Enllaços

TEORIA DE LES IDEES


- Intenció ètica.

Fundar la virtut en el saber en front al relativisme moral dels sofistes.

- Intenció política.

Els governants han de ser filòsofs.

- Intenció científica.

La ciència (epistéme) sols pot versar sobre objectes estables i permanents. Si volem fer ciència, aquests objectes han d'existir. I com tots els objectes sensibles estan subjectes a canvis permanents, haurem de cercar altres tipus d'objectes per la ciència: Les Idees.

A més de les coses existeixen les Idees (eidos) "forma". Les Idees no són simplement conceptes o representacions mentals (com ens suggereix el significat actual d'"Idea"). Son realitats que existeixen amb independència de les coses. Mén encara, són la realitat mateixa (les coses són, segons Plató, menys reals).

Cada Idea és única, eterna, immutable i inalterable, sols captable per la intel•ligència (és una realitat no sensible, sinó intel•ligible). Posseeix, evidentment, els atributs de l'ésser de Parmènides. A més les Idees són causes de les coses i fonament de tots els judicis que formulem sobre elles: una cosa és bella gràcies a la Idea de Bellesa, i per això podem dir també que ho és.
En canvi, les coses són múltiples, sotmeses a un flux de canvis permanents; posseeixen menys realitat, no podem dir que "són", sinó únicament que "han estat" o que "seran"; són captables pels sentits, però no són pròpiament intel•ligibles (justament pur la seva mobilitat constant).

- Duplicació del món.

D'aquesta manera, Plató fa una duplicació del món:
- El món intel•ligible i plenament real de les Idees, i el món sensible de les coses (dominat pel devenir de que parla Heràclit).
La relació entre ambdós móns és descrita per Plató amb el terme participació (meéthexis) o imitació (mímesis) i inclús amb altres com presència (parousía) o comunicació (koinomia), confesant que "en aquest punt no estic encara massa segur"; de l'únic que estic segur és de que per allò Bell és com totes les coses arriben a ser belles" (mite de la caverna).
Més tard (diàlegs crítics) Plató procedeix a una revisió de la teoria de les Idees ("Parmènides", "Sofista").

- Possible Interpretació.

La teoria platònica de les Idees és una teoria pluralista (dos móns diversos; pluralitat d'Idees i pluralitat de coses), que, al mateix temps, pretén una certa unificació de la realitat (hi ha una sola Idea per a cada espècie de coses).
Es planteja, doncs, el famós problema de l'U i allò múltiple.

1. Quantes idees n'hi ha?

Si admet que són moltes, és a dir, que a cada tipus de coses correspon una Idea, potser existeixen també Idees "de coses ridícules, com ara, el cabell, el fang, la brutícia o qualsevulga altra cosa indigna i sense valor".
Fins el diàleg " Parmènides" Plató havia admès sense dubtar les Idees dels objectes matemàtics (semblança, dissemblança, unitat-Pluralitat, etc.) i les Idees de valors (Bé, Bellesa, etc..) i havia dubtat sobre les Idees de les coses sensibles (Home, Foc, Aigua,...).

2. Quina és la relació entre les idees i les coses?

Intentà resoldre aquest problema (sembla ser) introduint entre les Idees i les coses una realitat intermèdia que servís de pont: les entitats matemàtiques.

3. Quina és la relació de les idees entre si?

Plató admetrà una certa comunicació entre les Idees, sense que per allò perdin la seva pròpia identitat.
Plató havia concebut el Món de les Idees com un món estàtic (les Idees són eternes i immutables) semblantment a l'Esser immòbil de Parmènides.
Al diàleg "El Sofista" es proposa dinamitzar el Món de les Idees. Si Parmènides afirmava que només es podia parlar de l'Esser (i només que de l'Esser), Plató pensa que s'ha de parlar de cinc conceptes fonamentals: (Esser, moviment, repòs, Semblança (l'idèntic), Disemblança (l'altre).
La qual cosa equival a dir que no és possible explicar el món sense la multiplicitat i el moviment. En conseqència, cal admete també el No-ésser (que Parmènides rebutjà com a impensable):
- Cada ésser és el que és (Identitat).
i alhora No-és l'altre (Alteritat).
- El Moviment és Moviment i No-és Repòs.


