Tornem a la peça. Es pregunta: ¿Què és el que sona tan inhumà i tan dur en tota la seqüència del quadre primer? Donem per suposada aquesta qualificació que de moment em sembla clara a mi.

Inhumana? Bé, no se l'han pas carregat a l'Hugo. Si fins i tot l'Olga li ha salvat la vida. Ves, no és tan dura aquesta obra com deia. Sí que s'espanta aviat, aquest.
- Digues, José Antonio.
- Seria allò que hem vist abans de la distància no curulla.
- Val, i què més seria?
- ... -José Antonio mou el cap.
- Sí, Daniel
        Aquest Daniel és una mica tímid, em sembla, però fa cara d'eixerit. Sempre fa esforços per caure-li bé al professor i a vegades diu coses que estan bé. A mi em fa gràcia com posa els ullets: se'l veu tan embadalit amb la història que sembla que no deixi res per verd. Home, tampoc n'hi ha per tant. Sempre sembla que vagi a dir qui sap què i moltes vegades l'únic que fa és repetir l'últim que diu el profe.
- Em sembla que el més dur es que els personatges no tenen en compte els seus sentiments.
- Estic molt d'acord amb tu. On veuríem això?
- Hi ha aquest text: temo que posis massa sentiment en aquest assumpte. I també: M'has vist mai cedir als sentiments? (28)
- Ah, ja. Es l'escena on parlen Olga i Louis sobre què fer amb Hugo.
- Sí.
- Estan ben buscades aquestes cites. On més demostraríem aquesta duresa? Josep?
- Que el venen a matar, precisament.
- Ja, això es molt aparatós.
        Bé, bé, bé: el venen a matar, ja hi som, però no el maten. Potser no el maten precisament perquè en tenen de sentiments, no? Allà vaig:
- Però profe, no el maten!
- No. Tens raó, Sílvia, no el maten i ho impedeix Olga. Tanmateix, fixa-t'hi bé: Olga impediria aquesta mort per motiu dels seus sentiments com li insinua Louis?
- Clar, per què no?
- Vols dir que el text ens diu això?
- Potser no ho diu però en el fons és que encara l'estima.
- Bé. Potser tens raó. No ho discutim. Tanmateix veiem què carai és el que realment sí diuen. Veiem en el text... Daniel?
- Olga diu que la vida d'Hugo no l'importa un rave, i que han de veure abans de liquidar-lo si el Partit el pot recuperar.
        El profe ja s'ha posat cofoi. S'aixeca cap a la pissarra i fa un esquema. Diu que la duresa de la situació es pot veure en dos plans. Primer, en la trama que narra els avatars dels personatges. Que avatars vol dir les coses que els hi passen, les seves peripècies. Aquí el noi de la peli, el protagonista, seria sobre tot l'Hugo i la duresa estaria doncs en el propi guió. I segon, la trobaríem també en el rerafons, en l'ambient en que totes les coses passen. Al profe li semblarà claríssim però no jo entenc pas aquesta distinció. Es que l'ambient no forma part de la història? Però en aquests moments no se li pot dir res. Quan escriu a la pissarra es com si posés ous, no se'l pot molestar.
- Abans David ens deia que la duresa era que el vinguessin a matar. Potser ara podríem dir que el més dur és en el fons la normalitat amb que aquests personatges parlen de matar, no?
- Es el que jo deia.
- Jo crec que trobem una cosa una mica sarcàstica en el text que serveix per demostrar que aquí es ve a matar i ningú en fa ni més ni menys, com si fos la cosa més corrent. Veieu a què em refereixo?
- Sí, que diu que ha vingut amb un paio per netejar.
- Exacte. Pots llegir-me el text?
- A veure... aquí. Són els dos goril× les. Charles assenyala a Frantz, el noi és aquí per netejar (25).
- Mira, precisament aquesta setmana s'ha estrenat una peli d'una mena de deixeble de Tarentino, ja sabeu, aquest que ha fet tan rebombori amb Pulp Fiction. He vist els anuncis al metro, una cosa així com "tu mata que jo ja netejo" o una cosa semblada. Algú els ha vist?
- No.
- Ah sí.
- No sé.
        La meva amiga Bea que va molt al cine amb la seva colla de la Llagosta va veure Pulp Fiction. A ella li agraden aquestes de morts, i les de sang i fetge i tot això. Però a mi em molen més les d'aventures i coses així. Aquest Tarentino es veu que s'ha fet famós. Havia fet Reservoir Dogs abans, m'ho va dir la Bea. Ah, jo en vaig veure un tros per la tele però no em va agradar gens. Quin fàstic. Però al profe li agraden aquestes coses?
- Bé. Hi ha una diferència. A l'obra de Sartre això de netejar la sang no està posat al servei d'una estètica punki ni és per fer gràcia. Aquí es destaca l'esfereïdora normalitat del crim entre aquesta gent. Tot aquest ambient dels terroristes d'aquest Partit sembla sòrdid. No fa cap gràcia.
        Què vol dir sòrdid? Deu venir de sord, potser? Els terroristes no escolten els crits de les seves víctimes?
- Però ens deixem coses en el tinter sobre la inhumanitat de la situació. No sols es tracta que es mati fàcilment. Aquí n'hi ha més de coses. ¿Quin és el criteri pel qual es valora a una persona en el grup de l'Olga? Josep?
- No entenc la pregunta.
- Vejam. Som a l'Institut. A l'Insti, quin és el criteri pel qual algú se'l considera bo o dolent?
- Per les notes -ha saltat com una fletxa el David. Mira com s'ho sap ell. Deu ser el tio amb millors notes de la classe!
- Exacte, per les notes. Una persona pot ésser generosa o garrepa, egoista o altruista, però segons es veu el món en l'escola, o almenys generalment ha estat així, un és bo per les seves bones notes o pel bon rendiment en els estudis. Bé, en un altre moment podríem discutir tot això i veure si el propi criteri és un bon criteri o dolent. Però ara anem a la nostra qüestió: en aquest grup de l'Olga i companyia, a qui es considera bo i valuós? ... Daniel?
- A qui es útil al Partit, a qui el Partit pot aprofitar.
- Val. Ho veieu tots això?
        La Juani, s'hauria de veure en un mirall, està amb la boca ben oberta. No fa ni que sí ni que no. Dona, tampoc és tan difícil d'entendre això!
- Fixeu-vos que el text abunda en aquest pensament. El Partit pensava que jo era encara utilitzable (21); No ens podem pas permetre liquidar al noi sense ni tan sols examinar si és recuperable (27); Ben dirigit, pot servir d'instrument per a tots els treballs (28). I n'hi ha més. Vet aquí l'ideal d'un home utilitzable, recuperable, sense sentiment i pur instrument. No és inhumà, això?
        El professor s'allarga ara amb embulls filosòfics que fan les delícies de la Marina i a mi m'empipen perquè em quedo a mitges. Diu no sé què dels homes com a mitjans i com a fins, i que tomba i que gira d'un tal Kant que era un filòsof. Sembla ser que ho va dir gairebé tot de l'ètica moderna. Aleshores per què perdem el temps amb aquest Sartre? Ei! consti que posats a fer jo prefereixo llegir això que estudiar filo!

