- Vinga, Jordi, digues.
- Quan menges ets inofensiu perquè no pots parlar.
- Sí, profe, l'Hugo aquest el posen a distància perquè li donen menjar perquè així no digui res.
- Tornem-hi. Segons vosaltres tot l'assumpte seria que amb la boca plena no es pot parlar. ¿Es tal vegada el problema físic de la llengua el que impedeix parlar?
    Aquí el profe comença a fer unes ganyotes molt lletges. S'agafa les galtes amb els dits, i fa com que menja a dos queixos. Treu la llengua, després l'amaga i es tapa la boca amb la mà simulant que no pot parlar. Ja n'és de pallasso, ja. Alguns es riuen però a mi em sembla que queda una mica ridícul. I continua buscant no sé què.
- Que no es fan dinars de treball justament per parlar? ¿Entre mossegada i mossegada no es poden fer negocis o parlar de qualsevol cosa? ¿A casa vostra no es comenten coses mentre es menja o què?
    Molts s'han posat a riure imaginant-se el germà, la germana, el pare, la mare, l'àvia o l'avi muts com a mossols a l'hora de la pitança. Jo crec que a casa meva és quan més parlem. Bé, al dinar no perquè el pare no hi és, però al sopar entre els quatre ja en fem d'aldarull. I si a sobre està la tele posada acabes cridant i tot. Si vingués algú, l'últim que se m'acudiria per a fer-lo callar és convidar-lo a sopar. Quan es menja no s'està en silenci, quina bajanada.
- Insisteixo: ¿és la llengua ocupada tota l'estratègia d'Olga per a fer callar l'Hugo?

