Gestió financera (inversions i finançament)
Gestió financera
Estructura econòmica i financera de l’empresa i classificació de les principals fonts de finançament
El departament financer s’encarrega d’aconseguir i administrar els recursos (diners) de l’empresa.
Quan comprem alguna cosa necessitem diners, que podem treure de la nostra butxaca, d’un compte corrent que tinguem, podem demanar un préstec, etc. Tenim, per tant, diferents maneres d’aconseguir aquests diners que necessitem o, el que és el mateix, tenim diferents maneres de finançar la nostra compra.
Les empreses necessiten diners per dur a terme la seva activitat. Les maneres que té d’aconseguir aquests diners en diem fonts de finançament.
En el balanç de situació, l’actiu d’una empresa representa les inversions i el net patrimonial i passiu representen les fonts de finançament.
Fonts de finançament propi: capital, reserves, amortitzacions i provisions
S’entén per font de finançament els recursos líquids o mitjans de pagament a disposició de l’empresa per fer front a les seves necessitats dineràries. Tal com s’ha dit abans, les diferents fonts de finançament que té l’empresa són al net patrimonial i passiu del balanç de situació.
Fonts de finançament aliè: préstecs, emprèstits, lísing, pòlissa de crèdit, crèdit comercial o de proveïdors, descompte d’efectes, facturatge i renting
CLASSIFICACIÓ DE LES FONTS DE FINANÇAMENT
SEGONS LA PROPIETAT DELS RECURSOS:
- FINANÇAMENT PROPI: Recursos que pertanyen als propietaris (no exigible). Són el capital, reserves, amortitzacions i provisions.
- FINANÇAMENT ALIÈ: Recursos que s’obtenen de terceres persones (exigible). Són els préstecs, emprèstits, lísing o arrendament financer, pòlisses de crèdit, crèdits comercials o de proveïdors, descomptes d’efectes, facturatge i rènting.
La formació de reserves presenta avantatges per a la gestió empresarial, donat que assegura el desenvolupament o expansió de l’empresa, especialment en aquells casos en que resulta impossible, o de gran dificultat, el finançament exterior. És especialment interessant en les petites i mitjanes empreses, pel fet de tenir més dificultats per accedir als mercats de capitals, i també en aquells altres casos en que el risc de les noves inversions és excessiu per confiar-los al finançament aliè, degut al seu elevat cost.
Però el finançament propi també és el que té més risc, ja que en cas de fallida els socis són els últims a rebre la part corresponent de la liquidació de l’empresa. Per tant, és el tipus de finançament que s’hauria de retribuir millor.
SEGONS LA PROCEDÈNCIA DELS RECURSOS:
- Finançament intern (o autofinançament): són els recursos generats per la pròpia empresa. N’hi ha de dos tipus: l’autofinançament d’enriquiment (les reserves) i l’autofinança-ment de manteniment (les amortitzacions i les provisions). Les primeres són per fer noves inversions i les segones per mantenir la capacitat productiva de l’empresa.
- Finançament extern: són recursos aconse-guits fora de l’empresa, és a dir, que proce-deixen de l’exterior i que són captats mitjan-çant els mercats financers, tant si són exigi-bles (que s’han de tornar) com si no. Són totes les fonts de finançament aliè i el capital.
SEGONS LA DURADA DELS RECURSOS:
- RECURSOS PERMANENTS, PASSIU NO CORRENT O A LLARG TERMINI: Fons que no s’han de tornar o que s’han de tornar a més d’un any.
- PASSIU CORRENT O A CURT TERMINI: Fons que s’han de tornar com a màxim al cap d’un any.
VOCABULARI:
FINANÇAMENT PROPI:
1) CAPITAL: Aportacions dels socis (propietaris) de l’empresa representat en accions (SA) o participacions (la resta de formes jurídiques).
2) RESERVES: Beneficis no distribuïts. part del resultat de l’exercici que no es distribueix entre els propietaris de l’empresa. La part dels beneficis que sí que es reparteixen entre els socis de l’empresa rep el nom de dividends.