L'ambient és sòrdid, és tenebrós, inquietant. És la mateixa atmosfera que en Els justos d'Albert Camus. Aquesta es va estrenar el 1949 i Les mans brutes es publicà al 47. Sartre i Camus s'assemblen en certa època com Picasso i Braque entre si: els mateixos plans grisos. Trobem a voltes una sordidesa de "l'eficàcia de l'acció" en l'obra de Sartre, de la qual aquesta d'ara només en seria un cas extrem. En el grup dels terroristes un té la sensació que no hi ha cap alegria de viure. Tota la vida s'ha escolat per un embornal que mena a una utopia futura el lliurament a la qual demana de sacrificar-ho tot. Ho suggerim a classe, a propòsit dels terroristes d'aquí, malauradament devinguts habituals a les notícies. Normalment el tema mobilitza opinions ja configurades, escoltades a casa o pel carrer o fins i tot de collita pròpia. David ens informa que lluiten per la independència del País Basc. Un altre pensa que són mercenaris i que no s'assemblen gens als del llibre. Elabora un curiós argument: els telediaris diuen que quan habiten un pis franc fan vida normal. Si es així, conclou, també les seves alegries seran normals. No quedo massa convençut. Sempre tinc la impressió que els comandos executors són una gent permanentment crispada, com si el sistema homeostàtic que regula el bon humor s'hagués col× lapsat. ¿Quina mena de fibra s'ha d'haver trencat per matar a sang freda i després sopar com si res verdura bullida en el senzill menjador d'un pis franc? Quina mena de gent s'ha d'arribar a ser? Els llibres periodístics no ho aclareixen. Potser aquestes obres de Sartre i Camus ens apropin més a aquest entramat ideològic que no deixa sortides. En fi, ¡Què en són de diferents les consideracions que fem a classe sobre aquesta peça a les que feia el propi Sartre i els seus crítics al bell mig de l'ambient de compromís polític, intel× lectual engagé, partits comunistes, revisionismes i conflictes entre l'home i la Història en majúscules!

Para el carro. El timbre sona. Jupi! Es l'hora, és l'hora! Divendres i última hora. Què cansada que estic de tota la setmana! Una de terroristes, només em faltava. Aquest cap de setmana me'n vaig amb l'Enric i la colla d'excursió. Ei! El profe s'ha oblidat de posar feina. Com algú d'aquests li recordi et prometo que li trenco la cara, val? No. Ja plega. Apa, adéu Olga, Hugo i tota la patulea. Bon cap de setmana.