- Profe, jo crec que Hugo té por de menjar perquè quan estava a la presó li van enviar una capsa de bombons emmetzinats, com diu unes pàgines després. I ell creu que Olga era de la gent que li va manar els bombons.
- Home, Vicenç, m'agrada que lligueu coses del text. Això està bé, ¿però creus que ara no menja perquè creu que Olga el vol emmetzinar una altra vegada?
- Per què no? Si va ser ella, pot tenir motius per tornar-ho a intentar.
- O sigui que la situació seria clara: Hugo diu tot això perquè està vivint una situació persecutòria. Olga se'l vol carregar.
- Potser.
- I per què ha vingut a casa de l'Olga? Perquè se'l carreguin?
- Potser no estava segur de què passaria però quan veu que li volen donar de menjar ja recela.
- I aleshores per què li diu aquestes frases tan estranyes? No seria més clar dir-li, per exemple, "no em fio del teu menjar"?
- Jo què sé.
    Aixeca la mà el Vidal. La Marina em va dir que el Vidal havia fet ja classe amb el profe, amb una altra obra de Sartre d'uns presoners que els han de torturar. Caram, totes les obres d'aquest senyor són així? De guerra i presoners i tot això?
- Digues, Vidal.
- Tot això de no poder parlar per la boca plena són ximpleries.
- Estic d'acord. I com ho veus tu?
- Jo entenc que el menjar representa allò que dóna vida. Aleshores, l'Olga li està donant menjar, o sigui que té un poder perquè li dóna alguna cosa que dóna vida.
- Bé, per fi sembla que algú proposa alguna cosa diferent. La gent que convida a la gent a menjar sembla estar satisfeta de convidar, semblen sentir-se cofois de fer-ho. Vidal, ens dius que seria per motiu d'un poder de donar vida?
- Sí.
    Oh, el senyor Josep es remou al seient. Fa cara que tot això li sona a enutjós i embafador. El senyor David és més diplomàtic i es limita a aixecar les celles. Es miren al Vidal com si fos un insecte i al profe com si estigués torrat. Sí: es coneix que el Vidal ja li ha enxampat la veta al profe. Però a mi m'agraden aquestes interpretacions poètiques. Es com l'escena del canti vermell de Lizzie.
- Però el poder d'Olga del que parles aquí, seria alguna cosa dolenta, segons tu?
- Home, depèn.
- De què depèn?
- Depèn de com s'empri.
- I com s'empra aquí?
- Per a fer callar. Bé, si el que diu el text és veritat.
- Ja. Però no has dit que dóna vida?
- Sí.
- Aleshores? Fa callar o dóna vida?
- Bé, tal vegada Olga no sàpiga molt bé el que fa.
- ¿Això significa que Olga faria les dues coses alhora, donar vida i impedir parlar a Hugo?
- Potser sí.
- ¿O sigui que podríem dir que li dóna vida i en certa mesura se la treu?
- Ahà.
- És a dir, acabem de treure-li punta: ¿Olga té un poder que és, a la vegada, constructiu i destructiu?
- Això sembla.
- Però no us oblideu que estem parlant del que pensa Hugo, eh.
    El profe s'ha posat content, es veu. Diu una cosa que ningú entén. A vegades diu coses ben estrafolàries.
- Ja tenim l'angle correcte. Vidal ha obert el passadís i ens hi podem esquitllar. Vinga, digues Daniel.
- Però, profe, no és el mateix que Hugo mengi sol que mengi acompanyat.
    Ei, jo anava a dir una cosa semblada! No és el mateix aquesta escena que el sopar de casa. Allà som quatre que ens coneixem de sempre i mengem tots plegats. Aquí la situació és diferent: una tia que dóna de menjar a un paio que no veu des de fa una pila.
- En efecte, no és el mateix. Explica't.
- El text diu que hi ha distància.
- Ahà.
- Que la distància es produeix perquè Olga observaria Hugo menjar tot sol.
- Estàs dient que observaria l'activitat d'Hugo com des de fora, sense participar-hi.
- Sí.
- Es com el que passa en el bar. Haureu fet l'experiència alguna vegada. Un diu "què vols prendre?"; i l'altre diu que res i el que convida es molesta. "No vols prendre res?". Per un cantó està la cosa de rebutjar el regal: això molesta. Per l'altre, imagineu-vos menjar sol. Jo menjo i l'altre em mira. Es incòmode menjar al costat d'un altre que et mira. Un sembla inofensiu enfront de l'acompanyant que no menja.
    El profe diu que Vidal tenia raó i que el que menja mostra una necessitat que l'altre no mostra. Que això és una mena de dependència. Es comença a esplaiar i jo em perdo una mica el que diu. Però jo ja sabia que tenia què veure amb el canti de la Lizzie perquè parla de la mare que dóna pit al fill com una situació d'amor i d'indefensió. Diu que de moment no sabem massa si aquesta Olga és com una mare protectora d'Hugo o com una mare controladora. Potser Olga no sàpiga massa bé el que fa, ha dit el Vidal, però em sembla que potser Hugo no sap massa bé el què pensar d'Olga. Es clar que no se'n fia. El profe torna.
- ¿Per què donar seria còmode i mantindria a distància?. Digues, Sílvia.
- De vegades un fa regals per a no tenir que donar altres coses.
- Si?
- No sé, més sinceritat. Buf, és que no sé com dir.
- Bé, tranquil·la. Potser és com allò que vam veure de la historieta de Jordi, no?
    No ens va aclarir aquesta connexió ni vaig gosar preguntar-li. Per la tarda em vaig posar a recordar com havia anat la meva intervenció, si havia estat desafortunada o no, i em va venir el record d'aquesta idea i vaig començar a rumiar-hi. ¿Què és el que s'assembla a la historieta de Jordi? També l'altre dia es va posar molt content amb allò que vaig dir de que només volia que el Jordi ho sabés. Vaig estar rumiant molta estona i vaig arribar a la conclusió que l'amic de Jordi no era sincer i que Olga tampoc. No està malament, oi? Al dia següent, abans d'entrar a classe li vaig dir al profe. Ell em va contestar que això estava molt ben pensat però que ell imaginava una connexió més complexa: el Jordi volia ajudar el seu amic en comptes d'escoltar-lo. L'Olga voldria donar de menjar l'Hugo en comptes d'escoltar-lo. Em vaig quedar una estona flipada i després vaig pensar que el profe era un setciències.

