Ens calia rondar per l'estratosfera, però ara hem de tornar a la classe d'ètica i al problema de Lizzie. L'autor ens adverteix en la pròpia peça -i en altres llocs- que a vegades podem sucumbir a maneres falses de veure les coses. Sembla suggerir que de veritat només n'hi ha una i que qui no s'ajusta a ella és per mala fe. La mala fe vol dir que un es justifica o posa excuses per tal de no fer el que ha de fer (o a l'inrevés, per fer el que no ha de fer); dóna raons que, en el fons, no es creu. El senador, per exemple, no és que tingui una altra visió de les coses, que Thomas no és culpable perquè és un blanc de bona família, sinó que aquesta selecció de fets és fruit de la mala fe. Dir això seria posar excuses: Thomas és perfectament culpable i no valen excuses. Aleshores, en què quedem? Hi ha una sola veritat com sembla que exigim des de l'ètica o n'hi ha moltes com sembla que acceptem des d'una perspectiva filosòfica més general?

A mi em sembla que cadascú té la seva de veritat. No se li pot imposar a ningú la meva manera de veure les coses o les meves idees. Per exemple, hi ha qui li agrada dur una roba esportiva i hi ha qui li agrada anar a la última i etcètera. A mi m'agraden El pets però a la meva cosina li agrada la música disco. Jo penso que és un rotllo però tant se val. Això d'una sola veritat no em sona gens bé.

Ara bé, que valguin moltes veritats, no significa que valgui qualsevol cosa: no val qualsevol veritat. Forçosament hi ha idees i discursos que xoquen amb la realitat, que, tot i forçant molt les coses no hi ha manera de veure així. Per exemple, la realitat admet la manera de dir d'en Jaume, d'Esteve, de Cristina i de l'Albert i possiblement admet moltíssimes més coses. Però si algú diu: "jugueu amb mi al futbol que fa sol" i no ho diu en broma, podem sospitar una mica de mala fe en aquesta percepció de la realitat: la mala fe està en voler fer creure als altres que fa sol només perquè estic molt interessat en jugar a futbol; això és enganyar o voler enganyar o, almenys, enganyar-se. Quan les coses no caben com un les diu, i un s'obstina en dir-les, la mala fe s'esmerça en acumular arguments per a que les coses càpiguen. Un altre exemple: si algú diu "Això és un núvol dirigit per uns extraterrestres que em persegueixen per ofegar-me" i ho diu sense fer broma, podem sospitar que som davant d'algun deliri. En resum, caben moltes seleccions de dades, però hi ha seleccions que no hi caben, que cauen pel seu propi pes. No aprofundim més en aquesta classe sobre aquest tema epistemològic (¿És obvi per ventura que hi hagi coses que "cauen pel seu pes"?). Passem doncs al tema ètic: ¿hi cap realment la selecció de fets que fa el senador? És a dir, ¿pot realment arribar a ser veritat que Thomas és innocent d'un crim?

Això no, és clar. Molta cara és el que té aquest senador. Es pensen que perquè tenen diners poden comprar tothom. Però a mi no em convencerien, ho tinc clar. Si jo tinc les meves idees ningú em pot convèncer del contrari.
- En especial, en les situacions-límit del teatre de Sartre es plantegen moments en què la realitat es fa particularment sensible a si hi ha veritat o no la hi ha. O sigui, un no pot inventar qualsevol cosa o sortir per la tangent o rentar-se les mans. Una situació-límit és aquella en la qual "no cola" qualsevol discurs. S'ha de dir alguna cosa vertadera.
    Arribem al final del full. La pregunta és aquesta:
- En aquesta peça, quina és la situació que demana una veritat i quina és la veritat que demana? Sí, ... mmmh... Marina?
- Eh... la situació?
- Sí, quina és la situació més general que demana que diguem la veritat?
- Bé, s'ha de dir la veritat al jutge.
- Sobre què?
- Sobre que el negre no és un assassí.
- La situació és una cosa que només afecta al negre?
- No. També a Lizzie.
- Ningú més?
- Thomas...
- Per tant és una situació més general que la del negre.
- Sí.
- Quina és la situació general?
- ...
- Sílvia?
- Es un assassinat que afecta tota aquesta gent perquè el negre està amenaçat i Thomas se'n pot sortir.
- i a Lizzie li pot canviar la sort, no?
- Sí, a Lizzie també.
- En fi, tots els personatges giren en torn del crim i aquesta és la situació que ens demana, que ens crida a crits gairebé, que diguem la veritat. I quina és la veritat que s'hauria de dir, Marina?
- Que el negre és innocent.
- Sí, i com has dit abans, aquesta veritat s'ha de formular davant d'un jutge.

