Enllaços

Antoni Baig;
 

Esquema

1. Vida
2. Obres
3. Els objectius de la filosofia platònica.
4. El plantejament platònic.
4.1. A la recerca del coneixement absolut.
4.2. Diferents interpretacions de la relació entre realitat i coneixement.
5. La solució platònica.
5.1. La teoria de la realitat: Idees i coses.
5.2. L'innatisme del coneixement.
6. Els dos mons.
6.1. Problemes que planteja aquesta teoria.
6.2. Els mites platònics i la seva funció explicativa.
7. Les relacions entre els dos mons.
7.1. El problema de la participació.
7.2. La jerarquia de les Idees.
7.3. Les Idees com a models (paradigmes) de les coses: la formació del món sensible.
8. Els graus de la realitat i els graus del coneixement.
9. L'antropologia i l'ètica: l'home just.
10. La política: organització de la ciutat ideal.



1. V I D A .

Fill d'una important família aristocràtica d'Atenes, nasqué l'any 427 aC, poc temps després de l'inici de la Guerra del Peloponès. Durant la seva infància veié com s'anava degradant el règim democràtic, que tan brillantment havia consolidat PERICLES. La inseguretat, tan econòmica com personal, originada per la guerra provocava que la majoria de ciutadans avantposessin els seus interessos personals als de la col•lectivitat. Acabada la guerra (404 aC), els espartans, vencedors del conflicte, imposaren un tipus de govern autoritari format pels anomenats Trenta tirans, la majoria dels quals eren atenesos que havien estat desterrats pel govern democràtic i que ara accedien al poder amarats de rancor y de set de revenja.

Aquesta dictadura, que es distingí per la comissió de tota mena d'excessos i crims, durà poc i fou substituïda de nou per la democràcia. PLATO, entretant, havia entrat a formar part del cercle d'amics de SOCRATES, amb qui restà fins que fou jutjat i condemnat a mort per la restaurada democràcia, fet que afectà Plató de manera decisiva. Llavors es veié obligat a marxar d'Atenes i va anar a Megara, on estudià durant cinc anys amb el filòsof parmenidi EUCLIDES. Després viatjà durant un temps pel sud d'Itàlia.

A Tarent conegué el pitagòric ARQUITES, que governava la ciutat. El fet de conèixer un filòsof goernant l'acabà de convèncer que, com diu a la Carta VII, els problemes de les societats humanes no s'acabaran fins que"no arribi al poder la raça dels filòsofos purs i autèntics, o fins que el caps de les ciutats, per una gràcia especial de la divinitat, no es posin veritablement a filosofar". Ell mateix intentà posar vàries vegades en pràctica aquesta idea a Siracusa. La primera ocasió va ser l'any 388 aC, quan DIó, el cunyat del tirà DIONíS I que governava la ciutat, el cridà assegurant-li que el seu parent estava interessat en la filosofia. No tingué, però, gaire èxit, i al cap de poc temps va ésser expulsar i venut com a esclau. Rescatat per un conegut, va tornar a Atenas i va fundar una escola filosòfica que s'anomenà "l'Acadèmia".

Aquesta va ser un dels centres més importants de l'Antiguitat i va durar fins a l'any 529, quan fou clausurat per l'emperador bizantí JUSTINIà. Obsessionat, però, per posar a la pràctica la seva teoria política, Plató va fer encara dos viatges més a Siracusa (el 366 i el 362 ac) que, com el primer, van acabar malament. Havent tornat a Atenes, morí al cap de 13 anys (el 347 aC).

2. O B R E S.

Plató no va escriure cap tractat sistemàtic on exposi ordenadament la seva doctrina, sinó que aquesta es troba dispera en diferents obres escrites en forma de diàleg i en algunes cartes. Han arribat fins a nosaltres uns 35 diàlegs. Com que va anar variant les seves idees al llarg de la seva vida, és molt important saber a quina època pertany cada un d'ells. La datació ha estat una tasca molt dificultosa. Actualment s'acostuma a distingir quatre etapes en el seu pensament.

a) Epoca de joventut (399-389 aC). Són diàlegs breus, literàriament bells, en els quals reprodueix les idees de SOCRATES. Cada un tracta d'alguna virtut a fi de trobar-ne la definició. Són: "Apologia de Sòcrates", "Io", "Laques", "Critó", "Hípies menor", "Hípies major", "Lisis", "Càrmides", "Eutifró", "Protàgores" i el primer llibre de "La República".

b) Epoca de transició (388-385 aC). Són més llargs i hi comencen a aparèixer algunes idees pròpiament platòniques. Són: "Gòrgies", "Menó", "Menèxen", "Eutidem" i "Cràtil".

c) Epoca de maduresa (384-370 aC). Literàriament són els millors, tenen forma expositiva i en ells explica les seves principals teories. Per això són els més importants. Són: "Fedó", "El convit", "La República" i "Fedre".

d) Epoca de vellesa (369-347 aC). Substitueix l'interès literari per la claredat expositiva. En ells revisa les pròpies teories d'algunes de les quals en fa una forta autocrítica. Són: "Teetet", "Parmènides", "El sofista", "El polític", "Timeu", "Filebus", "Críties", "Les Lleis" i l'"Epínomis".


