L'Art Català Una breu introducció històrica a l'Art de Catalunya  
 
Inici | Correu electrònic | Enllaços d'interés  
ELS PERIODES
La prehistòria i l'antiguitat
L’art romà
L’art paleocristià
L’art visigòtic
L’art musulmà
L’art pre-romànic
L’art romànic
Transició de l’art romànic a l’art gòtic
L’art gòtic
L’art renaixentista
L’art barroc
L’academicisme i el neoclassicisme
El romanticisme i el realisme
El modernisme
El noucentisme
L’avantguardisme
La segona avantguarda
Els darrers anys

La segona avantguarda

Es pot donar aquest nom a corrents renovadors desenvolupats a partir dels volts del 1950. Durant els anys quaranta, dominà l’academicisme oficialista. En arquitectura, abans del pacte entre Espanya i els EUA (1951), només són interessants les obres dels emigrats, com J.L.Sert als EUA o A.Bonet a l’Argentina. La renovació, influïda per Aalto, Saarinen i Wright, així com per les teories de Zevi, fou teoritzada a Catalunya per J.M.Sostres, un dels autors de les primeres obres.

El moviment cristal•litzà en la formació del grup R, on destacaren Oriol Bohigas i Coderch. A la fi dels anys cinquanta, el Col•legi d’Arquitectes, de Busquets, a Barcelona, la facultat de dret de la Universitat de Barcelona, de Subias, Giráldez, López Íñigo, i l’aparició de Tous i Fargas, assenyalen un retorn del racionalisme.

En entrar als anys seixanta, la polèmica es plantejà entre el grup encapçalat per Correa i Bohigas, que es titulà realista, basat en el màxim aprofitament de les condicions existents, i el grup amb voluntat de normalització i industrialització, encapçalat per Tous i per Josep Maria Fargas.

Des del 1965 cal esmentar les aportacions expressionistes de Ricard Bofill, i les de disseny acurat de l’equip PER. A València la recerca arquitectònica començà amb el realisme de Salvador Artal i destacaren J.J.Esteller i l’equip GO-DB. Gabriel Alomar, a Mallorca, i Manuel Ribas i Piera, al Principat, s’han preocupat dels problemes de l’urbanisme.

En escultura, la segona avantguarda arrencà amb Eudald Serra, Subirachs, inicialment dins la línia de Moore i l’herència de Casanovas, Villèlia, amb la recerca de materials lleugers, Xavier Corberó, amb el bronze, i Salvador Aulèstia, amb escultures de ferro monumentals, el valencià Andreu Alfaro, amb indagacions en el filferro o la planxa metàl•lica, Salvador Sòria, amb escultures movibles, etc.

La pintura de la segona avantguarda no prengué cos fins que, el 1948, aparegué la revista «Dau al Set», amb els pintors Ponç, Tàpies, Cuixart i Tharrats, i fou fundat el Saló d’Octubre. Un primer moment d’influència superrealista o màgica fou succeït per l’aportació informalista de Tàpies. A València era Manuel Gil el qui trencava el glaç acadèmic.

Els anys seixanta dominà la doble influència del nou realisme i de l’art de la Gestalt o cinètic. El primer grup, iniciat per Boix, Armengol i Heras, a València, ha excel•lit amb l’equip Crònica i Genovès. A Barcelona aquesta posició ha afectat sobretot Guinovart i Ràfols i Casamada. Al grup cinètic, la figura principal és l’alacantí Sempere. Des del 1967 cal esmentar «treballs en cerimonial» i «environaments» dels catalans de París, i des del 1969, l’art pobre. En el domini dels oficis cal esmentar les ceràmiques i els gresos d’Antoni Cumella i en disseny la fundació de la primera escola al FAD, el 1960, punt de partida d’Elisava (1963) i Eina (1967) i de l’agrupació professional ADI/FAD (1960).


El Teatre Nacional de Catalunya, de Ricard Bofill


Sant Jordi, de Josep Maria Subirachs


Montenegre (1987), d'Antoni Tàpies