Mentre al sud de la frontera delimitada pel riu Duero i les planes a les quals s'obren les valls pirinenques es desenvolupa el món islàmic, a les faldes muntanyenques del nord de la península Ibèrica es mantenien o naixien petits nuclis cristians.

Ja fossin zones de resistència o zones residuals que no interessaven gens els conqueridors, totes aquestes regions són cristianes. Estan en contacte entre si i amb l'Imperi carolingi, i practiquen un art tant sagrat com profà.

L'arquitectura asturiana té reminiscències visigodes i influències carolíngies. Hi perdura la planta basilical i, en general, la coberta plana. S'empobreix, en canvi, l'aparell (irregular i petit) i s'empren més els pilars que les columnes. Santa María del Naranco (Astúries) fou la residència dels monarques i més endavant es va consagrar al culte. En aquest edifici es va emprar la volta de canó amb faixons i contraforts estructurals, i arcs cecs.

A partir del segle IX, població cristiana assentada en territori andalusí comença a emigrar cap al nord. L'art que produeixen aquestes persones, un cop establertes a les zones cristianes, es denomina mossàrab o de repoblació, el qual presenta elements visigòtics, asturians i musulmans. San Miguel de la Escalada (Lleó) és el prototípic i al mateix temps original perquè té un pòrtic adossat en un dels costats.