3. ELS OBJECTIUS DE LA FILOSOFIA PLATÒNICA.

Ja des de jove PLATO se sentí atret per dues grans dèries: la política i la literatura. El procés històrico-polític que li tocà viure (la democràcia degradada per la guerra, la tirania dels Trenta, la democràcia restaurada que condemna Sòcrates), juntament amb l'estudi de les diverses formes polítiques d'altres pobles, generaren en ell una visió pesimista de la història. Als llibres VIII i IX de "La República" fa una anàlisi de les formes de govern que han existit i les redueix totes a quatre tipus fonamentals: la timocràcia, l'oligarquia, la democràcia i la tirania.

Segons ell, cap d'aquestes formes és bona ja que cada una d'elles es fonamenta en l'imperi d'una classe sobre les altres amb finalitats egoistes: en la timocràcia els governants només procuren pels propis honors; en l'oligarquia, per les riqueses; en la democràcia impera el llibertinatge i la recerca del plaer; i en la tirania es cometen tota mena d'abusos. Aquests tipus de governs es van succeint un darrera l'altre segons l'ordre esmentat, ja que cada un és el resultat lògic del seu precedent.

Tots són dolents, com hem dit, però els següents són pitjors que els anteriors a ell. Així, doncs, per a Plató, la història té un sentit decadent i en aquest aspecte no compartia, per tant, la visió optimista del seu mestre, Sòcrates, el qual havia intentat cconvertir individu per individu convençut que, d'aquesta manera, s'aniria regenerant a la llarga tota la ciutat. La condemna i la mort de Sòcrates -"el més just de tots els homes", segons el propi Plató- a mans d'un govern democràtic que teòricament havia d'ésser molt millor que el dels Trenta tirans, el convencé definitivament que no seria possible una vertadera reforma de la ciutat si no es duia a terme la seva total reestructuració.

Plató era conscient que les guerres del Peloponès havien ferit de mort el gran invent dels grecs, la polis, que els feia superiors a tots els altres pobles. En tots els altres models d'organització de la societat humana (els grans imperis: persa, egipci, etc) tots els homes, o la majoria, eren esclaus d'un de sol o d'una minoria.

 Totes les personalitats lúcides de l'època, entre elles Plató, s'esforçaren a reflexionar sobre la crisi de la polis a fi de trobar-hi una solució. La majoria cregué que calia restaurar els valors de l'època esplendorosa de la democràcia (els temps de Pèricles i dels primers sofistes), però, d'acord amb la seva visió pessimista de la història, Plató estava convençut que precisament aquelles idees havien estat la causa remota de la situació actual. Per això es dedicà a combatre obstinadament la concepció sofista de l'home i de la cultura.

Cercà alternatives contra el relativisme i l'escepticisme en una teoria del coneixement que justifiqués la possibilitat d'assolir la veritat absoluta, per poder derivar-ne d'ella una visió naturalista de l'ètica i la política vàlida per sempre, contra el convencionalisme dels sofistes. Va partir, certament, de les idees de Sòcrates, però les anà modificant de tal manera que, al final de la seva vida, la influència del seu mestre esdevingué quasi irrecognoscible.

Va posar en qüestió el típic intel•lectualisme socràtic, segons el qual perquè hom practiqui la virtut tan sols cal que l'arribi a conèixer, en constatar que els homes no es mouen només per raons sinó també per emocions i passions.

Així doncs, l'objectiu bàsic que es proposà Plató va ser trobar una forma d'organització de la polis que fos definitivament justa i estable, on regnés l'ordre i la pau i on cada membre fos tractat tal com li pertocava. De Sòcrates havia après que els valors ètics i polítics (l'honestedat, la justícia, etc.) no podien ésser relatius a cada lloc i a cada moment històric, tal com predicaven els sofistes, sinó vàlids universalment (a tot arreu i sempre); però la maièutica socràtica no havia arribat més enllà d'algunes aproximacions a les definicions d'aquests valors. Plató es decidí a arribar al final.

4. EL PLANTEJAMENT PLATONIC.

4.1. A la recerca del coneixement absolut.

Plató, doncs, no podia acceptar que, tal com passava en la democràcia, fos considerat just o injust allò que decidís la majoria, i més quan l'opinió d'aquesta depenia de la capacitat persuasiva de l'orador que defensava o atacava una causa determinada. Així, malgrat que la majoria hagués condemnat Sòcrates, Plató estava convençut que havia estat "el més just de tots els homes".

Allò que fossin, doncs, "la justícia", "l'honestedat", "la bondat", etc., no podia dependre de les decisions humanes, sinó que els valors havien de ser absoluts, és a dir, independents de les opinions dels homes. La definició de cada valor que buscava Sòcrates havia de servir, precisament, de criteri per a decidir la "bondat" o "justesa" d'una acció determinada.

Aquest programa de recerca dels valors absoluts topava d'entrada, però, amb la constatació que tot allò que nosaltres coneixem és canviant. Sobre el fet del canvi constant de tota la realitat Plató havia reflexionat molt, ja que el seu primer mestre, CRATIL, seguia les doctries d'HERACLIT, encara que en una versió parcial i simplista: ser volia dir canviar. Però era contra això, justamente, contra el que es rebel•lava Plató: tot canvi històric representava, al seu parer -recordem-ho-, una degradació.

