5. El llenguatge: un problema filosòfic que ens visita a ètica.

Durant unes quantes sessions, investiguem el tema de "la veritat" en els parlaments dels personatges. M'he proposat anar per parts. Cal primer buscar les cites. En surten força. Li diu Lizzie al negre: Si m'obliguen a declarar, et prometo que els diré la veritat (15). Aquesta veritat reapareix en el diàleg de Lizzie amb el senador: - Ho lamento. -Què és el que hi ha que lamentar si vosté ha dit la veritat? -Lamento que sigui... aquesta veritat. (50). Demà vostè dirà la veritat al jutge (51). Una mica després veiem com Clarke passa del procediment de guanyar-se la confiança a una astúcia més elaborada en un diàleg que conté nou vegades el terme:

- No res. Tal com estan les coses, és una desgràcia que el negre no m'hagi violat de debò.
- Filla meva.
- A vostè l'hauria alegrat molt i a mi això m'hauria costat ben poc.
- Gràcies! Com voldria ajudar-la. Però la veritat és la veritat.
- I tant que sí.
- I la veritat és que el negre no l'ha violat.
- I tant.
- Sí. Ben entès, es tracta ací d'una veritat de primer grau.
- (sense comprendre) De primer grau...
- Sí: vull dir, una veritat... popular.
- Popular? No és pas la veritat?
- Sí, sí, és la veritat. Només que... hi ha moltes classes de veritat (52-53).
O més tard Clarke li diu: Creus que una ciutat sencera es pot equivocar? (57)

Penso al principi que n'hi haurà prou amb anotar els distints significats amb què apareix el terme "veritat" per anar-se apropant a l'enfocament ètic. Per exemple, sobre una de les cites es proposen dos focus: 1) "aquesta veritat" en oposició a "la veritat"; 2) "lamento la veritat" en oposició a "dic la veritat". Es ressaltarien dues coses: que pugui haver veritats diverses; que hi ha veritats molestes. Proposo analitzar una a una cada ocurrència del terme en el text. Però tota aquesta aproximació analítica de ment científica no dóna pas resultat. Faig preguntes. Tracto de tibar dels fils que em porten els alumnes. Però tot acaba en qüestions abstruses o estrafolàries que no deixen fruit. Se m'escapa de les mans una bona temptativa de la Sandra de posar ordre.

Aquell dia arriba la Sandra amb la seva cara de covar ous. S'empatolla que hi ha quatre veritats: la veritat vertadera (que el criminal ha estat el blanc i no pas el negre); la veritat desitjada o interessada (que hagués estat el negre i no el blanc); la veritat de primer grau; la veritat popular. El profe que l'escolta movent el cap de dalt a baix. Fins aquí la típica escena de melmelada. Li tira unes quantes flors però després li comença a posar entrebancs. Que si la Sandra no ha donat massa raó d'aquestes dues últimes. Que si una veritat de primer grau potser sigui una veritat a la que li manca context. Que una veritat popular potser sigui una veritat general a la que manca reflexió o aplicació al cas, o alguna cosa semblada. Beu-te aquest ou, maca. La Sandra que es pensava que deia quelcom espaterrant va baixant la mirada. I l'altre vinga dir-li que estava molt bé haver rumiat tant, que no es preocupés, que era una teoria molt interessant. Però a mi no m'enganya: l'estava deixant verda, segur. M'ha agradat això. Què es pensa aquesta, que tothom caurà de cul amb el que diu?

Passa que entre els textos i les preguntes he perdut el nord tot tractant d'anar-hi a partir de les aportacions dels alumnes. El que apareix no em satisfà i cal aclarir les coses da capo. Passa que, en aquest cas, tinc el tema massa estructurat en el cap com per acceptar tal com ragen els suggeriments dispersos dels alumnes. En aquest punt potser se'm retregui no haver-me inclinat del cantó de l'experiència i no haver tractat de construir o fer construir quelcom a partir del que sorgia com a material. La defensa és que el material és sempre pobre i ell sol no sembla insinuar cap forma. I que quan s'aposta per treballar a partir de les aportacions d'alumnes no sempre s'està inspirat.

Fa dies que m'avorreixo. La veritat és que, des d'aquell dia de la "balladora", això m'havia aconseguit interessar una mica. Acabo de dir "la veritat": deu ser que a mi se m'ha encomanat la dèria. I es que fa dies que la classe està d'un ensopidor total amb la conya de la veritat. Ja ni la Sandra diu bestieses. I vaja sarau mental que s'ha muntat el tio amb les cites, les preguntes i els esquemes a la pissarra. Quin rotllo! Socors, Marina, contem alguna cosa diver!

Finalment accepto la incapacitat d'estructurar allò que apareix en el material dels alumnes i acordem que acabarem la cosa guiant-ho jo i la resta seguint. La cosa se salda amb un text més elaborat on s'aborda el problema des d'una vessant epistemològica, continua amb la qüestió ètica, passa per l'aplicació a la peça de Sartre, i finalment acaba amb algunes preguntes. Repartim unes fotocòpies, llegim i comentem a classe. En la introducció s'expliquen diferents sentits de veritat des d'un punt de vista epistemològic: veritat de l'enunciat vs. falsedat; veritat del discurs; dir la veritat vs. mentir. En fi, una classe de filosofia: el problema de la veritat objectiva en podríem dir. Diem el que hi ha o més bé hi ha el que diem? Hi ha el que apareix en el discurs? Sense saber com, aquesta classe de filosofia sempre s'esmuny a ètica, inevitablement. En un moment o altre s'instal× la com a casa seva.

