Boeci
BOECI (BOETHIUS) (ca. 480 - 524), Philosophiae Consolationis (ed. Karl Büchner (3rd ed.))
Anicius Manlius Severinus Boethius, natus circa annum 480 Romae, philosophus et politicus, anno 522 magister officiorum, anno 524 supplicio punitus est iussu Theoderichi regis.
Boeci (Roma, c.470/475 - Pavia, 525), de nom complet en llatí Anicius Manlius Severinus Boethius, fou un filòsof cristià del segle VI, que tingué una gran repercussió en l'Edat mitjana. És venerat com a sant per l'Església catòlica.
Boeci provenia dels Anicii, una família rica i important, a la que pertanyien l'emperador Olybrius i molts cònsols, incloent-hi el seu pare, Flavius Manlius Boethius. Després d'estudiar retòrica i filosofia (estudis que ampliaria a Atenes), ell mateix fou anomenat cònsol l'any 510, i l'any 522 els seus dos fills també serien anomenats cònsols. Cap a l'any 520 fou anomenat magister officiorum del rei ostrogot Teodoric el Gran.
Com ell mateix explica en La consolació de la filosofia, aquesta fou una època feliç en la seva vida:
« |
Amb gust tornaré al que és la culminació de la teva glòria. Si el gaudi dels béns terrenals porta amb si una sensació de felicitat, podria la seva memòria quedar destruïda per gran que sigui el mal que ens oprimeix? No fou un dia memorable aquell en què vas veure els teus dos fills sortir de casa entre el seguici dels senadors i l'aclamació de la multitud? |
» |
No obstant això, en un breu lapse de temps la seva fortuna va canviar per complet. L'any 520, Boeci i altres senadors van ser enviats a Constantinoble per tal de buscar una solució al conflicte entre l'emperador Justí I, que era cristià ortodox, i Teodoric, que era arrià. Foren sospitosos d'haver conspirat a favor de l'emperador, i per tant, de l'imperi Bizantí, i declarats traidors.
Doctrina filosòfica
Boeci fou especialment rellevant per la seva aportació en el problema dels universals, tema especialment tractat en el seu comentari a la Isagogé de Porfiri. Defensà que els éssers no poden existir sense els impredicables, que es corresponen amb les categories d'Aristòtil, un cop rellegides per Porfiri: gènere, espècie, ... Creu que és difícil determinar si aquestes idees existeixen realment o són fruit de la raó. Argumenta que un cop separats de les coses, aquests conceptes universals només existeixen com a realitats independents si és en el subjecte pensant.
Pel que fa a les realitats, les divideix en:
- Corpòries: homes, animals, plantes, ...
- Incorpòries.
Subdividides al seu torn en:
- Déu, que és l'exclusió de tota unió amb el corpori.
- Entitats geomètriques i predicables, que són realitats incorpòries però que no poden existir per elles mateixes sense els cossos, pel que tan sols som capaços de separar-les mitjançant l'intel·lecte.
- Ànimes, que són en els cossos però no se'n poden separar.
Boeci va rebre una forta influència d'Aristòtil, que s'observa tant en la seva divisió de les realitats com en la seva doctrina dels impredicables. Pel que fa a la realitat de l'ànima, s'interpreta la seva doctrina com a crítica a Plató des de la lectura més corpòria d'Aristòtil, ja que defensa efectivament l'existència de les ànimes però limitant el món intel·ligible platònic, es tracta de realitats incorpòries però no en un món a part, sinó en el que ens movem. Es dóna un fet similar amb els impredicables: admetent com a correcte en general la teoria platònica, presenta una solució més sensible, en un àmbit aristòtelic, i no en un món a part.
Hi ha una traducció accessible, en castellà: La consolación de la filosofia. Alianza Editorial, 2005.
1. 4. c.
Quisquis
composito serenus aevo
Non illum rabies
minaeque ponti 5
Ardentis via fulminis
movebit. 10
At quisquis trepidus
pavet vel optat, 15
Quod non sit stabilis suique iuris, |
”Aquel
que sin perder el equilibrio de su espíritu sabe hollar con altivez los
implacables decretos del destino y que tanto en la adversidad como en la
bienandanza puede contemplar impasible los vaivenes de la mudable fortuna, no
se conmoverá ni ante la furia amenazadora del océano que hace brotar del
fondo de los abismos sus agitadas olas, ni ante el bramar del Vesubio
caprichoso, cuando reventando sus hornos encendidos lanza las llamas
envueltas en humo, ni ante la descarga del rayo ardiente que busca, para
fulminarlas, las elevadas cumbres.
