L'arquitectura del segle XIX és urbana; les ciutats creixen vertiginosament. Londres, per exemple, passa de tenir un milió d'habitants a la darreria del segle XVIII a quasi dos milions i mig el 1841. A més, neixen nous nuclis urbans en llocs situats a prop de les fonts d'energia o de les primeres matèries per a la indústria. La revolució industrial iniciada al segle XVIII a Anglaterra es difon per Europa i els Estats Units d'Amèrica. La industrialització crea la necessitat de construir edificis d'altres tipus (fàbriques, estacions de ferrocarril, habitatges, etc.) i demana que siguin barats i de construcció ràpida; al mateix temps, aporta solucions tècniques a les noves necessitats. Per això, des del segle XIX l'arquitectura i l'urbanisme van indissolublement lligats a la industrialització.

Tanmateix, no es pot parlar d'uniformitat en els estils i en les solucions arquitectòniques i urbanístiques. Només es detecten algunes constants: la tecnificació de les solucions; la utilització de nous materials com ara el ferro colat, el vidre o el ciment (a la fi del segle); i la tendència cap al funcionalisme. Al costat d'aquestes dades que reflecteixen l'empenta de la "modernitat", cal tenir present que la nova realitat no agrada a tothom. Així, enfront del triomf del maquinisme, de la tècnica, s'aixequen veus que reclamen un retorn a l'ordre anterior. En arquitectura, aquestes posicions es concretaran en els estils "revival".

La ciutat vuitcentista

La nova ciutat es caracteritza per: la separació entre els barris burgesos (cèntrics, amb parcs, grans avingudes i nuclis comerciants elegants) i els barris obrers (amb habitatges miserables, sovint no urbanitzats, insalubres); la importància creixent de les vies de comunicació internes; l'aparició de nous edificis, les fàbriques, amb els seus sòrdids entorns. En definitiva, la ciutat del segle XIX és un reflex fidel de la nova estructura social.

Tot i que les ciutats es planifiquen (o se'n planifiquen les ampliacions i remodelacions, quan són antigues) respectant estrictament els privilegis de la classe dominant (burgesia), les aspiracions i les demandes obreres també es reflecteixen en l'urbanisme vuitcentista.

L'anomenat pensament utòpic va tenir-hi una incidència especial.

París remodela segons els projectes de Georges-Eugène Haussmann. S'obren grans avingudes que esquarteren els barris populars del centre i que comuniquen aquesta part amb l'exterior (estacions ferroviàries, carreteres). El trànsit, la circulació, és l'element organitzatiu de la ciutat.

Es remodelen també Brussel·les, Viena i Londres. Madrid, de la seva banda, conserva el centre històric, al qual s'afegeix l'eixample dissenyat per Carlos María de Castro. A la darreria del segle XIX, Arturo Soria y Mata urbanitza un barri de Madrid, la Ciudad Lineal.

Barcelona aprova el 1860 el projecte de l'enginyer Idelfons Cerdà, segons el qual es conserva el barri antic, que s'articula amb la ciutat nova (l'Eixample) mitjançant amples eixos viaris. L'Eixample de Cerdà recull algunes idees dels utòpics. S'organitza en illes uniformes quant a dimensions, però amb formes i tipologies diverses; grans avingudes (que es continuen utilitzant en l'actualitat) connecten ràpidament totes les zones de la ciutat. Els serveis públics (com ara els hospitals, les casernes, les places, les esglésies, els escorxadors, etc.) s'integren a la retícula de l'Eixample: d'aquesta manera els habitants de la ciutat hi poden accedir còmodament. Idelfons Cerdà és considerat, per tot plegat, un dels urbanistes més importants del món.

Els estils històrics

Al segle XIX hi ha un retorn a l'estètica del passat (de fet, el neoclassicisme del segle XVIII ha va ser una primera manifestació d'aquesta tendència). Es parla de "revival" perquè es construeix a imitació de les antigues arquitectures egípcia, hindú, xinesa, romànica i gòtica. Però no sempre de manera unitària, atès que es prenen elements d'aquestes arquitectures i s'afegeixen a edificis que no tenen res a veure amb els models antics. Per bé que moltes d'aquestes obres són deplorables, altres tenen un interès notable, com ara la decoració exterior de l'edifici del Parlament de Londres (neogòtica). John Ruskin, un teòric anglès, defensa la síntesi entre la bellesa antiga (per a ell gòtica) i la tecnologia del moment: les estructures han de ser modernes i la decoració gòtica.

A França, Eugène Viollet-le-Duc restaura monuments gòtics importants (per exemple Notre-Dame de París, la catedral de Reims i la de Chartres) o reconstrueix ciutats senceres (com ara Carcassona). Fruit del seu acurat estudi de les estructures gòtiques, propugna l'aplicació de les solucions que el gòtic va aportar, però a partir dels materials i les tècniques que ofereix el segle XIX.

L'arquitectura del ferro i els nous materials

A la fi del segle XVIII s'utilitza en algunes construccions el ferro colat (obtingut per fusió), ja que suporta grans càrregues: el pont Coalbrookdale (T.F. Pritchard, 1777) o el Teatre Francès de París (V. Louis, 1789) en són dos exemples. També es desenvolupa la producció de vidre (se'n produeix més i d'amplada més gran). El ferro i el vidre es complementen perquè permeten construir edificis grans i, alhora, lleugers i transparents. Són respostes a les noves necessitats del segle: ponts de gran amplada, edificis de plantes obertes (naus de les fàbriques), mercats, estacions de ferrocarril, etc.

