El profe ens demana que esbrinem coses sobre el fanatisme d'aquest lliurament d'Hugo al seu grup. Que presentem el textos i els comentaris nostres, com sempre. Per esbrinaments i fanatismes estic jo avui! No em trobo bé i sort n'hi haurà si no he de sortir abans al lavabo. No em ve de gust fer res i em disposo a fer-me invisible. Hi ha gent de la classe que no els hi pregunta mai. Fan cara de tanoca i l'atenció del profe s'esmuny cap a un altre i, apa, a viure que són quatre dies. La Marina mateix, i consti que és la meva amiga i que se n'entera més que jo, mai diu res, tu. Però em sembla que tot va sobre rodes. Hi ha un pila de braços aixecats demanant tanda. Xerreu, xerreu.
- .....................
- Sí, el fragment més clar és aquest, que per cert, ja havíem citat: Aleshores, si ell (Louis) està en contra, jo estic en contra també. No cal saber de què es tracta (45). L'estar en contra o "posicionat" políticament, i en conseqüència l'acció que se'n segueixi, no va lligada aquí al "saber".
        Enxampo a mitges, ben bé com si cacés mosques. Per a mi que avui no té interès.
- Semblaria que, normalment, saber les dades del problema és la condició per a opinar sobre ell i per actuar. Aquí hi ha una fe en Louis, una adhesió sense cap condició de saber què passa. Hi ha més textos. David?
- Aquest: vaig abandonar la meva família i la meva classe el dia que vaig comprendre el que era l'opressió. En cap cas no acceptaria un compromís amb ella (50).
- Es el que jo vaig dir l'altre dia.
- Però ara el portem a propòsit del fanatisme i l'altre dia en Daniel el va portar perquè parlàvem de la família. Val, tira, David!
- El paio diu "en cap cas". Em sembla que el fanatisme és això.
- ¿Vols dir la intransigència, la inflexibilitat d'aquesta postura que diu és així i sempre serà així i no pot ser d'altra manera?
- Sí. I que no negocia en cap cas.
- Val. Hem vist uns quants textos. I ara, podríem ja caracteritzar què és el fanatisme amb més precisió?
        La mare del tano quina discussió més espessa que s'ha embolicat. Tot és embardissat. No s'hi veu un pam de net. Què fas, profe, que no poses ordre? Oh, me'n vull anar. I avui que jo em callo és santa xerrera beneïda per tothom.
- Es que Hugo busca en el Partit allò que ha renunciat a casa seva, com vam veure l'altre dia. Ell diu que no vol al seu pare.
- Però té una dona que es diu Jessica i surt al quadre següent.
- Bah, no et facis la saberuda, jo també l'he llegit i a la Jessica tampoc l'estima.
- L'únic que vol és quedar bé davant de l'Olga.
- No: davant de l'Olga i del Louis.
- ......................
        A tot això el Vidal i el David es tiren els plats pel cap.
- Ell vol quedar bé davant del Partit -diu en Vidal.
- I què coi és el Partit, xaval? A veure si et penses que pot haver-hi Partit sense persones? -replica en David.
- Tu calla, que no saps de què va això. El paio representa que té ideals polítics i això no és sols de si té dóna o xicota.
- Ah, ja, i tu ho entens molt bé tot això dels ideals polítics.
- Doncs, millor que tu. Es tracta de participar en un grup per canviar la societat, sense esperar res per a tu.
        Ah, si? Sense cap interès? Au, vinga, demà m'afaitaràs, xaval. Tothom té algun interès, el que sigui.
- El que passa que tu ets un individualista.
- Però què parles, nano! I tu què, actues per pur altruisme o què?

