Dediquem una sessió a esbrinar cert entrellat de l'argument. Quin pecat comet cada personatge, quins altres personatges els acompanyaven en vida, de què moren, etc. La discussió de classe aclareix algunes idees confuses; si més no, formulem els dubtes. Per exemple, hi ha detalls foscos: l'individu que, segons Estelle, balla bé el tango, ¿és Roger, l'amant que li va fer la nena que Estelle ofegà? ¿O és Pierre, que ara balla a la Terra amb Olga, la seva millor amiga? (cf. 35, 58-62,69-70) Els alumnes es lliuren amb passió a la tasca d'aportar cites informatives. Avui no hi ha reflexió ètica. Ens divertim tot muntant el puzzle a base de bocinets enxampats d'aquí i d'allà.

El temps ens cau al damunt. Cal canviar els crèdits força abans de les vacances de Nadal. Manquen deu pàgines per llegir. No podem deixar l'obra penjada. D'una tirada la finim. Almenys esbossem una impressió de feina acabada. Com altres vegades preparem un bloc de qüestions globals.

    Hem d'investigar què tenen en comú els crims dels tres personatges i si és per això que els han posat junts. Al cap d'una estona la Sònia llegeix.
- En els tres casos hi havia persones implicades en unes relacions semblades. Són dos dones i un home. Ho diu aquí Garcin: Un home i dos dones? (55).
- ¿Vols dir que cadascun d'ells, quan vivia, es vinculava a dos persones en una mena de configuració similar, o sigui, en els tres casos hi havia dos dones i un home?.
- Em sembla que sí.
- Es el que normalment s'anomena un triangle.
        Rocio aixeca la mà i intervé.
- Els tres han tingut un amant i han fet patir a un altre.
- Vols dir que han fet patir a un tercer?
- Això.
- I encara més, no? Finalment l'han matat a aquest tercer -diu el profe.
- ....Sssssí.
- Vull dir que l'han mort de manera directa o indirecta.
- Sí, potser sí.
- El marit de Florence en el cas d'Inés, però també després el suïcidi de la pròpia Florence que era l'amant d'Inés. Qui més?
- El Roger, l'amant d'Estelle. -segueix contestat la Rocio.
- El mata directament?
- No -contesta la Rocio-, però potser acaba una mica tocat de l'ala perquè ella es va carregar el crio.
- En efecte, el crio. Estelle és una infanticida. I Garcin?
- La seva dona. Ella mor poc després d'aquest.
- I també es compleix això dels amants?
- En alguna part parla de que tenia una mulata... (54) I que la seva muller li servia l’esmorzar al llit.
- Sí, és una passada. Això explicaria el càstig de l'infern. Sembla que s'escau al pecat de cadascú, que és proporcional. No vau pecar per uns triangles perversos, que feien patir i mataven? Doncs ara patireu vosaltres un triangle irresoluble! Es un triangle que no es resol mai en una parella i un estrany que quedi fora definitivament. Tampoc en una petita comunitat de tres. No, el que passa és que constantment es desfan les aliances i és una guerra constant.
        Aquest llibre ja em començava a atabalar. Encara sort que l'hem acabat. Es que no descanses. No sé com dir, gires l'esquena i ja tens els altres dos disposats a apunyalar-te, però no, no t'apunyalen. Un d'ells et diu que t'estima i quan t'ho comences a creure, et traeix i es passa a l'altra bàndol. No m'anima gens. No podríem fer una cosa més alegre que donar-li voltes a aquests desgraciats?

Sembla que tenim collat l'argument. Però salta un detall insidiós. Hi ha una pregunta que ens mena lluny. Les seves conseqüències ens porten a una classe de teoria moral, i gairebé de teologia. Es clar que el triangle també es troba en Garcin. Tanmateix, un altre crim li ronda pel cap. Durant la guerra va desertar de l'exèrcit, fou capturat en el tren cap a Mèxic, i afusellat davant d'un escamot. Els fets expliquen la seva mort, les dotze bales al pit. Però també és cert que Garcin no para de voler obtenir un reconeixement com a no-covard. El cerca en la memòria dels vius, sense èxit, i cerca fer netejar el seu nom en la mirada de les dues dones que té davant. En preguntar quin seria el veritable crim dels dos, els alumnes, gairebé en bloc, acorden en què el crim és "allò de la seva muller"; que la deserció explica només les circumstàncies de la seva mort. Com a prova, el propi Garcin diu que està allà perquè ha torturat a la seva muller (53). Estem d'acord, aquesta deu ser la raó. A més, la simetria del text ho demana a crits. Però a hores d'ara comença a ser xocant que tots ho vegin clar i només el professor dubti del paper de l'altre crim. Passa alguna cosa estranya, no ens entenem del tot. No és que l'adulteri no sigui clar i contundent, és que hi ha més referències a la covardia i les hi ha en moments crucials. Cal temptejar alguna explicació. Els meus alumnes veuen un pecat indubtable en l'adulteri però no en la deserció. En el context de la paraula viva i embrollada de la classe, no encerto amb l'enfocament. ¿Per ventura es prenen seriosament el concepte cristià de pecat mentre que el crim de deserció no seria pròpiament pecat? ¿Per ventura dirien que una cosa és el pecat a ulls de Déu i que mereix infern i altra cosa és un crim civil, només a ulls dels homes i de la llei positiva? ¿Adopten -cosa insòlita- el punt de vista de la religió, ells que, sempre que poden, fan gala d'ateus?

