Les darreres sessions tendim a recollir ensenyaments escampats. Com a tota obra literària complexa, és possible destacar una línia central o altra. Hugo és moltes coses aplegades que estan a una banda, i a l'altra està Hoederer que és també moltes coses juntes. Hem vist l'oposició entre puresa i mans brutes, prou important com per justificar el títol. D'ací se n'arrosseguen altres: entre els principis perfectes d'Hugo i els homes concrets de Hoederer; entre el Partit vist com a dipositari d'idees de futur i vist com a mitjà del poder; entre la condemna dels mitjans bruts i la justificació dels mitjans pel fi. En especial, fem un forat per encabir-hi el problema de la mentida com a mal i com a mitjà per un bon fi. Encara que els personatges siguin coherents en si mateixos, no hauríem de beneir tot el que fa en bloc un o altre pel mer fet de que li haguem donat la raó globalment a un d'ells.

En el debat d'Hugo amb Hoederer a la famosa escena V, 3 el jove s'adona que Hoederer està disposat a mentir als seus camarades del Partit. Ho farà si és necessari per fer païble el tracte polític que duu a terme amb els rivals. Però la mentida, segons la veu Hugo, és ofensiva, espatlla l'home. En enganyar-lo es converteix al propi home en mitjà i no en fi, en una cosa, un instrument d'altri. Res pot ser pitjor per la seva ètica que vol que l'home sigui el fi de totes les coses. Aparentment Hoederer comparteix aquest fi però troba que la mentida política pot ser a vegades un útil mitjà per l'alliberament de l'home. Hoederer justifica la mentida com a mitjà per a un fi bo i millor que el mal que genera. En la lògica maquiaveliana del bon estadista, als homes se'ls ha d'enganyar a vegades per aconseguir bens majors per al conjunt. (Ens cal fer un breu excursus a classe per tal de dir quatre coses sobre aquest tal Maquiavel.)

Hugo no accepta això. Des de la seva perspectiva ell ha fugit de casa seva precisament perquè odia la mentida. L'ha vist a la seva família. Per a ell, la família és una representació reduïda del món burgès on impera la hipocresia. Ha trobat, en canvi, en el grup d'Olga i Louis un reducte de sinceritat, de franquesa i de cooperació d'homes per un ideal. En les seves circumstàncies no pot transigir amb els mètodes de Hoederer tot i que estiguessin d'acord amb el fons de la qüestió. Aquests procediments desvirtuen als seus ulls l'essència mateixa del missatge igualitari que el Partit proclama. Si hi ha engany, hi ha un enganyador i uns enganyats: no hi ha igualtat. Aparentment, aquesta defensa de la veritat enfront de la mentida conté tota la força possible del discurs moral d'Hugo.

