Agraïments.

A banda de la família que sempre hi és i no sols alguna vegada, uns quant companys i companyes de l'IES Montcada i Reixac mereixen un reconeixement especial: l'Antonio Fuentes, la Isabel Garro, la Núria Abad, tots ells per la seva atenció a l'original i la finor de les seves crítiques; en Fèlix Herrera i en Tomàs Yélamos per diverses formes de suport. En Joan Bataller i en Ramon Vilar, un bon alumne, pel cop de mà en les qüestions informàtiques. La Montse Miró, en especial, va dedicar temps a il·lustrar-me sobre les maneres correctes de dir les coses i té el mèrit d'haver-me encoratjat a fer públic aquest treball. Malauradament, ens va deixar abans d'hora a causa d'una sobtada malaltia. La seva memòria perdura en el nom de l’Institut on vàrem treballar plegats: des del juny del 2000, a iniciativa de les seves companyes i companys, va passar a dir-se IES Montserrat Miró i Vilà. Per la meva part sento que mai podré pagar-li la seva insubstituïble empenta.

Cal que recordi els meus alumnes que, sota diferents noms, alguns autèntics, formen part de l'entrellat d'aquesta història que hem fet plegats. Sempre me'n venen uns quants a la memòria, com ara bé aquell... però millor no cometre la injustíca de no anomenar-los tots.  No està de més recordar el vell amic Sartre, de qui no en sóc especialista ni tampoc deixeble, però dels llibres del qual sempre n'he après alguna cosa i gràcies al qual l'ètica va començar a ser apassionant.

Les cites de les pàgines corresponen a les edicions de les peces de Sartre en la versió original de Gallimard, col·leció Folio. Les he traduïdes al català.