Disseny i construcció d'habitatges

1. Procés tecnològic de l'habitatge


Esquema del procés tecnològic de l'habitatge (pdf)

2. El projecte


El projecte arquitectònic defineix les característiques que ha de tenir un habitatge i consta de quatre documents bàsics: la memòria, el plec de condicions, els plànols i l'estudi de seguretat.

Els plànols arquitectònics són els plànols tècnics de la construcció que representen el funcionament, forma i estil de l'habitatge i són els que marquen la pauta sobre altres plànols com poden ser: Plànols de Conjunt, Plantes construïdes, Seccions, Façanes, Detalls i Instal·lacions que formen part de la Memòria Descriptiva del Projecte.

 

 

3. Construcció d'habitatges


Un cop acabat i acceptat el projecte es passa a la fase de construcció.

Durant tot el procés hi intervenen molts tipus de treballadors (paletes, manobres, electricistes, enguixadors, pintors, cap d'obra,...) i s'utilitzen eines i màquines especialitzades per cada tipus de feina.

Tot i que en algun cas pot variar, com a norma general el procés de construcció d'un habitatge segueix un determinat ordre segons la disposició dels elements constructius.

3.1. Elements constructius

Anomenem element constructiu a cada un dels elements o parts físiques amb una funció determinada que s'integren en una obra de construcció. Segons la seva funció podem tenir: fonaments, estructura, cobertes, tancaments, revestiments i acabats.

Aquests elements estaran costruits amb els diferents materials de construcció explicats anteriorment. La utilització d'un o altre material dependrà de la seva ubicació final de l'element o de la seva funció dins l'edificació.

Fases del procés i elements constructius

  1. Moviments de terra. S’utilitzen diferents màquines com ara la retroexcavadora, la pala carregadora, el camió, el bolquet, el pic i la pala per tal d'eliminar restes de vegetació i anivellar el terreny.
  2. Replanteig del projecte sobre el terreny. Es tracta de redibuixar i marcar els fonaments i la xarxa de sanejament sobre el terreny. S'utilitza la cinta mètrica i aparells de topografia per anivellar i prendre mides i es va el terreny marcant amb estaques, cordills i guix.
  3. Fonaments. Són els encarregats de recollir tots els esforços que suporta l'estructura de l’edifici i de transmetre'ls cap a terra. La seva dimensió i tipus depenen de les càrregues de l'edifici i de les característiques del sòl. S’excaven rases on es col·loquen les armadures d'acer i es reomplen de formigó per a construir les sabates sobre les que s'assentaran els pilars i parets mestres. Quan el terreny és poc consistent es fan lloses mentre que si el terreny té certa fonadària es fan pilons.
  4. Estructura. És la que fa la funció d'esquelet de l'edifici i li dóna rigidesa. És l'encarregada de suportar tots els esforços que incideixen sobre l'edifici produïnt deformacions, ja siguin càrregues pel propi pes, dels elements que formaran part de l'edifici, les càrregues per mobiliari i les càrregues produïdes per fenòmens naturals com el vent, la neu o, fins i tot, els moviments sísmics.
    • Estructura vertical. Està formada pels pilars construïts de formigó armat, acer o fusta i per les parets mestres fetes de totxos o geros.
    • Estructura horitzontal. Està formada per les
      • Bigues de formigó armat que formen part del forjat que suporten sostres, teulades o terrasses.
      • Jàsseres o bigues principals d’acer o formigó armat, de grans dimensions per a aguantar altres bigues i forjats.
      • Forjat o elements que formen els sostres. Consten d’una alternança de bigues i revoltons units per una malla d’acer corrugat i formigó.
    • Estructura d’acer. Es tracta d'una estructura més lleugera i elàstica que s’usa per a la construcció de gratacels o naus
    5. Encavallada de bigues Sostre o forjat Estructura tramada

     

