6. Lliçons per aprendre a insultar en vuit planes.

Avui llegim tan sols vuit pàgines (44-52). Vuit densíssimes pàgines que diuen més sobre les relacions humanes que molts tractats. Garcin proposa romandre callats i s'até al seu projecte -si més no una estona. Tanmateix, Estelle, la jove, destorba Garcin tot demanant-li un mirall. Inés aprofita el silenci per intentar guanyar-se Estelle. S'ofereix a fer-li de mirall. Finalment, Garcin trenca el seu compromís i intervé.

Sobreabunden les preguntes possibles. Si ens hi aturem massa, no acabarem de llegir aquesta obreta tan breu. Però no podem deixar-nos perdre tantes coses saboroses que passen en aquestes poques planes. El sentiment que el text n'és farcit em domina. "Posem que ets el professor. ¿Quina pregunta faries a la resta de la classe?". Després d'un parell o tres de minuts fem una ronda. L'estil del professor es nota en algunes qüestions, com ara bé: "¿D'on surt la idea d'Inés de cantar una cançó?". La de l'Alícia conté una mimesi més profunda amb aquest estil: "¿Què significa el que diu Inés em sento sempre des de l'interior? (44)". Una bona part s'interessen pels aspectes eròtics, la seducció d'Estelle per Inés: "Com s'ho fa per seduir Estelle?"; altres s'aturen en el silenci de Garcin. Jeroni, que participa poquíssim, pregunta "¿Per què Garcin no contesta i no fa cas al que li diuen ambdues dones?"; Martí fita la desconfiança d'Estelle cap a Inés per a saber si està maca. Joaquim pregunta per una enigmàtica frase de Garcin, poc abans del seu silenci: ens salvarem (5,42). En fi, un bon pallol on anar a servir-se. "Trieu una pregunta d'algun dels vostres companys i contesteu-la".

    El profe diu que el tros que hem llegit està ple de coses. Serà en el seu llibre. Abans que l'ha mogut he vist que el tenia subratllat i guixat. El meu és nou i blanquet. No m'agrada massa d'embrutar els llibres. Vol que busquem retrets. Diu que n'hi ha molts, no menys d'una dotzena, els conta com si fossin ous, però, vaja, a primer cop d'ull jo no n'he vist ni un. Aquesta gent no es diuen pas idiota, ni fill de sa mare. Tirant llarg, Estelle li diu groller a Garcin, que ja veus quina cosa. Afortunadament hi ha gent a la classe que sempre enxampa aquestes filigranes.
...........
- Aquesta que li diu Estelle a Garcin: si vostè em deixa sola, procuri'm almenys un mirall (5,44).
        Ah, caram, ja podia jo buscar! Si això és fer un retret...!

Els més obvis salten del llibre sols. Pels altres, cal assenyalar les línies on s'amaguen. Fer sortir les reprovacions tàcites és d'extrem interès. Tendim a veure la palla en els ulls dels altres i no la biga en els propis. Primer exemple: Inés demana Estelle que li digui de tu; la jove contesta que li costa de dir de tu a les dones. Aleshores, Inés replica: i especialment a les empleades de Correus, suposo? (5,48). El retret indirecte és que Estelle tractaria amb desdeny Inés a causa de la seva diferent posició social en vida. Es una manera de dir-li que té prejudicis de classe, que és una creguda o alguna cosa semblada.

Segon exemple. Estelle prefereix Garcin, la qual cosa fastigueja Inés (que li dedica també uns quants blasmes més explícits que tothom troba). Després, es succeeix aquest diàleg:
        Garcin a Inés: ... tant se me'n dóna la noia, si això la pot tranquil·litzar.
        Estelle: Gràcies.
        Garcin: No volia ser groller...
        Estelle: bèstia! (49-50)
Heus aquí un bon concentrat de censures mútues. A l'expressió "si això la pot tranquil× litzar" Garcin retreu a Inés la seva actitud de rivalitat eròtica que la tindria intranquil× la, neguitosa. Aparentment això no té res a veure amb l'actitud de Garcin en aquest moment o almenys és el que vol fer veure: si hi ha algun neguit, el té la Inés. Ell va "sobrat". Però, en tractar d'aclarir-li aquest punt a la Inés sorgeix un "tant se me'n dóna" [je me moque] que Estelle sent com a menyspreu per la seva persona. Es curiós, notem, que Estelle li hagi demanat ajuda per alliberar-se de l'encalç d'Inés i tanmateix consideri menyspreu el desinterès eròtic de Garcin o, si més no, el tracte poc polit de no simular cert interès. Ens preguntem si Estelle sap ben bé a què està jugant. Garcin es disculpa però Estelle li retreu directament la seva grolleria.

Tercer exemple. Els tres immediats parlaments presenten una altra sèrie de retrets. De fet, les sèries s'encadenaran ja fins el final de l'obra. Encara més, aquestes sèries de blasmes són l'obra. G.: Heus aquí! Els havia suplicat que callessin (50). De moment la crítica sembla clara. Garcin afegeix més tard que en cas d'haver-lo instal× lat amb altres homes aquests haguessin sabut callar. Però seguim llegint. E.: Es ella qui ha començat. ha vingut a oferir-me el seu mirall sense que jo li demanés res. Aquest també és una vella cantarella que tothom coneixem: jo no vaig començar, ell va començar, jo què podia fer-hi? Jo, amb ell, no hi volia res! I.: Res. Només que et fregaves contra ell i li feies posats per a que et mirés (50). També és un clàssic. La culpa és teva perquè sense parlar l'estaves provocant. Inés suggereix així que, en realitat, ella no va començar sinó que fou estimulada per alguna cosa que ja hi era allà. En els tres casos els retrets són formes de foragitar la culpa cap els altres, de presentar-se com a innocent davant de la mirada de l'altre i potser, en conseqüència, davant de la meva. Les tres perles encadellades són: 1) jo romania callat i vostès són culpables per parlar; 2) jo estava tranquil× la i l'altra és culpable per ficar-se amb mi; 3) jo només m'apunto a una cosa que tu ja havies començat i a la que m'estaves incitant: el culpable és l'incitador. Aquestes formes de desistiment de la responsabilitat són, en versió Sartre, formes de la mala fe.

CAP. 1
Agraïments
1
2
3
4
5
6
CAP. 2
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
CAP. 3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
CAP. 4
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Epíleg