La màxima expressió de l'arquitectura de ferro són les construccions per a les exposicions universals. El Palau de Vidre de Londres (Joseph Paxton, 1851) és una construcció-esquelet bastida a partir d'elements prefabricats en sèrie. (Aquesta mena de construccions "per peces" es pot muntar i desmuntar, traslladar i instal·lar en un altre lloc.) El Palau de Vidre es va construir en menys de sis mesos, ocupa 70.000 metres quadrats de superfície, se sustenta amb 3.300 columnes de ferro i consta de 2.224 bigues i 300.000 làmines de vidre. Aquesta construcció és un dels antecedents de l'arquitectura del segle XX.

En aquesta època hi ha les primeres col·laboracions d'arquitectes i enginyers (Halle aux Blés), encara que la formació que reben els dos grups de professionals és molt diferent: els primers han de pensar en termes estètics i els segons, en termes tècnics. Gràcies a Henri Labrouste es concilien les dues orientacions.

Labrouste va ser l'arquitecte de la Biblioteca de Sainte-Geneviève de París, el primer edifici públic construït amb ferro fos i ferro forjat des dels fonaments fins a la coberta. Amb tot i això, encara s'amaga tot l'edifici amb façanes d'estil clàssic. Passa el mateix amb la Biblioteca Nacional de París, obra també de Labrouste.

El Palau de la Indústria de París (1855), edificat amb motiu d'una exposició universal, supera amb escreix la construcció de Paxton; té un cos central de 48 metres de llum. el 1889 es construeix la sorprenent Galeria de les Màquines, també per a una exposició.

L'obra més coneguda de la construcció mecànica fou la Torre Eiffel. Al contrari d'altres torres, aquesta no es va desmuntar i s'ha convertit en un símbol. Fa 300 metres d'altura i és construïda amb peces prefabricades i amb càlculs precisos relatius a la dilatació tèrmica i a la força del vent.

L'escola de Chicago

Als Estats Units d'Amèrica s'opta per una arquitectura utilitària i racionalista. El 1871 un incendi va destruir la ciutat de Chicago. Aquest fet va obligar a aixecar-la de nou. A més, arran del sinistre es va desencadenar una gran especulació sobre els solars, ja que Chicago era una ciutat econòmicament pròspera. Tot plegat va suscitar molta demanda de construccions. La solució per la qual es va optar va ser la construcció vertical: calia crear molts pisos sobre una planta reduïda. Així neixen els gratacels, l'estructura dels quals és metàl·lica, cosa que permet instal·lar-hi ascensors (el primer és de 1864).

L'escola de Chicago és integrada per un conjunt d'arquitectes que proposen solucions semblants: estructures metàl·liques revestides segons la funció de l'edifici (les finestres poden ser tan grans com es vulgui, el mur de càrrega ja no té sentit). El representant més important de l'escola de Chicago és Louis H. Sullivan (Auditori de Chicago).

El modernisme

Es tracta d'un moviment estètic internacional que es manifesta en tots els camps creatius. En arquitectura representa el pas de l'arquitectura vuitcentista a l'arquitectura del segle XX.

Es coneix amb diversos noms: Art Nouveau (França), Modern Style (Anglaterra), Jugendstil (Alemanya) o Sezessionstil (Àustria).

El modernisme parteix d'un doble rebuig: rebutja l'academicisme i la lletjor del món industrial. Per això és un estil tan decoratiu, fins i tot a vegades només decoratiu. Ara bé, els grans arquitectes modernistes també aporten solucions innovadores als problemes constructius, com ara el concepte global d'edifici o l'ús dels elements estructurals com si fossin decoratius.

Els motius decoratius del modernisme, que són el que crida l'atenció a primera vista, s'inspiren en la natura: línies corbes, ondulants, arabescos, flors, arbres, fulles, branques, ones, algues, libèl·lules, papallones, paons, cignes i, tot seguint la ideologia dominant al segle XIX que identificava dona amb natura, es representa el cos femení com si fos un element més.

Brussel·les va ser un dels grans centres del modernisme. Victor Horta i Henry Clemens van ser els capdavanters del trencament amb l'historicisme (Van de Velde fou, a més, un dels millors teòrics del modernisme i va fundar la primera gran escola de disseny modern).

A Escòcia, Charles Rennie Mackintosh conjuga també l'arquitectura i el disseny (el modernisme pretén ser globalitzador).

Otto Wagner és el líder del moviment "secessionista" a Viena, i Joseph Marie Olbrich va ser el seu millor deixeble.

A Espanya, l'arquitectura modernista triomfa sobretot a Catalunya, amb arquitectes com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch.

Antoni Gaudí, tot i ser modernista i l'arquitecte més important del moment, no es va cenyir del tot als trets generals del modernisme a causa de la seva originalitat. S'inicia en l'arquitectura de "revival" amb obres neomudèjars o neogòtiques. L'estudi de les estructures gòtiques el fa avançar cap a la recerca de noves solucions constructives globalitzadores. La casa Batlló, la casa Milà (coneguda com la Pedrera) al passeig de Gràcia de Barcelona, el Parc Güell i la inacabada Sagrada Família són les obres més destacades de l'autor. Gaudí trenca la concepció ortogonal dels espais; fins i tot les habitacions dels habitatges que construeix són curvilínies, usa l'arc parabòlic, construeix façanes i cobertes ondulants, les seves columnes s'inclinen en lloc de mantenir la verticalitat, etc.

[qüestionari]