  5. Cobertes. Protegeixen els habitatges dels fenòments atmosfèrics com la pluja i la neu. Hi ha 2 tipus de cobertes:
    • Teulades: Construïdes amb pendent amb un entramat de teules sobre forjat o un suport de bigues i encadellats protegits per una capa aïllant.
    • Terrats i terrasses: Construïdes en pla sobre un forjat protegit amb una capa de tela asfàltica i recobert amb rajoles de ceràmica o gres.
  6. Tancaments. Són els encarregats de separar les diverses estances entre elles i de l’exterior. S’han de tenir en compte les obertures per a les portes, les finestres i els balcons, i els accessos a través d'escales o ascensors. Segons en es disposin tenim diferents tipus de tancaments:
    • Façanes. Són les parets encarregades de separar l’habitatge de l’exterior. Sol ser una paret doble de totxanes o geros a l’exterior, un envà a l’interior i material aïllant entremig.
    • Parets mitgeres. Són les encarregades de separar dos habitatges veïns. Solen ser de totxanes o geros.
    • Envans. Distribueixen espais interiors dins d'un habitatge. Són parets primes (5-10 cm de gruix) fetes amb mitges totxanes o encadellats.
  7. Instal.lacions. Els habitatges requereixen d'un bon nombre d'instal·lacions que poden ser vistes o bé encastades per dins les parets o per sota el paviment de terra per a quedar més integrades a l'habitatge i no molestar estèticament. Entre les principals instal·lacions tenim:
  8. Revestiments i acabats. Alguns dels elements constructius, especialment els de tancament, requereixen tot un seguit d'operacions d'acabat i revestiment com ara:
    • Enguixat de sostres, parets i envans.
    • Enrajolat amb rajoletes de ceràmica vidrada de les parets de la cuina i bany.
    • Pavimentació de terres amb morter i rajoles, terrasso, parquet...
    • Recobriment de façanes amb pedra natural, arrebossat o esquerdejat amb morter, cotegran...
    • Muntatge de portes i finestres, baranes...
    • Instal.lació d’endolls, aixetes, mobles de cuina...
    • Pintar o empaperar parets i sostres...

3.2. Materials de construcció

Tenim una gran varietat de materials de construcció que es classifiquen per les seves propietats, especialment la densitat, la resistència a la compressió i la resistència a la tracció.

Segons el seu origen podem tenir:

  • Materials naturals: són aquells que podem trobar a la natura. Segons el seu origen poden ser minerals (pedra, sorra...) o vegetals (fusta, suro...).
  • Materials artificials: són aquells que han sofert un procés de transformació abans de ser utilitzats en les construccions, experimentant canvis físics i/o químics com ara el ciment i l'acer.
  • Materials sintètics: són els que has estat creats per l'home a partir de matèries naturals com ara el formigó, el vidre, el paper i els plàstics.

Materials petris

Els materials petris són les pedres naturals que s'obtenen de roques i que s'utilitzen quasi sense transformar en la construcció d'edificis, obres públiques o com a decoració. Poden presentar-se en forma de blocs o rajoles (marbre, granit i pissarra) o també en forma de grànuls i fragments de diferents tamanys (sorres i graves).

Aglomerants

Un aglomerant és un material que s'utilitza per a unir altres materials. Els aglomerants usats en construcció són materials que, un cop barrejats amb aigua, tenen la propietat d'endurir-se o fraguar, per la qual cosa s'usen per a cohesionar estructures, unir materials ceràmics o en acabats exteriors... Els principals aglomerants són el guix, el ciment i la calç.