Ell buscava allò perfecte, allò que no canvia, i, per això, el convencia més la descripció que havia fet PARMENIDES del ser com a immutable, etern, absolut, però no podia acceptar, en canvi, la solució parmenídia de considerar el canvi i la multiplicitat com un pur engany dels sentits.

Ens trobem doncs, davant d'aquest dilema: si la realitat que ens ofereixen els sentits és l'única realitat, resultarà que és impossible que coneguem res, ja que aquesta és concreta, múltiple, canviant. Nosaltres, però, creiem que coneixem moltes coses; diem: "això és tal cosa, allò és tal altra". No obstant, si jo dic: "Això és un 'gos'", quan acabo de dir-ho, ja no és igual, ha canviat de postura, ha fet un lladruc, etc. A més, "això" és un objete concret i, en canvi, el predicat "gos" l'aplico també a altres objectes, de vegades ben diferents, com poden ésser un fox-terrier i un gran danès. Per què? "Perquè -hom respondrà- , malgrat que la seva figura externa sigui tan diferent, tots dos responen a la idea que tenim de "què és un gos"". Preguntem-nos llavors quines són les característiques que defineixen la "gossitat", si no és la figura externa.

Haurem d'arribar a la conclusió que no és cap de les qualitats sensibles (ni el color, ni l'alçada, ni la llargada, etc.) sinó el fet que sigui "un animal mamífer, carnívor, terrestre, digitígrad, etc.". Cap, però, d'aquestes característiques no es capten directament pels sentits sinó que l'"animalitat", la "mamiferitat", etc., són altres idees que les entenc amb la meva raó... A més, aquest gran danès que el meu veí treu cada dia a passejar és ara un gos però fa tres anys no ho era, i en fa dos era molt més petit, corria i saltava esbojarradament; en definitiva, era diferent i d'aquí a poc temps no serà. Puc dir, doncs, en sentit ple, que aquest objecte és un gos? En canvi la idea o concepte que jo tinc de "gos" és sempre igual a si mateixa, mai no canvia, no és concreta sinó universal, vàlida per a molts objectes, etc..

4.2. Diferents interpretacions de la relació entre realitat i coneixement.

Els objectes concrets els capto amb els sentits, però, i les iees o conceptes?, què són i com és que són a la meva ment? Al llarg de la història s'han donat diferents explicacions a aquesta qüestió que segurament en temps de Plató ja havien estat esbossades, perquè ell s'hi refereix:

a) El que deprés s'anomenarà nominalisme radical afirma que allò que en dic "idea" i que és a la meva ment no és més que una paraula que jo aplico a tots aquells objectes de la realitat entre els quals hi veig algunes semblances. De fet, però, com que cada individu és realment diferent, hauríem de tenir una paraula per a cada un, però llavors el llenguatge hauria de constar de milions de termes i resultaria immanejable. A aquells individus als qui necessito referirme d'una manera més concreta (les persones que m'envolten, per exemple) ja els dono un nom a cada un d'ells (en Joan, la Maria); en canvi, els altres els aplego, en nom de l'economia del llenguatge, sota uns quants noms (gos, gat, etc.).

Plató sabia que les conseqüències d'aquesta teoria eren nefastes, ja que, segons ella, donar el nom de "gos" a uns objectes i el de "gat" a uns altres és, en definitiva, convencional: depèn dels aspectes en els quals ens fixem. Així, també, qualificar de "justes" aquestes accions i de "deshonestes" aquelles altres respon també a una pura convenció.

b) El que posteriorment s'anomenarà conceptualisme considera que la realitat és, també només formada pels individus que percebem amb els sentits, però que entre ells n'hi ha que comparteixen algunes característiques que la nostra intel•ligència és capaç de separar mentalment. El conjunt de característiques que fan que aquest objecte sigui tal cosa (un gos, en l'exemple anterior), i que es donen en molts altres objectes, sols existeixen d'una manera separa a la ment, i forma la idea o concepte.

Aquesta idea ha estat aïllada per la ment després de captar els objectes amb els sentits. Així, doncs, malgrat que els nostres conceptes es fonamentin en les característiques reals que presenten els objectes, la seva naturalesa és purament mental i són sempre posteriors a la percepció sensible. Plató sotmet també aquesta interpretació a una dura crítica, tant des del punt de vista epistemològic com des d'un punt de vista ontològic.

- Epistemològicament, aquesta interpretació cau en una greu contradicció: com poden ésser les idees posteriors al coneixement dels objectes si, per a identificar-los, necessitem prèviament el coneixement de les idees? Considerem, per exemple, la idea d'"igualtat". Com la hem adquirit? "A través de l'experiència -hom dirà-, a base d'anar veient coses iguals, el nen va adquirint la idea d'igualtat". Però, com es poden reconèixer com a "iguals" dues coses si hom no sap prèviament què vol dir "ser iguals"? I així en tots els casos. Com es pot qualificar de "justa" una acció si no sabem què significa "ser just"?

