Pròleg
Aquesta font ornamental, que actualment ocupa el centre de la gran cruïlla formanada per la Rambla Nova i els carrers de Pau Casals, Rovira i Virgili, Ramón y Cajal, i Cristòfor Colom, es va construir l'any 1954, en record del gran procés urbanitzador que es va iniciar amb l'obertura de la Rambla, i com un homenatge al seus artífexs.
Els fets que conmemora la Font del centenari de la Rambla Nova, començen el 1854. Aquell any, amb l'arribada al poder dels progressistes, es va aconseguir l'autorització per enderrocar la muralla de Sant Joan que separava els dos nuclis de població de Tarragona: la part alta i la zona de la Marina. poc després, es convocà un concurs per preparar un pla d'eixample, i el va guanyar l'enginyer Josep Criviller, però la seva prematura mort deixà el projecte sense acabar i el 1865 l'Ajuntament aceptà el que presentava el comandant d'enginyers Àngel del Romero. De totes aquelles propostes va sortir la idea de fer un passeig a la zona que en desaparèixen la muralla s'anomenava l'Esplanada. L'anivellament del terreny va començar el 1865 i l' empenta definitiva arribà tres anys més tard, quan Tarragona deixà de ser considerada " plaça forta" i es van poder acabar d'enderrrocar els baluards i trossos de muralla que encara restaven a la Rambla.
Foto: Font del centenari. Autor: Eva Velilla 1r C
Un segle més tard, es van proposar celebrar aquells esdeveniments urbanístics amb diversos actes festius i construir una font monumental commemorativa al final del quart tram de la Rambla. El 16 d'octubre de 1953, l'Ajuntament nomenà una comissió organitzadora dels actes que estaria presidida per l'alcalde i on hi haurien representacions de la diputació comercial, les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació, la Cambra de la Propietat Urbana, les delegacions locals del aparell polític i social de règim (Sindicatos, Sección Femenina, Frente de Juventudes, Educación y Descanso) i fins a 23 entitats i organismes que comprenien des de la Societat Arqueològiques, fins al Regiment Ebre 56.
Quan es conegué el projecte de construir la font, començaren a sorgir crítiques contràries a la seva ubicació, ja que trencaria la unitat de la Rambla, destorbaria el pas dels vianants i, a més a més, suposaria l’arrencament d’arbres. L’opinió pública es decantava per desplaçar-la fins a l’encreuament amb Ramón y Cajal, i enllaçar amb la nova avinguda que s’urbanitzava, del Comte de Vallellano; això ajudaria a orientar la circulació de la carretera Barcelona- València que passava per l’indret, i serviria de “refugi” als vianants que creuaven aquella àmplia esplanada, encara sense edificar. Altres opinions es decantaven pel gran espai lliure de la plaça Imperial Tàrraco i, fins i tot, hi havia qui proposava que el millor seria la cruïlla amb els carrers Ixart i Cañellas, desplaçant l’escultura dels Herois de 1811, cosa que denotava que encara resultava molesta a xecar un obelisc –dins la méx pura estètica franquista- en lloc de que varen projectar la Rambla.
El cap d’Obres Públiques pensava que col·locar-la a la cruïlla amb Ramón y Cajal faria entorpir la circulació.
Mig segle després del seu raonament, les rotondes s’utilitzen habitualment com a sistema d’ordenació del trànsit, i la mateixa font del Centenari ha esdevingut el centre d’una gran rotonda, justament al mateix lloc que ell havia rebutjat.
Foto: Font del centenari
Introducció
Després d’una llarga polèmica es decidí posar la font al final del quart tram de la Rambla, i s’aprovà un projecte de Josep Viladomat que havia quedat finalista en un concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona. El que s’aprofités el projecte per a Tarragona també molestà alguns ciutadans que el consideraven “de segona mà” i opinaven que aquí hi havia bons escultors, per no haver-ho d’encarregar a un de fora. L’alcalde, Enric Olivé, defensà la font per raons estètiques, i com una ofrena a la ciutat i un homenatge als qui projectaren el primer eixample tarragoní. Finalment, s’inaugurà el 15 d’agost de 1954, enmig d’uns grans actes festius que celebraven el centenari del “despertar urbanístic de la ciutat”. Una setmana més tard, amb l’obertura de l’avinguda de Vallellano (ara també Rambla Nova), Tarragona començà la seva definitiva expansió cap a ponent.
L’arquitecte i urbanista Josep M. Monravà i el decorador Enric Baixeras participaren en la instal·lació de la font, un dels més destacats símbols ciutadans en la grisa Tarragona dels anys cinquanta.
Els grups escultòrics que la decoren representen races dels quatre punts cardinals i cadascun està compost per una figura masculina, un animal (desproporcionat respecte de l’home), i uns elements vegetals. L’ós i el seu acompanyant de trets europeus al·ludeixen al nord, l’hipopòtam i el jove subsaharià al sud, l’elefant i l’home del turbant volen representar l’orient i, finalment, el cocodril i el seu acompanyant simbolitzaren les occidentals terres americanes.
L’elaboració de les figures va ser també un motiu de crítica per la seva senzillesa. Es va utilitzar pedra d’Hontoria (Burgos) perquè era tova i molt fàcil de treballar, però el problema és que, amb el pas del temps, s’hi va fer una crosta dura de superfície que, a prop de llocs humits com la font, es deteriora amb facilitat.
Cap al final de la dècada dels seixanta, a l’aigua que sorgia de les respectives boques dels animals s’hi afegí un altre brollador central, però, pocs anys després, la font sofrí un lent procés d’abandonament, que s’agreujà en convertir en aparcament de vehicles la darrera “coca” de la Rambla. Als anys noranta, durant la construcció del pàrquing subterrani, es traslladà la font a l’actual ubicació de la cruïlla amb Ramón y Cajal. Els germans Vallès restauraren les escultures, molt deteriorades per l’erosió de la pedra, per la contaminació i pels excrements de colom, i s’hi afegiren vuit brolladors d’aigua orientables i quatre pinyes al centre de l’estany. Això ha donat una gran vitalitat a la font, convertida ara en el centre d’una de les més destacades rotondes tarragonines.