1. Noves historietes ètiques sobre el racisme.

Primer trimestre d'un nou curs. Aquest any gosarem entrar a Huis clos (A porta tancada), aquesta impressionant peça de Sartre que transcorre a l'infern i que sembla complaure's a presentar els destorbs mutus de la companyia humana. L'obra és de les més conegudes, de les més profundes, i potser de les més difícils. Vaig canviant d'obres però els alumnes de 4rt d'ESO no segueixen el fil del professor, sempre són diferents. Cal articular les dues coses, les dues necessitats. Els rostres que tinc davant, ¿Mostren que aquests nois s'escauen més a aquesta obra "profunda" que altres grups? No ho sembla pas. D'altra banda, per raons administratives el detall de les quals se m'escapa, ens trobem en una classe potser no plena de gom a gom, però excessiva per la manera de treballar. Les taules en rotllana fan un rectangle massa gran. Els d'enfront es fan massa petits; fàcilment es fan grupets; la gent es despista; es trenca la unitat. Tanmateix tornar les taules al seu ordre habitual sembla una desgràcia major. De moment els alumnes agraeixen un canvi en aquestes formes.

La Rocio havia estat l'any passat amb aquest profe. Se la veu molt col× laboradora. Ara que el profe ha demanat que inventem una historieta ètica ella ha estat la primera en aixecar la mà per llegir el seu exercici. Té més d'una pàgina! I jo no aconsegueixo passar de cinc línies.
- Endavant, Rocio.
        Ella llegeix i tothom escolta. Com hagi de llegir jo després em fondré. Tothom et mira des de tot arreu. En resum, la història és que Miquel és un negre que després d'acomiadar al seus amics per la nit, es troba en una cantonada amb un grup de joves que es fiquen amb ell. Primer l'insulten, després l'estoven. Mig ferit aconsegueix arribar a un hospital on el curen. Ara pertany a una organització anti-racista de recolzament a la gent que es troba en situacions similars. Després el profe li fa comentaris. M'han dit que es treballa així: tu escrius i el profe es fica amb tu.
- ...I a més, no te n'has estat de posar-li una mica de dramatisme a l'acció, eh?
- Ah, ho dius per allò del carrer...
- Sí. Llegeix les frases escabroses.
- "La sang regalima per les llambordes fins els tolls del carrer..."
        Alguns riuen.
- Es curiós -diu el profe- ¿Per què sempre surten cops i macadures en les primeres historietes vostres quan ho demano a classe? Us diuen "ètica" i el que us ve al cap amb la paraula són trompades, bastonades, negres atonyinats i coses així. En fi, què hi veieu aquí?
.................
- No hi veieu res en el text?
- Repeteix paraules. -diu l'Abel.
- L'observació és correcta però ara no ens centrarem en els aspectes gramaticals ni literaris. El nostre comentari de text, ho podem dir així, es fixarà en les idees.
        Un que no conec, amb una jupa texana, aixeca la mà.
- Racisme.
- Sí? Digues.
- Racisme.
- No, si ja t'he sentit. Que t'expliquis una mica si pot ser.
- Això. Que l'ataquen perquè són racistes.
- Ja està?
- Sí.
- Clavat a l'any passat. Es un altra tema pertinaç. El professor diu "penseu en ètica" i molts, pam!, "racisme". Curiós. Surt el conglomerat ètica-racisme-xenofòbia-apologia de la tolerància. Tots veieu la tele, vaja!
- Es el que jo he vist en el text, profe. -protesta el de la jupa.
- No ho dubto pas.

- Provem per un altre banda sense sortir-nos de la proposta de la Rocio. Us diré el que jo hi veig. ¿Quina mena de relacions té aquí aquest personatge? Vull dir amb altres homes, clar.
- L'estoven.
- L'estoven. Per tant, una relació... de?
- De que uns peguen a uns altres.
- Val. Diríem que hi ha una relació d'agressor a víctima o ho diríem de qualsevol altra manera, no hi fa res. Què més?
.............
- Ah, clar! D'amistat! -salta un altre.
- Bé. Per què?
- Miquel té amics. Es separa d'ells a la cantonada.
- No era així, profe -salta la Rocio- l'ataquen en una cantonada però ell es separa abans.
- Tan se val. El cas és que estava amb uns amics, oi?
- Sí.
- Té amics. Què més?
- Ah i també l'organització anti-racista que surt al final.
- Exacte. Sabeu que és una ONG?
- Sí, sí -molts ho sabem. Es una organització no-governamental. Ens ho va explicar el d'història.
- Té amics. Té companys en la ONG. Què més?
        A ningú se li acut res més. Pensar tant, cansa.
- Rocio, torna-ho a llegir a veure si ens assabentem o què.
        La noia torna a llegir de pe a pa. Però a mig camí, el Manel troba una altra cosa.
- Els metges! Els metges de l'hospital el guareixen dels cops.
        Ja m'espero que el profe digui "més" però s'atura. Ara parla ell molta estona. Això també m'ho havien dit: primer llegeixes, segon, es fica amb tu i tercer, s'enrotlla.
- Es diria que el Miquel més aviat té relacions cordials amb la gent, de cooperació. Si més no, al capdavall de la jornada en té més d'aquestes que de les altres. Més de col× laboració que de odi. ¿Per què hauríem de fixar-nos més en el odi? La Rocio ens ha contat una història d'amor. En poques línies hi havia bassals de sang, baralles de carrer, brètols, etcètera, tot molt teatral, i tot just il·luminar una mica la penombra, què ens trobem? Gent que s'ajuda mútuament.
        Això no és una història d'amor, bé vaja! Però m'he quedat com encantat de la vida. Us semblaré un beneit però és com si em trobés millor persona. Ei! Consti que jo mai he estovat ningú al carrer, tot i que no ha estat per falta de ganes. Però algun cop he hagut de sortir per cames.