- Des del punt de vista ontològic ens trobem amb la paradoxa que allò que es considera menys real (per ser de naturalesa purament mental) té les característiques del vertader ser i, en canvi, les coses sensibles només podem qualificar-les de "ser" d'una manera relativa, ja que són fugisseres, peribles, i cap d'elles, per tant, no correspon exactament a la seva idea. Com podem haver extret, doncs, aquestes idees perfectes de les coses ue són tan imperfectes? Com puc saber què significa "ser igual" si en el món no he pogut veure mai dues coses exactament iguals?

Així, doncs, queden sense resposta un seguit de qüestions:

a) Què són aquestes idees que hi ha a la nostra ment? D'on provenen si no ho poden fer dels sentis? Són pures creacions mentals?

b) Per què les característiques de les idees són, justament, les que exigeix el ser (immutabilitat, etc.) si són de naturalesa purament mental i, en canvi, les coses que són considerades com a reals, no les tenen (són canviants, peribles, etc)?

c) Quina relació hi ha entre les idees i les coses en tenir característiques tan diferents? Podem dir, en definitiva, que les nostres idees constitueixen el coneixement de les coses?
 

5. LA SOLUCIO PLATONICA.

5.1. La teoria de la realitat: Idees i coses.

Ja hem vist que en la formació de Plató influïren un seguit d'autors (Heràclit, els pitagòrics, Parmènides i Sòcrates) algunes idees dels quals són especialment rellevants per a la solució de les qüestions anteriors. De Parmènides, a més de la concepció del ser, el convencé la radical distinció entre coneixement sensible i racional (o intel•ligible), i la qualificació del primer d'aquests com a pura opinió (doxa) enganyosa enfront del segon, que és l'únic vertader.

Dels pitagòrics aprengué que no tota la realitat és fluent, com afirmava el seu preceptor Cràtil. Hi ha objectes, els matemàtics, que són immutables, intemporals, racionalment ordenats i definits: el triangle, el nombre 3, etc., són sempre el mateix. A més, no són uns objectes perceptibles pels sentits: el triangle matemàtic no és el frontó del Partenó, ni el nombre 3 són aquests tres arbres o aquestes tres pedres.

Són objectes que només es capten per la raó encara que ajudada pels sentits. Són, a més, eterns, ja que el teorema de Pitàgoras, per exemple, no va començar a ser veritat quan Pitàgores, o qui fos, el va formular, sinó que aquella relació entre els catets i la hipotenusa sempre ha estat veritat. Però, tampoc aquests objectes poden ser purament mentals o productes de la meva voluntat.

Els nombres, les figures geomètriques, les relacions matemàtiques són, per tant, unes entitats objectives, és a dir, que existeixen independentment que jo les conegui, són eternes, immutables intel•ligibles. Són, per això, "ser" en sentit més ple que qualsevol cosa sensible. Pel fet que la gelada de l'hivern hagi mort un dels tres arbres del meu jardí, i ara sols en restin dos, això no ha afectat gens el nombre 3. El "tres", el "triangle", etc., són pures formes que poden concretar-se de múltiples maneres. El que una cosa sigui un triangle o un quadrat no depèn d'allò que és feta, sinó solament de la seva forma.

A partir d'aquestes consideracions, la solució apareix per si mateixa: no succeirà el mateix amb totes les altres idees que hi ha a la nostra ment (la d'arbre, la de justícia, etc.)? No correspondran aquestes, també, a unes entitats objectives que tinguin una existència independent de la nostra ment, immutable i eterna? A la idea de gos no li passa res si es mor el meu sétter o si la meva gossa té un cadell amb dos caps, o fins i tot si desapareixessin, per una epidèmia letal, tots els gossos de la terra: "ésser gos" continuarà consistint en el mateix.

 I, per últim, tampoc li passarà res a la idea quan jo em mori, perquè no depèn de la meva ment. A més, cap de les coses que jo veig no realitza plenament la seva idea, per més perfectes que ens puguin semblar, sempre poden ser millors. Ser "gos", doncs, és també una "forma". Es a aquestes formes que Plató anomenà Idees (que escriurem amb majúscula). Fins ara hem utilitzat aquest terme en sentit vulgar, aquell que normalment entén la gent. Però aquest no és el sentit que li dóna Plató.

Per a ell Idea és una entitat objectiva, que existeix per si mateixa, fora de la ment, i que és el vertader ser, la vertadera realitat, ja que té totes les propietats que s'exigeixen al ser: és única, però aplicable a molts (general), absoluta (no depèn que hi hagi ens que la realitzin, ni de ments que la pensin), existeix per si mateixa i no podria no existir, és immutable i eterna. Allò que hi ha a la nostra ment no són, doncs, pròpiament les Idees sinó el coneixement d'elles.

Quàntes Idees hi ha? Hi ha una Idea de cada classe d'objectes que captem amb els sentits (d'home, de cavall, etc.), hi ha Idees de valors (bondat, justícia, etc.), hi ha , en definitiva, Idees de tot allò que és pensable (ja que la seva existència és, precisament, la condició que sigui pensable).

5.2. L'innatisme del coneixement.

Considerem, per exemple, la Idea de justícia: malgrat que la majoria de ciutadans hagi considerat injusta l'actuació de Sòcrates, Plató no dubta en qualificar-lo del més just de tots els homes, perquè els seus actes s'acostaven més a la Idea de justícia que els de tots els altres. Però, com ho podia saber Plató? Per què la seva opinió era la vertadera i la de tots els altres, falsa? Senzillament, perquè ell coneix la Idea de justícia i pot comparar les accions d'uns i altres amb ella, de la mateixa manera que només un bon botànic pot classificar una nova espècie de planta que es descobreixi.