Vaig ben foraviat una estona. L'autor no pretén donar cap missatge religiós. Però si una cosa és veritablement pecat ens cal posar Déu. El seu esguard superior és la condició indispensable perquè una acció humana sigui pecat i no sols atemptat contra les lleis dels homes. No podem parlar de pecat si només violenta les lleis dels homes. I si fos així, també la deserció hauria de ser pecat. Manel, intel× ligentment, presenta les seves objeccions a aquest raonament atropellat. No entén com puc dir que la deserció és pecat. Segons la llei divina -segons la Bíblia, diu ell- matar homes és pecat, i la guerra és matar homes. La conclusió del sil× logisme és òbvia: la guerra és pecat. Fugir de la guerra no pot ser dolent. Ara començo a entendre. Caic del burro. La major part del nanos estan en l'esperit de l'objecció de consciència i en el to anti-militar dels nostres temps.

Però la cosa s'ha embolicat i cal anar per parts. La paraula divina sempre s'interpreta. L'Església, que administra la paraula de Déu per al creient, en certes ocasions recomana la guerra. Quan la guerra és santa, matar és bo i és un mal menor. Per posar un tòpic cultural, les Creuades les organitza el papat per foragitar l'infidel que ocupa Terra Santa. Almenys aquest és el discurs justificatori. Bona part de l'Església espanyola està d'acord amb les tropes nacionals del General Franco per acabar amb els rojos, i la guerra es considera metafòricament una "creuada" amb fins espirituals. L'actual Església francesa demana perdó per haver consentit i tolerat l'ocupació alemanya, amb la part de morts que això comporti haver beneit en el passat. En fi, els exemples mostren que matar no sempre es pres com a pecat per la Institució eclesiàstica. Segon aclariment: a l'època de Sartre hi ha una guerra mundial. França ha ficat els alemanys a casa des de meitat de l'any 40 amb el govern col× laboracionista de Vichy. La supervivència d'un país i del sistema de vida de llurs ciutadans depèn de què els resistents al règim de Vichy, aliats als anglesos, guanyin o no la guerra. Sartre escriu A porta tancada a la tardor de 1943, en plena guerra. Garcin diu que es va negar a partir i va fugir de l'exèrcit (77). ¿Hem d'entendre una al× lusió a l'exèrcit de la resistència o una ordre del Servei de Treball Obligatori que exigeix Alemanya? Però Garcin és de Rio i va a Mèxic. La seva guerra pot no ser la de França. Tan se val. A Garcin el tortura saber si el seu acte va ser una conseqüència del seu pacifisme o simple pusil×lanimitat. Ell sap que, en les circumstàncies de la guerra, el desertor és un criminal que defuig la seva responsabilitat. La llei civil (o aquí civil-militar, però sens dubte gens divina), és a dir, la mirada dels homes posada en forma de llei, l'imputa un crim. Es de tal natura que no mereix l'infern, aquest crim? En suposar que només seria crim per als homes, ¿no estem suposant que hi ha crims d'alguna altra mena? I així, no ens deixem dur per la nostra cultura cristiana que actua a dojo? Aquests joves nostres perdonen de grat la deserció i no dubten que és l'exercici del pacifisme; i són indulgents amb la covardia, car, a fi de comptes, l'important és viure i passar-ho bé. Potser la nostra època és de descreiment, però gens existencialista.

Daniel s'adona de sobte de la distància amb aquest text de l'any quaranta-tres. Diu, aleshores, que aquestes idees han canviat amb el temps; que a l'època de l'autor n'hi havia unes i ara en pensem unes altres. Es clar, però insisteixo, ja definitivament antiquat, que qui diu el que val la pena, aleshores i adés, són els ulls dels homes, i que les condicions en les quals ens posem a valorar són les que poden canviar, potser més que els homes en si mateixos. Em sento una mica agafat a contracor en un relativisme històric que no és el propòsit del curs. No és que no hi hagi força raons per adonar-se que les coses humanes canvien, i a vegades en estrats molts profunds, però és que els alumnes sempre s'apunten massa fàcilment a simplificacions del tipus "cadascú té les seves idees", "val allò teu per a tu, per a mi val allò meu", i passen lleugers per damunt d'allò comú.

