|
La parròquia de Sant Martí de Jafre quedava dins del
territori natural del comptat d'Empúries i el compte hi tingué la
màxima autoritat feudal fins que l'any 1325 fou annexionat a la corona
d'Aragó. El bisbat d'Empúries, però, mai no va arribar a restituir-se,
i la màxima autoritat eclesiàstica d'aquestes terres sempre va recaure
en el bisbe de Girona. El bisbe i el compte foren les dues màximes
autoritats feudals de la zona, amb una influència molt semblant.
Dins del comptat d'Empúries hi havia un vescomtat ( a partir de 1325 va
agafar el nom de baronia ) que des de la seva cort ubicada al castell de
Verges estenia la seva autoritat sobre les contrades del seu entorn,
inclosa la parròquia de Sant Martí de
Jafre. Els documents que coneixem
provinents de les fonts comtals són molt escassos i mai anteriors al
segle XIII. Pel cantó eclesiàstic són un xic més nombrosos i força
més antics però també molt esporàdics. Cal destacar-ne la concessió
dels drets de la parròquia al senyor del castell de Palau-sator.
La notícia més reculada correspon a l'any 895, quan N. Jacfre va deixar
l'alou de Jafre a la Canonja de Girona.
Segons la butlla del papa Benet VIII, a l'any 1017, tot el terme estava
sota la jurisdicció de l'abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles,
que depenia de la Seu de Girona. Els documents posteriors, ( segles XI i
XII ) deixen entreveure l'aparició de la família dels senyors de Jafre i
el caràcter hereditari del senyoriu estretament tutelat des del bisbat
gironí per intentar evitar-ne la fragmentació. L'any 1063 en Jofre va
deixar la senyoria sobre el seu alou de Jafre a la seu de Girona però va
cedir-ne la possessió als seus hereus, la seva muller Rodlens, a llur
fill, també anomenat Jofre, i a llurs filles Gila i Adalet. L'any 1083 el
bisbe infeudava a Berenguer Guillem, que ja gaudia de la meitat del delme
de Jafre, l'altra meitat que el seu difunt germà Jofre havia deixat al
bisbat en el seu testament. Imposava la condició que si Berenguer Guillem
moria sense descendència legítima la totalitat del delme retornaria a la
Mitra. L'any 1115 Ramon Berenguer obtenia del bisbe la donació dels drets
sobre l'alou que ell mateix havia concedit als canonges gironins. els
drets passaven a la seva muller i a llurs dos fills si el sobrevivien.
Tot i la tutela del bisbat, arribats al segle XIII trobem el senyoriu de
Jafre fragmentat en dues branques. Una es cognominava de Bordils i
tenia la seva fortitudine al veïnat de la Salvetat. A l'altra li
direm de Verges-Jafre, ja que trobem els seus membres ( sempre amb
parentius molt propers i sovint germans ) gaudint la castlania del castell
de Verges i la senyoria de part de la parròquia de Jafre.
L'any 1228 el compte d'Empúries va cedir la jurisdicció civil del terme
( va reservar-se la criminal ) al monestir de Santa Maria d'Amer. Aquest
monestir gaudia la senyoria del terme veí de Colomers, i els seus
administradors van adquirir drets sobre gairebé una trentena de masos
jafrencs als senyors de Jafre, tant als Bordils com als Verges-Jafre.
Sembla que en aquella època els jafrencs tingueren certa facilitat
d'escollir el seu senyor, ja que els masos Esteve, Marenyà, Palol, Prina,
Puig i Reglar van redimir-se dels senyors de Jafre i van fer-se homes
propis del monestir.
L'any 1236 els pagesos del mas Castelló, en canvi, es feren homes propis
directament del compte d'Empúries.
Però Amer no fou l'únic monestir que tingué drets sobre el terme. L'any
1243 el monestir de Sant Miquel de Cruïlles, estretament relacionat amb
el senyoriu del castell de Palau-sator, va nomenar batlle a Jafre per
defensar-hi els seus interessos. A finals del segle XIII el monestir de
Sant Miquel va adquirir part dels drets de la branca dels Bordils, si bé
a començament del segle XIV foren retornats a la família pel bisbe de
Girona.
Al segle XIV, Berenguer de Jafre va dur a terme una política
d'unificació dels drets senyorials sobre la parròquia que es va
consolidar amb els seus successors. Aquesta concentració dels drets va
donar lloc a l'aparició del concepte de castell de
Jafre, que fins
aleshores no s'utilitzava en els documents. La família del senyor del
castell ( que apart del domini sobre el terme compartia la senyoria en
pobles de les rodalies, com Sant Llorenç de les Arenes, Rupià, Verges o
Cinclaus ) va mantenir els drets sobre el terme fins a l'any 1618 que, amb
la venda del castell, els va traspassar als veïns del poble.
El representant del bisbe i del senyor de Palau-sator encara van signar la
seva conformitat i van cobrar els seus drets sobre la venda del
castell. ALBERCH
I FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan: "Jafre", Quaderns de
la Revista de Girona, 83 (1999 ), p. 22-23. |