La Nàusea sartreana es troba escampada per tot arreu. A Les mans brutes hi és en forma de l'agut sentiment d'irrealitat que envaeix Hugo. Es demana buscar passatges en el quadre III. Avui tampoc ho ha fet massa gent. Molts s'excusen tot dient que no entenen, que no troben. ¿Els fem favor si acceptem tanta limitació com proclamen que tenen? ¿Et figures que sigui veritat que no entenen i no troben? Sembla més sa suposar simplement que no ho han mirat. Cal no deixar-se engalipar i, sobre tot, no fer frau en aquesta feina rebaixant les demandes. Les demandes ja es rebaixen soles, no cal fomentar-les. La classe per més d'un també s'esdevé com una pel× lícula en la que un entra i mira què fan. Tanmateix, no em consta que, a hores d'ara, ningú no estigui corferit per la nàusea. Insistim que cal passar activament per les dificultats per aprendre alguna cosa nova, que el perjudici va pel que no hi passa. N'hi ha prou, un cop més, amb deixar fer l'exercici a classe i veureu com entenen i troben. Els textos van sortint de llurs llodrigueres, bé amb satisfacció, bé amb la cua entre les cames.

Juanjo ha trobat unes quantes coses.
- Aquí l'Hugo diu: Els mirava escorcollar i em deia: "estem representant una comèdia". Res em sembla de veritat del tot. (III,5, 112).
- Sí, senyor! I si no ho tinc malament apuntat, de fet això de la comèdia ja li ha dit abans al propi Hoederer, no?, en l'escena anterior...
        En Juanjo es posa a buscar amb pressa per ser el primer. Debades: la resta passem fulls per passar.
- Sí. Quan li diu a Hoederer què no pot deixar de pensar...
- Això del pensament ja ho veurem el proper dia. Centrem-nos en allò de sentir com si tot fos una comèdia.
- Aquí: No m'estaré representant una comèdia? (III,4, 107)
        Aquest nano val per això. No sé com s'ho fa. Jo hagués pogut passar mil vegades i no adonar-me'n.
- Jo encara n'afegiria un altre, que ja no parla de comèdia, però que em sembla en la línia de la irrealitat. A veure... aquí: Déu meu, quan hom va a matar un home, s'hauria de sentir pesat com una pedra (III,5,114).
- Profe, però jo el tenia aquest, però com has dit que els del pensament els veuríem el proper dia, me l'he guardat.
- Sí, tot va lligat. Juanjo es refereix a la línia següent, oi?
- Aquesta: hauria d'haver silenci en el meu cap.
- I encara línies després: Quina comèdia!. De tot plegat podem veure que Hugo se sent com si flotés a l'aire, com si als seus actes els hi manqués pes. Li sona a algú aquesta sensació?
        Es fa un silenci. Es el cas que això em passa alguna vegada. Un dia sortia de casa i vaig picar l'ascensor. L'ascensor de casa és una carraca. El forat de l'ascensor és a la vista i veus pujar la cabina a través de les reixes velles, plenes de ronya. Pujava trontollant. De sobte es va aturar al meu replà. Era lògic que s'aturés però va ser com una sacsejada. Tot allò ja m'havia passat. No vull dir que m'hagués passat ahir o abans d'ahir, sinó que això mateix que m'estava passant ara tornava a passar una altra vegada. Mentre davallava tractava de tornar a recuperar la sensació habitual mentre m'esforçava en rumiar si havia menjat alguna cosa que se m'hagués posat malament.

- Tornarem a veure aquestes idees en les següents escenes. Tinc anotades unes quantes. Aquesta és boníssima. Parlen de la cafetera de Hoederer, amb la que es fa el cafè al seu despatx: té l'aspecte de ser de debò quan ell la toca. Tot el que ell toca té l'aspecte de ser de debò. Aboca el cafè a les tasses, bec, el miro beure i sento que el gust de debò del cafè està dins de la boca d'ell. (IV,1, 127-8). Oh, val la pena llegir aquestes línies diverses vegades!
        "Sento que el gust de debò del cafè està dins de la boca d'ell." Quina cosa! Sembla un autèntic disbarat però té el seu sentit. ¿El gust el té cadascú però com es pot sentir que el de debò el tingui ell?
- Potser aquí no hauríem de posar l'èmfasi en la irrealitat, que també hi és, però potser hi ha més la reverència i l'admiració per Hoederer.
        O sigui que això és el que vol dir? Admires algú i et sembla que l'altre fa les coses més de debò que tu? Torna a haver-hi un silenci tens. Dura uns quants segons.
- Caram, quin èxit! La classe ha deixat de ser una pel× lícula i ja hi sou del tot?
        Algú fa mitja rialla. El profe continua.
- El gust del cafè no el percebo jo, sinó ell, en Hoederer. Per a mi, de nou, es com una pel× lícula en la qual veig beure cafè i jo no; jo només en puc imitar el gest. Unes línies després diu: Visc en un decorat (IV,1, 128). I encara en tinc un altre, d'unes escenes més tard: represento la comèdia de la desesperació (IV,6, 159).