Però em fa l'afecte que ja són massa coses. La teoria sempre és fa massa atapeïda i fa estona que molts han desconnectat (això és el blues del professor). Davant meu s'obre, feixuga, la tasca de formular successives distincions entre una moral teonòmica i una moral civil; entre un domini moral i un domini legal -que no sempre coincideixen; entre una legalitat civil i una militar -que tampoc sempre van juntes; entre un relativisme moral indubtable i certs continguts perennes. I mil coses. Em dono per satisfet amb la formulació de l'origen del nostre malentès.

    El profe ens tracta com si mai haguéssim sentit parlar de religió. Però jo no sóc tan ignorant. La meva àvia me'n parla a vegades. Però encara no he acabat d'entendre perquè tot ha anat a petar en això de la religió. Es que no ho entenc. La idea és rara: o bé la fugida de Garcin també és un crim o bé, sinó, nosaltres som cristians... Però no acabes de dir que no ho som gens? Oi que no s’entén ni un borrall? A mi em sembla que això de fer mal a la seva muller està malament, i no perquè ho mani Déu o ho deixi de manar. Ah, i tampoc perquè ho diguin les lleis. Està malament perquè està malament i no cal que ningú t'ho digui! Això ho he pensat perquè ens ha demanat després que busquem reafirmacions del mal en els parlaments dels personatges. I he pensat: "mira com s'ho sap el Garcin que està malament! Això no és perquè ningú li hagi dit!". Sortosament la classe s'ha animat amb les citacions. Jo en tinc alguna.
- Martí.
- Garcin diu: No lamento res. Pagaré, però no lamento res (54).
- Vet aquí com fa el fatxenda! Sí, sí, busquem cites com aquesta, coses que ells diuen des de l'envaniment i no des de el penediment.
        Em poso vermell com un tomàquet.
- Més?
        N'hi ha un munt. I un munt de mans.
- No sóc massa agradable (53)
- ens trobarem despullats com a cucs (52)
- Sóc molt molest (54)
- El poca-vergonya estimat (55)
- no sóc vulnerable (56)
- Veiem complaença en aquestes frases de Garcin. I consentiment, i no precisament compungiment o penediment.
        La Sònia està superespecialitzada en trobar cites. Buf!
- La Inés també diu no lamento res (56). I una altra: sóc dolenta (57) I aquí: em cal el sofriment dels altres per existir (57)
- Ja?
- Ja.
- Algú en té alguna més?
- Jo. No sé si val. [som] absolutament menyspreables (59).
- Clar que val. Inés accepta amb parsimònia aquest insult d'Estelle.
        Surten dos o tres més.
- A mi em sembla -diu el profe- que aquesta absència de penediment és el que millor mostra que se'l mereixen l'infern.
        L'àvia diu que de l'infern no se surt mai, però que la major part de la gent va al purgatori, i que allà es passa un temps com si s'estigués pagant la pena. A mi m'agradaria que estiguessin en el purgatori i s'acabés bé. De fet, Garcin sempre pensa que es poden salvar.... Però quines ximpleries estic pensant? Si jo no crec en l'infern!

Un passatge mereix una petita digressió. Diu Inés: em cal el sofriment dels altres per existir. Una torxa. Una torxa en els cors. Quan estic tota sola, m'apago. Durant sis mesos, vaig cremar en el seu cor; ho vaig cremar tot (57). La percepció d'aquest calor sufocant s'expressa, però, amb fredor. Es una percepció nítida. Inés sembla el personatge que millor capta la realitat, la que millor la mira de cara. Per contra, Garcin confia en salvar-se gairebé fins el final. Estelle juga amb un i altre com si encara no es fes càrrec d'on és. Només Inés s'adona d'antuvi que la disposició dels tres no és atzarosa i que ella ha vingut a cremar. En vida, cremar la mantenia viva; quan està sola, s'apaga. Es una altra broma amb l'infern clàssic on els condemnats s'abrasaven eternament. Aquí el foc és la passió destructora -que anihila l'altre i a un mateix- i el càstig consisteix en la incessant represa d'allò cremat que torna a plantar cara. Es diria que l'infern d'Inés s'assembla a la seva vida: jo era el que anomenen, allà baix, una dona damnada. Ja damnada allà, oi? (55). L'única diferència és que potser allà hi havia altres moments, mentre que ara hi haurà exclusivament foc. Qui no recorda aquell famós poema de Machado?: En el corazón tenía / la espina de una pasión / Logré arrancármela un día / y ya no siento el corazón. El poeta, com tants d'altres, expressa que és millor patir dolor que no sentir res. No sabem l'entrellat de la vida d'Inés, ni si tenia remei, però ara no el té. Inés sempre estigué una mica morta, damnada d'antuvi, i en un infern.