1. L'ordre de combat als temps de l'enyor.

Tornarem a Les mans brutes. He estat llegint comentaris sobre el text i li traurem més punta. Potser ara podríem llegir-lo més de pressa i treballar més la globalitat de la peça. Em passen la llista dels nous alumnes. L'equilibri de les coses indicaria que ara he de pagar la hybris -l'arrogància en front dels déus a la Grècia clàssica- pel fet d'haver gaudit del privilegi d'alumnes molt actius en el segon trimestre. Vejam aquesta llista. Se'm cau l'ànima als peus. Home!, però si conec aquest i aquest que els vaig tenir a primer de BUP fa dos anys. Es veu que han repetit algun curs i han acabat reciclats en el 4rt. d'ESO. Aleshores eren força dropos. Conec uns pocs més d'altres classes que no prometen meravelles. De la resta m'arriben referències diverses. Hi ha un ACI (vol dir Adaptació Curricular Individualitzada). Em diuen que no és mal noi. De la llista sobresurt un tal Llorenç de qui m'arriben notícies contradictòries: és la nineta dels ulls dels de mates i s'avorreix com un llangardaix al sol a les literatures. Amb la llista a la mà tinc encara el descans de la Setmana Santa per fer l'alquímia de convertir el plom de la desesma en l'or de la il× lusió. Un dels enginys d'aquesta soferta nostra professió consisteix en fer reptes de les acumulacions d'entrebancs. La fórmula de bruixot renaixentista escaient ara és: "Hom va ser programat per explicar filosofia o ètica i ara es tracta de contenir nens i adolescents, cosa que ja hi era abans i sempre, però que ara s’eixampla. Que no calen també habilitats? A més, tal vegada aconsegueixi engrescar-los." Sobre l'ús de la paraula "engrescar" en tenim drets adquirits i preferencials en el nostre gremi.

La veritat és que no m'ho acabo d'explicar. Jo, per una noia, canviant els plans! M'he begut el seny? ¡Oh, i encara sort que també m'he apuntat al crèdit de funcions matemàtiques que és el que més em delia! Ves, tot això de l'ètica i aquestes cosetes de ciències socials estan bé però són pels que no tenen cap, ja ho diu mon pare. Hagués volgut apuntar-me també al crèdit d'iniciació a l'electromagnetisme però si faig física a primer de batxillerat, l'any vinent, ja ho tornarem a veure allà. De totes maneres el que més em pica, ara hi caic, és que la Sílvia no m'ha arribat a dir ni una sola vegada que a ella li hagi agradat el crèdit. "Ves-hi, ves-hi, que a tu et convé això". A mi? Per què a mi? I a tu què? No, ella s'ho mira tot des d'amunt. Ha fet el crèdit d'ètica dues vegades, o sigui dos crèdits, me n'ha parlat un grapat de vegades de l'embolic del Sartre aquest, m'ha dit un pilot més de vegades que jo sóc un insensible i que em convindria fer un curs d'això i al capdavall em diu que "és interessant i no està mal". I a sobre, la Sílvia em sembla que surt amb un nano del seu barri que es diu Enric. ¡Llorenç, deus ser ximplet rematat!

Amb el pap omplert d'aquestes cabòries i altres, el primer dia se'm posa malament el desgavell que hi ha a l'aula. Res de somriures. Em pujo a la tarima i dono ordre de disposar les taules en rotllana. Enmig d'un aldarull fenomenal de potes arrossegant-se i facècies entre ells, els alumnes obeeixen. Malgrat tot obeeixen: no em puc queixar, oi? Quan han acabat les maniobres s'asseuen tots, fitant-me. "Tu i tu i tu i tu, xiclet a la paperera". Quatre penitents en processó. "Ivàn, fora gorra". No m'han reservat cap lloc. Què m'esperava? Amb cara seriosa els dic que si jo no m'assec o què. Algun graciós diu que ho faci en el centre de la rotllana, on ha quedat una taula aïllada i dues o tres cadires a l'atzar. Afegim una taula al rectangle i enretirem del centre la taula, on no és lloc per cap taula. Segueixen les tasques de rigor: llista d'alumnes; rialles quan poses malament l'accent d'algun cognom; que comprin llibre, llibreta; que si la forma de treballar; que si feines pel proper dia. Guiat pel temor al caos faig èmfasi en la possibilitat de suspendre, aquest punt feble del crèdit i, en general, dels crèdits variables. Sona a faró, però espero que expressi també que no depenc d'ells. També això és faronejar, com es veurà tot seguit.