Però, com es poden conèixer les Idees si no es poden captar amb els sentits? Per explicar-ho, Plató parteix també de com es produeix el coneixement dels objectes matemàtics. En un passatge del "Menó" explica el següent experiment. Sòcrates, el protagonista, pregunta a un jove esclau de Menó que no té cap coneixement de geometria una qüestió aparentment simple: com es pot trobar el costat d'un quadrat que tingui el doble d'àrea d'un altre? Mitjançant un seguit de preguntes, Sòcrates aconsegueix que al final l'esclau doni la resposta correcta. Com ha pogut descobrir per si mateix la solució del problema si abans ningú no la hi havia ensenyat?

Si, d'altra banda, tampoc no l'ha poguda captar pels sentits, voldrà dir que ell, de fet, ja la sabia, i que l'única cosa que ha fet Sòcrates amb les seves preguntes ha estat desvetllar aquest saber que ja era en ell. D'això en dedueix Plató que el coneixement dels objectes intel•ligibles ja és des de sempre (és innat) en el nostre enteniment, l'únic que cal fer és explicitar-lo.

6. ELS DOS MONS.

6.1. Problemes que planteja aquesta teoria.

Tots els raonaments precedents ens porten a les següents conclusions:
- el món dels objectes sensibles no és la vertadera realitat;
- la vertadera realitat és formada per les Idees, que són objectes intel•ligibles;
- el coneixement d'aquests objectes no prové ni de l'aprenentatge ni de l'aprehensió sensible;
- les coses sensibles només són tals perquè s'assemblen a les Idees. Pel fet d'ésser concretes, mai poden realitzar-les plenament, tenen diferents graus de perfecció segons s'hi assemblin més o menys.
- com és que gairebé tots els homes consideren que les coses sensibles són la vertadera realitat i a les Idees només els atribueixen una naturalesa mental? D'aquesta manera no poden existir els valors absoluts i, llavors, com es pot qualificar de justa una acció o de bell un objecte? Això dependrà simplement de l'opinió subjectiva.
- si, en canvi, és veritat que existeixen els valors absoluts, com és que gairebé ningú no els coneix? Com és que la majoria confon la bellesa en si mateixa, la Idea, amb les coses belles?

Evidentment, només podrà respondre aquestes preguntes qui conegui les Idees, perquè se n'adonarà que no és el mateix la Bellesa en si mateixa que una cosa bella, ni la Justícia en si mateixa que una acció justa. Com, però, pot explicar.se què és la Bellesa ensi mateixa, o la Justícia en si mateixa, amb paraules, si aquestes són materials i les Idees immaterials, és a dir, d'una naturalesa completament diferent?

6.2. Els mites platònics i la seva funció explicativa.

Per pal•liar aquest problema, Plató reprèn una forma d'expressió que la filosofia havia bandejat: el mite. Aquest tenia per funció vincular la divinitat amb el món humà. Però en Plató els mites adquireixen una nova dimensió i tenen una diferent finalitat. Quan el discurs "lògic" resulta impotent per a expressar realitats superiors, inventa el mite, que no ha de prendre's, com els mites antics, al peu de la lletra, sinó com a pedra de toc que ens enlaira vers un saber superior.

En les seves obres trobem molts i bellíssims mites. Un dels més famosos és el de la caverna (República, VII), on Plató expressa la seva visió general de la realitat i del coneixement. Com tot gran mite, és susceptible de diferents nivells d'interpretació. La caverna tant és el món sensible on són presoners els homes com el cos que empresona l'ànima, etc..Com que els presoners han viscut en aquesta situació des del naixement, no en són conscients. No es poden imaginar una altra llum que la petita resplendor del foc. Les ombres que passen són, per a ells, l'única realitat.

El presoner que és arrabassat de la seva posició creu, al començament, que l'arrenquen del seu món propi, ja que, en el moment de girar-se, la llum de la sortida l'encega de tal manera que li produeix un terrible mal als ulls. Es, doncs, un procés dolorós. Però, un cop s'acostumma a la llum i veu la vertadera realitat, comprèn que el que ha vist a la caverna són pures ombres. I quan hi retorna i intenta explicar les seves experiències, els presos el prenen per boig i, fins i tot, intenten matar-lo a fi que nos els incordïi més (segurament aquí Plató està pensant en la seva expulsió de Siracusa).

Davant això els presos encara s'aferren més a la seva situació, no fos cas que algú intentés conduir-los cap a l'exterior i els passés el mateix.

La vertadera realitat, el món de les Idees, és, doncs, lluminosa, clara, racional. El món material, en canvi, gairebé no es pot qualificar de real, perquè es fugisser (les ombres van passant per davnat dels presoners com un espectacle); és, per això, obscur, sols cognoscible per la petita retirada que les coses tenen amb les Idees: és un món d'ombres. L'home és un ésser que participa dels dos mons.