3) AMORTITZACIONS: Estimació del valor que va perdent l’immobilitzat; Expressió comptable del repartiment (periodificació) del cost d’adquisició de l’immobilitzat en exercicis successius que reflexa la pèrdua de valor del bé.
4) PROVISIONS: Fons que es reserven per a cobrir insolvències i d’altres riscos.
FINANÇAMENT ALIÈ:
1) PRÉSTECS: Recursos que s’han de tornar i remunerar a uns terminis pactats.
Contracte mitjançant el qual generalment una entitat de crèdit lliura un import prèviament pactat a una empresa o individu, amb un venciment i pla d’amortització establert, i amb uns interessos pactats.
2) EMPRÈSTITS: Emissió de títols de deute (obligacions, bons, pagarés, etc.) que s’amor-titzen i remuneren a uns terminis pactats.
És una emissió de deute (obligacions, bons, pagarés, lletres...) que emeten les empreses i que compren els particulars o altres empreses a canvi d’un interès. En la data que s’hagi determinat l’empresa haurà de tornar els diners invertits pels compradors d’acord amb les condicions que s’hagin pactat.
Només les grans empreses poden utilitzar els emprèstits com a font de finançament, ja que, aquest implica demanar diners a particulars i empreses, que han de trobar atractiva la rendibilitat i el risc acceptable.
3) LÍSING O ARRENDAMENT FINANCER: Lloguer d’immobilitzat amb opció de compra.
Concepte lísing. Instrument de finançament de béns mobles o immobles que consisteix en la cessió, per part de l’empresa propietària del bé (societat de lísing), dels drets d’utilització d’aquest bé a l’empresa contractant del lísing, durant un període de temps pactat a canvi d’una quota d’arrendament. El contracte de lísing inclou obligatòriament una opció de compra del bé, que l’empresa pot exercir finalitzat el període establert d’arrendament. En cas que no li interessi adquirir la propietat del bé, no exercirà l’opció de compra i el tornarà a l’entitat de lísing o bé renovarà el contracte de lloguer. Habitualment, quan es contracta un lísing, l’objectiu és l’adquisició del bé mitjançant l’execució de l’opció de compra. És per això que la finalitat principal acostuma a ser la d’obtenir finançament per tal d’adquirir el bé.
Avantatges:
- El lísing és un instrument eficaç i flexible per a l’obtenció de finançament destinat a l’ús de béns que es destinin al desenvolupament d’una activitat econòmica, ja que permet finançar el 100% de les inversions realitzades. Ens permet gaudir d’una major liquiditat que si compréssim el bé utilitzant recursos propis, perquè no s’ha de desemborsar des del principi tot el preu del bé.
- El règim fiscal especial que té permet deduir pràcticament la totalitat de les quotes d’arrendament financer i, per tant, pagar menys impostos.
Inconvenients:
- Com a inconvenient cal destacar la càrrega financera que hem de suportar i que no es donaria en cas que compréssim el bé al comptat. D’altra banda, també cal destacar que els tipus d’interès acostumen a estar per sobre dels que s’apliquen als préstecs hipotecaris.
- La duració del contracte d’arrendament financer és irrevocable, i la resolució del contracte per causes imputables a la nostra empresa ens pot comportar greus conseqüències.
- Tot i que la propietat del bé és de l’empresa de lísing, l’empresa que l’està pagant l’utilitza i és l’encarregada del seu manteniment i bon ús.
Hi ha dos tipus de lísing: el financer, en el que l’operació és irrevocable per l’arrendatari, ja que només es pot cancel·lar per la compra del bé o per la finalització del contracte; i el lísing operatiu, que sí és revocable en qualsevol moment, convertint-se així en una operació típica d’arrendament.
Aquesta figura forma part de les fonts de finançament de l’empresa com a passiu no corrent, ja que l’empresa por incorporar actius immobilitzats operatius en el seu procés d’explotació sense haver de pagar-los en el moment inicial.
