Avui no em trobo massa fi de salut. La gola reclama la seva vaga d'enguany. Però el grup és sòlid i participatiu. En qualsevol cas, les seves llengües no estan pas de vaga. Una benaurança del cel en els temps que corren. Arribo a l'aula i, lacònicament, els proposo que emmudiré i que facin ells solets la classe. Dit i fet: em callo. Presumeixo que el grup és molt capaç i, en efecte, així serà. Amb certa vanitat poc dissimulada acullen la idea. Hi ha moviments de joia. Mostraran fins quin punt en són de capaços. N'hi ha que fan alguns acudits sobre el què cal fer però poc a poc s'entra en una transitòria fase de neguit general davant del buit.

Ei, però anava seriosament això de no dir ni piu? Quina barra. I ara què hem de fer? M'amoïna que jugui així amb nosaltres sense fer les seves obligacions. S'ho deu passar molt diver. Si no es troba bé que es quedi al llit, no et fum? M'estic posant nerviosa. Ningú té cap idea?... el Jordi, encara rai!
- Anem a contestar les preguntes que tocaven avui.
        Es clar, les preguntes! Sembla el més fàcil. Jo les duc fetes. A tothom li sembla com l'anell al dit. Aquest Jordi és un geni.

Tots veuen fàcilment una sortida a l'impasse. A cap se li acut rompre amb aquest ordre establert i aprofitar el temps cedit per a fer alguna altra cosa innovadora. No s'aguaita cap rebel× lió, cap rebombori, cap atemptat a la consuetud. Hom diria que quan l'autoritat externa s'absenta, l'ordre interioritzat aflora i es fa més palès. La gent es torna molt disciplinada i, a més, el grup controla al grup. L'autoritat externa, és clar, no s'ha absentat, però ha decidit no exercir-se. I què passa?: ningú no ens ho hem cregut del tot. No és clara la sort del principi d'autoritat ni el mecanisme de la seva fluïdesa, però podem estar ben segurs que avui qui no té material escrit se sent mes avergonyit que mai.

No tot és avantatjós. La ritualitat i la repetició substitueixen les forces reals. La ronda de les respostes es succeeix amb vertigen: cadascú llegeix el seu escrit de la llibreta i quan acaba mira ipso facto al company del costat per a que arreplegui el torn; ningú s'entreté en comentar el seu propi text i ningú comet la indiscreció d'interpel× lar sobre el que ha dit. Es diria que tothom es fa l'orni i ningú desitja ser massa mirat pels altres. Es diria que el principal problema, fins on es deixa veure, és qui serà el líder, i tota la dinàmica s'arrossega d'aquest vector. Però això és una experiència breu i molt limitada: realment ningú ha posat en dubte el liderat del professor. ¡Oh, quina exquisida contenció de tothom la d'aquesta jornada! Tots, conscients doncs que el líder no ha desaparegut sinó que simplement observa es neguen -lògicament- a experimentar els conflictes de lideratge, de buscar sentit al grup, de buscar tasques noves a desenvolupar, etc. Per exemple: quan han de llegir miren al professor per a que, amb la mirada, els doni permís per parlar; quan acaben el tornen a mirar a veure què li ha semblat. Però jo tampoc no estic arriscant massa perquè, per tal de reforçar la impressió de que faig el meu treball malgrat no badar boca i per tal de comunicar-los la impressió que estic força interessat en el que fan, avui em poso a copiar desficiosament les coses que van dient. Normalment prenc notes però ni de bon tros tantes! Això em permet defugir l'esguard però el costum és molt fort i s'escapen gestos convidant-los a continuar, o d'aprovació, o fins i tot de desaprovació. El rostre parla massa. Hi ha moments que sembla un joc on un fa de mut i els altres han d'endevinar el que vol. Per a enfarfagar la comprensió de la situació, heus aquí que les preguntes d'avui -i això no estava previst- es refereixen als jocs entre Hugo i Jessica a l'escena III. Embolica que fa fort.

