L’art gòtic
L’arquitectura religiosa té diverses característiques. D’una banda, l’art dels ordes religiosos introduïts al segle XIII: augustinians, mercedaris, carmelitans i, sobretot, franciscans, amb convents i esglésies d’absis cobert amb volta nervada i, sovint, amb cobertes de fusta entre arcs diafragmes de pedra. Hi ha, però, edificis com l’esplèndid convent franciscà de Pedralbes, on l’església és coberta amb voltes de creueria de pedra. Entre els convents dominicans, l’exemple millor és l’església de Santa Caterina de Barcelona, totalment destruïda, amb voltes de creueria i absis amb dos rengles de finestrals. La sèrie de les catedrals no es pot deslligar de la d’aquests edificis. Dins un concepte general semblant, amb interior més aviat fosc i capelles perifèriques entre els contraforts, cada edifici té unes característiques diferenciades. Cal remarcar les tribunes altes de Barcelona, la gran nau única de Girona i l’esvelt grup d’edificis de tres naus: Santa Maria del Mar, a Barcelona, la catedral de Manresa, la seu de Mallorca. Les esglésies d’una sola nau amb absis poligonal i capelles entre els contraforts (Santa Maria del Pi, a Barcelona, catedral de Perpinyà), perduraren fins ben entrat el segle XVI. En arquitectura civil els castells i les fortificacions, a partir del segle XIV, introduïren formes inferiors atalussades com a protecció contra l’artilleria. Les llotges i els castells o palaus reials (a Mallorca, a València, a Perpinyà, a Barcelona, a Nàpols) presenten una gran varietat. Cal recordar també les cambres reials en alguns monestirs i els palaus municipals o de la Generalitat (Barcelona, València). Entre els arquitectes que intervingueren a la vegada en obres civils i religioses pels volts del 1400, cal citar Arnau Bargués, Guillem Sagrera i Pere Comte. L’escultura mantingué corrents populars als quals se superposà l’art dels mestres importants, catalans o forasters. Entre els més arcaics, però ja netament gòtics, cal esmentar el mestre Bartomeu de Girona i una línia d’escultors reials que al llarg dels segles XIV i XV va des del mestre Aloi a Jaume Cascalls, Jordi de Déu i Pere Joan. En etapes successives marcaren el nucli de l’escultura catalana gòtica, i d’ells irradiaren branques locals, sobretot a l’eix Lleida-Poblet-Tarragona. Cal recordar el grup del Pirineu oriental, el de retaules de Lleida, l’escola d’escultors barcelonins al voltant de Pere Sanglada, i el grup d’artistes, del país i forasters, que decoraren el portal des Mirador de la seu de Mallorca. A mitjan segle XIV aquests escultors i el barceloní Pere Moragues expandiren l’art de la cort catalana al País Valencià, a Aragó i a Sardenya. Després del 1400, Guillem Sagrera i Pere Joan portaren llurs formes escultòriques fins a Nàpols. Cal remarcar, especialment, els grans retaules de pedra, policromats, i les figures tombals. A la segona meitat del segle XV l’escultura en pedra, alabastre i fusta tingué unes darreres mostres originals a Lleida, València i Barcelona. Es pot dividir la pintura gòtica catalana, en la seva plenitud, en tres grups o estils. En general, cal remarcar el predomini de la pintura damunt taula (retaules) sobre la pintura mural. El primer estil, anomenat gòtic lineal o francogòtic, és general a totes les terres catalanes i, a partir del segon quart del segle XIV, anà perdent terreny per l’impuls d’artistes com Ferrer Bassa, Arnau Bassa, Ramon Destorrents etc, que adoptaren l’estil dels pintors sienesos, anomenat correntment italogòtic. Cal recordar que a Mallorca a Lleida i a València hi degué haver altres vies d’arribada a més de la principal, cortesana, aquesta darrera, recollida i desenvolupada a la segona meitat del segle XIV pels membres de la família Serra. A partir dels darrers anys del segle XIV, l’anà desplaçant l’anomenat estil internacional, que engloba dues etapes principals, tant a Girona i a Barcelona (Lluís Borrassà, Bernat Martorell, mestres de Banyoles i d’Empúries) com a Perpinyà (Mestre del Rosselló), Lleida, Mallorca i València. L’expansió de la pintura catalana del segle XV arribà a Sardenya i fins i tot a Malta. La gran figura de la segona meitat del segle XV és la de Jaume Huguet, que formà escola (Pere Garcia de Benavarri, els Vergós, etc). Hi ha mostres molt importants de la miniatura, com el missal de Santa Eulàlia, de la seu barcelonina. A mitjan segle XV el tercer estil, fruit del contacte amb l’art flamenc naturalista, té un exemple molt important amb Lluís Dalmau. El nou estil fou assimilat per les escoles locals de Lleida, Barcelona, Girona, Perpinyà, Mallorca, Sant Mateu del Maestrat i València. L’art renaixentista devia penetrar per València ja al segle XV, però la seva generalització no arribà fins a la centúria següent. Dins el camp de les arts decoratives resten peces excepcionals, com el baldaquí i l’altar de la seu de Girona, les custòdies de Barcelona, de Girona o de Palma de Mallorca, etc.
Catedral de Palma de Mallorca
Església de Santa Maria del Mar
Interior de la Catedral de Barcelona
La Verge dels Consellers, de Lluís Dalmau (1445)
|