4) PÒLISSA DE CRÈDIT: Contracte on es pacta un límit de recursos que l’empresa pot disposar. L’empresa pagarà interessos (del que ha disposat) i comissions.
El contracte de pòlissa de crèdit consisteix en l’obertura d’un crèdit en compte corrent. És aquell pel qual el banc concedeix crèdit al client per a un determinat termini i fins a una suma de diners determinada. El banc s’obliga, a canvi d’una comissió, a posar a disposició del client i dintre dels límits establerts les quantitats que li reclami en el termini fixat.
Les despeses que la graven:
• L’import de la pròpia pòlissa.
• Una Comissió d’obertura.
• El Corretatge (corredor de Comerç)
• Una Comissió sobre el saldo no disposat.
• Els interessos sobre la quantitat disposada.
Pòlissa de crèdit: Mètode de finançament pel qual l’empresa signa un contracte amb el banc, que posa a la seva disposició un compte de crèdit amb un límit. L’empresa utilitza aquest mètode quan no sap exactament quan ni quant necessitarà aquests diners. L’empresa paga pels imports disposats els interessos i una comissió per la quantitat que no hagi utilitzat.
El crèdit instrumentalitzat en pòlissa és una operació financera mitjançant la qual es posa a disposició d’una persona física o empresa un import de diner per un termini, utilitzant-ne la quantitat que aquella estimi oportú en cada moment, sempre i quan no superi el límit establert. Es paguen interessos per la quantitat utilitzada i una comissió sobre l’import no utilitzat.
Les diferències entre els préstecs i els crèdits són:
− En el préstec, la quantitat es lliurada a l’inici de l’operació, mentre que en el cas del crèdit, la quantitat està disponible per a ser utilitzada en la mesura que ho necessiti l’empresa.
− En el cas del préstec, els interessos es calculen sobre el saldo del deute pendent en cada moment, mentre que en el crèdit, els interessos es calculen en funció de l’import utilitzat i del temps d’ús, a més de tenir que pagar una comissió sobre les quantitats no disposades.
Es recomana un préstec quan es vol finançar quelcom concret que ja es coneix el seu cost. En canvi, quan no se sap què es pot necessitar, el més adient és una pòlissa de crèdit i d’aquesta manera només es pagaran interessos per la quantitat de diners que utilitzi i pel temps que els disposi. Malgrat que també pagarà una comissió per la quantitat total disponible.
5) CRÈDIT COMERCIAL O DE PROVEÏDORS: Finançament automàtic quan es deixen a deure les compres que es fan als proveïdors. Si el proveïdor no fa cap descompte per pagar al comptat, aquest finançament és gratuït.
El crèdit comercial és la quantitat de finançament que l’empresa obté dels subministradors dels béns i serveis que aquesta utilitza en la seva explotació. Tots aquells aplaçaments dels pagaments, habitualment amb l’acceptació d’efectes comercials a 30, 60 o 90 dies, que l’empresa ha de fer als seus subministradors, formen part d’aquesta font de finançament a curt termini.
Si aquest finançament s’efectua sense recàrrecs per aplaçament ni descomptes per pagament avançat, no té cap cost, és a dir que el finançament seria gratuït i equivaldria a una reducció del preu. Però si els proveïdors ens apliquen descomptes per pagament avan-çat, llavors aquest crèdit si tindria cost (cost d’oportunitat), ja que si no féssim l’aplaçament (no tinguéssim crèdit) obtindríem un des-compte que perdem pel fet de fer el crèdit.
Els crèdits de funcionament o comercials tenen per objecte finançar l’actiu corrent.
6) DESCOBERT EN COMPTE: Recursos disposats per sobre del saldo disponible (conegut com a “números vermells”). Surt caríssim.
La utilització d’un compte corrent bancari per un import superior al saldo disponible, es denomina descobert en compte.
7) DESCOMPTE D’EFECTES: Quan els bancs ens paguen l’import de les lletres de canvi abans del seu venciment (cobrant interessos i comissions).
