gent que no té dret a vot i és discriminat; tan se val si hi ha gent que no té feina o no té oportunitats a la vida... No cal que ens hi encaparrem. ¿Per què?¿ Perquè tots els productes són imatges... El que importa és reconèixer que tota la cultura, tota la societat, és un malson que hem de rebutjar absolutament...

La idea del bloqueig cultural.

La militància política tradicional d’esquerres, segons aquesta ideologia, és inútil. No té cap sentit. Aquest és el fil conductor del film de Matrix. El que cal fer doncs és despertar la gent, “desendollar-la”, alliberar-les de la tirania de l’espectacle. ¿Com es fa això? Doncs produint una dissonància cognitiva. Mitjançant aquesta dissonància cognitiva (es a dir actes simbòlics de resistència), hem de suggerir que al món hi ha coses que no funcionen. De fet és el que s’anomena CONTRACULTURA

Un d’aquests actes és el de la sabatilla esportiva Black Spot. Una manera d’alliberar-se i alliberar els altres és resistir-se a la cultura en la seva totalitat. En el film Matrix, els habitants de Sion són la versió actual de la contracultura rebel de la dècada de 1960. Són ells els que han “despertat”, els que s’han alliberat de la tirania de les màquines. I, des d’aquest punt de vista, l’enemic és tot aquell que es negui a despertar, que insisteixi en sotmetre’s a la cultura. En fi, l’enemic és la societat convencional “normal” (consumista i conformista).

El personatge Morfeo resumeix perfectament la teoria contracultural quan descriu el concepte de “matriu”:

“La matriu és un sistema, Neo. I aquest sistema és el nostre enemic. Però quan ets a dins i fas una ullada al teu voltant, ¿què veus? Empresaris, professors, advocats, fusters. Precisament la gent la ment de la qual volem salvar. Però fins que no ho aconseguim, segueixen formant part del sistema i per això són l’enemic. Has d’entendre que la major part d’aquesta gent no està preparada perquè la desendollem. I molts d’ells estan tan acostumats, són tan patèticament dependents del sistema, que lluitaran per defensar-lo”.

La història ens ha mostrat que els hippyes, que representaven aquesta ideologia és van integrar al sistema. Van popularitzar un cotxe “diferent”, l’escarabat de Volkswagen, i ara són els yuppies del monovolum, que recorda l’escarabat perquè ara tenen fills i necessiten un cotxe familiar... Els de les bambes Vans i skaters, han creat també un línia de disseny amb les sabatilles i accessoris de roba, per molt que critiquin les sabatilles Nike; ells ja no són rebels sinó integrats i consumistes també d’una determinada marca.

En definitiva, el capitalisme consumista no tan sols ha sobreviscut a vàries dècades de rebel•lia contracultural, sinó que ha sortit enfortit. Però aquestes idees no són originals, perquè ja Plató, a la seva obra “República” ja en parla de l’”aborregament” o alienació, doncs comparava la nostra vida terrenal amb una cova plena de presoners, encadenats a terra, i només veuen ombres reflectides en la paret a la llum d’una foguera. Quan un dels presoners escapa i surt fora de la cova, descobreix que el món on havia viscut era una pura il•lusió. Torna a la cova per comunicar-ho als seus companys, però aquests s’hi troben molt bé tal com estan i es neguen a sortir i fins i tot es tornen en contra d’aquell que els diu que hi ha un món millor a fora.

També, més endavant, els primers cristians utilitzarien aquesta mena d’història per explicar la crucifixió del profeta Jesucrist. Abans d’aquest episodi, es donava per fet que l’arribada del Mesies suposaria la creació del regne de Déu a la Terra. Pensaven que Jesucrist havia ressuscitat per comunicar aquesta notícia, com el presoner de Plató que torna a la cova i ningú no li fa cas.

Així que la idea de què vivim en un món il•lusori no és nova. El que sí canvia és la mentalitat popular a l’hora d’afrontar aquest engany. Plató no tenia cap dubte de què alliberar-se implicava dècades d’estudi i reflexió filosòfica. Per als cristians era encara més difícil: tan sols la mort ens donava accés al “vertader” món posterior. Per contra, els seguidors de la filosofia Matrix, creuen que només caldria un senyal de que alguna cosa no funciona en el món que ens envolta per trencar aquest vel d’imatge il•lusòria” per desemmascarar tot plegat, ja sigui una obra d’art, un acte de protesta o fins i tot una prenda de vestir. Això seria un acte de bloqueig cultural... En realitat, només han fet que obrir noves formes de consumir i de alienació amb una pose de rebel•lió.