Llegim a classe el primer quadre (quatre escenes) sense interrupcions. Cada personatge ho fa un alumne diferent i de tant en tant canviem de lector. Corre l'any 1945, a finals de la guerra. Sartre situa l'acció en l'imaginari país d'Il× líria. Segons la crítica, Il× líria guarda moltes afinitats amb la Hongria de finals de la guerra. En les sessions següents, sense "abusar", ens anirem posant al dia en les qüestions històriques. Ara anem a capbussar-nos en el drama. Hugo acaba de sortir de la presó i es presenta per sorpresa a casa d'Olga, correligionària del partit amb la qual, segons que sembla, hi va haver algun vincle sentimental. Visiblement, la presència d'Hugo molesta. Olga li ofereix menjar però Hugo la rebutja amb aquestes paraules que proposo de comentar: és tan còmode donar: manté a distància. I a més, un sembla tan inofensiu quan menja (I, 1; 15).
- Què hi veieu aquí?
Daniel?
- Que quan es menja no es
parla i potser Olga no vol que parli.
- Val. Marina?
- No sé. El mateix.
Si menges no fas preguntes indiscretes. Es veu que Hugo potser l'acusa
d'haver estat a la garjola i Olga no vol que li parli d'això.
(No, no,
no em miris, a mi no se m'acut res.)
- Ningú? Bé.
Passa el que sempre passa els primers dies, que no acostumeu a passar de
l'epidermis del text. Vinga, home, animeu-vos. Jo crec que el text suggereix
moltes més coses. Intenteu "enrotllar-vos" una mica. Ja sé
que això d'enrotllar-se us diuen que no està massa bé,
és una innoble activitat. Però m'enteneu tothom, oi? Es l'única
possibilitat que tenim: de entre els qui s'enrotllin algú trobem
que diu alguna cosa. Què?
(Res, profe,
no insisteixis. Cada cop estic més en blanc. No tinc ni idea de
per on vols anar.)
La brevetat, la precisió conceptual i la capacitat de síntesi és quelcom molt desitjable però és fora de lloc demanar-ho aquí. La capa de tòpics és queratinosa, vítria, i no permet entrar en res. Si algú s'ha ficat en el text, el professor està de sort; si no, que és el més normal, toca el més difícil d'aquest sistema de treball. Com a la superba història de l'Apol·lo XIII, es tracta de trobar l'angle de penetració correcte. Es sabut que els marges són escassos: si parles més del compte penetres amb massa agudesa a l'atmosfera i tot es crema ben aviat: ningú s'interessa i ningú et segueix; el tema s'esfuma. Si parles menys del compte surts rebotat com la pedra en el llac davant dels tòpics de la qüestió i davant de les veritats cristal× lines dels alumnes: condemnat eternament a orbitar la frase o sortir gitat cap el no-res. ¡Quantes vegades també jo, com l'astronauta, penso "anem massa plans"! No queda més remei que trobar l'angle correcte d'entrada amb l'aportació de l'alumne, partir de les seves paraules. A vegades sento que hi ha una escassesa de paraules esveradora, que els alumnes no donen molt, que navego en la més absoluta precarietat. Tant de bo poguessis agafar-te a un miserable adjectiu. Fins i tot maldes per un escarransit adverbi que, degudament conduït, et pot dur a casa. "Anem massa plans".
Cal una punt d'impuls, encarar una mica la cosa. Llegim el text un cop més, tot recalcant el que crida l'atenció (que és tot) i ensenyant una mica les cartes de navegació: aquí diu que és còmode donar però a la vida quotidiana més aviat sembla que donar és força difícil i que a la gent li costa donar, no?; i diu que manté a distància, però més aviat sembla que quan es fa un regal és per a apropar-se i mostrar amistat i prendre contacte amb l'altre; i diu aquí que un sembla inofensiu quan menja: Això és així? I, per què un es tornaria inofensiu?
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||