Miro al meu entorn i dels companys que m'ha tocat en aquest crèdit, quatre són de la meva classe. No m'hi faig massa amb ells. De fet em sembla que van perduts. Malauradament no s'ha apuntat en Joan Contreres. I ho comprenc. Encara se'n riu que jo ho hagi fet. "Caram, Llorenç, quin sobtat entusiasme per les de socials!" El molt bretolàs em diu "les de socials" amb doble intenció, les assignatures i les noies que acostumen a fer socials. Li desmenteixo fil per randa l'equívoc: "home, -li dic- trobo que està bé tenir algun coneixement axiològic". El despisto un moment amb aquesta paraula que vaig trobar l'altre dia i que ell desconeix. Refet de la distracció em contesta que "no és aquesta mena de fonaments el que a tu t'interessava fins ara, a mi no em fumis." Ara sóc jo qui no entenc la sortida. Per si de cas em poso a demostrar-li que els assumptes de faldilles no em són gens determinants per decidir-me de res i ell, cada cop més sorneguer, i com està al corrent que vaig rere la mossa, em comença a atabalar tot dient-me que vaig per mal camí, que acabaré donant-me a la beguda i que aquest pas em vindrà a veure a l'hospital. Sí, home, a l'hospital em vindràs a veure, borinot!; a l'hospital hi aniràs de cap tu com t'arreplegui! Per la tarda vaig caure en el compte: però si en serà de beneit! Com sempre fem les mates junts l'home va confondre axiològic amb axiomàtic!

    La disquisició del paio de socials comença i em sembla que comença malament.
- Algú dels vostres companys dels altres grups d'enguany us han informat sobre la matèria?
        Però a qui se li acut preguntar això? Què vol que li diguem, que la gent s'ha divertit molt i que li rentem la cara? A mi m'ha atabalat la Sílvia perquè m'apunti i ¿ara t'he dir que vinc aquí per ella? Vas fi!
- Ningú? Home, digues Juanjo.
        Es veu que es coneixen amb aquest Juanjo. Es de l'altre 4rt. Està cantat: s'ensabonaran mútuament i tots feliços.
- M'han dit que es fa força pesat.
- El curs? Que es fa força pesat?
- Sí. Bé, això m'han dit.
        M'he quedat astorat. No té pèls a la llengua el xaval. Vaja galleda d'aigua freda! I jo que pensava que li anava a fer la pilota. Però tampoc és això. Encara que la classe sigui un pal cal ser més diplomàtic amb els profes. Aquests bèsties no s'adonen fins on poden arribar. L'altre refà l'expressió com pot i fa el cor fort.
- Vaja, sempre surten els comentaris negatius i mai els positius.
- Es el que m'han dit.
- No, clar, si t'ho han dit... T'haguessin pogut dir altres coses també. Sap greu.
        En Juanjo s'encongeix d'espatlles.
- I escolta, què ho fa que t'hagis apuntat a una cosa tan pesada?
        Ho arreglarà?
- Per obligació. Calia fer un nombre x d'hores de ciències socials.
        No ho ha arreglat gens. Ah sí, les hores de socials. De totes formes si jo hagués volgut podia parlar amb el cap d'estudis i explicar-li el meu cas. Si estic aquí és per... bé, no furguem la ferida!
- O sigui que per obligació. Llàstima. I n'hi ha molts com tu que estan aquí per complir les quotes del currículum?
        Uns quants aixequen la mà. El profe aquest deu baixar del cel. Es deu pensar que la gent s'apunta a les seves classes per fruir de la matèria. N'hi ha de candorosos!
- I tothom s'ha apuntat per aquest motiu?
- No, no. -algú salva l'honor; uns quants caps es mouen d'esquerra a dreta.
- Encara rai! Vosaltres us haveu apuntat perquè voleu fer ètica? -els mateixos caps es mouen de dalt a baix.
        El profe s'haurà d'acontentar amb la col·lecció de caps pendulants. Ah, m'he oblidat de dir que jo era un dels caps. A sobre!
- Bé, nois, doncs aquí estem tots. Alguns han vingut de bon grat i altres de mal grat. Però la classe és per a tothom. Jo us animo a que canvieu el xip i tracteu de divertir-vos. Sempre hi ha gent que diu que això és pesat i no se sap mai què és el que troben que no és pesat per a ells. En fi, de vosaltres depèn.
        El profe ens dóna instruccions. Ens explica qui és aquest Sartre i dicta uns petits apunts que em deixen igual. Més tard, quan s'acaba la classe i sortim, tot just quan passo pel passadís, enxampo aquestes paraules del professor parlant amb en Josep, un dels col× legues que van bé a matemàtiques. Li diu alguna cosa així com si el xaval enyora la classe d'ètica, i ell li contesta "doncs sí, profe", i l'altre li diu que també. Home, al profe ja se'l veu una mica bleda però d'en Josep, no ho hagués dit mai que s'hagués tornat així. Un nano que sembla tenir les idees tan clares!