Això que ha dit el Vicenç és una parida masclista de les seves i es mereix mil bastonades. No goso dir res. L'altre va boig prenent apunts. No m'arreplegaràs! Ben segur que després caurà des de les alçades i ens dirà què pensa de cadascun de nosaltres. Més val que em trobi avorrida o que em digui que no coopero que no que m'acusin de manaire. El David i el Josep porten la veu cantant però es mesuren mútuament. Vosté primer senyor, de cap manera, vosté primer. Ara s'ha fet un silenci. S'han quedat sense piles? Vinga, nois, no remeneu les cireres? Inventeu alguna cosa que em començo a avorrir. El David proposa de passar a la següent pregunta, vaja cosa. Jordi, que no té pèls a la llengua, protesta i demana que es realitzin conclusions generals de tot el que s'ha dit, i que no podem canviar de pregunta sense fer això. A ell tan se li'n fa ser dels llestos de la classe i des de que el profe li va dedicar tanta estona a la seva història se'l veu molt formalet en aquesta classe. El seu col× lega el recolza: diu que no podem passar sense saber què hem après. Après? Serà que se'n preocupa tant d'aprendre a la resta d'assignatures! En David i en Josep accepten i carreguen sobre les seves espatlles la tasca de treure conclusions. Apa, com us guanyeu l'excel× lent! David diu no sé què sobre el joc de la Jessica però em fa l'efecte que és la seva pròpia opinió. El Vicenç protesta:
- Jo no havia dit això. Estàs manipulant les coses!
- Jo no manipulo res, dic el que em sembla que ha sortit.
- Jo no he dit això.
- Doncs si de cas fes-ho tu, saps?
- Ca!
- Doncs podem passar a la següent pregunta.
        Oh, això semblava que s'animava però sobtadament cadascú pel seu cantó. Em quedo amb un pam de nas.

Tanmateix, hi ha una cosa que sí es podia esperar en aquest grup i que, sorprenentment, no s'ha generat: la polèmica apassionada. Mantes vegades a classe d'ètica les propostes de discussió acaben en debats assilvestrats més propis de tertúlies de cafè, fins i tot molt exaltades. (Avui diríem, debats propis de televisió d'aquells de veure qui crida més). Hi ha professors que estimen una fita meritòria aconseguir produir-los però al meu parer són intel× lectualment estèrils. En elles s'hi justificaria la part educativa per via de ressaltar l'exercici de la tolerància, la constatació de la diversitat d'opinions, la necessitat que tothom s'expressi, etc. Si la classe assoleix una certa mesura en el torn de paraules, hi ha sens dubte alguna cosa formal i escolar que no es dóna en la tertúlia feréstega, però poca cosa més. Tanmateix, aquestes conteses poden fer una hora enormement divertida. A fi de comptes, allò feréstec, tal com una sortida al camp, s'agraeix com un respir enmig de la formalitat de l'aula.

Encara vint-i-cinc minuts. Ja m'ha tocat a mi i m'ha passat el torn sense pena ni glòria. Al principi era entretingut veure al personal perdent el cul però ara tothom va a complir el tràmit i tal dia farà un any. En Josep introdueix una variant: diu que fem el proper torn a l'inrevés, en sentit contrari. I ara encara anem més a preu fet. Aviat em torna a tocar. No tenim res a dir, sembla ser. Ja no em diverteix. Es una mica depriment reconèixer que no li donen marxa al tema. Encara vint minuts.