El descompte d’efectes consisteix a anticipar, per part d’una entitat financera, l’import del crèdit concedit als clients. Per fer-ho possible, l’empresa lliura a l’entitat bancària els documents acreditatius del crèdit (rebuts, lletres, pagarés) i aquesta descompta una comissió de gestió del cobrament de l’efecte i uns interessos pel període que manca fins al venciment de l’efecte. Aquesta figura es considera una font de finançament perquè suposa una entrada de diner per a l’empresa abans que s’acompleixi el termini de venciment pactat amb els clients.
8) FACTURATGE (“factoring”): Venda de tots els drets de crèdit sobre els clients (factures, lletres, etc.) a una empresa (“factor”) a canvi d’interessos i comissions.
El facturatge és un tipus de contracte pel qual una empresa cedeix a una altra, anomenada societat factor, el cobrament dels deutes dels seus clients.
Els avantatges de fer servir el facturatge són:
L’estalvi de les tasques administratives per cobrar els deutes.
Facilitar de manera immediata uns recursos financers que no s’obtindrien fins passat un
període més llarg.
Eliminar el risc dels morosos.
L’inconvenient és que té un cost elevat.
Aquesta figura suposa una font de recursos financers a curt termini per a l’empresa, ja que l’entitat factor anticipa a aquella el cobrament dels clients.
9) RENTING: Lloguer d’immobilitzat sense opció de compra.
És una modalitat que consisteix en el lloguer de béns mobles a mitjà i llarg termini. En el contracte de rènting l’arrendatari es compromet a pagar un lloguer mensual durant
un termini concret i l’empres de rènting es compromet a mantenir el bé en qüestió en condicions de funcionament. A diferència del lísing aquest contracte no té opció de compra al seu venciment. Es pot substituir els equips o renovar el contracte.
Segons el que es vulgui finançar, és adequat utilitzar una font de finançament o una altra. Per exemple, per finançar una nova màquina, que és un element de l'immobilitzat (a llarg termini) caldria finançar-la també a llarg termini. Les possibilitats més habituals són:
Fonts pròpies:
- l'ampliació de capital
Font alienes:
- préstec a llarg termini d'una institució financera
- crèdit (directe) del subministrador de la maquinària
- lísing
Per finançar la compra de primeres matèries, essent per tant un element a curt termini, el qual caldria finançar també a curt. Les possibilitats més habituals són:
fonts pròpies:
- no hi ha cap font de finançament apropiada a curt termini fonts alienes:
- préstec a curt termini per part d'una institució financera
- crèdit comercial, obtingut dels proveïdors de primeres matèries
Càlcul genèric del cost del finançament
El cost del finançament (TAE o K) es calcula igual que la TRI.
Es planteja exactament igual que una inversió, amb els fluxos nets de caixa de cada any.
FNCn = flux net de caixa de l’any “n” = cobraments de l’any “n” – pagaments de l’any “n”.
Després es fa el valor actual de tots els FNCn i s’iguala a zero. La taxa d’actualització (que en el cas d’una inversió li diem TRI o TIR) li direm TAE (Taxa Anual Efectiva).
En el cas dels préstecs, emprèstits, des-compte d’efectes i crèdits, el cost del finançament seran els interessos i les comissions que cobri l’entitat financera. En canvi, en el cas del facturatge, renting i lísing, el cost del finançament es pot calcular restant a la suma de les quotes el cost inicial de l’immobilitzat o els crèdits comercials.
El cost efectiu d’un deute es determina mitjançant el càlcul de la taxa d’actualització que iguala el valor actual dels fons rebuts per l’empresa amb el valor actual de les sortides de fons previstes per a atendre el pagament dels interessos i la devolució del capital.
El cost de finançament serà aquella taxa que actualitza els fluxos de tal manera que iguala els ingressos de tresoreria derivats, valorats en € inicials, amb el conjunt de pagaments vinculats, valorats també en € inicials.