10.”¿Por
qué, por qué el hombre maltratado por la desgracia ha de mirar inerte,
rabioso en su impotencia, al tirano que lo tortura? Nada esperes, nada
temas y dejarás desarmado e impotente a tu más airado enemigo; pero si
tiemblas por el miedo o vacilas por una esperanza, ya has perdido tu firmeza,
has vendido tu independencia, has abandonado tu escudo; y, desalojado de tus
posiciones has atado a tu cuello una cadena que para siempre te arrastrará”. |
Felix, qui potuit boni
fontem visere lucidum,
felix, qui potuit gravis
terrae solvere vincula.
Quondam funera
coniugis 5
vates Threicius gemens,
postquam flebilibus modis
silvas currere mobiles,
amnes stare coegereat
iunxitque intrepidum
latus 10
saevis cerva leonibus
nec visum timuit lepus
iam cantu placidum canem,
cum flagrantior intima
fervor pectoris
ureret
15
nec, qui cuncta
subegerant,
mulcerent dominum modi,
immites superos querens
infernas adiit domos.
Illic blanda
sonantibus
20
chordis carmina temperans,
quicquid praecipuis deae
matris fontibus hauserat,
quod luctus dabat
impotens,
quod luctum geminans
amor, 25
deflet Taenara commovens
et dulci veniam prece
umbrarum dominos rogat.
Stupet tergeminus novo
captus carmine
ianitor,
30
quae sontes agitant metu
ultrices scelerum deae
iam maestae lacrimis
madent;
non Ixionium caput
velox praecipitat
rota
35
et longa site perditus
spernit flumina Tantalus;
vultur, dum satur est
modis,
non traxit Tityi iecur.
Tandem: ‘Vincimur!’
arbiter 40
umbrarum miserans ait.
‘Donamus comitem viro
emptam carmine coniugem;
sed lex dona coherceat,
ne, dum Tartara
liquerit,
45
fas sit lumina flectere.’
Quis legem det amantibus?
Maior lex amor est sibi.
Heu noctis prope terminos
Orpheus Eurydicen
suam 50
vidit, perdidit, occidit.
Vos haec fabula respicit,
quicumque in superum diem
mentem ducere quaeritis;
nam qui Tartareum in
specus 55
victus lumina flexerit,
quicquid praecipuum
trahit,
perdit, dum videt inferos.
|
“¡Feliz aquel que ha podido vislumbrar la fuente pura
del bien! ¡Feliz el que sacudió las pesadas cadenas de la tierra!
”En otro tiempo, Orfeo, el cantor de Tracia, lloró la
muerte de su esposa; y cuando con su canto desolado obligó a los montes a que
acudieran en su socorro, e hizo que los ríos de rápida corriente detuvieran
su curso; que el ciervo, sin estremecerse viviera pacífico junto al león
sanguinario, que la liebre no temiera ante el perro, ya amansado por el
armonioso canto... sintiendo su corazón abrasado por llama devoradora, sin
que los cantos que habían apaciguado al mundo pudieran aquietar a su autor,
lamentando la crueldad de los dioses del cielo quiso acercarse a las moradas
infernales.
”Allí moduló su canto al son acariciador de su lira;
cuanto aprendiera en las divinas fuentes de la diosa su madre, cuanto le
inspirara un dolor sin medida y un amor que redoblaba su dolor, lo expresó en
conmovedoras elegías que estremecieron al Ténaro; por fin, con dulces
plegarias imploró el perdón del Rey de las sombras.
”Conmovido por aquella jamás oída melodía, queda
estupefacto e inmóvil el carcelero de tres cabezas; lágrimas de ternura y
compasión fluyen a torrentes de los ojos de las diosas vengadoras, que
hostigan con el terror a las almas culpables; la cabeza de Ixión ya no es
arrastrada por la rueda veloz; Tántalo, de penosa y larga sed atormentado,
desdeña las aguas de los ríos; y arrebatado por aquella música divina, ya no
devora el buitre el hígado de Tityo.
”«Estamos vencidos», exclama, por fin, apiadado, el
Rey del imperio de las sombras; «devolvemos su esposa a este hombre que la ha
rescatado con su canto, pero le imponemos una condición, a saber, que al
abandonar el Tártaro no vuelva atrás su vista».
”Mas, ¿quién puede poner leyes a los amantes? El amor
es su ley suprema.
”¡Ay! En las mismas fronteras de la noche, Orfeo miró
a su Eurídice: la vio, la perdió, le dio la muerte.
”Esta fábula parece forjada para vosotros los que
tratáis de elevar vuestro espíritu hacia la luz de los cielos; porque el que
se deja vencer y vuelve sus ojos a los antros del Tártaro, pierde los bienes
superiores precisamente por el hecho de mirar a los infiernos”.
|