    El profe ens diu que la veritat es queda sense massa defensor en aquesta peça. Ai, ai, ai! El trimestre passat quan vam parlar de la veritat de Lizzie ens vam extraviar dues setmanes, te'n recordes Marina? Mira, deu ser una de les seves dèries. Com ara comenci igual, jo plego, paraula!
- Hugo, de bon començament, fa una apologia de la veritat, oi? Tanmateix si escatim bé la situació que tenim davant ens convencerem que aquí no hi ha res que buscar ni res que defendre. Dic això, ja veureu, perquè si la mentida és dolenta, Hugo encara seria més dolent que Hoederer... no?
        Ara si que m'ha deixat amb un pam de nassos. Ho ha dit com si fos clar per a tothom, però ja el conec, somriu, deu ser un truc per a que rumiem. De fet, tothom s'ha quedat mut. Es fa un silenci que dura gairebé mig minut.
- No?
        Finalment sembla que algú ho arreplega.
- Ell vol matar Hoederer.
- Ja. Però centrem-nos en la mentida. Mentir, diu, és dolent. I ell, que menteix ell?
- Oh, i tant que sí! En realitat el ve a matar.
- Ja. Però què diu que ve a fer?
- De secretari.
- O sigui que és un fals secretari?
- Es clar.
- O sigui que menteix. ¿I ell no accepta també que mentir a Hoederer és un mitjà per aconseguir un fi que ell creu bo que és esquitllar-se a casa seva i matar-lo?
- Sí.
- I Fixeu-vos, és dins de la mateixa lògica. Matar Hoederer és també un mitjà dolent per assolir un altre fi superior que ell creu bo, el de conservar la puresa revolucionari del Partit, preservar els principis purs dels seus camarades. També per a ell és un mitjà necessari. No hem vist ja mentides d'aquestes abans?
        Un nou silenci. Em fa ràbia no recordar-ho i segur que quan ho diguin em semblarà evident. Tant se val, en aquesta classe hi ha dos o tres màquines que s'ho mengen tot. No t'ho deia? Heus ací el David.
- L'escena dels guardaespatlles.
- Què passava allà?
- Que Hugo amaga un revòlver, o la Jessica, i no diuen res.
- ¿No és clar doncs que ell també s'atansa a la gent amb subterfugis i mentides? Busquem el text on diu la mentida, on la diu ben grossa. Heus aquí. Hugo simula fer de l'escorcoll una qüestió de principis per a que no li descobreixin l'arma. Hoederer li diu: jo en podria fer una qüestió de principis també. Però els principis i jo... Mira’m. ¿En tens d'armes? I Hugo contesta: no. I Hoederer torna: ¿La teva muller tampoc?. Hugo: No. (98-99) El personatge no és coherent: veiem que menteix, enganya i després es pretén net d'aquesta mena de culpa. ¿Qui és ell per retreure-li a Hoederer que empri la mentida com a mitjà?
        Però serà possible? Això de que només parla dels principis per estalviar-se l'escorcoll era el que jo pensava l'altra dia. No s'hi val! Canviem d'opinió a cada moment. Jo tenia raó, ho veus? Tot allò del dret universal eren patracols.
- Però alerta, no us penseu que no es defensable la veritat i el dir la veritat, el que passa és que aquí, qui la defèn, aquest Hugo, no ens resulta creïble. Sembla que per poder ser defensor de la veritat en política s'hauria de practicar una política basada en la veritat, no? En aquest sentit, ens resulta encara més creïble l'amic Hoederer perquè, si més no, ell sap que empra la mentida en ocasions i ho fa sabent les conseqüències.
- I Hugo, que no ho sap? -pregunta en Josep.
- Hugo es fa l'innocent aquí. Es fa el pur. Ja no se'n recorda que ell ha enganyat. Bé, encara ho fa, de fet parla amb l'altra i té un revòlver a la butxaca.
- Però profe -torna en Josep- tal vegada no és el mateix enganyar un sol, com aquí, que enganyar a tot el poble o a tot el Partit com fa Hoederer.
- Bonica qüestió. -Josep s'estova tot just un instant i es mostra cofoi. El profe segueix.- S'hauria de pensar amb deteniment. ¿Tu vols dir que l'un seria un engany personal i l'altre un engany polític?
- Potser es pot dir així.
- Se m'acut: ¿vols dir que Hugo enganya només Hoederer?
- També Slick i Georges -salta en Vicenç.
- Només? ¿Voleu dir que Hoederer no representa una part del Partit que confia en ell i que Hugo, anant pel dret sense consultar aquesta gent, no fa també un autèntic engany polític?
- Una part del Partit?
- No representa la facció més socialdemòcrata?
        Ara ve una embolicada definició d'aquesta paraula. A mi això de la política no m'interessa massa. Un dia la Glòria va dir això mateix i el profe s'allargà una estona per aclarir que si la dimensió social de l'home, que si la polis grega i que si la importància en la nostra vida. I a tot això, per què tornem a la qüestió de la veritat sempre? El trimestre anterior, com anava allò? Lizzie volia dir la veritat i el senador tenia mala fe i ho volia impedir. Hugo també vol dir la veritat però es veu que diu mentides. Es tan difícil dir la veritat?

Bandegem la qüestió de la veritat i la mentida i tornem a centrar el nucli. Tot i la seva càrrega d'oposicions entre ambdós personatges, tal vegada confusa per massa farcida, l'atac a la perversitat de la puresa sembla inequívoc. El pur no fa res, resta immòbil perquè constata que el llistó de l'acció pura encara és massa alt. Cal dir que el context històric de la peça ens l'acotxaria amb la mítica marxista de l'espera de la revolució comunista. Mentre maduren les contradiccions en el si de la societat capitalista, el ver revolucionari es capté esmolant l'eina per quan esclati la lluita de classes. Aquesta és la passivitat concreta d'Hugo, però a classe ho llegim com a paradigma de totes les passivitats vitals. Hoederer, davant per davant, encarna un home pragmàtic, proper a l'experiència i capaç de relació amb els homes reals amb llurs virtuts i defectes. ¿Per què serveix esmolar un ganivet tots els dies si no se l'empra mai per tallar? (195). El seu presumpte delicte és el pacte que l'enllaça a homes que no comparteixen els seus ideals. (¿I no és per ventura un pacte el que trobem en les teories sobre l'origen de l'Estat dels clàssics polítics?). El seu delicte seria al mateix temps la seva màxima virtut. Tot sembla adreçat a acusar Hugo de bloquejar les possibles millores de la vida social dels seus compatriotes sota el pretext que aquestes millores són un pegat i no realitzen ni de bon tros els concebuts ideals perfectes. S'estima més retraure's a un inmobilisme immaculat que transigir amb un avenç imperfecte. Simultàniament compensa la poca corretja amb la realitat amb un gest desmesurat amb l'aparença d'acció: el crim. Però un crim per a que tot segueixi igual.