Hi ha una pregunta sobre el text. Assenyalo per a contestar a un alumne que de normal participa discretament. Nogensmenys aquesta vegada no s'entén res del que diu. El xaval balbuceja, quequeja, fa embuts i finalment s'atura, exhaurit. Diu que no en sap d'expressar-se. No aconseguirem treure-li res més la resta d'aquesta classe. Com sol succeir, no encerto amb la manera: la insistència per a que ho intenti una altra vegada, fins i tot després d'haver passat per altres companys i concedir-li temps per a que ordeni les seves idees, encara el bloqueja més. Però el seu problema no és sols circumstancial. Al menys en el nivell del seu comportament acadèmic, és exactament el que ell diu: no sap expressar-se. Això sí està ben expressat, però poca cosa més. Aquest problema afligeix cada cop més alumnes. Arriben als cursos superiors havent llegit poc. El fenomen generalitzat de la manca de lectura deixa seqüeles en tots els plans: la capacitat de lligar idees i formar discursos és generalment escassa; la dicció és sincopada; la intenció i els matisos dels textos, i més els literaris, desapareixen. En Pennac criticava les lletanies 
dels mestres i professors que ho imputen tot a la televisió i proposa de transmetre el plaer de la lectura. Tanmateix tampoc ell no se n'està de dir en algun moment que la tele ens omple el cap, "atipa però no alimenta" ("Com una novel.la" cap.47). I és que, si n'ha d'haver d'explicacions senzilles, no se'ns acut massa cap altra. Sabem d'antuvi que els nostres nens veuen tele i videos des de ben petits i pensem que, a manca d'altres estímuls literaris, aquells ja satisfan la demanda d'històries. A més, com són barats i massius, el seu usuari corre el risc d'enquistar-se en ells: qui s'afecciona que li contin històries per aquest procediment no fa cap esforç en procurar-se-les a si mateix per via de lectura. Però el món de la imatge tendeix a l'impacte. El seu model essencial n'és el video-clip i els anuncis de quinze segons. On anem amb les nostres velles històries llegides que requereixen l'esforç de posar-s'hi? En fi, aquesta és una explicació primerenca, ben segur, però alguna quota de veritat deu tenir.

A la meva especialitat, la filosofia vull dir, no sé com explicar discursos sense fer discursos. Bé, sé que em puc callar i promoure activitats però si han de conduir a entendre'ls no sé pas com fer-ho sense que els escoltin, els llegeixin. Encara menys no sé que es pugui ensenyar a fer discursos sense escoltar primer els d'altres. Al costat de l'ensenyament sistemàtic que aïlla i sistematitza els ítems que cal adquirir es troba a faltar el discurs diguem-ne novel× lat. El discurs és una concatenació d'oracions que es donen escalfor mútuament, es sostenen en un entreteixit i juntes fan quelcom que té més força que la suma d'elles. El domini de l'eloqüència, la retòrica o el simple saber dir les coses ordenadament és una mestria a la baixa. ¿Però per ventura la persuassió ha deixat de ser un mèrit del bon discurs? ¿Potser aquest no convenç perquè ja no hi ha oients que el segueixin? ¿Potser, en el seu lloc, hem entrat en una cultura de la comprensió visual? Em resisteixo a creure-ho.

Hom troba a vegades el saber esquematitzat. Es clar que aquesta forma d'exposició és útil i permet detectar el punt just on les coses no s'entenen; permet construir conceptes des del més assequible a l'experiència fins al més abstracte, etc. Es clar, d'altra banda, que aquesta presentació no és un ordre axiomàtic-deductiu, ideal de la ciència perfecta que res té a veure amb la didàctica. Dit això, tornem a la qüestió del discurs. El plany per l'abandó de la lectura és també el plany per l'abandó del saber (diguem-ne) novel× lat. El diseccionat-articulat de conceptes, procediments, etc. fa l'efecte a vegades que dissol la vida de les coses. Permetem-nos un exemple a tall de caricatura. Si el resultat a obtenir fos aprendre a gratar-se el nas, es pot elaborar una llista sota l'epígraf "procedimients" que ens cal assolir: 1) flexió anteroposterior del avantbraç dret; 2) aixecament del braç; 3) posicionament de la mà a l'apèndix nasal; 4) extensió dels dígits de la mà dreta; 5) fregament amb els capcirons dels dits de l'epidermis de l'apèndix nasal mitjançant flexió parcial dels dits; 6) retorn al punt 4. Cada punt pot seguir subdividint-se com vulguem. La llista tal vegada soni més científica però dissol l'acte de gratar-se el nas, la realitat humana del qual es perd mitjançant la descripció de les seves parts. Segurament cal anatomitzar mantes vegades la realitat, però no pas aquí, no pas per aquest propòsit. Hi ha un altre procediment. Podem dir: això es fa així i fer-ho. Esperem aleshores que certes forces mimètiques de la nostra natura completin la feina. En la qüestió del discurs passa això mateix: en llegim de discursos, en parlem i alguna cosa es va quedant.

I quan no passa això? I quan la "natura" no fa la seva feina? No estarem relliscant en algun parany romàntic? Per què confiar en una mena d'aprehensió intuïtiva del saber? No cal aleshores descomposar la realitat en parts i ensenyar-les una a una? ¿Per exemple, no cal descomposar els moviments de la natació a l'estil braça en quatre o cinc moments que l'alumne ha de tenir presents abans d'entrar a l'aigua? ¿No cal descomposar l'habilitat de saber parlar en els components semàntics, estilístics, lògics etc. que siguin de rigor? ¿No cal que les pràctiques ho siguin sobre uns procediments ben entesos? Bé, no podem dir que a vegades no sigui escaient que t'ensenyin tot això. Però cal primer un acostament a la realitat viscuda: ni el nedador a braça elabora quatre moments en el seu flux dinàmic ni l'orador ressegueix n pautes sistemàtiques en el seu flux discursiu. El pautat teòric sembla en aquests casos que ve després de l'experiència i, pel que fa a l'ensenyament, ens calen les pautes en tot cas al costat de l'experiència. Cal ficar-se a l'aigua i intentar nedar; cal llegir i intentar expressar les pròpies idees. Només reivindiquem això: no perdre aquesta experiència d'un saber difús, no esquematitzat, que ve a través del discurs (diguem-ne) novel× lat. Tal com la realitat és font inexhaurible d'enunciats sobre ella, també aquest discurs és més ric que els esquemes sobre ell.