Tenim primer de tot el valor de l'amistat espontània. Tenim també aquestes organitzacions no-governamentals que permeten encarrilar les inquietuds personals vers una acció comunitària eficaç. El que ha desaparegut -de pur evident, de pur transparent- eren els metges de l'hospital. Ja se sap que els metges t'han d'ajudar. Ens ocupem la resta de la classe en tractar d'entendre quina diferència hi ha entre els tres tipus d'ajut que rep el Miquel. La discussió llisca amb facilitat en branques colaterals: que si els metges t'atenen bé o malament; que si a mi tal volta em va succeir tal cosa en la consulta; que si el pacient és amic seu l'atén millor que si no. Pissarra. Tornar a posar el tren a la via. A vegades sembla que l'únic possible és orientar-se en saber de què s'està parlant. Tornem a ser una classe apassionada. Hi ha dos o tres elements carregats de bateria.

Al dia següent, el profe diu que vol dictar unes conclusions sobre la discussió d'ahir. La classe va ser entretinguda. Sempre parlen el Daniel i el Manel, i a vegades el Jonathan i altres. T'ho passes diver. Ara, el dictat va sobre els tres tipus d'ajut.
        - "Tenim la vinculació espontània en el cas dels amics; la vinculació moral objectivada històricament en l'Estat en el cas de l'hospital o sigui, l'assistència sanitària pública..."
        Què? Com ha dit? "Vinculació moral objectivada històricament"? Això és dur de pair. L'home atura el dictat i comença a fer aclariments abans de prosseguir. En especial, la paraula "història" jo no sé massa bé a sant de què ve.
- Hi ha un procés històric que fa que els homes d'ara visquem segons unes organitzacions complexes...
        Buf! No fèiem ètica? Vol dir que els homes ara tenim cotxes, per exemple, i abans no. I la vida és més complexa, clar.
- I en quant a l'Estat també és el resultat d'una organització de la vida en comú que ve d'antic, és un dels dipòsits de la història, un resultat...
        L'Estat és el govern. I els jutges. Bé, no, som tots. Però sobre tot el govern. Els dos governs. Tu xerra que veuré el que enxampo.
- En quant a la ONG -es desencalla per fi el profe- no ho tinc molt clar, però en la forma en què hem caracteritzat els altres dos, em sembla una cosa a mig camí entre l'espontani i l'estatal. Es quelcom que pertany a allò que es diu avui societat civil, que encara no és estat però que a la llarga pot ser-ho.

El que tothom veu la mar de bé és que la millor forma que va tenir Miquel d'ajudar-se a si mateix és agafar el bou per les banyes i entrar en aquesta organització que ajuda els altres homes. Que fer pels altres vagi bé per un mateix sembla no sols una gran lliçó d'ètica sinó ben bé l'antítesi de l'obra que hem de començar a llegir on l'altre es travessa a mig camí i bloqueja qualsevol moviment.

Casualment, interrompen en la classe uns joves de l'Ajuntament que duen una enquesta i publicitat sobre una campanya d'activitats per a joves de Montcada i Reixac. Fan la seva comesa. Quan se'n van, aprofitem per preguntar-nos on col·locaríem aquesta gent en la classificació dels ajuts que encara figura a la pissarra. La majoria respon, més o menys a l'uníson, "a la tercera" -o sia la ONG. Ho donem per bo. Però aquesta vegada em quedo amb dubtes: els joves semblen voluntaris (i de volenterosa actitud), en efecte, però algú enviat per l'Ajuntament és un representant de l'Estat. No embolicarem més la troca però em quedo rumiant aquest raconet de la teoria sobre l'Estat al qual massa sovint entenem com si habités a una distància exagerada.