Podem reconstruir especulativament el discurs i la veritat de Lizzie d'aquesta manera:
    - "Em trobo dins d'una nova comunitat; vull caure bé a aquesta gent i voldria almenys tenir clients fixes; en realitat, voldria ser mare i tenir una família (això ho havíem treballat dies abans). He estat testimoni d'un crim i no puc suportar que acusin un innocent. És horrible que la gent t'acusi de coses que no has fet i que t'ho facin passar malament sense cap raó. Jo no voldria que ho fessin amb mi i he passat a vegades per coses semblades. El negre és innocent, aquesta és la veritat, i si em fan declarar davant del jutge és el que he de dir".
Per part seva, la veritat del senador Clarke:
    - "El meu nebot Thomas és un blanc de bona i antiga família. És fidel a el seu país i fa progressar l'economia; dóna treball a molts; potser ha tingut alguna relliscada que no cal tenir-li massa en compte atès que és jove. Com que hi ha que preservar-lo com sigui, no importa sacrificar a un negre que, al capdavall, ni és ningú rellevant a la nostra comunitat ni tampoc no l'importa a ningú".
Tolera la realitat aquesta última percepció de les coses?

El profe dicta unes preguntes: "Aquest discurs del senador és de mala fe, posa excuses. Es més, directament proposa mentides. Quines?". Això està tirat: Thomas és culpable, el negre és innocent, a Lizzie no l'han violat. Segona qüestió: "Aquest discurs xoca frontalment amb una cosa que la comunitat sencera condemna: l'assassinat. Una altra estratègia de mala fe de Clarke és fer passar per 'poca cosa' el que és moralment 'molta cosa'. Com sabem que la comunitat sencera veu com a fet rellevant i de primera magnitud l'assassinat?". Això no ho veig massa clar. Què fa la Marina?
- Què vol dir això de la poca cosa i la molta cosa?
- A mi em sembla que el senador li diu a la Lizzie que el que ha fet Thomas no té importància.
- Ah, ja, però sí la té.
- Sí. El que jo no entenc es això del "fet rellevant". Profe, què vol dir un fet rellevant?.
- Amb relleu, o sigui, que sobresurt, que es destaca.
- Vol dir que és interessant?
- Bé, aquí vol dir més aviat que és notable, important.
    (La Marina es torna a llegir la pregunta i torna a preguntar. La Marina és llesta.)
- O sigui que com és que la gent de la ciutat li sembla important l'assassinat?
- Sí, per què consideren que aquest crim és molta cosa?
- Ah, ja. Val, val.
    (Parlem entre nosaltres de nou.)
- Jo crec -em diu la Marina- que la gent pensa que és important perquè ho diu la llei.
- Segur que si contestes això et preguntarà que per què ho diu la llei.
- Bé, la llei és antiga. El cas és que estan buscant al negre per penjar-lo, no?
- Sí. I la tercera, què has escrit?
- Encara no l'he fet. "Aquest discurs empra un esforç suplementari per a desmuntar el de Lizzie. No es conforma simplement amb presentar-se com un punt de vista més entre les 'moltes veritats' sinó com una veritat superior a la de Lizzie. Presentar la 'bona fe' de Lizzie com a error és, sens dubte, la major estratègia de mala fe; és allà on el senador posa com a excusa que la bona fe de Lizzie és errònia. On es veu això en el text?"
- Buf...!

Durant unes quantes setmanes llegim i comentem el text a classe amb més i menys encert. Mostraré amb més detall què passa en l'aula a propòsit del segon trimestre, amb un altre grup, una altra peça de Sartre i tot una mica més rodat.