La batalla de preparar el terreny (o tal vegada preparar el terreny de batalla) continua el segon dia, el realment decisiu, quan es constata com responen al treball. Hi ha de tot però no és com imagino. Carles i Juanjo -els que deien que hi eren per obligació- i alguns més han fet el treball i han aconseguit exemplars del llibre manllevats del grup anterior. Potser volen compensar el mal gust de boca. En canvi, ha hagut gent que haguéssiu apostat per ells i que no presenta res. Obrim les comportes i rodolen les paraules sobre les obligacions de l'estudiant. L'arenga conté una novetat insòlita: "La propera vegada que es demani un treball i hi hagi gent que passi de tot, agafaré i els asseuré fora d'aquí, allà, en aquelles taules -assenyalo unes taules fora de la rotllana- i allà que facin el que vulguin. I després que no em diguin que excloc a ningú perquè us excloeu vosaltres mateixos!". La idea que l'exclusió de l'aula sigui dins de l'aula és força inversemblant però explicarem com va en pura teoria. Té dues avantatges clares. Primer, la representació de l'exclusió és constantment a la vista de tothom; per a l’exclòs, que no pot deixar d'escoltar la classe i saber constantment que no és per a ell; i per als altres, els quals podrien sentir-se partícips actius d'alguna cosa "valuosa" de la qual un es pot quedar sense en certes circumstàncies. En aquest sentit, l'exclusió tindria algun valor educatiu. En segon lloc, no es mobilitza la mecànica burocràtica de l'Institut per a casos que no són realment exclusions disciplinàries. Us esteu fument d'aquesta teoria, oi? No m'estranya. Això no està mal però per fer-ho cal alumnes que, malgrat tot, es deixin sotmetre de bon grat a una operació ja molt ordenada i racional. L'enrenou que pot muntar algú separat de la mirada i que sigui realment esvalotat podria ser clamorós. Potser els que realment patiu alumnes difícils no us semblaria digne de major consideració algú que senzillament no fa la feina. En qualsevol cas, el que subratllem aquí és que la classe respon a aquesta amenaça rara amb gran seriositat. Tot sembla palesar que el professor s'ha enfadat molt i que la falta ha estat realment greu. Deu ser que els meus alumnes aspres encara són prou suaus.

Hi ha una segona part de les batusses. Hem començat ja a treballar. Encarna es posa a riure, no sé de què. En el món de l'aula tendeixo a veure només dues classes de rialles: la de qui ha fet la feina i la de qui no. Ric amb qui ha fet la feina, i fins i tot sóc benèvol amb les bestieses que fan riure a qui riu. Fins i tot si es riu del professor. Si és aquest el cas no és que fer la feina autoritzi a burlar-se, és que em sembla que expressa un respecte més profund. Aleshores la rialla acostuma a ser sana. Però Encara no ha fet la feina. Li dic que no té dret a riure a classe: per tenir-lo s'ha de treballar. Sense embuts li informo que no s'oblidi que estic descontent i que no sembla lògic que qui no treballa cregui que pot riure com si no hagués passat res. Tothom es calla en sec i no hi ha cap broma més la resta de l'hora.

Aquest individu em desconcerta. Comença amb la disciplina però després volia saber si el seu crèdit ens agrada, i després torna-hi amb la disciplina. A mi em sembla que es tracta d'aprendre i ja veurem si aprenem alguna cosa llegint una novel× la, o un teatre, tant se val, que ho dubto. La gent no té les idees clares. A un professor li has de prendre el número. Que va de romàntic i li mola tot això de l'Odissea i dels grecs i de Shakespeare i daixonses? Aleshores t'has d'enrotllar, gastar més frases del compte per dir una cosa. A aquests els hi encanta que citis autors i parlis de llibres. Que va de que entenguis els problemes i pensis per compte propi? A aquests els hi encanta que plantegis dubtes i que se t'hagi acudit no sé què encara que no t'hagi sortit el resultat exacte o no sàpigues tota la lliçó al peu de la lletra. Que va de precís i exacte? No diguis una paraula de més; fes lletra petita i si pot ser sense esborralls. I així tots. Sobre tot has de saber quants exàmens fa i de quina mena són. Es més fàcil saber quin peu calça que saber tot allò que diu que has de saber. Jo crec que hi ha dues menes de matèries: les que serveixen per alguna cosa a la vida i les que no. Li puc concedir a la Sílvia que les que no serveixen per res, serveixen almenys per lluir-se en les converses. I li admeto perquè és ella. Però de fet el món no hauria avançat gens si no haguessin inventat cotxes i avions o els antibiòtics, per exemple. Per molt que sàpigues que si aquest Sartre deia blanc o negre, les coses no canvien gens. Veurem aquest quin peu calça.

No hi ha una història de l'ètica de situacions (o de qualsevol assignatura) que s'escrigui entre classes. Cada grup escriu la seva i només el professor escriu per a si la del conjunt. Dec estar afligit per haver acomiadat el grup anterior. Havien acabat per ser un grup i amb força empenta. Però ja no estic en el grup del segon trimestre. De fet ja no existeix: ha estat una institució efímera. Més val que ho vagi paint. I ara no hi ha una història comú entre aquests i jo. Tot està per guanyar.