5. Caps que pensen i braços que executen.

Hugo diu que executà l'assassinat que li havia manat el Partit. Però que en el moment d'acostar-se a Hoederer per matar-lo l'ordre s'havia quedat enrera i jo avançava sol i vaig matar tot sol (22). Aquest text els ha resultat més costerut del que vaig suposar. David interpreta que ja no mata per l'ordre que ha rebut sinó de motu propio, per estranys interessos personals. Però jo no vull saber res del final i, de moment, desconeixem aquests motius. Els alumnes són ben lliures d'anticipar-se i llegir la resta de l'obra pel seu compte. De fet en seria bona senyal. Eventualment avancem algun text però de normal, a efectes de grup, anem per allà on anem i interpretem des del que sabem. Així que tornem al passatge. Si llegim un xic per davant i per darrera, sembla més aviat un plany. Es com si li digués a l'Olga: "Ja m'agradaria veure't a tu allà". Precisament es lamenta de què la força dels companys ha desaparegut. Aquesta espècie d'embriaguesa en la que tot es veu fàcil i a l'abast i que encoratja a un, s'ha esvaït i un resta sol. En aquest moment la responsabilitat que abans era del Partit li retorna a un, i un s'ha de fer càrrec de tot el pes de l'acte.

El profe es queda penjat. S'estira els llavis amb l'índex i el polze i mira fix a una rajola, sempre la mateixa. Mau!: està barrinant. Jo també miro a la rajola però a mi no em diu res. Ole. Ja tenim parida. Se m'acut un símil, diu. Això és com una colla d'amics, només nois, al carrer. Fan el xava tots plegats. A l'altra vorera passa una noia. Decideixen que un d'ells creui el carrer, l'abordi i faci el gallet una estona. El paio al qual li ha tocat la missió es separa dels amigots i s'atansa a la noia. En aquest moment, potser, la relació amb la noia cobra una nova realitat. Ella deixa de ser una imatge a distància, un cosa desitjable i potser denigrada. Si el paio no està massa espatllat, potser ella se li converteix en persona de sobte. En aquest moment sent que s'ha quedat sol. A l'altra banda del carrer, els col× legues gallets enardint el desgraciat; a aquesta banda un galifardeu que es topa, ves per on, amb algú dotat de parla. Podria dir, com l'Hugo, que "l'ordre s'havia quedat enrera i jo avançava sol". El Vicenç comenta, sorneguer, que tot això li sona. Guaita quin somriure més beneit que posa! I el Jordi que fa que sí amb el cap. Vergonya se n'haurien de donar de tractar les mosses així. Ara feu cara de gran penediment davant del profe, oi? Apa que no ho passes fatal quan se t'enganxa un núvol de borinots d'aquests. I també passa algun cop que se t'acosta el pringat de torn que no ha vist una tia en pintura i te'l mires a la cara i el paio esporuguit que no sap ni com posar-s'hi. El profe afegeix que la il× lusió d'Hugo d'ésser un simple braç executor sense cervell ja no es pot sostenir. En aquests moments crucials cau al seu damunt el fet que és un tipus lliure, un "subjecte lliure" que diu el profe, que no pot delegar en el Partit, que va matar tot sol.

El profe ens pregunta aleshores que si Hugo és un braç executor, qui seria, d'últimes, l'autèntic subjecte?. Jo no he entès la pregunta però dec ser ben sabata perquè aquí tres o quatre clamen alhora: el cap del Partit, el cap. Però el profe arrufa el nas. Diu que l'ordre surt de Louis, com veurem, que sí que és un cap, però que resulta que el mort també és un altre cap del Partit. Diu que no vol avançar esdeveniments però que anem pensant que Louis decideix matar en nom del Partit. Vidal treu a relluir la seva veterania de l'any passat. El tio ja veu on vol anar a parar el profe: aquí qui pensa és el Partit. El profe li ha donat la raó. Hi ara? Com pot ser això? No en tinc ni idea. El profe no ens aclareix massa les coses. Diu que tampoc s'ha d'entendre en sentit literal perquè a la pràctica ha d'haver-hi caps que representin el Partit, encara que tots, en major o menor grau, experimenten una mena de pèrdua de si mateixos a favor del Partit i en nom d'ell. Si no ho podem entendre en sentit literal, com ho hem d'entendre? Ha dit "una pèrdua de si mateixos". Talment com si un perdés oli, m'ha semblat. Es ben graciós. Aquests individus es dobleguen al Partit com davant d'una mena de déu. Un perd oli i va a parar a un gran engolidor o a una cosa semblada.

En aquest punt, tot seguint el fil de la pèrdua de si, ens arrisquem a perdre'ns i parlem de les sectes. Es un tema en el que cal ser molt cautelós. Si m'ho deixeu dir d'aquesta manera, hi ha un indubtable risc laboral. Imagina't que tens a classe el fill d'un senyor o senyora que pertany a la cienciologia o cosa per l'estil i que no mesures les teves paraules amb exquisitat. Conec precedents que han acabat al jutjat. En fi, comentem que al cap i a la fi també la gent s'apunta a sectes; que potser aquí tenen un paper de pèrdua de si, similar al paper que té el Partit per a Hugo. Mentrestant, tampoc cal perdre de vista que un Partit polític és cosa respectable, que un treballa en un poble amb forta tradició de Partits d'esquerra i que el propi Sartre era militant del PC. Amb cura tot es pot dir i tot va al seu lloc. Preguntes a classe i surten els tòpics anti-sectaris, en aquell to de vituperi i alliçonament televisius. Tanmateix insistim en que algun guany ha d'obtenir qui s'hi apunta. No ens hi aturem massa i escombrem cap a casa, seguint la sintonia del text. Potser l'assumpte és precisament poder lliurar-s'hi un, descurar-se de les responsabilitats. Que et diguin el que has de fer i el que has de pensar és força còmode. Mireu el que deia Hugo fa dos anys, en aquest text al qual aviat arribarem: si ell (Louis) és en contra, jo estic en contra també. No cal saber de què es tracta (II,3; 45).

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg