Pàgina Anterior Principal TORNAR Pàgina Seguent

Els senyors a l'edat mitjana
Els primers pobladors
La Romanització
Edat mitjana
Aldarulls i guerres
Del baró al rei
Senyors del castell
Guerra de successió
El segle XIX
Primer terç del segle XX
República i guerra civil
El franquisme
Genealogia dels Jafre
Aristocràcia Jafrenca
Repartiment de terres
Organització del municipi

La parròquia de Sant Martí de Jafre quedava dins del territori natural del comptat d'Empúries i el compte hi tingué la màxima autoritat feudal fins que l'any 1325 fou annexionat a la corona d'Aragó. El bisbat d'Empúries, però, mai no va arribar a restituir-se, i la màxima autoritat eclesiàstica d'aquestes terres sempre va recaure en el bisbe de Girona. El bisbe i el compte foren les dues màximes autoritats feudals de la zona, amb una influència molt semblant.
Dins del comptat d'Empúries hi havia un vescomtat ( a partir de 1325 va agafar el nom de baronia ) que des de la seva cort ubicada al castell de Verges estenia la seva autoritat sobre les contrades del seu entorn, inclosa la parròquia de Sant Martí de Jafre. Els documents que coneixem provinents de les fonts comtals són molt escassos i mai anteriors al segle XIII. Pel cantó eclesiàstic són un xic més nombrosos i força més antics però també molt esporàdics. Cal destacar-ne la concessió dels drets de la parròquia al senyor del castell de Palau-sator.
La notícia més reculada correspon a l'any 895, quan N. Jacfre va deixar l'alou de Jafre a la Canonja de Girona.
Segons la butlla del papa Benet VIII, a l'any 1017, tot el terme estava sota la jurisdicció de l'abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles, que depenia de la Seu de Girona. Els documents posteriors, ( segles XI i XII ) deixen entreveure l'aparició de la família dels senyors de Jafre i el caràcter hereditari del senyoriu estretament tutelat des del bisbat gironí per intentar evitar-ne la fragmentació. L'any 1063 en Jofre va deixar la senyoria sobre el seu alou de Jafre a la seu de Girona però va cedir-ne la possessió als seus hereus, la seva muller Rodlens, a llur fill, també anomenat Jofre, i a llurs filles Gila i Adalet. L'any 1083 el bisbe infeudava a Berenguer Guillem, que ja gaudia de la meitat del delme de Jafre, l'altra meitat que el seu difunt germà Jofre havia deixat al bisbat en el seu testament. Imposava la condició que si Berenguer Guillem moria sense descendència legítima la totalitat del delme retornaria a la Mitra. L'any 1115 Ramon Berenguer obtenia del bisbe la donació dels drets sobre l'alou que ell mateix havia concedit als canonges gironins. els drets passaven a la seva muller i a llurs dos fills si el sobrevivien.
Tot i la tutela del bisbat, arribats al segle XIII trobem el senyoriu de Jafre fragmentat en dues branques. Una es cognominava de Bordils i tenia la seva fortitudine al veïnat de la Salvetat. A l'altra li direm de Verges-Jafre, ja que trobem els seus membres ( sempre amb parentius molt propers i sovint germans ) gaudint la castlania del castell de Verges i la senyoria de part de la parròquia de Jafre.
L'any 1228 el compte d'Empúries va cedir la jurisdicció civil del terme ( va reservar-se la criminal ) al monestir de Santa Maria d'Amer. Aquest monestir gaudia la senyoria del terme veí de Colomers, i els seus administradors van adquirir drets sobre gairebé una trentena de masos jafrencs als senyors de Jafre, tant als Bordils com als Verges-Jafre. Sembla que en aquella època els jafrencs tingueren certa facilitat d'escollir el seu senyor, ja que els masos Esteve, Marenyà, Palol, Prina, Puig i Reglar van redimir-se dels senyors de Jafre i van fer-se homes propis del monestir.
L'any 1236 els pagesos del mas Castelló, en canvi, es feren homes propis directament del compte d'Empúries.
Però Amer no fou l'únic monestir que tingué drets sobre el terme. L'any 1243 el monestir de Sant Miquel de Cruïlles, estretament relacionat amb el senyoriu del castell de Palau-sator, va nomenar batlle a Jafre per defensar-hi els seus interessos. A finals del segle XIII el monestir de Sant Miquel va adquirir part dels drets de la branca dels Bordils, si bé a començament del segle XIV foren retornats a la família pel bisbe de Girona.
Al segle XIV, Berenguer de Jafre va dur a terme una política d'unificació dels drets senyorials sobre la parròquia que es va consolidar amb els seus successors. Aquesta concentració dels drets va donar lloc a l'aparició del concepte de castell de Jafre, que fins aleshores no s'utilitzava en els documents. La família del senyor del castell ( que apart del domini sobre el terme compartia la senyoria en pobles de les rodalies, com Sant Llorenç de les Arenes, Rupià, Verges o Cinclaus ) va mantenir els drets sobre el terme fins a l'any 1618 que, amb la venda del castell, els va traspassar als veïns del poble.
El representant del bisbe i del senyor de Palau-sator encara van signar la seva conformitat i van cobrar els seus drets sobre la venda del castell.  

ALBERCH I FUGUERAS, Ramon; VIÑAS I PARRAMON, Joan: "Jafre", Quaderns de la Revista de Girona, 83 (1999 ), p. 22-23.