- On volem anar a parar amb totes aquestes citacions?
- A que Hugo viu una mena d'irrealitat.
- O.K. ¿I on volem anar a parar detectant que Hugo viu una mena d'irrealitat? Estem a classe d'ètica, recordo.
        La gent rumia uns instants. Per fi en Germà té alguna cosa.
- Home, un hauria de prendre's el propi cafè i trobar-li el gust a la seva tassa.
- Segons ho veus, la qüestió seria de que cadascú es conformés amb la seva tassa de cafè?
- Clar, que no vulguis la de l'altre.
- O sigui, tu hi veus una qüestió d'enveja aquí.
            Germà s'encongeix d'espatlles. No va per aquí. Alguns de classe ja fan que no amb el cap.
- Jo crec que no. Ell no diu que el cafè del proïsme sigui millor que el seu sinó que li sembla que el gust de veritat del cafè, del mateix cafè, només el pot tenir Hoederer, a la seva boca.
- Es com si ell es menyspreés a si mateix -salta en Juanjo.
- Per aquí anem millor.
- Doncs això. Vol dir que un ha d'estimar-se a si mateix.
- No està mal vist, però tingueu present totes aquestes citacions de la comèdia, la representació, la irrealitat. Hi ha més coses.
            Alerta! ¿M'explicarà què em va passar a l'ascensor quan vaig sentir que tot ja havia passat abans? No hi vaig parlar amb massa gent. Un company, l'Albert, que li agraden els temes esotèrics i està molt tronat, em va dir que ho havia recordat d'una vida anterior. Em va dir que potser havia rememorat algun fet de fa dos-cents anys. "Però carallot, li vaig dir, si no hi havia ascensors fa dos-cents anys". "Això és un símbol només". Ho vaig deixar córrer. Bah, dec tenir alguna neurona que em patina.
- Aquest és el tema d'una novel× la famosa de l'autor, La nàusea. Aquí, a la peça que treballem, seria aquest sentiment d'irrealitat de l'Hugo, però aquí la qüestió ètica s'entén molt millor, em sembla. Si Hugo sent que tot és com una pel× lícula és perquè, per a ell, en efecte, és així. Ell s'ha convertit de persona en personatge dels seus actes. Representa allò que no és. Agafa pit i fa veure que es veu amb cor d'assassinar. Però en realitat és un modest redactor d'un diari, amb idees poc clares. Un altre fragment: el que li diu la Jessica: Pobre abelleta meva, si tu em vols convèncer que et convertiràs en assassí, caldrà que et comencis a convèncer a tu mateix (III,5, 114). La comèdia de les coses en les que viu Hugo és només una amplificació de la seva postura de comediant. Aquest és un comediant que no es vol reconèixer com a tal i prefereix carregar la culpa al món que li rodeja. S'entén?
- O sigui...
- Sí, Juanjo?
- ... tot això del cafè i daixonses, què vol dir aleshores?
- Que ell hi veu una comèdia fora, com si al pobre l'haguessin empeltat enmig del món, vull dir trasplantat de sobte, i ell es trobés confús, sense saber què fer, com si tot allò no anés massa amb ell...
- Ah ja...
- ...Però en realitat és ell que ha començat a fer comèdia.
        No sé si és veritat que ell comença. L'Hugo s'enrotlla amb això perquè ja es troba malament d'abans. El profe ho veu tot molt fàcil. El que està clar és que a mi això no em serveix. Encara passarà que em trobo un dia l'ascensor com si fos irreal perquè jo he començat a fer comèdia! Ves, quina comèdia?
- Dit sigui de passada, la citació de Jessica és tan justa! Jessica hi veu tan clar algunes vegades! M'ho va fer notar una companya vostra del trimestre anterior. Es un estrany personatge en un món de polítics.
        T'hi jugues que parla de la Sílvia? Tema de dones espavilades: la Sílvia ficant-t'hi cullerada, segur.

La crítica no sap massa bé què fer amb el personatge de la Jessica i sembla com si fins i tot el propi autor se'n desentén d'ella. El personatge central és Hugo; per més que la seva peripècia no sigui la del heroi és protagonista en tant que pateix uns avatars i, gràcies a ells, aprèn en el transcurs de la peça. Un argument estadístic. Hugo és present en 25 de les 29 escenes que consta l'obra. Hoederer és el veritable heroi i en ell semblen dipositats la raó i el bé. La seva paraula és densa, carregada com ha d'anar de raó i del bé que resulta de les mans brutes. De Hoederer, a més, se'n parla (sense ser-hi ell davant) una mica a totes les escenes. Però Hoederer en persona apareix només en 12 escenes. En canvi Jessica surt a 16 escenes. ¿Podem dir que la seva aparició forma part del decorat o de l'ambientació més que de l'acció? A vegades, una minyona o un missatger pot ser un auxiliar que surt gairebé tota l'estona i això no el fa més rellevant. ¿Es el cas de la Jessica? ¿O més aviat que l'assumpte polític d'aquesta obra només és accidental?

Què em va dir l'altre dia quan vam parlar al pati? Que a la gent ens agradava d'anar sense seguretat a vegades? No pas a mi. Hi ha qui va a cent per hora i amb tots els cargols fluixos. No pas jo. I després em surt que vaig passar de la física per algun motiu. Com si això fos cercar la inseguretat! Potser sí que volia alguna cosa més important, en això no et dic que no, però en allò altre rellisca. I ho tinc molt clar el que volia. Molt clar!