Aleshores
s'agafa el resultat i se li torna aplicar la fórmula altra
vegada, i es va repetint això fins que el resultat tingui el
mòdul més gran que algun número. El nombre de
vegades que s'ha d'aplicar la fórmula ens permet assignar un
color al punt (x, y) sempre que aquestes coordenades no surtin de
la seva òrbita (que el valor absolut es mantingui igual o inferior
al número donat), cas en què el punt es deixa negre.
Més endavant,
George
Mandelbrot ,
un empleat de l'IBM, va pensar en escriure un programa amb una fórmula
semblant a Z(n)^2 + c, i llavors fer-la funcionar en un dels molts
ordinadors de l'IBM. En fer-ho algunes vegades obtenia alguns bonic
dibuixos. Els dibuixos els obtenia quan assignava un color a cada
punt segons les vegades que trigava la iteració a arribar
a un nombre determinat. Mandelbrot va ser qui va inventar el nom
de fractals, i és l'anomenat pare dels fractals. Mandelbrot
va ser qui va aconseguir que els ordinadors fessin els càlculs
repetitius per representar gràficament els punts (x,y) i
permetre a tothom apreciar la bellesa de les fractals.
Una altre figura
important en l'història de les fractals va ser Lorenz
.
Lorenz estudiava problemes meteorològics amb ordinadors,
i es va adonar que si entrava condicions inicials lleugerament diferents,
el resultat que obtenia al final podia ser molt diferent. Això
és el que ara anomenem efecte papallona. Rep aquest nom perquè
un dels articles més coneguts, i que explicava el que ell
va observar en aquest estudi, s'anomenava: "Pot el batec de
les ales d'una papallona al Brasil desencadenar un huracà
a Texas?" El que passa amb l'efecte papallona, s'estudia amb
els atractors, que veurem més endavant.
El que en Lorenz
va observar, és la resposta a una de les preguntes formulades
al principi. No podem preveure el temps que farà amb molta
anticipació, perquè un molt petit detall, que probablement
no podem detectar, pot fer que els càlculs previstos canviïn
totalment a llarg termini. En canvi podem preveure en més
o menys exactitud el que passarà dintre de pocs dies, perquè
si les condicions inicials són prou exactes, el resultat
a curt termini no varia gaire. Això ho podrem veure millor
quan expliquem els atractors.
Per tant, podem
dir que el concepte de fractal és molt recent, té
uns 40 anys, però que abans de definir-lo, ja s'havia començat
a detectar que en la natura passaven coses estranyes que era difícil
de descriure amb les eines que hi havia.
I acabem amb
la cronologia
dels fets més importants relacionats amb les fractals:
"CREACIÓ"
DELS FRACTALS MÉS CONEGUTS
1872 El conjunt de Cantor
1875 La corba de Weierstrass
1890 La corba de Peano
1891 La corba de Hilbert
1900 Moviment browniano (Bachelier)
1903 La corba de Takagi
1906 L'illa de van Koch
1915 El triangle de Sierpinski
1938 El drac de Lévy
1968 Moviment brownià fraccionari (Mandelbrot)
LA DIMENSIÓ
1919 Dimensió de Hausdorff
COMPORTAMENT RELACIONAT AMB L'ESCALA
1951 Llee de Hurst (riu Nil)
1956 Llei de Gutenberg-Richter per la distribució de la magnitud
de terratrèmols
1961 Lleis d'escala de Richardson
LES FRACTALS
1968 Aristid Lindenmayer descriu els denominats sistemes L
1975 Mandelbrot inventa el terme 'fractal'
1975 Publicació de "Fractals: Form, chance and dimension"
1980 Mandelbrot ofereix la primera gràfica del conjunt que
porta el seu nom
1981 Sistemes de Funcions Iterades (Hutchinson)
1982 Publicació de "The Fractal Geometry of Nature"
1988 Mandelbrot introdueix el concepte de mesures multifractals
1988 Artícle de Barnsley i Sloan a BYTE
FRACTALS
Y SISTEMES DINÀMICS
1981 Witten y Sanders introdueixen l'agregació limitada per
difusió
1983 Hentschel y Procaccia relacionen les fractals y els atractors
estranys
1984 Autòmats cel·lulars de Stephen Wolfram
1987 Per Bak, Chao Tang y Kurt Wiesenfeld elaboren el concepte de
sistemes crítics auto-organizats
|