Recapitulem i veiem les coses com les veu Hugo si volem entendre les seves paraules. Olga no es troba a gust amb ell. Tem les seves reaccions i per això li voldria donar menjar. El menjar és un regal trucat, una astúcia per tenir-lo a ratlla. Ell se l'ha d'empassar en solitari i a sobre estar-ne agraït perquè per part del convidat sempre s'ha de mostrar agraïment davant del regal, fins i tot quan no hi és l'autèntic sentiment d'agraïment, potser per una mena de convenció social. Hugo hauria de sentir alegria pel regal i així no mostrar el ressentiment pel que ha passat i que veurem a la peça. En resum, el donar quelcom seria aquí una manera de controlar l'altre, de manipular-lo. Olga vol un indefens agraït. La hipocresia del que dóna forçaria la hipocresia del que rep i ambdós fingirien una cordialitat que no hi ha.

El profe ens pregunta si ens sembla molt extravagant aquesta manera d'enfocar el text. Ens pregunta què passaria si els nostres pares ens posessin un pis per independitzar-nos. Ens fa callar en sec perquè algú ja vol contestar. Diu que ens ho pensem i ens ho quedem per nosaltres. El Vicenç ha posat cara com si li toqués el pot de la primitiva; la Marina s'ha quedat pensant. La Glòria posa cara de pomes agres i mou el cap d'un cantó a l'altre. Jo tinc idees diferents als meus pares però no tinc cap ganes de marxar de casa. De moment, vull dir. Soc molt jove, en realitat. Ja ho diu la cançó: "massa jove per fer-se gran". Però si un dia toco el dos estaria bé que fos perquè tinc feina i no depenc d'ells. De totes maneres si els joves no tenim feina és per culpa de la gent gran que no ens en dóna i per tant, si són culpables, que paguin l'allotjament als seus fills, no? De tota manera, el profe s'ha passat perquè no és el mateix un regal dels pares que el de l'Olga a un company del partit. I a més, com si fos el mateix convidar-te a sopar que comprar-te un pis! Exagera. El profe només afegeix que segur que tots som capaços d'entendre totes les opinions possibles dels companys o que el veí de taula pensi el contrari. Ves, clar, si la Glòria té mal rotllo a casa, és lògic que no vulgui cap regal.

D'altra banda Hugo s'hauria adonat d'aquesta maniobra. Vicenç havia observat abans que desconfia del menjar perquè en la garjola li havien manat bombons emmetzinats. La interpretació no la vam recollir al peu de la lletra pel perill d'inventar-se una situació persecutòria que el text no avala; tanmateix, l'observació és molt vàlida ara. A Hugo se li repeteix una situació de regal en la qual el regal és menjar i el menjar està emmetzinat. En certa manera, però no al peu de la lletra, el menjar que li ofereix l'Olga està ja emmetzinat perquè figuradament converteix Hugo en indefens. Veurem que, a l'escena 4ª, trencada la desconfiança més viva d'Hugo, aquest accepta el pa, el pernil i el vi d'Olga. Això són viandes bàsiques, no cuinades a la cuina d'Olga, amb les que es representa una elemental relació de confiança entre ambdós personatges. Olga alimenta Hugo i Hugo accepta menjar davant d'Olga. En aquest moment Hugo li conta a Olga la seva història i Olga accepta escoltar-la. La menja no contradiu la conversa com semblava abans, ans al contrari, van juntes.

Encara que sembli mentida, en el següent trimestre descobriré, a partir de les aportacions d'altres alumnes, que el tema del menjar d'Olga no s'ha esgotat. De moment, ja n'estem tips d'aquest menjar.