Ara, pla. Tan de bo passi aviat això i tornem a la Lizzie i el Fred. Estava interessant i ho vam deixar a mitges. Ja ni me'n recordo de per on anàvem. El llenguatge serveix per a comunicar-se, no? Què és això que diu aquí el profe: "...El llenguatge no es limita a reflectir la realitat com si aquesta estigués davant de tots de la mateixa manera i solament haguéssim de "pescar-la" amb les paraules. Més aviat sembla que veiem i vivim allò que anem dient que veiem i vivim. El llenguatge no és sols un aparell per reflectir el món, sinó un instrument per a construir-lo." Això simplement no ho entenc: construir el món? Que no està fet ja el món abans de parlar?

Tot i que això soni força difícil d'entendre tots hem fet l'experiència algun cop de no posar-nos d'acord en el que tenim davant i a vegades en coses molt bàsiques. Un exemple: per a mi, ara plou; dic "ara plou" i aquest enunciat es vertader. Potser pensem que tots estaríem d'acord en què és vertader. Però preguntem-nos què hi veu ara cadascú quan jo veig pluja. L'experiment és imaginari, amb enquestats imaginaris (almenys això garanteix l'eficàcia rodona de l'experiment!):
    - per a Jaume: "quin mal rotllo! No podrem jugar a futbol" això és el que Jaume li diu a Esteve o es diu ell mateix mentalment quan veu la pluja;
    - però  Esteve, que també veu la pluja i escolta a Jaume, diu: "Això no és pluja ni és res. Al meu poble sí que plou bé; allò sí que és pluja!";
    - Cristina, en canvi, pensa: "Oh, una tarda romàntica de pluja. Me la miraré des de casa ben abrigada".
La pluja és realment la mateixa cosa per a Esteve, per a Jaume i per a Cristina?
    - Escoltem encara a l'Albert que parla de les seves coses: "... si li pago ara el vint-i-cinc per cent podré deixar la resta per a fi de mes i tindré un respir! ... Com dius? Ah sí, que plou. Ah. Doncs què et sembla: li pago ara?".
Albert ni se n'havia adonat que plovia! Per a ell, n'era un fet aquesta pluja que sembla tan objectiva?

Ah, ja. Vol dir que quan plou uns pensen una cosa i els altres, una altra. Aleshores pots fer coses distintes, i com pots fer coses distintes vol dir que construeixes el món distint. Ah mira, el Sebas aixeca la mà.
- Digues Sebastià.
- O sigui, això vol dir que mai plou al gust de tothom.
- No sols vol dir això. Vol dir alguna cosa més profunda encara. No es tracta del que aquests personatges afegeixen al fet de la pluja, es tracta de si per a ells és el mateix fet. Es el mateix fet?
- Quin? Es que no entenc...
- Allò que diuen. El Jaume que diu que no pot jugar al futbol o l'Esteve que pensa que això és poca cosa. Pregunto si et sembla que veuen realment la mateixa cosa?
- Home, els dos veuen ploure...
- D'això es tracta: els dos veuen ploure?
- Sí.
- Segur?
    El Sebas dubte però el Manuel, a l'altra punta, fa que no amb el cap. El profe es tomba cap a ell perquè ja ha trobat un sequaç. Jo començo a sospitar que allò del "món construït" no ho he acabat d'entendre.
- Sí, Manel?
- Que no veuen el mateix. L'Esteve aquest veu una pluja petita però l'altre, el Jaume, veu una pluja molesta, que el fastigueja perquè no pot jugar al futbol.
- D'acord, -salta el Sebas- l'un diu que és petita i l'altra molesta però els dos parlen sobre la mateixa pluja que veuen pels ulls.
- La pluja que es veu pels ulls -intervé el profe- no es també una pluja que s'entén amb el cap o amb el pensament?. No es una pluja pensada com a poca cosa o pensada com a obstacle pel futbol? La pluja és sols pluja vista o també es pluja pensada?
- Clar -salta el Manuel com si ho veiés clar-, es pluja pensada. -El profe, encoratjat amb un aliat que el segueix, s'eixampla-.
- Es clar. La pluja és una cosa que inclou fastigueix en la percepció del Jaume, i inclou comparació amb el seu poble en la percepció de l'Esteve. Veuen coses semblades però no ben bé la mateixa. Han construït un tros de món semblat però no ben bé el mateix.
Ah, em penso que ara ho entenc. Construir el món vol dir que per a ells la pluja serveix per fer coses distintes. Aleshores, per què ho diu de manera tan recargolada el profe?

El problema no és la dificultat d'ajustar-se als fets sinó quina és la selecció de fets que valen precisament com a fets, com a constatació del que s'esdevé. Per a aquests personatges els fets surten en funció dels seus interessos, de la seva situació, de la seva capacitat cultural, del seus coneixements d'antuvi, de la seva sensibilitat. Si hem de fer cas a aquesta situació, cadascun dels fets que apareixen són vertaders i estaríem en una situació de "moltes veritats": per a mi, és veritat això; per a tu, és veritat allò altre. Ara bé, la certesa subjectiva ("'és veritat per a mi") no sembla suficient per tal de garantir una validesa per a tots. En la situació de "moltes veritats" sembla que no es pot parlar d'una sola veritat i sembla que totes són igualment vàlides si són sinceres. Segons que sembla, en l'exemple no s'aprecia conflicte mutu de les moltes veritats.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg