Mentre que els qualificatius «clàssic», «romànic», i «gòtic» són posteriors a les seves manifestacions, «renaixement» va ser l'orgullosa autodenominació que els teòrics i artistes adoptaren en impulsar el que pretenien que fos un «re-naixement» dels ideals estètics del món grecoromà. Les seves arrels, però, cal cercar-les a la darreria de l'edat mitjana, una època que els renaixentistes menyspreaven i contra la qual, aparentment, reaccionaven. Autors encara medievals com Petrarca i Dante van defensar el retorn a l'antropocentrisme enfront el teocentrisme cristià medieval.

Quattrocento

Al començament del s. XV té lloc a Florència una transformació radical de la concepció, les maneres i la funció de l'art. Un antecedent clar n'és Giotto. Els principals protagonistes de la ruptura van ser Brunelleschi (arquitecte), Donatello (escultor) i Masaccio (pintor).

L'arquitectura s'inspira en la romana, però ha de respondre a altres necessitats, com ara construir esglésies i palaus, sobretot. S'adopta la planta central o la basilical. La construcció es basa en la proporció, la uniformitat, la perspectiva i l'ordre. La decoració prolifera al començament amb grotescos, cintes, garlandes i bucranis, però va desapareixent progressivament.

Suports: el mur té molta importància. Els carreus es realcen mitjançant encoixinat (palau Ruccelai de Leon Alberti) o esgrafiats (Santa Maria Novella).

Es torna al sistema de suports dels ordres clàssics, o sigui a les comunes de qualsevol d'aquests ordres. La basílica de San Lorenzo a Florència es va construir amb planta basilical i els suports entre les naus són columnes d'ordre corinti coronades amb arcs de mig punt. Hi domina l'horitzontalitat, enfront de la verticalitat gòtica, i totes les paral·leles conflueixen en un punt segons les lleis de la perspectiva. En aquest sentit, el magnífic pòrtic de l'Hospital dels Innocents de Brunelleschi, a Florència, va crear tradició.

Cobertes: voltes de canó, per aresta, de creueria o rebaixades, que es cobreixen sovint amb cassetons. Cúpules amb petxines, sobre tambor, en el qual s'obren finestres, i rematades amb una llanterna. N'hi ha exemples excel·lents a Santa Maria dei Fiore (Duomo de Florència) i a la capella Pazzi, ambdues de Brunelleschi.

A més de les obres ja esmentades, Brunelleschi dissenya i dirigeix la construcció de l'església del Santo Spirito i inicia les obres del palau Pitti.

Leon Battista Alberti, autor de De re aedificatoria, construeix segons la secció àuria (a/b:b/S; si a + b = S) i utilitza les formes geomètriques bàsiques: el quadrat i el cercle. Són obres d'aquest autor la reforma de Sant Francesc de Rímini (també anomenat Templo malatestiano) i el palau Ruccelai de Florència.

Cinquecento

El centre artístic va ser Roma i el mecenes més important, el papat. Les corts de les monarquies emergents també promogueren l'art.

Hi ha preocupació per situar l'edifici en un marc ambiental. És molt important, per tant, l'urbanisme. Es coneixen i dominen millor les formes grecoromanes. S'acorda parar atenció a les qüestions tècniques (s'escriuen molts tractats). El centre d'irradiació és Roma, la ciutat a la qual el papat vol restituir la grandesa imperial.

L'obra que indica el pas al Cinquecento és el templet de San Pietro in Montorio, de Bramante. Construït per encàrrec dels Reis Catòlics el 1502, s'hi concreten els ideals arquitectònics del Renaixement; és per això que es pot prendre com a model. L'admiració que va suscitar San Pietro in Montorio es posa de manifest en el fet que Rafael el va representar al quadre Esposalles de la Mare de Déu.

Giuliano de Sangallo fou un altre arquitecte destacat. Miquel Àngel, de la seva banda, va construir la sagristia nova de la basílica de San Lorenzo, l'escala de la Biblioteca Laurenziana a Florència i la basílica de Sant Pere del Vaticà. Aquest edifici, en el qual ja havien treballat Bramante, Sangallo i Rafael, és de planta central (creu grega) i està coronat amb una gran cúpula de 119 metres d'alçada interior. Miquel Àngel s'inspirà en la cúpula de Santa Maria dei Fiori de Brunelleschi, per la qual sentia molta admiració. Acabà el palau Farnese i urbanitzà el Campidoglio (turó del Capitoli).

L'arquitecte Vignola va influir molt les generacions posteriors amb el tractat Regola delli cinque ordine d'architettura, veritable manual d'arquitectura fins al neoclassicisme. Un altre arquitecte important fou Andrea Palladio, construeix la basílica pública, la vil·la Capra (o vil·la Rotonda), el Teatre Olímpic de Vicenza, i el temple de Sant Jordi el Major de Venècia.

El Renaixement a la península Ibèrica

A Espanya hi ha una clara continuïtat entre l'arquitectura gòtica i la renaixentista (es parla de gòtic florit i de gòtic plateresc). El gòtic es perllonga en el temps i s'hi superposen elements renaixentistes i mudèjars. En són exemples el Palacio Mendoza a Guadalajara, la casa de las Conchas, la façana de la Universitat i el convent de San Esteban de Salamanca, o el convent de las Dueñas i San Juan de los Reyes a Toledo. També es troba a Espanya una vessant de l'arquitectura renaixentista que és més clàssica, més italianitzant; la sagristia de la catedral de Sigüenza i el palau arquebisbal d'Alcalà, ambdues obres d'Alonso de Covarrubias, són bones mostres d'aquesta variant. Diego de Siloé aplica els principis renaixentistes a la catedral de Granada (Capilla Real); Pedro Machuca va construir el palau de Carles V a l'Alhambra de Granada, amb façana d'ordre jònic i mur exterior encoixinat. La façana de la Universitat d'Alcalà, de Rodrigo Gil de Hontañón, conté tots els elements de l'arquitectura renaixentista.

A la Corona d'Aragó, empobrida arran de la crisi de la fi de l'edat mitjana, hi ha escasses mostres renaixentistes (Casa de l'Ardiaca a Barcelona, Llotja de Saragossa).

[qüestionari]