Per una banda, el cos, que pertany al món material i, per l'altra, l'ànima, que pertany al de les Idees i és, com elles, eterna i no material, però, per causes que Plató explica amb un altre mite, el del "carro alat" que es troba en el "Fedre", va caure presonera d'un cos. En aquest moment va quedar com endormiscada i va oblidar la seva pertinença al món de les Idees. Però, a causa de la seva naturalesa superior, mai queda satisfeta i sent una enyorança, al principi inconscient, del món al qual pertany. En alguns ànimes és tan forta la insatisfacció i tan profunda la melangia, que se senten empeses per una força irresistible a sortir de la caverna.

 Aquesta força és Eros, l'amor, el desig de posseir l'absolut, que Plató també explica amb un mite. La sortida de la caverna és un procés dialèctic volitiu i intel•lectual: empesa per la passió amorosa, l'ànima va recordant (reminiscència), a partir de les semblances que capta en les coses sensibles, les Idees que abans de caura presonera havia contemplat (intuït) directament. Es al principi, com el d'aquell presoner, un procés dolorós, ja que s'han de violentar les tendències del cos, que creu que quedarà satisfet amb la possessió de les coses sensibles. "L'amor platònic" comença, doncs, amb el reconeixement que, per més bell que sigui un cos, no és la bellesa en si mateixa; descobreix després que més que estimar els cossos cal estimar les ànimes i, a partir d'elles, arribar a les Idees.

Després d'aquesta explicació cal que matitzem la qualificació d'"innatisme" que hem aplicat a la teoria platònica del coneixement intel•lectual. Certament, Plató afirma que, quan l'home neix, la seva ànima ja porta amb ella tot el seu saber i que el coneixement de les Idees no s'obté, per tant, mitjançant una adquisició posterior, però cal tenir present que l'ànima sí que l'ha adquirit, a través d'una visió intel•lectual de les pròpies Idees quan vivia amb elles.


7. LES RELACIONS ENTRE ELS DOS MONS.

7.1. El problema de la participació.

Plató era conscient que l'afirmació de l'existència de dos mons radicalment diferents però relacionat -car considera que les coses només són tals en tant que, d'alguna manera, "s'assemblen" a les idees- , era molt arriscada: s'enfrontava a múltiples dificultats i era susceptible de diverses interpretacions. Per això, en alguns Diàlegs, ell mateix fa una crítica implacable a aquesta teoria per comprovar-ne la consistència.

Com intenta, doncs, explicar la relació entre idees i coses? Ell parla sovint d'imitació, de participació. Què voldrà dir, però, que, per exemple, tots els gossos del món, per diferents que siguin, "participen" de la Idea de gos? Vol dir que cada un és una "part" (part-icipa) de la Idea i que aquesta és formada pel conjunt de tots els gossos? No, perquè la Idea és única i no pot ser el resultat de la suma de diversos individus concrets. No obstant, però, com que d'alguna manera s'ha de "multiplicar" en tots els individus que hi responen, haurem de concloure que les Idees són unes i múltiples a la vegada.

Segons alguns comentaristes, Plató solucionava aquesta aparent contradicció admititnt que no hi ha cap relació entre el món de les Idees i el de les coses. Recordem però que el que ell vol demostrar és, precisament, que es pot "reproduir" la Idea de justícia en el món sensible.
 

7.2. La jerarquia de les Idees.

Si ens fixem primer en les relacions que mantenen les Idees entre elles, ens adonarem que no sols poden ser unes i múltiples, sinó que han de ser-ho. Ja hem vist que la Idea de gos participa d'altres Idees: d'animal, de mamífer, de carnívor, etc., i no podem dir que sigui una part d'elles, ja que el gos no és només "en part" animal sinó en sentit complet, de manera que la Idea d'animal no resulta de la suma de les Idees de gos, de gat, etc.. Al seu torn, la Idea d'animal participa de les de ésser vivent, d'ésser sensible, etc., i així podríem prosseguir.

D'aquesta manera, s'estableix una relació jeràrquica: cada Idea d'ordre inferior és inclosa en la d'ordre superior i aquesta n'inclou d'altres. Exemple: la de gos inclou les de vivent i no-vivent; la de vivent, les d'animal i de vegetal; la d'animal, les de vertebrat i d'invertebrat, etc. En ésser més generals, les d'ordre superior tenen menys notes definitòries que les seves inferiors. Per això, de la mateixa manera que no podem conèixer un ésser sensible si no coneixem la seva Idea, tampoc no podem conèixer (o entendre) una Idea si no coneixem la d'ordre superior en la qual aquesta és inclosa.

Però, on s'acaba aquesta jerarquia? Quina és la idea més general de totes, la Idea de les Idees? Sembla que hagi d'ésser la de Ser, però Plató afirma que en el cim de totes hi ha la Idea del Bé, que és, fins i tot, per sobre de la de Ser. Per què? Perquè s'adonà que és, precisament, l'existència d'aquest ordre jeràrquic el que fa possible l'existència de les Idees i, en definitiva, de tot. Ja sabem que, pel seu pitagorisme, Plató identificava el Bé amb l'Ordre i, per tant, fins i tot el Ser és possible perquè existeix el Bé i, per això, aquest és anterior lògicament al mateix Ser.

