Inici
Neolític
Mesopotàmia
Egipte
Creta
Micenes
Grècia
Roma
Paleocristià
Bizanci
Islam
Art cristià
Asturià
Mossàrab
Romànic
Gòtic
Renaixement
Quattrocento
Cinquecento
Barroc
Rococó
Neoclassicisme
Segle XIX
Urbanisme
Estils històrics
El ferro
Escola de Chicago
Modernisme
Segle XX
Racionalisme
Organicisme
La postguerra
Estil tardomodern
Postmodernisme
Arquitectura actual

Arquitectura romànica

És l'art característic de l'Occident cristià entre el començament del segle XI i el començament del segle XIII.

A la península Ibèrica, al sud de les conques de l'Ebre i el Duero, no es coneix el romànic ja que els territoris a l'altra banda d'aquesta frontera eren islàmics.

Els trets més destacats de l'arquitectura romànica són la solidesa i la monumentalitat, i els elements més característics són l'arc de mig punt i el seu desenvolupament, la volta de canó.


El temple romànic

Planta: basilical, amb creuer que pot sobresortir o no, d'una, tres o cinc naus, acabades a la capçalera en absis i als peus de manera rectilínia i, de vegades, precedides de pòrtics. Amb el pas del temps, a les esglésies de pelegrinatge es van perllongar les naus longitudinals amb un deambulatori o girola que recorre l'absis principal i que és on s'obren capelles. També existeixen esglésies de planta central.

Suports: és freqüent l'existència de criptes sota l'absis central, sostingudes per fortes columnes o pilars i cobertes amb voltes d'aresta.

El pes de les cobertes obliga a aixecar murs gruixuts, amb escasses obertures (finestres atrompetades). Tot reforçant els murs, ben sovint hi ha la presència de contraforts exteriors, que actuen també com a elements decoratius en alternar amb les finestres cobertes amb arcs de mig punt. A l'exterior dels murs, a la part superior i sota el ràfec, se situen les petites arquacions i bandes llombardes que, de vegades, es perllonguen fins a terra.

Els suports exempts són pilars de secció quadrada o rectangular als quals s'adossen pilastres i semicolumnes. El conjunt que en resulta és sòlid en l'aspecte constructiu i visualment lleuger.

Cobertes: les cobertes primitives de fusta són substituïdes progressivament per voltes de pedra (canó reforçat amb arcs faixons que descarreguen, sobre punts concrets enfortits a la part exterior, l'enorme pes de la coberta). En el segle XII s'utilitzen voltes de canó apuntades. De vegades, també es construeixen cúpules.

Torres: són elements substantius de l'arquitectura romànica i se solen construir a les parts laterals de la façana, sobre el centre del creuer, als seus extrems i en altres ubicacions. Sobretot són de planta quadrada, però n'existeixen de circulars (com l'arxifamosa torre de Pisa) o de planta poligonal. Per contrast amb la resta de l'edifici, les torres solen ser lleugeres, calades per finestres sovint geminades.

Façanes: la façana més important és la que obre l'accés al temple i és on es troba la portada. Està decorada tant amb escultures com amb elements constructius.

A més dels ja esmentats, són romànics els temples de la Madeleine (Vézelay), Paray-le-Monial (Borgonya), la catedral d'Angulema, Santa Fe de Conques, Saint-Benoît-sur-Loire (Loiret), la catedral de Caen i l'abadia de Mont-Saint-Michel (Normandia), tots a França. A la península Ibèrica destaquen Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Joan de les Abadesses, la Seu d'Urgell, les petites esglésies pirinenques de Boí, Taüll i Erill-la-vall, la part antiga de la catedral de Girona, la catedral de Jaca, l'admirable claustre de San Juan de la Peña, San Miguel de Estella, San Salvador de Leyre, San Isidoro de Lleó, la catedral de Zamora i les col·legiates de Toro i Santillana del Mar. A Itàlia són importants San Miniato al Monte (Florència) i Sant'Ambrogio de Milà. Són romàniques les catedrals portugueses de Coïmbra i Braga.


Altres edificis romànics

El monestir o abadia és la unitat econòmica i religiosa, i alhora la seu del poder temporal perquè controla, en la persona de l'abat o l'abadessa, les terres, llogarets, béns i persones que li pertanyen. És també inclou la sala capitular, el refectori, els dormitoris, les biblioteques, els trulls, els magatzems, les quadres, etc.

L'element més destacat és el claustre (el temple del monestir, que és el nucli central de les activitats religioses; s'assembla al que s'ha descrit abans). La planta del claustre sol ser quadrada, amb la part central descoberta i els quatre laterals coberts i oberts a la zona central mitjançant arquacions.

L'arquitectura civil que ha sobreviscut és sobretot la militar o residencial de la noblesa laica: és a dir, els castells. El seu element més característic és la torre, defensiva i símbol de poder alhora, envoltada de fossats i defenses. Subsisteixen també algunes muralles de ciutats com ara la d'Àvila, i alguns palaus, per exemple el del bisbe Gelmírez a Santiago de Compostel·la, magnífica mostra d'arquitectura civil urbana.

[qüestionari]