El neoclassicisme es desenvolupa a partir de mitjan segle XVIII i fins al començament del segle XIX. És un estil molt relacionat amb la filosofia de les Llums i amb el desenvolupament de l'arqueologia, que dóna un nou impuls al coneixement de l'antiguitat clàssica. La burgesia il·lustrada mira cap a Roma –que es «redescobreix» amb la troballa de les ruïnes de Pompeia i Herculà– a l'hora de cercar el model que cal seguir pel que fa a virtuts cíviques, heroiques, republicanes, etc.

L'arquitectura neoclàssica rebutja l'ornamentació rococó i s'inspira en els arts grec, etrusc, romà i fins i tot egipci. Desapareix progressivament l'arquitectura religiosa i es contrueixen edificis públics amb finalitat civil: biblioteques, mercats, museus, pòrtics, etc. Napoleó, amb un ànim propagandístic, emula l'arquitectura romana (arc de l'Étoile a París). Als territoris germànics també triomfa el neoclassicisme arquitectònic. A Anglaterra, en canvi, el classicisme renaixentista no s'havia oblidat i durant el segle XVIII s'exporta a les colònies nord-americanes.

Neoclassicisme a Espanya

S'adopta el classicisme, encara que la decoració de les residències reials d'Aranjuez i de La Granja és del tot rococó. L'arquitecte italià Filippo Juvara va projectar el Palau Reial de Madrid, el de La Granja de San Ildefonso i el d'Aranjuez, que van ser executats per deixebles seus. Dos bons arquitectes neoclàssics són Ventura Rodríguez i Juan de Villanueva (Museu del Prado).