Es l'acta de defunció de la filosofia de Parmènides. D'aquesta manera Plató justifica que pot haver múltiples Idees i coses.


LA DIALECTICA.


Es el mètode propi de la filosofia, i permet l'accés al Món de les Idees. En principi, la dialèctica és un procés ascendent vers la Idea, i després de la Idea en Idea fins la Idea suprema (El Bé).
Procés, doncs, que va d'allò múltiple (coses, Idees) fins l'U (El Bé).
D'aquesta manera, diu Plató, "l'únic que és capaç d'una visió de conjunt és el dialèctic.
Però també hi ha una dialèctica descendent (diáiresis), procés invers que reconstruieix la sèrie de les Idees sense cap recurs a l'experiència. D'aquesta manera la dialèctica permet establir la comunicació (koinomia) i lligam simploké) entre les Idees. Però la dialèctica -procés estrictamente intel•lectual- posseeix un important recolzament emocional: l'amor (Eros).

- L'amor.

L'amor platònic és també un procés ascendent, una mena de dialèctica emocional.
L'ànima que ha caigut a la terra ha oblidat tot i ha perdut les seves ales, però "veient la bellesa d'aquest món, i enrecordant-se de la veritat, pren ales i, un cop alada, desitja emprendre el vol".
En conclusió, la dialèctica i l'amor són els mitjans per accedir al Món de les Idees. I si hom ha de preparar-se per aquesta ascensió, les matemàtiques serveixen de propedèutica (preparació), atès que són "el preludi de l'aire que cal aprendre".
En efecte, les matemàtiques "donen un fort impuls vers la regió superior", ja que arrenquen del món del devenir i introdueixen en la contemplació d'objectes intel•ligibles. Per això es diu que a la porta de l'Acadèmia hi havia escrit "Ningú entri aquí si no és geòmetra".

- El coneixement i l'amor.

Gràcies a la teoria de les idees, Plató ha pogut trobar un objecte estable i permanent per a la ciència.
I gràcies a les Idees, mots com "Justícia" o "Bellesa" tenen un significat no únicament convencional i relatiu: remeten a la Justícia-en-si o a la Bellesa-en-si.
Però la teoria de les Idees planteja un greu problema: Com ens és possible conèixer les Idees, si pertanyen a un altre món distint del nostre (El Món Intel•ligible)?
Plató respon amb dues doctrines distintes: La Reminiscència i la Dialèctica.


LA REMINISCÈNCIA (Anàmnesi).

La Idea no hi és "continguda" en les coses sensibles que participen d'ella o la imiten; la Idea és una realitat "separada".
Per tant, la percepció de les coses sensibles no pot donar-nos-la a conèixer. El coneixement sensible és sols "opinió" (dóxa) sobre quelcom que hi és "en devenir" (quelcom, per tant, que no és l'Ésser -La Idea-, sinó allò que hi és entre l'Ésser i el No-ésser).
Les Idees sols poden ser conegudes per contemplació directa en el Món Intel.•ligible.
Però l'ànima humana ("Fedre") ha morat en aquest Món i ha contemplat allí les Idees. A l'entrar en el Món sensible i unir-se al cos, oblida les Idees.
Tanmateix, al contemplar les coses pot recordar-les. El coneixement de les Idees és, doncs, record (anàmnesi) del que ja hi ha en l'ànima. El coneixement sensible no té manca, per tant, de valor: serveix d'ocasió per al record.
Aquesta teoria no es troba en diàlegs posteriors. Fou abandonada per Plató?.