7.3. Les Idees com a models (paradigmes) de les coses: la formació del món sensible.

Entre les Idees i les coses succeeix una cosa semblant al que passa entre les Idees: podríem dir que en cada cosa es reflecteix tot aquest ordre de les Idees, malgrat que, en ésser concretes, les coses ja perden una de les característiques bàsiques de les Idees. la seva universalitat. Per això, cada Idea es pot plasmar en molts individus i aquests seran millors o pijtors segons que s'assemblin més o menys a ella, encara que sempre seran radicalment diferents a ella, de la mateixa manera que un pintor pot fer molts retrats diferents d'una persona. Plató també es veu obligat a explicar l'existència d'aquestes imitacions de les idees (les coses) amb un mite, el del "Timeu". Segons ell, les coses van ser fetes pel Demiurg, el Gran Artesà, que prengué com a models (paradigmes) les Idees.

El Demiurg és un personatge diví, però no és creador (com el Déu cristià), ja que des de Parmènides cap grec podia acceptar l'aparició de l'ésser a partir del no-res, sinó que les coses les va fer amb la matèria informe, o espai il•limitat, que és tan eterna com les Idees. Per això, les coses no són del tot irracionals i incognoscibles, en participar de l'ordre de les Idees: com més s'assemblen a elles, més perfectes són. El món dels astres, el cel, és el més perfecte, és gairebé diví. Es cert que té moviment, però aquest no és el de generació i corrupció, com el de les coses terrenals, sinó un pur moviment local circular i uniforme que, per tant, es repeteix eternament sempre igual i, en aquest sentit és, amb expressió platònica, "la imatge mòbil de l'eternitat".


8. ELS GRAUS DE LA REALITAT I ELS GRAUS DEL CONEIXEMENT.

De la mateixa manera que existeixen dos mons segons el seu grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen als dos mons: el coneixement intel•ligible, que té per objectes les Idees i la seva certesa és màxima, és saber (episteme = ciència), i el sensible, l'objecte del qual és el món material, que és pura creença (doxa = opinió). En cada un d'ells poden distingir-se dos graus, tal com apareix en el següent esquema que el mateix Plató exposa en el llibre VI de "La República".


La creença o opinió té, doncs, dos graus. La eikasia és constituïda per aquelles afirmacions que recolzen només en la percepció sensible: "La Lluna creix i minva", "els pals es torcen quan se n'introdueix una part dins l'aigua", etc.. Segons Plató, molts homs es regeixen per aquest tipus de coneixement, i són, per això, com els qui dormen i somnien creient que el seu somni és veritat. La pistis, en canvi, malgrat que també es basa en l'observació sensible, ho fa d'una manera crítica, intentant donar raó dels fenòmens a través d'hipòtesis explicatives i acurades observacions. No es pot qualificar de saber, però sí d'opinió versemblant.

L'"episteme" (ciència) és de naturalesa diferent i, per això, es basa també en una facultat diferent: la intel•ligència. El grau més baix és la diànoia, que és ja saber perquè es refereix a objectes intel•ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d'hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles i, en aquest sentit, ens serveix de pont (propedèutica) entre el coneixement sensible i l'intel•lectual. La "noésis" és ja el saber absolut, és visió directa, intuïció, de les Idees.

 S'hi arriba a través de la dialèctica, que és un mètode d'anàlisi conceptual: consisteix a recórrer l'ordre jerarquitzat de les Idees per trobar el lloc que correspon a cada una (dins quina és inclosa i quines inclou). De fet, però, si ens hi feixem bé, això exigeix, en últim terme, conèixer el mateix ordre, la primera Idea (el Bé) ja que llavors comprendrem per què aquest és el millor i l'únic ordre possible, per què tot és tal com és. Segons Plató,molts pocs homes, tal com ho demostra l'experiència -recordem que llavors dominava el relativisme sofístic- són capaços d'arribar en aquest saber.


9. L'ANTROPOLOGIA I L'ETICA: L'HOME JUST.

Ja hem dit que l'home participa dels dos mons; la unió, però, entre ànima i cos és, segons Plató, accidental: l'ànima és presonera en el cos durant un temps. Això vol dir que, en definitiva, l'home és l'ànima. Aquesta preexisteix al cos, tal com ho demostra la reminiscència, i continua existint després de la mort. La immortalitat intenta demostrar-la, sobretot, en el "Fedó".

Allí dóna diversos arguments, un dels quals és que, en no ser material, és simple i, per tant, no es pot descompondre. Aquesta afirmació, no obstant, xoca amb d'altres com la del mite del "carro alat", on compara l'ànima amb un carro arrossegat per dos cavalls i conduït per un auriga, o l'anàlisi que fa a "La República". Allí dedueix que en l'ànima cal distingir tres parts o facultats: la racional, la missió de la qual és el coneixement i que resideix en el cap; l'apetitiva (o concupiscible), que cobeja els plaers del cos (menjar, beure, sexe, etc) i s'allotja en el baix ventre; la irascible (o emotiva), que és la que persegueix els desitjos irracionals de l'esperit humà (l'honor, la fama, el reconeixement, etc.) situada al pit. Cada part, té doncs, una funció diferent que pot ser ben o mal realitzada. El bon exercici consisteix en la pràctica de la virtut, ja que el virtuós és aquell qui fa bé (qui és excel•lent) allò que ha de fer (així diem, "un virtuós del violí").