El profe finalment intervé. Jo m'he despertat. Estic d'acord amb el Vidal que la gent ha de tenir ideals.
- Vinga, no ens esbatussem. Havíem vist que potser Hugo canviava una persona per un altre però, entre els dos, haveu encetat una qüestió més apassionant encara: hi hauria la possibilitat de substituir les persones per entitats més abstractes, com ara bé el Partit aquest. O, per exemple, quan s'estima l'equip de futbol...
        Ara pla. Tots a cobert. No se li ha acudit cap altra cosa que parlar de futbol! S'ha begut l'enteniment o què? L'aula s'ha convertit en una olla de grills. A mi no m'interessa gens el futbol... però què dius, Marina, tampoc és això. El Koeman va ser molt millor jugador del Barça que aquest que dius, que a més es lleig i no toca bola!
- Es a l'equip al que un s'enganxa i estima.
- No ho crec. Es als jugadors. Tu t'identifiques amb un o uns quants que són els que t'agradaria ser.
- .................
- Hi ha violència perquè la gent s'enganxa amb fanatisme als seus colors.
- No senyor. Tu pots ser molt i molt afeccionat i no ser gens violent.
- ................
- Perquè si al Barça li canviem els jugadors, és el mateix o no?
- No.
- Sí, tio, que no veus que els canvien cada any? I a l'entrenador.
- I al president?
- Va per eleccions. Això vol dir que el podrien canviar.
- Els colors, no. Sempre són blaugrana.
- Ei, no és tan clar. Fa uns anys li van posar una banda blanca a la roba que abans no la tenien.
        El profe torna a intervenir.
- Potser el que mai canvia és el nom del club. La identitat de la institució no arrela en aquesta o aquella persona fixa sinó en un nom idèntic per a un conjunt d'homes. El conjunt d'homes no sempre és el mateix: entren i surten socis; entren i surten jugadors, etcètera. ¿No serà que el que fa la identitat de la institució és la voluntat de ser d'aquell club, o sigui, la voluntat d'apuntar-se a una tradició?
- No ho entenc, profe.
- Jo tampoc.
- Bé, és clar que una institució no és una persona i que els plans de contacte d'un home amb una institució poden ser força més complexos que entre dos homes individuals.
- Però, profe, què té a veure tot això amb el fanatisme?
- Ah, sí, és cert que ens hem desviat una mica del nostre camí.

- Vejam. Fem una llista d'entitats abstractes a les que un hom podria estimar. Si?
- L'Església i la religió i aquestes coses.
- El país.
- La nació.
- L'Institut mateix, no? No cal anar massa lluny, no us sembla? De fet hi ha gent que li agrada tant que repeteix per quedar-s'hi. Què més?
- L'exèrcit.
- Un partit polític, com el d'Hugo.
- Es clar, d'aquí ve tot.... Què passa Vidal?
- Però no podem deixar d'estimar alguna d'aquestes coses? A alguna cosa cal agafar-se, no?
- Oh, estigues tranquil. Tens raó. El bon funcionament de la societat passa perquè tots lliurem una bona dosi d'amor en projectes col× lectius, hi creguem en ells, ens il× lusionen i treballem per a ells.
        No sé: percebo que això no és el que el Vidal volia escoltar. Al noi se'l veu un xic corferit, com si li haguessin desmuntat la parada. No sé: de nou, no sé amb qui va el profe. Trobo a faltar més aclariment.

- Crec que podem re-enfocar el nostre tema. On comença un lliurament fanàtic? Digues, Jordi.
- Quan un es pega per això.
- David?
- Quan no et poden parlar d'una altra cosa.
- Daniel?
- Quan no veus res més que allò.
- Algú més?
- ...
- No acabem de sortir-nos-en. Ens està costant de lligar en ferm aquest tema. Hi ha un amor exagerat posat en quelcom. Deixeu-me provar una caracterització. Hi ha fanatisme quan aquest amor no deixar escoltar altres coses "amables", amables vol dir dignes d'amor; quan un pretén destruir les altres coses amables per tal de no sentir-se cridat per elles. Quan la tasca prioritària que imposa aquest amor n'és la destrucció i no la construcció. Bé, potser no ens calgui una formulació més exacta i amb això ja en tenim prou.
        De la lliçó d'avui, que mai sé on comença i on s'acaba, jo m'he quedat donant-li voltes a això d'estimar coses abstractes en comptes de persones. Jo sóc fan del Barça de bàsquet. Fan no vol dir fanàtica, no us cregueu! Però em poso contenta quan guanyen i trista quan perden. A voltes ho celebrem amb les del meu equip. Però el profe no és tan original. Ma mare ja m'ho diu: "filla, no sé pas què et donen aquests per fer-te tan feliç". Ben mirat és una poca-soltada. Això seria estimar coses abstractes en comptes de persones? Ara que ma mare també ella plora amb la telenovel× la que són gent que ni li van ni li venen. Això són coses abstractes?