PROJECTES D’INVERSIÓ
Concepte i tipologies d’inversió
Inversió:Aplicació de recursos per augmentar l’actiu (no corrent o corrent).
Inversió:Compra no consumida o producció no venuda.
Inversió: Acte mitjançant el qual es renuncia a la satisfacció immediata i certa d’uns recursos amb l’esperança d’obtenir una renda futura superior. Suposa, doncs, la immobilització d’uns recursos durant un període de temps amb l’esperança d’obtenir uns ingressos superiors en el futur.
Classificació de les inversions:
1) Segons el seu objectiu:
Segons la finalitat de les inversions dins de l’empresa, aquestes es poden classificar en:
de reposició o renovació, d’expansió, de modernització o innovació i estratègiques.
a) Les inversions de reposició o renovació persegueixen la substitució d’aquelles inver-sions que estan envellides. Es tracta de can-viar un actiu vell per un altre de nou.
b) Les inversions d’expansió tenen com a objectiu l’ampliació de la dimensió de
l’empresa i l’augment de la capacitat pro-ductiva de l’empresa.
c) Les inversions de modernització es fan per mantenir i millorar la producció i situació en el mercat de l’empresa.
d) Les inversions estratègiques son les que tenen per objectiu la reducció de riscos per a
l’empresa i poden ser: de caràcter defensiu, de caràcter ofensiu i de caràcter social.
Inversió substitutiva: Inversió que limita la realització d’altres. Cal tenir en compte que no
es confongui amb la de reposició o renovació que es aquella que substitueix un actiu vell per un altre de nou. Exemple d’inversió substitutiva: Comprar una maquinària del model A en lloc del model B.
D’una altra manera:
· Inversions de reposició o renovació: Quan canviem un actiu vell per un de nou.
· Inversions expansives:Per augmentar la capacitat productiva de l’empresa.
· Inversions estratègiques o de moder-nització: Per incrementar la competitivitat de l’empresa amb nova tecnologia o nous productes.
· Inversions de seguretat:Per assegurar els excedents de liquiditat de l’empresa. Per exemple, comprar deute públic.
· Inversions de rendibilitat:Per rendibilitzar els excedents de liquiditat de l’empresa. Per exemple, comprant accions tecno-lògiques a la borsa.
2) Segons el tipus de bé adquirit:
· Inversions reals:Quan adquirim immo-bilitzat material o immaterial, o algun element de l’actiu corrent (matèries primeres, mercaderies, etc.).
· Inversions financeres:Quan adquirim actius financers a curt o llarg termini (accions, participacions, obligacions, bons, lletres del tresor, etc.).
3) Segons la permanència:
· Inversions a llarg termini, no corrents o en estructura: Quan adquirim immobilitzat.
· Inversions a curt termini, d’explotació o en corrent: Quan augmentem l’actiu corrent.
4) Segons els fluxos de cobraments i pagaments:
· Inversions amb un pagament i un cobrament.
· Inversions amb un pagament i diversos cobraments.
· Inversions amb diversos pagaments i un cobrament.
· Inversions amb diversos pagaments i diversos cobraments.
Tipus d’inversions segons els seus motius de realització (o finalitat)
a) Les inversions de reposició o renovació persegueixen la substitució d’aquelles inversions que estan envellides. Es tracta de canviar un actiu vell per un altre de nou.
b) Les inversions d’expansió tenen com a objectiu l’ampliació de la dimensió de l’empresa i l’augment de la capacitat productiva de l’empresa.
c) Les inversions de modernització es fan per mantenir i millorar la producció i situació en el mercat de l’empresa.
d) Les inversions estratègiques son les que tenen per objectiu la reducció de riscos per a l’empresa i poden ser: de caràcter defensiu, de caràcter ofensiu i de caràcter social.
Elements financers que s’utilitzen en el càlcul dels criteris de selecció de les inversions
- Desemborsament inicial: És el cost que es paga al adquirir l’element d’actiu.