A cada facultat li correspon una virtut: a la racional, la prudència, que és el que en català entenem per "seny", és a dir, el saber, en cada situació, el millor que es pot fer; a la irascible, la fortalesa, el coratge, ser capaç de dur a terme sense titubejar les decisions preses; a la concupiscible, la moderació. Però, com tot en Plató, entre aquestes facultats i virtuts existeix també una jerarquia, en el cim de la qual hi situa la racionalitat i en l'inferior l'apetibilitat. L'emotivitat, que es troba entremig, pot aliar-se amb l'una o amb l'altra. Tal com exigeix aquesta jerarquia, l'ànima que actua ordenadament és aquella en la qual la facultat superior domina sobre les inferiors.

Per això, la justícia serà la principal virtut i consisteix en el manteniment d'aquest ordre: en l'ànima justa la racionalitat controla l'emotivitat i l'apetibilitat. En la majoria de la gent, però, passa al revés: es mouen per emocions i persegueixen immoderadament els plaers. Són ànimes "desordenades" i cal redreçar-les. Plató pensà al començament, com Sòcrates, que això es podria aconseguir mitjançant l'educació, però, en fer-se gran -recordem les seves experiències- anà esdevenint més pessimista, fins que, al final de la seva vida, en "Les Lleis", diu que s'ha d'obligar, amb tota la violència que calgui, què la gent porti una vida "ordenada".


10. LA POLITICA: ORGANIZACIO DE LA CIUTAT IDEAL.

El fet que la majoria dels homes trobi només satisfacció en els plaers corporals, deixant-se dur per la part concupiscent, i, en canvi, siguin molt pocs els qui es regeixin per la racional cercant la contemplació de la veritat, convencé Plató que, de la mateixa manera que en l'ànima hi ha tres parts, en la ciutat hi ha tres classes d'homes: els concupiscents, que actuen dominats pels desitjos carnals i són la majoria; els emotius, enderiats per aconseguir l'honor i la fama; i els racionals, que intenten viure segons l'ordre de les Idees. Plató creia que la pertinença a una o altra classe provenia de la pròpia Naturalesa. Per això, malgrat que donés molta importància a l'educació, estava convençut que si un home era concupiscent, per més que s'intentés modificar les seves tendències, el màxim que es podria aconseguir era que practiqués la virtut que li era pròpia.

Per això renuncià al projecte socràtic de portar tots els homes cap a l'excel•lència i, en canvi, considerà que l'estat just hauria d'ésser aquell que reproduís la jerarquia de la Naturalesa; és a dir, aquell en què cada home complís la funció que li era pròpia per naturalesa.
Com que els concupiscents solament poden trobar satisfacció en el menjar, la beguda, el sexe, etc., seran els encarregats de produir el necessari per a satisfer aquestes necessitats a tota la ciutat a través del treball i del comerç: seran els productors. Solament ells podran posseir propietats, manejar el diner, formar famílies, etc. Els emotius seran els guardians de la ciutat, encarregats tant de la defensa de l'ordre intern com de les agressions exterior. D'aquesta manera podran mostrar el seu valor i coratge i aconseguir allò que més els satisfà, l'honor i la fama.

Per últim, els racionals, els filòsofs, seran els governants, encarregats de dictar les lleis i impartir la justícia, ja que són els únics que coneixen aquesta Idea, i els únics, per tant, que poden reproduir-la. Ni els guardians ni els governants podran tenir propietat privada ni família, sinó que viuran en un comunisme tant de béns com sexual, a fi que la seva situació de privilegi no els temptés a aprofitar-se'n. Els governants indicaran quines parelles d'entre els guardians han de procrear fills a fi d'anar millorant la raça. D'entre ells se seleccionarà els més ben dotats i se'ls donarà una educació especial encaminada a escollir els qui hauran de governar la ciutat en el futur.

Així doncs, tant els homes justos com la ciutat justa són aquells que reprodueixen el món de les Idees en el món material, és a dir, que estan jerarquitzats, que cada element és al lloc que li pertoca, de manera que es realitza plenament la Idea de Bé, que, com es pot veure, Plató identifica amb la Justícia i la Bellesa. Per tant, la justícia no consisteix, per a ell, en tractar a tothom igual, sinó a cadascú tal com li pertoca segons la seva naturalesa. Aquest serà l'estat just i en ell tothom serà feliç, ja que cadascú tindrà allò que satisfà les seves tendències. Això no vol pas dir que no sorgeixin conflictes, ja que la matèria és sempre principi de degeneració, però els filòsofs governants, en ser prudents, sabran en cada moment allò que cal fer per redreçar les males tendències dictant lleis justes que faran complir els guardians.

Malgrat que les teories de Plató, tant les epistemològiques i ontològiques, com les ètiques i polítiques, són molt criticables -la primera gran crítica prové d'Aristòtil, el seu més genial deixeble-, és indubtable que condicionaren tot el curs posterior de la filosofia fins als nostres dies. No sense raó, un important filòsof del nostre segle, WHITEHEAD, afirmà que tota la filosofia occidental des de la Grècia clàssica no ha estat més que "notes a peu de pàgina dels 'Diàlegs' de Plató".