  • El guix és un material de construcció que s'obté per cocció del mineral de guix en un forn i posterior moltura. Barrejat amb aigua, forma una pasta que forja en pocs minuts i després s'endureix. El seu ús habitual és en interiors (revestiments, envans, sostres i recobriments de parets en forma de rajoles o de planxes). Compta amb diverses propietats molt importants: aïllament acústic i tèrmic, resistència al foc, etc.
    • El guix natural és un mineral extret de les pedreres en forma de cristalls blancs, agrupats en blocs, procedent d'una roca sedimentària de sulfat de calci deshidratat. El guix natural és un recurs natural no renovable i, per tant, el seu ús és limitat.
    • El guix sintètic o químic és una alternativa útil al guix natural. Les seves fonts principals són l'àcid fosfòric, altres àcids minerals (àcid cítric, etc.), la desulfuració de gasos i la neutralització de l'aigua àcida (àcid sulfúric) de la indústria del diòxid de titani. Dels més de 60 milions de tones de guix que es produeixen al món, gairebé la meitat prové del guix sintètic.
  • El ciment és un agent adherent hidràulic que s'obté al triturar el clínker amb un seguit d'additius. El clínker, ingredient principal del ciment, són grànuls endurits que s'obtenen de la combustió de la barreja d'un 80% de pedra calcària i un 20% d'argila a temperatures molt elevades. El ciment forja (fragua) quan es barreja amb aigua. Combinat amb sorra i àrids es converteix en morter o en formigó, tots dos amb la duresa de la pedra.
  • La calç és un agent aglomerant obtingut a partir de la calcinació de la pedra calcària. Pot dividir-se en dues categories, en funció de si s'aconsegueix per l'exposició al diòxid de carboni (calç morta) o a l'aigua (calç hidràulica). La primera s'usa principalment en arrebossats tradicionals d'acabat, morter per a juntes i emblanquinats, mentre que la segona conté argila, per la qual cosa té unes propietats semblants al ciment que fan que es pugui utilitzar com una primera capa o com arrebossat.

Altres materials compostos però que també actuen com a aglomerants són:

  • El morter és una barreja de ciment, sorra (component inert que li dóna cos) i aigua en proporcions variables segons la seva destinació final, i que pot complementar-se amb additius i pigments de colors. Els morters s'utilitzen per realitzar tasques d'unió en treballs d'obra de paleta, per a revestiments (impermeabilitzacions i revestiments de murs i cobertes, acabat de sòls) o altres finalitats entre els quals es podrien incloure el segellat de juntes, arrebossats i aïllaments.


  • El formigó és un material de construcció que es crea barrejant àrids i sorra amb un agent aglomerant (ciment) i, si és necessari, amb additius, que s'endureix amb el temps. Les característiques del formigó poden variar notablement en funció del ciment utilitzat, de la proporció entre aquest i l'àrid utilitzat, i de si s'afegeixen additius. El formigó és un aglomerant que resulta econòmic, durador, resistent al foc i es pot fabricar directament a l'obra. Encara que és molt resistent a la compressió, la seu principal problema és la baixa resistència a la tracció.
  • El formigó armat és el resultant d'introduir barres d'acer a l'interior del formigó abans de que aquest s'endureixi. El formigó és un material molt resistent a la compressió, però ho és menys a la tracció i a la flexió. Per contra, l'acer és molt flexible gràcies a la seva elevada tracció. El formigó armat és una combinació de les diferents propietats de l'acer i del formigó per produir un material amb una gran resistència a la compressió i a la flexió.

Materials ceràmics

Totxana Gero Encadellat Termoargila
Obra vista Revoltó Teula Prefabricats


Principals característiques

Material Característiques Aplicació
Rajoles i rajoletes Bon acabat amb superfície llisa i brillant.
Dures i impermeables.		 Terres
Recobriment de parets.
Totxos refractaris Durs.
Resistència a les elevades temperatures.		 Forns.
Xemeneies.
Sanitaris Durs.
Molt resistent a la corrosió.		 Sanejament de banys.
Vidre Transparent.
Molt resistent a la compressió.
Resistent a la corrosió.
Aïllant elèctric.
Fràgil.		 Finestres, portes.
Façanes d’edificis.
Laboratoris.
Vasos, plats.
Decoració.
Llana de vidre Excel·lent aïllant tèrmic.
Excel·lent aïllant acústic.		 Capa aïllant en murs i parets.
Totxos Durs.
Econòmics.		 Murs.
Façanes.
Revoltons Resistents a la flexió.
Econòmics.		 Forjats.
Teules Dures.
Impermeables.
Econòmiques.		 Cobertes i teulades.

 

Resum


 

Índex 3r ESO