- Durada de la inversió: És el temps en que es produeixen entrades i sortides de diner.
- Fluxos nets de caixa: És la diferència entre cobraments i pagaments.
- Valor residual: És el valor de l’actiu al final de la vida de la inversió.
Mètodes de selecció d’inversions estàtics. Càlcul i interpretació del període de recuperació (payback)
Els mètodes d’anàlisi d’inversions són maneres de saber si surt a compte o no surt a compte fer una determinada inversió.
Els mètodes de selecció d’inversions són maneres de saber quina inversió, de les que tenim disponibles, és millor que les altres.
Hi ha dos tipus de mètodes d’anàlisi i selecció d’inversions: els mètodes estàtics, que no tenen en compte el pas del temps, i els mètodes dinàmics, on sí que tenen en compte el pas del temps.
Els mètodes estàtics més utilitzats són el mètode del flux total de caixa i el del pay back i els més utilitzats dintre dels mètodes dinàmics hi ha el VAN (o Valor Capital) i la TIR o TRI (Taxa Interna de Rendibilitat).
El raonament estàtic es basa en el fet que el valor del diner és constant al llarg del temps. Es treballa com si els diners que es cobren en diferents moments tinguessin el mateix valor.
El raonament dinàmic, en canvi, té en compte el diferent valor del diner segons el moment en què es produeix el flux de caixa (ja sigui positiu o negatiu).
Mètodes de selecció d’inversió dinàmics
Els mètodes de selecció d’inversions dinàmics serveixen per valorar i seleccionar diferents projectes d’inversió, considerant el principi d’equivalència financera (és a dir, els fluxos de caixa no tenen el mateix valor si es produeixen en diferents moments). D’entre els mètodes de selecció d’inversions dinàmics destaquen el VAN (Valor Actual Net) i la TRI (Taxa de Rendibilitat Interna).
Mètodes de selecció d’inversions estàtics
Els mètodes estàtics es basen en el fet que el valor dels diners és constant al llarg del temps. Per tant, es considera que dos fluxos de caixa iguals però referits a diferents moments de temps tenen el mateix valor.
1. Càlcul i interpretació del VAN (Valor Actual Net) i interpretació de la TIR (Taxa Interna de Rendibilitat)
VAN = -D0 + FNC1/(1+i) + FNC2/(1+i)2 + ... + + (FNCn + VR)/(i+i)n
VR és el Valor Residual de la inversió, si existeix. És el que es pot recuperar de la inversió una vegada s’acaba.
VAN o Valor Capital: El VAN d’una inversió és la diferència que hi ha entre el valor actualitzat de les entrades netes que genera i el desemborsament inicial. Consisteix a actualitzar tots els fluxos nets de caixa al moment actual i obtenir el valor capital en aquest moment. Les quantitats s’hauran de sumar o restar segons que representen entrades o sortides monetàries provocades per la inversió.
VAN = - Do + F1 / (1+ i1) + ... + Fn / [(1+i1) (1+i2) ... (1+in)]
Si el VAN = 60.000 voldrà dir que el conjunt dels fluxos de caixa derivats del projecte d’inversió, actualitzats a la taxa de cost del capital supera al cost total de la inversió en 60.000 unitats i que, per tant, el projecte es durà a terme.
El Valor Actual Net (V.A.N.) és la diferència entre els "cash-flows" actualitzats a una taxa de descompte i els valors, també actualitzats, dels desembossaments d'una inversió.
Criteri del VAN:
Si el VAN > 0 el projecte d’inversió és aconsellable; Si el VAN < 0 el projecte d’inversió es refusarà.
Si el VAN = 0 el projecte d’inversió és indiferent; El criteri per seleccionar una inversió segons el VAN és el d’escollir, d’entre les que tenen un valor positiu, aquella inversió que el tingui més alt.
El VAN consisteix a actualitzar tots els fluxos nets de caixa al moment actual (moment 0) i obtenir el valor capital en aquest moment. Les quantitats s’hauran de sumar o restar segons representin entrades o sortides monetàries provocades per la inversió.
Si el VAN surt negatiu vol dir que la suma total de les sortides que provoca el projecte d’inversió és superior a la suma de les entrades, valorades en el moment actual. En aquest cas, no convé fer la inversió.
Si el resultat del VAN és positiu vol dir que la suma actualitzada de totes les entrades de quantitats monetàries que provoca la inversió és superior a la suma actualitzada de les sortides i que, per tant, la inversió es pot fer.
El criteri per seleccionar una inversió segons el VAN és el d’escollir, d’entre les que tenen un valor positiu, aquella que el tingui més alt. Si el VAN dóna el resultat de 0 la inversió és indiferent. Entre diferents inversions, escollirem aquella que tingui el VAN més alt.
2. TAXA INTERNA DE RENDIBILITAT (TIR o TRI)
La TIR és la taxa d’actualització o descompte, anomenada “r”, que fa que el valor del VAN sigui zero.
El valor de la TIR proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió. Per seleccionar una inversió s’ha de comparar aquesta taxa de rendibilitat amb el tipus d’actualització o descompte del mercat (i).
Si r > i convé fer la inversió, ja que s’obté una rendibilitat superior a la del mercat. El VAN donarà un valor positiu i l’empresa obtindrà uns guanys de la seva inversió.
Si r = i la inversió és indiferent i l’empresa no es farà ni més rica ni més pobra, es mantindrà igual, ja que els rendiments obtinguts permeten amortitzar la inversió.
Si r < i la inversió no es farà, ja que el valor del VAN donarà un resultat negatiu i l’em-presa obtindrà pèrdues amb aquesta inversió.
D’entre els projectes d’inversió per als quals el valor de “r” és més alt que “i”, es triarà aquell que tingui un valor de “r” superior.
0 = -D0 + FNC1/(1+r) + FNC2/(1+r)2 + ... + FNCn/(i+r)n
r = TIR = TRI
Tal com es pot observar a la fórmula, l’obtenció de la TIR no és un càlcul trivial quan es produeixen més de dos fluxos de caixa. Quan hi ha un o dos fluxos de caixa el càlcul es fa de forma directa resolent l’equació de primer o segon grau a què s’arriba. Si hi ha més de dos fluxos de caixa s’arriba a una equació de grau superior a dos que es pot resoldre mitjançant programes d’ordinador, amb taules financeres o per tempteig, també anomenat procediment de prova i error, per la qual pot servir d’ajut la gràfica del VAN per als diferents valors de “r”.
El valor de la TRI (expressat en percentatge) proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió. Per seleccionat una inversió cal comparar aquesta taxa de rendibilitat amb el tipus d’actualització o descompte del mercat.
|
|
La Taxa Interna de Rendibilitat o TIR seria el màxim cost del passiu que pot suportar la inversió. En altres paraules, i' seria la rendibilitat de l'actiu.
La T.I.R. proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió.
La TIR (r) és la taxa d’actualització per la qual el VAN del projecte seria igual a 0. Mesura la rendibilitat real del projecte.
La TIR és un paràmetre més fàcil de visualitzar que el valor capital. El fet d’estar expressada en percentatges proporciona una mesura relativa de la rendibilitat de la inversió. Per seleccionar una inversió cal comparar aquesta taxa de rendibilitat amb el tipus d’actualització o descompte de mercat.
Segons el criteri de la TIR les inversions són rendibles si s’obté una taxa interna de rendibilitat més gran que la taxa d’actualització aplicable en el mercat. Per tant, el projecte 3 serà viable si el 7% és superior a la taxa d’interès del mercat.
La Taxa de Rendibilitat Interna (T.R.I.), anomenada també taxa de retorn o taxa de rendiment intern, és la taxa de descompte que permet recuperar la inversió inicial, és a dir que iguala el "cash-flow" actualitzat amb el valor, també actualitzat, dels desembossa-ments d'una inversió. Per tant, es pot definir també com la taxa d'actualització que atorga un valor nul al Valor Actual Net (V.A.,N.) d'una inversió i com el valor límit, a partir del qual una inversió comença a ser rendible.
Si un projecte d’inversió té una TIR del 6% significarà que si es compleixen les previsions i executéssim el projecte, aquest ens proporcionaria una rendibilitat anual del 6%. Aquesta taxa actualitza els fluxos de caixa derivats del projecte de tal manera que el VAN = 0, sent aquest nivell el màxim acceptable del cost del capital, és a dir que només acceptarem aquells projectes que tinguin una TIR superior a la taxa de cost del capital. Si el VAN del projecte és negatiu voldrà dir que el conjunt dels fluxos de caixa actualitzats segons la taxa de cost del capital no és suficient per a finançar la inversió. És per això que haurem de desestimar el pro-jecte. Òbviament si el VAN és negatiu la TIR serà inferior que la taxa de cost del capital.
La TIR indica la rendibilitat màxima que genera una inversió. La T.I.R. proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió.
Com a criteri per seleccionar una inversió, cal comparar el seu valor amb el tipus d’actualització del mercat (i).
Si r > i, la inversió és recomanable. El VAN seria positiu.
Si r = i, és indiferent.
Si r < i, la inversió no és recomanable. En aquest cas, el VAN seria negatiu.
Si cal comparar entre diferents projectes d’inversió, caldria triar aquell que tingués un valor de T.I.R. més alt.
COMPARACIÓ DEL VAN I LA TRI
L'aplicació del Valor Actual Net (V.A.N.) o de la Taxa de Rendibilitat Interna (T.R.I.) comporta l'adopció d'un mateix projecte d'inversió, sempre que el V.A.N. sigui positiu. En aquest cas la T.R.I. és sempre superior a la taxa de descompte prefixada, per la qual cosa ambdós criteris coincideixen en la selecció del projecte d'inversió a realitzar.
De tota manera, pot succeir que els dos criteris els atorguin una diferent prioritat. Cada mètode de selecció empra una taxa de reinversió diferent: mentre que en el V.A.N. es suposa que els fluxos de caixa intermedis es reinverteixen a la taxa de descompte, la T.R.I., atesa la seva pròpia definició, es basa en el supòsit que la reinversió es realitza al mateix tipus resultant, el de la T.R.I.
Així, la utilització del criteri del V.A.N. representa una opció més conservadora, per tal com no pressuposa - com ho fa la T.R.I. - que en tot moment es pugui reinvertir a la mateixa taxa de rendibilitat interna, sobretot quan aquesta assoleix un valor especialment elevat.
LES INVERSIONS I EL RISC
Cap dels criteris que hem vist té en compte el risc explícitament, però és evident que té la seva importància a l’hora de seleccionar inversions. Els criteris dinàmics poden tenir-lo en compte simplement afegint-hi un tipus d’interès extra (la “prima pel risc”) que se sumarà a la taxa de capitalització.
El risc és la probabilitat de perdre diners. Les inversions més arriscades han de tenir més rendibilitat per compensar aquest risc. Entre dues inversions amb la mateixa rendibilitat, escollirem la que tingui menys risc. I entre dues inversions amb el mateix risc, escollirem la que tingui més rendibilitat.
A vegades és millor seleccionar una inversió menys rendible si la taxa de risc no és tan alta. Dependrà de la disposició que es tingui a assumir riscos.
Amb el criteri del VAN, podem calcular-lo actualitzant els FNC a una taxa “k + p” (o sigui, la taxa de capitalització del mercat més una prima pel risc).
Amb el criteri de la TIR, podem comparar la rendibilitat de la inversió (TIR o TRI) amb la suma de l’interès nominal de mercat (i) o taxa de capitalització (k) més la prima de risc (p). Llavors, per considerar rendible una inversió amb el criteri de la TIR, la TRI haurà de ser més gran que “i + p” o “k + p”.