El Vidal està parlant. La cursa s'ha aturat. Un dia d'aquests parlaré amb aquest noi. No sé: tinc curiositat per saber de què va. Està parlant molt perquè duu molt escrit sobre el joc de la Jessica i l'Hugo. Se'n va d'una cosa a l'altra, com sempre, i no saps què vol dir realment. El profe no obre boca però mig acluca els ulls tractant se seguir el seu fil. Vet aquí que el David l'interromp.
- Què és això últim que has dit? Repeteix-ho.
- Que la Jessica ha amagat el revòlver de l'Hugo de manera superficial perquè no està disposada a transigir amb un revolucionari que en realitat no és l'Hugo...
- Però què dius? No entenc res.
- Doncs està ben clar!
- Ho estarà per tu. Tio, parla clar que jo ni t'entenc què dius.
        El Vidal s'empipa. Agafa la llibreta d'una manotada, estira el seu braç dues taules, per davant del nassos de dos companys, i la deixa caure damunt de la taula del David.
- Té. Si no ho entens, llegeix-ho tu mateix.
        L'escena ha estat brusca però és que en David a vegades es passa de llest. Es mira al Vidal. No se sap si realment l'interessa allò o si només volia fer la punyeta però és el cas que ara es posa a buscar la frase que no entenia. Es pren el seu temps. Els demés es miren per veure com acabarà tot això. Aixeca la llibreta i se l'acosta als ulls. Arrufant el nas fa pinta de tampoc entendre la lletra despenjada del Vidal. Des del meu lloc veig els gargots de bolígraf de la plana de darrera.
- Què posa aquí?
- Està cap al final de la pàgina.
- Bah, tio, passo d'entendre això. No sé per què em dones la llibreta. No la vull per res.
- No m'has dit que no m'entenies com parlava? Doncs busca-ho tu mateix!
- No ho trobo. Té.
        David li torna la llibreta sense grolleria però tampoc sense perdre el to de virrei que porta fa estona. Després no passa res més. En Vidal es queda murri i l'altre afluixa una mica. Continua el torn on s'havia quedat i llegim llibretes fins arribar a esgotar la pregunta. I ara què? El Jordi prova de demanar un torn de síntesis, com abans. Però aquesta solució ara ja sona a suada. Josep li replica que millor fóra esperar a acabar la pregunta que ens queda. Penso que amb una mica de sort ens tocarà l'hora així. Cinc minuts. Després de dues o tres persones, el profe, amb una veueta cascada, diu que ja n'hi ha prou per avui. Té esma de fer dues observacions. Primer, diu, que seria ben curiós d'estudiar què ens ha passat a nosaltres durant tota l'hora i quines haurien estat les maniobres d'uns i altres. Diu que segurament això no ho farem però que seria ben curiós. Veus com he fet bé de callar-me per si de cas? Jo ja sabia que no te'n pots fiar. Després també parla del tema d'avui, que eren els jocs entre la Jessica i l'Hugo. Les primeres preguntes tractaven, com una mena d'introducció, sobre si podíem distingir el joc dels nens i el dels adults. Diu que no ha quedat massa satisfet de les respostes que ha anat escoltant i que hi haurem de tornar. La major part de la gent hem coincidit en dir que el joc dels nens és gaudi i entreteniment i el dels grans, com aquests personatges d'aquí, és, a vegades, pervers. A mi això em sembla clar. Tu veus el meu cosí que té tres anys i sembla innocent i quan juga no se'n recorda de res. Però quan veus jugar els grans a vegades van a fer-se mal. Doncs al profe tot això no li sembla gens clar. Diu que ni l'un és tan innocent, ni l'altre tan diferent al dels petits. Sona el timbre i tothom comença a fer soroll però es veu que al profe que ha estat mut tota l'estona ara li venen les ganes de xerrar. Ens fa callar un moment. Mitja classe congelada amb una cadira a la mà o el sarró suspès a l'aire i l'altre mitja movent la cadira a poquet a poquet. Afegeix que, de tot el que s'ha dit, li ha semblat una via que cal escorcollar la que han suggerit el Vidal i el Vicenç tot de passada: que el joc era un mitjà d'aprendre. Em penso que ni s'han assabentat aquests de que havien dit alguna cosa interessant. Ara, plantejat així, m'ha deixat intrigada però em fa ràbia que ho deixi pel final.